El morter és una arma de foc d'artilleria capaç de disparar granades amb angles superiors als quaranta-cinc graus i a velocitats relativament baixes.
Els morters es poden classificar en lleugers, de calibre 50 o 60 mm i amb un abast de 2.000 metres, mitjans, de 81 mm i uns 3.000 m d'abast, i pesants, de 120 mm de calibre o més i amb un abast que pot arribar als 25 km, tot i que generalment és de 6 km. Habitualment els morters lleugers i mitjans són d'ànima llisa mentre que els morters pesants poden ser d'ànima ratllada. En tots els casos poden disparar una gran varietat de municions: alt explosiu, fum, fòsfor blanc, bengales…
L'alta mobilitat dels morters fa que siguin armes que es poden transportar i preparar ràpidament, per això sovint s'assignen a unitats d'infanteria per donar suport immediat.
Història miniatura|Morter Belgrad (1717), Heeresgeschichtliches Museum Orígens Els primers morters es van utilitzar a Corea en una batalla naval de 1413 quan els armers coreans van desenvolupar el wan'gu, que es va començar a desenvolupar en 1407, inventat per Choi Hae-san. A Choi Hae-san (최해산, 崔海山) (1380-1443), fill de Choe Mu-seon (최무선, 崔茂宣) (1325-1395), generalment se li atribueix la invenció del wan'gu. A la dinastia Ming, el general Qi Jiguang va registrar l'ús d'un mini canó anomenat Hu dun pao que era similar al morter.
El primer ús en un setge va per Mehmet II durant el Gran setge de Constantinoble de 1453. Un relat italià del setge de Belgrad de 1456 per Giovanni da Tagliacozzo afirma que els turcs otomans van utilitzar set morters que van disparar "trets de pedra d'una milla italiana d'alçada". Aparentment, el temps de vol d'aquests va ser prou llarg per a poder evitar les baixes enviant observadors per avisar de les seves trajectòries.
El primer morter transportable va ser inventat pel baró Menno van Coehoorn el 1701. El morter Coehorn va guanyar popularitat ràpidament, creant un nou tipus de vaixell, el vaixell bomba. Els morters van tenir un paper important en la conquesta veneciana de Morea, i en el transcurs d'aquesta campanya es va fer esclatar un dipòsit de municions situat al Partenó. El primer ús d'aquests morters més mòbils com a artilleria de camp en lloc d'artilleria de setge va ser per les forces britàniques en la repressió de l'aixecament jacobita del 1719 a la Batalla de Glen Shiel. Els morters de trajectòria d'alt angle tenien un gran avantatge sobre els canons de campanya estàndard al terreny accidentat de les Terres Altes Occidentals d'Escòcia.
Al el morter ja havia esdevingut una arma força comuna, rebent el seu nom per la forma rabassuda i semblant a una olla dels primers models. Els tubs eren bastant curts (no més de dues o tres vegades el calibre i aquest en general era superior als 150 mm). Es tractaven doncs d'armes per a la defensa o de setge de fortaleses. El morter ja havia deixat de ser d'ús general a Europa durant l'era napoleònica, encara que els morters Manby es van utilitzar a la costa per llançar cordes als vaixells en perill. L'interès en el seu ús com a arma no va reviure fins que tots dos bàndols van utilitzar molt els morters durant la guerra civil nord-americana.
Al setge de Vicksburg el general Ulysses S. Grant va informar que fabricava morters al terreny per atacar les trinxeres de l'enemic. Es van utilitzar tres tipus principals de morters durant la guerra: setge i guarnició (lleuger), litoral (pesat) i Coehorn. Els morters eren útils com a artilleria de setge, ja que podien disparar projectils explosius sobre els murs de les fortificacions, matant els defensors i obligant els altres a quedar-se en refugis o impedint que els artillers treballessin. Els morters també podrien destruir les estructures dins de la fortificació i els projectils de morter més pesats podrien penetrar molts refugis.
Durant la Guerra Rus-Japonesa, l'Exèrcit Imperial Rus va aplicar els principis del foc indirecte des de posicions preparades al camp i va dissenyar el primer morter que disparava projectils de l'Armada. Port Arthur estava defensat amb canons pesats, però el foc directe era d'efectivitat limitada contra posicions japoneses properes o resguardades. La situació es va solucionar prenent canons de bronze i obsolets que es van convertir en petits morters portàtils en ser muntats sobre plataformes de fusta. Aquests morters llançaven mines navals, abundants a la base naval, en lloc de projectils. També es van utilitzar llançamines que es van prendre dels vaixells de guerra. Un grup d'oficials de l'Exèrcit i la Marina, dirigit pel capità Leonid Gobiato, va construir un prototip de morter.
Primera Guerra Mundial Morter pesat A mitjans del es va intentar el seu ús com armes de defensa costanera, però gairebé estaven en desús com a peça d'artilleria per a l'infanteria.
miniatura|El morter Stokes va ser el primer morter portàtil i ha influenciat tots els dissenys posteriors. Tot i això, la guerra de trinxeres de desgast que s'establí al Front Occidental va determinar la imperiosa necessitat d'emprar una arma que pogués disparar des de l'interior de les trinxeres i les seves fortificacions, sense exposar-se al foc enemic, per tal de donar suport a la infanteria i assetjar les línies enemigues. Inicialment, els anglesos i francesos van emprar morters del utilitzats en la Guerra de Crimea, i varen improvisar altres de gran pes. Els alemanys també van seguir aquestes idees, entre les realitzacions destaca el Minenwerfer (llança-mines).
El 1915 els britànics van aconseguir un disseny compacte amb tub d'ànima llisa i bípede, que és considerat com el primer morter modern. El van anomenar "Morter Stokes" en honor del seu creador, Wilfred Stokes i se'n van desenvolupar diversos calibres, des dels 60 als 120 mm. Els morters moderns en general són derivats directes del morter Stokes. Estan formats per un tub a l'interior del qual es deixa caure la munició, la base de la qual impacta amb l'agulla percutora, al fons del tub, cosa que resulta en la detonació del propel·lent i el consegüent tret del projectil.
Les granades utilitzades com a munició són de fabricació més senzilla i barata que les d'artilleria convencional, i transporten una càrrega explosiva per unitat de pes més gran proporcionant un major poder destructiu. Això permet també una millor distribució dels fragments de metralla i una òptima distribució de l'energia cinètica de l'explosió.
L'exèrcit alemany va estudiar el setge de Port Arthur, on l'artilleria pesada no havia pogut destruir estructures defensives com a filferro de pues i búnquers. Com a resultat, van desenvolupar un morter d'avantcàrrega de canó curt i estriat anomenat Minenwerfer. Aquests serien utilitzats durant la Primera Guerra Mundial. Es van fabricar en tres calibres; 7,58 cm, 17 cm i 25 cm. La idea alemanya era comptar així amb una peça d'artilleria de setge lleugera que pogués ser usada per la infanteria per batre petits punts forts de l'enemic sense haver de trucar a l'artilleria més pesant. El novembre de 1914 els britànics van enviar un llançamines capturat als alemanys a Woolwich on es van fer un centenar de còpies que van ser enviades a França per al Nadal de 1914 per tal d'acontentar els soldats fins que es pogués produir una mica millor. Les indústries d'armament van ser informades d'aquesta necessitat i l'exèrcit britànic va esperar les propostes. Per la seva banda França havia buscat a tot arreu i alguns vells morters de ferro i de bronze de mitjans del van tornar al servei. Van ser enviats al capdavant per formar l'armament inicial del nou Servei de Morters de Trinxera, irònicament conegut com a club del suïcidi, creat oficialment el 26 de novembre de 1914.
Morter d'infanteria Els calibres petits eren excel·lents però quan l'enemic cava trinxeres el petit calibre no servia per a res. Per 1915 els britànics van aconseguir un disseny compacte de tub de ànima llisa i bípode, que és considerat el primer morter modern. Ho van anomenar morter Stokes en honor al seu creador, Wilfred Stokes. Es va desenvolupar en diversos calibres, des dels 60 als 120 mm.
Els morters moderns en general són derivats directes del Stokes. Estan formats per un tub a l'interior del qual es deixa caure el projectil. El culot del projectil impacta una agulla percutora existent al fons del tub, cosa que resulta en la deflagració d'un propel·lent i el consegüent tret del projectil.
Les seves «granades» són de fabricació més senzilla i barata que els d'artilleria convencional, i transporten més càrrega explosiva per unitat de pes de projectil, proporcionant un poder destructiu més gran en emprar velocitats de caiguda menors. Això permet també una millor distribució de les esquerdes de fragmentació i una distribució òptima de l'energia cinètica de l'explosió.
França L'exèrcit francès va haver de recórrer a posar en servei els vells morters veterans de Crimea de 6". Al mateix temps, atès que la destrucció del filferro de pues era absolutament necessària abans d'emprendre l'atac, a algun desconegut soldat francès se li va acudir que millor que col·locar càrregues explosives era llançar-les. Com a llançador es va emprar una beina buida de canó de 75 mm. igual que la britànica. Els models casolans van ser substituïts per models millorats i reglamentaris. de foc anava unida a un pes d'1,5 tones, per la qual cosa es buscava un morter que fos més petit.
Acabada la guerra l'empresa francesa Brandt va difondre a gran escala el morter, venent morters pràcticament a tots els exèrcits europeus. Als alemanys els va costar apreciar el morter. Van tractar de crear la seva pròpia alternativa mitjançant les armes batejades minenwerfer (llançamines), en realitat els concebien com un obús a petita escala. Els dissenys alemanys eren complexos, cars i poc manejables. El morter Krupp va ser realitzat el 1912, però no va ser acceptat llavors per l'exèrcit. Era d'ànima llisa amb un calibre aproximat de 50 mm. i estava muntat sobre una plataforma que podia ser traslladada sobre dues rodes. A causa de les necessitats de la guerra va ser finalment acceptat.
Els dissenys aliats de morters es van mantenir el més senzills possible, mentre que els models alemanys van començar a fer-se cada cop més complicats. Mentre la guerra va ser estàtica no va crear gaires problemes, però el 1918 les coses van començar a canviar i es van fer perceptibles les deficiències d'armes tan pesades.
Àustria-Hongria L'Exèrcit austrohongarès va adoptar cinc models d'aire comprimit, amb calibres de 80, 105, 120, 170 i 200 mm. Sembla que el principal motiu d'adoptar-los va ser l'escassetat de pólvora sense fum. Això significava que els tipus corrents de morter feien servir en la seva totalitat pólvora negra, amb el consegüent problema del fum.
EUA L'exèrcit dels EUA va adoptar el morter Stokes de 4" com a reglamentari a causa de la seva facilitat per disparar projectils tant de gasos com de trencadors. Principalment va ser lliurat al Servei de Guerra Química. Les unitats d'infanteria i d'artilleria de costa també van ser dotades amb diferents morters, depenent dels que estaven disponibles a cada època.
Entreguerres Acabada la Gran Guerra, els teòrics no es posaven d'acord sobre la validesa del morter. Els francesos havien usat durant la guerra el canó de trinxera de 37 mm., que va proporcionar als combatents de primera línia una mena d'artilleria personal. Els alemanys també van fer servir una certa quantitat de canons i obusos lleugers de 75 mm., molts dels quals eren peces d'artilleria de muntanya. Aquests, juntament amb els morters, havien permès a la infanteria tenir una immediata potència de foc sobre qualsevol enemic.