Umkhonto we Sizwe (o MK), (en català: fer de llança de la nació) era la branca militar del Congrés Nacional Africà (ANC) de Sud-àfrica que actuava en col·laboració amb el Partit comunista de Sud-àfrica contra el règim racista d'apartheid llavors al poder en aquest país d'Àfrica austral.
Umkhonto we Sizwe, en el seu mpunt més àlgid, va comptar amb entre 10.000 i 20.000 combatents, la majoria a l'exterior en camps d'entrenament a Angola, a Zàmbia, Moçambic, Botswana, i fins i tot a URSS i als països del pacte de Varsòvia. La seva força d'atac a Sud-àfrica estava essencialment composta de grups armats amb explosius i armes lleugeres. Si no va aconseguir durant molts anys crear una logística suficient per tenir una guerrilla urbana en àmplia escala, es va convertir en una referència simbòlica per als que lluitaven contra l'apartheid.Stephen Ellis, veure bibliografia fins a finals dels 80, en què aconseguí establir una xarxa més àmplia, introduir armament en majors quantitats i coordinar grups de combatents per preparar un moviment insurreccional en cas que no prosperessin les converses de pau que finalment acabaren amb l'apartheid. MK va estar en tot moment subordinat a la direcció política de l'ANC. .
Història La fundació d'Umkhonto We Sizwe (MK) és en part la conseqüència de la Massacre de Sharpeville el març de 1960 per la policia sud-africana. Albert Lutuli, el president de l'ANC, era reticent a la seva creació, ja que marcava un gir en la política de l'ANC que s'havia negat fins a aquell moment a recórrer a la violència i a la lluita armada. Havia donat tanmateix el seu acord a l'organització d'aquesta ala militar de l'ANC del qual l'alt comandament va ser confiat a Nelson Mandela (ANC) i a Joe Slovo (partit comunista).
EL MK va llançar el seu primer atac armat el 16 de desembre de 1961, festa nacional dels Afrikaners anomenat Dia del Vot en referència a la batalla de Blood River. L'organització va ser des de llavors considerada com una organització terrorista pel govern sud-africà.
1961-1969 de la campanya de sabotatge a la conferència de Morogoro Entre 1961 i 1964, el MK va cometre 134 actes de sabotatge causant tanmateix danys menors.
El 1963, en resposta al descobriment per la policia de documents relatius a l'existència dUmkhonto we Sizwe, i l'anomenada Operació Mayibuye. Nelson Mandela i diversos altres dirigents de l'ANC i de MK van ser arrestats i acusats de complot per a enderrocar el govern per la violència.
En el moment del seu procés, el Judici de Rivonia, que es va desenvolupar del 9 d'octubre de 1963 al 12 de juny de 1964, Nelson Mandela va explicar les raons del seu compromís en l'ANC i va imputar la creació d'''Umkhonto we Sizwe a la repressió policíaca i a la violència del govern.
El lideratge de l'ANC arribà a la conclusió que la campanya de sabotatge no havia aconseguit l'objectiu de convèncer el règim de l'apartheid a negociar en una Convenció Nacional. Els líders de l'ANC i l'MK discutiren la possibilitat d'emprendre la guerra de guerrilles per fer avançar la lluita contra el règim racista
Però MK encara estava totalment desorganitzada al si del territori sud-africà. L'organització militar, dirigida per Joe Modise com a Comandant en Cap, es componia llavors de 800 guerrillers entrenats, amb bases a Tanzània, on se situava el quarter general de MK i en camps d'entrenaments de Txecoslovàquia o d'Odessa a la Unió soviètica. El 1967, l'organització va organitzar la seva primera acció d'envergadura contra les forces militars sud-africanes presents a Rhodèsia del Sud (Zimbabwe) on estaven en suport de les forces armades rhodesianes, l'operació Wankie fou fallida. Desenes de guerrillers intentaren entrar a Sud-àfrica, amb l'ajuda del moviment guerriller local ZANU. La majoria dels combatents van ser morts o empresonats. Alguns van aconseguir traspassar la frontera del Riu Zambezi.
El 1967-68 en col·laboració amb el Zimbabwe People's Revolutionary Army (ZIPRA) emprengué noves operacions per la infiltració d'operatius formats del MK a Sud-àfrica d'acord amb el concepte de guerra de guerrilles amb base rural. Aquesta nova campanya, anomenada Sipolilo, fou també fallida. Molts efectius es van veure obligats a traslladar-se a Botswana i altres van haver de retirar-se a Zàmbia després de trobar dificultats considerables, particularment la manca de bases entre la població.
Després de la fallida de les campanyes de Wankie and Sipolilo, Chris Hani i 6 altres comandants del MK que havien participat i sobreviscut en les campanyes guerrilleres, emergint com a nous líders del moviment, feren arribar al lideratge de l'ANC un memoràndum, conegut com el Memoràndum Hani, molt crític amb el Consell Executiu Nacional de l'ANC i la direcció empresa per l'MK per Joe Modise i al desconnexió del conjunt del moviment amb la població des de la caiguda de la direcció de Rivonia. El 1969, el MK redefiní la seva estratègia militar en la conferència de Morogoro (Tanzània). L'ANC va prendre la decisió de canviar l'enfocament d'enviar grups armats de quadres al país per provocar la guerra de guerrilles de tipus rural i, en canvi, va emfatitzar que calia un període de reconstrucció política dins del país, necessari ja que el desenvolupament amb èxit de la lluita armada depenia de la mobilització política i forta d'estructures clandestines.
La lluita militar es considerava que només formava part i es guiava d'una estratègia política més àmplia per garantir que la batalla contra l'apartheid es pogués lluitar en tots els fronts possibles, i no només un exèrcit o guerrilla sinó tots els oprimits per l'apartheid: "Quan parlem de lluita armada revolucionària, estem parlant de lluita política mitjançant mitjans que inclouen l'ús de la força militar (...) És important remarcar-ho perquè el nostre moviment ha de rebutjar totes les manifestacions del militarisme que separa la lluita dels pobles armats de la seva context polític", declarava l'MK en els seu document d'Estratègia i Tàctiques, que també donava molta importància a la lluita en l'àmbit internacional.
1969-1979 del sabotatge a la guerra de guerrilles En aquesta etapa MK centrarà els seus objectius en :
Infraestructures econòmiques: això va comportar atacs a subministraments de combustible, la vida vital de l'economia; la xarxa elèctrica sense la qual cap país modern desenvolupat pot funcionar i la xarxa estratègica de carreteres, ferrocarrils i comunicacions essencial per al comerç. Els objectius militars incloïen la SADF i les forces policials paramilitars. Infraestructura política i de l'Estat, que incloïa totes les instal·lacions governamentals i el personal implicat en l'administració de l'estat de l'apartheid.
El 1975, instal·la els seus camps de base a Angola on col·laborarà amb l'MPLA i les forces internacionalistes cubanes i s'enfrontarà a UNITA, que rebia el suport del govern sudafricà de l'apartheid i els Estats Units d'Amèrica.
Després de les protestes de Soweto el 1976, amb la brutal repressió de les forces de l'estat que causaren una massacre d'estudiants i un aixecament generalitzat als suburbis de diverses localitats, MK va rebre el reforç de nombrosos nous reclutes que es van incorporar al batalló del 16 de juny. Les accions de sabotatge, més o menys dirigides, van començar llavors a desenvolupar-se més intensivament a Sud-àfrica contra les infraestructures civils i militars. A partir de 1977, per primera vegada, causaven la mort d'alguns civils per part de les seves forces de forma no premeditada, de vegades en el moment d'intercanvis de trets amb les forces de policia i l'exèrcit, els quals continuaven matant civils ininterrompudament com havien fet sempre.
Es va establir un quarter general del MK, encapçalat per Joe Modise i Joe Slovo, que estava per sota del consell revolucionari de l'ANC encapçalat per Oliver Tambo. Després de l'aixecament de Soweto, el 1978 es va enviar al país l'operació G5 per realitzar atacs a les comissaries de policia. Va ser comandada per Siphiwe Nyanda; Les estacions atacades incloïen Moroka, Orlando i Booysens.
Entre 1976 i 1979 es va produir una gran escalada de les accions armades: es van produir unes 37 accions armades entre el juny del 1976 i el final del 1978. Es van sabotear les línies ferroviàries, es van atacar estacions de policia i es van bombardejar les oficines de l'Administració Bantu. La batalla es va traslladar lentament però sostinguda a un escenari d'atac a l'enemic i MK havia passat de concentrar-se només en operacions de sabotatge fins a arribar als primers estadis de la guerra de guerrilles.
1979-1990 guerra de guerrilles i guerra del poble El 1979, el president de l'ANC Oliver Tambo, a demanda del Consell Executiu Nacional, formà una unitat especial per atacar objectius estratègics clau: operacions espectaculars que afectarien durament l'economia i havien d'inspirar la majoria oprimida. La unitat informaria directament Tambo; qui autoritzaria aquests atacs i n'assumiria la responsabilitat política. Així es va acordar es formà el primer Comandament d'Operacions Especials, format per Joe Slovo, Montso Mokgabudi i Aboobaker Ismail.
Es van seleccionar els objectius d'acord amb les polítiques polítiques del moviment, i la planificació de les operacions va ser el més acurada possible. Sempre que era possible, es va realitzar un reconeixement final just abans d'un atac per assegurar-se que no s'havien canviat les condicions: es tractava de garantir reduir al màxim la pèrdua de vides civil. Un altre aspecte de tota la planificació era assegurar-se que els quadres havien planejat la retirada segura després dels atacs i que disposaven dels recursos necessaris per fer-ho.
El 1981, l'ANC va signar els protocols de Ginebra i van dir que si capturaven algun soldat enemic els tractarien com a presoner de guerra.
Inicialment els objectius es limitaven a les refineries de petroli, els dipòsits de combustible, la central nuclear de Koeberg i objectius militars com ara la base de Voortrekkerhoogte. Però a partir del creixement dels atacs cada cop més indiscriminats als estats veïns i la viciositat dels atacs a civils sud-africans per part de les forces de seguretat, el Comandament d'Operacions Especials va decidir atacar personal militar (fins aleshores només s'havien atacat edificis, resultant víctimes en casos d'enfrontaments no desitjats). Això es va traduir en operacions com el cotxe bomba al quarter social sudafricà de Pretòria. L'escalada continua fins al punt que el 1981, MK organitzà amb èxit no menys de 90 sabotatges sobre blancs industrials o militars. Foren 150 entre 1979 i 1982- Creixen les accions també contra agents de les forces armades i policials. A més de les accions dels comandament d'Operacions especials, les unitats guerrilleres intensificaren els seus atacs des de Botswana, Lesotho, Swaziland i Zimbabwe. L'exèrcit sud-africà intensifica llavors el bombardeig dels camps de MK, de Botswana fins a Tanzània. Així com l'atac a membres de l'ANC arreu del món mitjançant esquadrons de la mort.