lang=ca|miniatura|Invasions bàrbares. Tots els pobles assenyalats, excepte els huns, són germànics Les invasions bàrbares van ser un gran moviment migratori de poblacions de l'est i del sud que van envair l'Imperi Romà des de l'inici del fins al : els vàndals, els huns, els visigots, els francs, els angles i els saxons. Durant la decadència de l'Imperi Romà, van ser molts els pobles bàrbars (estrangers) que, aprofitant les dissidències internes, es van aproximar a les seves fronteres i s'hi van establir, pressionant de manera permanent per entrar-hi. Els bàrbars van aconseguir penetrar-hi lentament entre els segles I i IV, i s'establiren a l'interior fins que, finalment, pressionats per altres pobles, ho van fer de forma violenta. Les invasions bàrbares, en tant que causants de la caiguda de l'Imperi Romà, es consideren l'inici de l'edat mitjana.
Aquestes són les més importants i les que van causar un major impacte en l'àmbit social, econòmic i polític. Es van produir en tres onades:
Antecedents històrics Decadència de l'Imperi Romà d'Occident
Definir el paper precís que van jugar les grans migracions en el col·lapse de l'Imperi romà d'Occident constitueix un exercici difícil. És cert que Roma a la fi del principis del ja no tenia la capacitat d'impedir l'arribada de nouvinguts i menys encara d'integrar-los en l'imperi, com havia fet en el passat. L'establiment de «regnes» (regna) germànics en els segles i en l'oest de l'imperi, per tant, continua sent un procés complex i difícil d'entendre, al contrari del que es pensava durant molt de temps descrivint les coses de manera bastant simplista.Goetz, Jarnut, Pohl (2003)
Així, en el seu llibre L’Empire chrétien publicat en 1947, l'historiador André Piganiol defensa la tesi de la destrucció de la civilització romana pels germànics. Una tesi tan simple ja no pot sostenir-se avui dia, els francs són considerats per sant Remigi com els guardians del país i els garants del dret (romà).. De la mateixa manera, especialment durant la primera meitat del molts historiadors tant en el món romanç com en l'anglosaxó han desenvolupat teories que reflectien més el conflicte dels seus governs amb el llavors Estat alemany que la realitat històrica. A canvi, molts historiadors nacionalistes alemanys, principalment en l'època del nazisme, van intentar provar la pretesa «herència alemanya» de l'època de les grans migracions.Per a conèixer la manera sovint igualment política en què s'han rebut aquestes tesis, vegeu el relat de Rosen (2003), p.109-121. Les recerques realitzades des de la dècada de 1970 han emfatitzat que l'Antiguitat tardana (i, per tant, l'era de les grans migracions) va ser un període de transformació cultural en el qual els pobles migrants van exercir un paper fonamental. Al mateix temps, reconeixen que aquest va ser un període de gran violència i considerable declivi econòmic.En els últims anys, Heather (2005), Heather (2009) i Ward-Perkins (2005) han emfatitzat l'aspecte devastador d'aquest període. Compari's amb les conclusions oposades de Goffart (1980) i Goffart (2006), així com amb el treball de Peter Brown. Per a obtenir una descripció general, consulti la col·lecció Transformation of the Roman World (fins ara en 14 volums).
miniatura|La invasió dels huns va precipitar la decadència de l'Imperi romà d'Occident. Il·lustració de Geiger (1873): Els huns en batalla contra els alans.
La majoria dels historiadors, no obstant això, estan d'acord a veure en l'arribada dels huns una de les principals causes del declivi de l'Imperi romà d'Occident.Heather (1995) i Heather (2005). A diferència de Halsall Halsall (2007). Per contra, l'Imperi Romà d'Orient, inicialment el seu primer objectiu, va resistir als seus assalts principalment perquè aquestes tribus no podien passar d'Europa cap a les riques províncies de l'Àsia Menor, provant ser les muralles de Constantinoble sempre un obstacle insuperable. Lluitant contra aquests invasors, l'Imperi d'Orient no va poder mobilitzar recursos per a secundar eficaçment la resistència de l'Imperi d'Occident. A nivell cultural, la cultura clàssica de l'Antiguitat, segons una hipòtesi tradicional, ja no tindria la vitalitat necessària per a sobreviure en la part del continent europeu on gradualment, després de la instal·lació d'aquests pobles, es va produir una fusió de les cultures germànica i romana;Springer (2006), p. 514. aquesta idea d'un declivi cultural, no obstant això, és generalment rebutjada pels historiadors actuals. Al llarg del la política romana va consistir la major part del temps a enfrontar a les diverses tribus bàrbares entre si; així, va enfrontar als visigots d'Espanya contra els vàndals i, més tard, als ostrogots d'Itàlia contra Odoacre. En el marc d'aquesta política, les victòries romanes apareixen en la majoria dels casos parcials, poc sòlides i portadores de les llavors d'un afebliment posterior; de fet, en sortir militarment derrotats per Roma, els reis bàrbars van negociar la seva submissió enfront de nous avantatges, enfortint-los enfront d'una autoritat central cada vegada més afeblida.
Tradicionalment, s'ha considerat la «barbarització» progressiva de l'exèrcit romà com una de les causes de la «decadència» de l'imperi, mentre que els historiadors moderns consideren més aviat que es tractaria d'una evolució que, a través dels «bàrbars» integrats en l'exèrcit regular romà i així romanitzat, però sobretot a través dels foederati germànics, conduirà a la substitució per etapes de l'Imperi romà d'Occident per regnes germànics, del qual, no obstant això, continua sent el model. En el pla econòmic, el pas a les mans dels pobles germànics de les províncies més riques, en particular les del nord d'Àfrica, va transferir gradualment els recursos financers de l'Imperi cap als seus foederati, enrolats en les files d'un exèrcit cada vegada menys «romà de cep» (si és que aquest sintagma té algun significat, atès que Roma va integrar així als pobles al llarg de la seva història). La novetat és que les tropes dels foederati germànics escapaven progressivament al control de l'emperador reemplaçant gradualment a les tropes regulars, establint regnes de facto si no independents, almenys autònoms. Escapant a poc a poc a l'autoritat de l'emperador d'Occident, van continuar acceptant, almenys teòricament fins al el poder nominal de l'emperador romà d'Orient la legitimitat del qual van reforçar.
Les guerres de l'emperador Justinià per a restaurar l'Imperi a Occident (Itàlia, Dalmàcia, sud-est d'Hispània, illes del Mediterrani occidental, Àfrica del Nord) mostren alhora que en 550 una intervenció imperial continuava sent possible, però que els seus recursos militars no eren suficients per a recuperar també la Gàl·lia franca i tota la Hispània visigoda. La complexitat i la progressivitat dels canvis no van permetre als contemporanis percebre cap «caiguda de l'Imperi Romà» que, de la nit al dia, hauria estat reemplaçada pel «regnat dels bàrbars»: aquesta visió reduccionista es va forjar més tard, després que molts governants succeïssin als regnes germànics, des de Carlemany fins a Napoleó passant pels «Emperadors dels romans», van tenir com a horitzó polític, durant més de mil anys, la reconstitució de l'Imperi per al seu benefici.Émilienne Demougeot, L’Empire romain et les barbares d'Occident s IVe-VIIe) : scripta varia, Publications de la Sorbonne, París 1988, 420 pages.Georges Duby (dir.) Histoire de la France, Des origines à nos jours, trois volumes, Larousse 1970, coll. "Bibliothèque historique", et L'Histoire continue, Odile Jacob 1991,
Regnes romanogermànics
miniatura|Un braçalet d'or que data del període migratori germànic, mostrant un ocell, un cavall i un rostre estilitzat amb un Wōden i, el que serà més tard en la rúnica inclou el terme religiós alu. L'administració romana, per la seva eficàcia, va jugar un paper fonamental en la creació dels regnes (regna) germànics en el territori de l'imperi: regne got a Itàlia (ocupat, més tard, pels llombards) i el regne visigot a Espanya, regne vàndal a l'Àfrica del Nord, francs i burgundis a la Gàl·lia; els petits regnes anglosaxons de Bretanya van jugar un paper particular referent a això en ser més autònoms enfront de les antigues institucions romanes.
Per contra, tots aquests regna van exercir una influència considerable en el desenvolupament d'Europa en l'Edat mitjana. De no haver estat pel model pres de l'Imperi romà de l'Antiguitat tardana, aquests petits regnes, que van continuar mantenint molts vincles amb l'imperi, no haguessin existit. Va ser gràcies a aquest model, per exemple, que els visigots d'Espanya i els ostrogots d'Itàlia van poder assimilar la cultura romana i possiblement utilitzar-la per al seu propi fi sense destruir-la. Com va escriure el medievalista Patrick J. Geary:
Aquesta integració dels pobles germànics, no obstant això, va continuar sent més difícil a causa de les oposicions doctrinals que dividien al món cristià. En establir-se en el territori de l'imperi, els nouvinguts, fins llavors pagans, van adoptar amb bastant rapidesa la fe cristiana, però sovint seguien la confessió arriana, trobant-se així en conflicte amb les autoritats imperials del moviment catòlic.
Numèricament, els nouvinguts germànics van constituir grups amb efectius significativament més baixos que els dels romans. Encara que només són possibles estimacions, la veritat és que els autors de l'Antiguitat i de l'Edat mitjana van tenir una clara propensió a l'exageració. De 20.000 a 30.000 soldats (als quals cal afegir dones, nens, ancians) probablement constituïen el límit absolut d'aquests grups de migrants, que moltes vegades serien molt menys quan es tractés de grups d'aventurers liderats per «senyors de la guerra».Rosen (2003), p. 99-101. Per tant, els germànics no van constituir en qualsevol cas més que una petita minoria dins de les poblacions romanes a les províncies on es van assentar, la qual cosa sovint els va animar a adoptar una política de cooperació amb els autòctons de manera que es pot parlar efectivament de «regnes romà-germànics».Ver Springer (2006). D'aquests diversos regnes, només els dels francs, llombards, anglosaxons i visigots van conèixer una existència duradora.
Primera onada ( i principis del ) La primera onada d'invasions bàrbares afectà gran part del continent i va ser protagonitzada pels pobles ostrogots, visigots, huns, sueus, vàndals, alans i burgundis. L'ocupació d'aquests pobles comença a causa dels huns, que amb afany de conquerir els pobles veïns originen un moviment en cadena cap a Occident. Als huns se'ls afegeixen els alans i els ostrogots, que pressionen el poble visigot i aquest es veu obligat a demanar a l'Imperi Romà l'entrada a l'altra part del limes (frontera).
El rei dels visigots, Atanaric, va intentar la resistència davant dels huns a la riba del Tiras, però els huns eren imparables i finalment van optar per l'emigració. Dos-cents mil gots (entre els quals gent d'Atanaric i potser ell mateix) van aparèixer a la frontera romana del Danubi demanant entrar, mentre una delegació era enviada a l'emperador, a Antioquia, encapçalada pel bisbe got Úlfila. Valent va decidir autoritzar els gots a entrar a l'Imperi Romà després de comprovar el seu cristianisme, Stephen Williams, Gerard Friell, i John Gerard Paul Friell, Theodosius: the empire at bay però amb les condicions que només entrarien una part dels seus contingents, que havien de deixar les armes a la frontera i que lliuressin els infants com a ostatges. Els gots que van travessar el Danubi, dirigits per Alaviv i Fritigern, van ser rebuts a Tràcia, però de fet van passar amb les armes que tenien. Altres pobles van travessar les fronteres de l'imperi limitant-se a saquejar la zona. Davant la negativa de poder controlar-los, se signa un foedus o document que permet l'assentament d'aquests pobles amb la condició que no efectuïn més furts.