Lexpansió de l'Antiga Confederació Suïssa és el període de la història de Suïssa que abasta aproximadament des de la creació de les primeres aliances entre regions, a 1291, fins a l'entrada de la Reforma Protestant en la ja madura Antiga Confederació Suïssa, el 1516. Aquesta època es va caracteritzar en els territoris alpins per l'establiment d'aliances, en un principi febles, entre un nombre creixent de regions i el seu progressiu enfortiment fins a formar un estat independent de la resta de les potències.
Va començar com una aliança entre les comunitats de les valls dels Alps centrals per facilitar la satisfacció dels interessos comuns com el lliure comerç i per assegurar la pau al llarg de les importants rutes comercials a través de les muntanyes. A finals de l'edat mitjana, aquesta regió pertanyia al Sacre Imperi Romanogermànic i, a causa de la seva importància estratègica, els emperadors Hohenstaufen li havien garantit la condició de reichsfrei (regne lliure) a principis del . Com a regions reichsfrei , els cantons (o regions) d'Uri, Schwyz i Unterwalden van quedar sota l'autoritat directa de l'emperador, però fora del control intermedi de senyors feudals, per la qual cosa gaudien d'una àmplia autonomia.
Amb l'auge de la dinastia dels Habsburg, els reis i ducs d'Habsburg tractaren d'estendre la seva influència sobre aquesta regió i situar-la sota el seu domini. En conseqüència es van produir conflictes entre els Habsburg i les comunitats de les muntanyes, que tractaven de defensar el seu estatus privilegiat com a regions reichsfrei. Els tres estats fundadors de lEidgenossenschaft suïssa , nom que va rebre la confederació, es van unir a principis del a les ciutats estat de Lucerna, Zúric i Berna, i aconseguiren derrotar els exèrcits dels Habsburg en nombroses ocasions. També van treure partit que el Sacre Imperi Germànic, durant la major part del , va estar sota la influència de la Casa de Luxemburg, que els considerava aliats potencials contra els Habsburg.
El 1460 els confederats controlaven la major part del territori al sud i l'oest del Rin fins als Alps i la serralada del Jura. A finals del i després de lliurar dues guerres, la confederació es va estendre fins a sumar tretze cantons (els Dreizehn Orte): a la Guerra de Borgonya de la dècada del 1470 els confederats van assegurar la seva hegemonia a la frontera occidental i la seva victòria en la guerra de Suàbia a 1499 contra els exèrcits de l'emperador Habsburg Maximilià I els va proporcionar la independència de facto de l'imperi. Durant la seva participació en les Guerres Italianes els suïssos van aconseguir el control sobre el Cantó de Ticino.
Al van florir dues federacions similars en els Alps: en l'actual Cantó dels Grisons es va fundar la federació de les Tres Lligues (Drei Bunde), i en l'actual cantó del Valais, els Set Dècims (Sieben Zenden), que es van formar com a resultat dels conflictes amb la Casa de Savoia. Cap d'aquestes dues federacions va formar part de lEidgenossenschaft, però ambdues estaven estretament relacionades amb ella.
Desenvolupament territorial
miniatura|El Pont del Diable va ser construït al per completar la carretera sobre el Pas del Sant Gotard. El pont original va ser malmès per la guerra i destruït per una inundació el 1888. La imatge mostra el segon pont construït el 1826 i, sobre ell, el tercer pont, de 1958.
Sota la dinastia Hohenstaufen del Sacre Imperi Romanogermànic, les tres regions d'Uri, Schwyz i Unterwalden (els Waldstätten o "comunitats del bosc") havien aconseguit la Reichsfreiheit . Les dues primeres perquè els emperadors volien tenir l'estratègic Pas del Sant Gotard sota control directe i l'última perquè la major part del seu territori pertanyia a monestirs reichsfrei . També havien guanyat aquest estatus les ciutats de Berna i Zuric en extingir la dinastia dels seus patrons, els Zähringen.
Quan Rodolf I d'Alemanya va ser elegit "Rei dels Germans" a 1273 va passar també a ser el senyor feudal directe d'aquestes regions reichsfrei . Des d'aquest càrrec va exercir un domini estricte i va elevar els impostos per finançar guerres i adquisicions territorials, mesures que li van guanyar la impopularitat a la regió. Quan va morir, a 1291, el seu fill Albert I d'Habsburg es va veure involucrat en una guerra política amb Adolf de Nassau pel tron germànic, el que debilitar el govern dels Habsburg sobre els territoris alpins. Llavors van aparèixer insurreccions contra els Habsburg a Suàbia i Àustria, però van ser apaivagades ràpidament per Albert el 1291. Com que Zuric havia participat en aquestes revoltes Albert va assetjar la ciutat, que finalment va haver d'acceptar-lo com a patró.
Aquests temps tumultuosos van propiciar que els Waldstätten cooperessin més activament, per tal d'intentar preservar o recuperar la seva Reichsfreiheit. Uri i Schwyz van aconseguir que el seu estatus es reconfirmés per Adolf de Nassau a 1297. Adolf havia aconseguit arribar a rei perquè Albert, en principi el candidat més probable, no va ser elegit per la Dieta pel seu aspecte i les seves rudes maneres. No obstant això, l'any següent Albert va matar Adolf a la batalla de Göllheim, de manera que l'enemic natural dels cantons del bosc va ser proclamat emperador. En conseqüència, els estats del bosc van tornar a perdre el seu estatus privilegiat.
Nucli miniatura|El pacte federal de 1291. El Bundesbrief o pacte federal de 1291 es considera el document escrit més antic que es conserva de l'aliança entre Uri, Schwyz i Unterwalden, els cantons fundadors de l'Antiga Confederació Suïssa. La seva autenticitat està subjecta a controvèrsies, ja que la majoria dels historiadors involucrats consideren que va ser escrit algunes dècades més tard. És però probable que existís un contracte anterior entre les tres "comunitats del bosc", potser fins i tot des de temps de l'interregne. Després de la mort de l'emperador Albert I, el 1308, els emperadors germànics van procedir de la casa de Luxemburg (amb l'excepció de Lluís IV de Baviera) fins a 1438, van tornar a confirmar la Freibriefe de les tres comunitats i generalment van considerar el seu estatus com a reichsfrei, desitjosos de controlar directament el pas de Sant Gotard i de debilitar la posició de la casa rival d'Habsburg. Unterwalden va aconseguir finalment aquest estatus de la mà del successor d'Albert I, Enric VII el 1309. Això no va impedir als ducs d'Habsburg, originaris d'Argòvia, que intentessin adjudicar-se la sobirania sobre els territoris al sud del Rin
En la lluita per la corona del Sacre Imperi de 1314 entre el duc Frederic I d'Habsburg i el rei de Baviera Lluís IV, els Waldstätten es van alinear amb els Wittelsbach per por que els Habsburg intentessin annexar seus territoris de nou, com ja havia fet Rodolf I. Quan el conflicte llargament gestat entre Schwyz i l'abadia d'Einsiedeln es va desencadenar, els Habsburg van respondre enviant un poderós exèrcit de cavallers contra els pagesos per extingir la insurrecció, però l'exèrcit austríac del germà de Frederic, Leopold I d'Àustria, va ser finalment derrotat en la batalla de Morgarten de 1315. Després de la victòria, els tres cantons renovar la seva aliança i Lluís IV tornar a confirmar la seva Reichsfreiheit.
Expansió dels Acht Orte En els anys següents les tres comunitats (els seus territoris no corresponien encara a les àrees dels cantons moderns) van desenvolupar una lenta política d'expansió. Uri va pactar amb la vall d'Urseren el 1317. En 1332, la ciutat de Lucerna, en intentar arribar a la Reichsfreiheit per part dels Habsburg, es va unir a l'aliança. En 1351, aquestes quatre comunitats del bosc (Vier Waldstätten, un nom que roman en el nom alemany i català del Llac dels Quatre Cantons) es van unir a la ciutat de Zuric, on la ciutadania hauria aconseguit poder a causa de l'establiment de les Zunftordnung (lleis de gremi) i l'expulsió de la noblesa el 1336. La ciutat buscava també suport contra la ciutat habsburguesa de Rapperswil-Jona, que havia tractat d'enderrocar l'alcalde de Zuric Rudolf Brun el 1350. Amb l'ajuda dels seus nous aliats, Zuric va ser capaç de resistir el setge del duc Albert II d'Àustria. La campanya va ser tan reeixida que els confederats van arribar fins i tot a conquerir la ciutat de Zug i la vall de Glarus en 1352. No obstant això, en 1356 van haver de retornar tant Glarus com Zug als Habsburg a conseqüència de la signatura del tractat de Ratisbona. A canvi, l'emperador Carles IV de Luxemburg va reconèixer les Zunftordnung de Zuric i va confirmar el seu estatus de reichsfrei tot i haver prohibit qualsevol confederació interna en l'imperi en la seva Butlla d'Or, promulgada al gener d'aquell any. La Casa de Luxemburg afavoria els interessos dels confederats perquè veia en ells a un aliat contra la casa rival dels Habsburg.
miniatura|Il·lustració de finals del de la batalla de Laupen. Les forces confederades es mostren a la dreta. LEidgenossenschaft havia signat aliances perpètues tant amb Glarus com amb Zug a 1352 i, per tant, aquesta data es considera el punt d'entrada d'aquests cantons a la confederació, encara que romanguessin sota control dels Habsburg durant uns quants anys més.Glauser, T.: 1352 - Zug wird nicht Eidgenössische , fitxer estatal del Cantó de Zug; Tugium 18, p. 103-115; 2002. (Fitxer PDF, 359 KB, en alemany).
A l'oest, els Vier Waldstätten havien format una aliança amb la ciutat de Berna en 1321, i fins i tot enviat un destacament per ajudar les forces bernesa en la seva expansió territorial contra la Casa de Savoia i els Habsburg a la batalla de Laupen en 1339. En 1353, Berna va signar una aliança "eterna" amb la confederació, completant la "aliança dels vuit llocs" ( Bund der Acht Orte ).
Aquesta aliança dels Acht Orte no constituïa un estat homogeni, sinó més un conglomerat de vuit ciutats i territoris independents, que se sostenien no per un mateix pacte, sinó per una xarxa de sis pactes "eterns" diferents. Cadascuna de les vuit parts perseguiria els seus interessos particulars, especialment en el cas de les poderoses ciutats de Zuric i Berna. Zuric formava també part d'una aliança de ciutats situades al voltant del llac Constança que també incloïa Constança, Lindau i Schaffhausen, i durant algun temps va incloure a altres ciutats tan llunyanes com Rottweil o Ulm, i Berna seguia la seva pròpia política hegemònica, i participà successivament en diverses aliances amb altres ciutats com Friburg, Murten, Biel o Solothurn. Aquesta "Confederació Borgonya" bernesa va ser una successió d'aliances volàtils doncs. Per exemple, a la batalla de Laupen, Friburg va arribar a estar enfrontat a Berna. La posició de Berna després aquesta batalla es va tornar tan forta que les aliances acabaven sovint amb l'assimilació de l'aliat sota la dependència de Berna, com va passar, per exemple, amb Burgdorf i Payerne.
Consolidació En 1364, Schwyz reconquerir la ciutat de Zug i va renovar l'aliança l'any següent. A la dècada del 1380, Lucerna va expandir el seu territori de manera agressiva, conquerint Wolhusen, reclamant la sobirania de la vall de Entlebuch i Sempach, anteriorment situada sota el domini Habsburg. En represàlia Leopold III, duc d'Àustria va armar un exèrcit i es va enfrontar a l Eidgenossenschaft prop de Sempach en 1386, on seria decisivament derrotat i mort durant la batalla de Sempach. Aprofitant aquests esdeveniments, Glarus es va declarar independent i va constituir la seva primera Landsgeimende (dieta) el 1387. A la batalla de Näfels, de 1388, un exèrcit austríac sota el comandament d'Albert III d'Àustria, successor de Leopold, va ser derrotat i en el tractat de pau signat a l'any següent es va determinar que Glarus mantindria la seva independència dels Habsburg.