Serguei Serguéievitx Prokófiev (en rus: Сергéй Сергéевич Прокóфьев, en ucraïnès: Сергі́й Сергі́йович Проко́ф'єв, transcrit: Serhí Serhíovitx Prokóf'iev) (Sontsovka, prop de Donetsk, Ucraïna, 23 d'abril de 1891 - Moscou, 5 de març de 1953) va ser un compositor i pianista soviètic i una de les principals figures de la música del . Va compondre en una àmplia gamma de gèneres musicals, incloent-hi simfonies, concerts, música per al cinema, òperes i ballets. Inicialment considerat un compositor d'avantguarda, amb el seu primer concert per a piano (1910), més tard adoptà un estil de caràcter neoclàssic, amb les seves simfonies per a orquestra, les sonates per a piano, el conte musical Pere i el llop (1936), una sonata per a flauta i piano, obres corals, etc. Conreà amb intensitat la música escènica, especialment amb ballets com Romeu i Julieta (1935) i La flor de pedra (1950), que formen part del repertori internacional, i amb òperes com L'amor de les tres taronges (1921), L'àngel de foc (1925) i Guerra i pau (1946). També va compondre música per als films Aleksandr Nevski (1938), Ivan el Terrible (1945), etc.
Després dels difícils anys de la revolució russa (1917), Serguei Prokófiev decidí treballar amb més tranquil·litat fora de la seva terra natal. Després de viure a París i als Estats Units, l'acollida triomfal que li feu Rússia en la seva gira com a concertista l'any 1928 li feu replantejar-se el seu exili voluntari. Durant la primavera de 1933, després d'haver realitzat molts concerts per tot el món, decidí retornar definitivament a la seva pàtria. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, els desigs de canvi estètic com a compositor van topar amb les restrictives pautes ideològiques de la dictadura musical imposada pel règim estalinista. El compositor va arribar a ser prohibit i va ser acusat d'«antidemocràtic, degenerat i burgès» i «aliè als gustos artístics del poble soviètic».
Joventut (1891-1904) Serguei va néixer a Sontsivka, un poble agrícola que actualment pertany a l'Ucraïna independent, però llavors es trobava a la part ucraïnesa de l'imperi Rus. El seu pare, Serguei Aleksèievitx Prokófiev, era enginyer agrònom i la seva mare, Maria Grigórievna Prokófieva (de soltera, Jitkova), que havia rebut una excel·lent educació, era una bona pianista i va ser el primer mentor musical de Serguei.
El jove Serguei va tenir una infantesa idíl·lica, amb uns pares que l'adoraven i el consentien després que les dues primeres filles haguessin mort durant la infantesa. Va passar els primers tretze anys a Sontsovka, gaudint dels privilegis de viure en una gran casa gràcies al fet que el seu pare era el masover d'una gran propietat agrícola. Encara que Sontsovka era lluny dels grans centres culturals de Moscou o Sant Petersburg, Serguei no estava aïllat de la música. Segons explica a la seva biografia,Autobiografia. Sergei Prokofiev: Soviet Diary 1927 and Other Writings. Londres: Faber and Faber, 1991. la seva mare li tocava les sonates de Beethoven, els preludis, masurques i valsos de Chopin i algunes peces de Liszt. Els compositors russos favorits de la mare eren Txaikovski i Rubinstein, del qual tenia un retrat sobre el piano de cua.
Serguei, tot i que no es pot considerar un nen prodigi, era precoç, i abans dels cinc anys ja havia escrit la seva primera composició, Galop indi, una tonada que la seva mare el va ajudar a transcriure per a piano. Des de molt petit mostrava molt bones aptituds musicals: llegia i interpretava fàcilment partitures de Mozart i Beethoven i es divertia component. Serguei feu una primera simfonia als nou anys.Guia didàctica de Pere i el llop al Liceu Aquestes primeres composicions de Prokófiev, lluny de ser quatre notes musicals immadures, revelaven una comprensió madura de les formes musicals establertes, amb innovacions harmòniques i rítmiques que caracteritzarien el seu estil posterior. De fet, va recollir aquests treballs meticulosament en llibretes que utilitzaria moltes vegades més endavant. La mare alimentava les habilitats tècniques de Serguei al piano, tot i que els seus pares centraven gran part de les seves energies educatives en temes no musicals, especialment les matemàtiques i les ciències. Així va aprendre a jugar als escacs als set anys, passió que, com la música, va albergar Prokófiev durant tota la seva vida. miniatura|Serguei Tanéiev Malgrat que Sontsovka quedava aïllada, lluny des de les principals ciutats, Maria Grigórievna viatjava com a mínim una vegada l'any a Sant Petersburg per visitar la família. Amb vuit anys, Serguei va acompanyar la mare a Moscou en un dels seus viatges; era l'any 1900. Allà el van portar a veure dues òperes, Faust de Gounod i El príncep Ígor de Borodín. Les dues obres varen tenir un efecte profund sobre Prokófiev. Tan aviat com va retornar a Sontsovka, començà a escriure la seva pròpia òpera, que anomenà El gegant.«Fou un nen prodigi comparable a Mozart, que componia per a piano als cinc anys i escrivia una òpera als nou.» Serguei va escriure'n tant el llibret com la música i portà a terme una producció de l'obra amb membres de la família i amics el 1901.
Reconeixent el talent musical prodigiós del seu fill i les seves limitacions com a professor de música, Maria Grigórievna, el desembre de 1901, viatja amb el seu fill a Moscou, i s'atura primer a Sant Petersburg. A Moscou, Maria hi havia preparat una reunió amb Iuri Nikolàievitx Pomeràntsev, un amic de la família que llavors estudiava al Conservatori de Moscou. Pomeràntsev va reconèixer el potencial del nen de deu anys i aconseguí una audició davant del famós professor i compositor Serguei Tanéiev. Tanéiev es va impressionar de tal manera que els va proporcionar un professor l'estiu de 1902 per fer-li classes de música al seu poble. miniatura|esquerra|Reinhold Glière fou el seu professor durant dos estius El professor era Reinhold Glière, un jove i consumat compositor i pianista. Glière hi va passar dos estius i va obtenir un èxit rotund."Prokofiev, Sergey". Article a Encyclopedia Britannica. De fet, al segon estiu, Serguei ja comptava amb noves composicions: una altra òpera, una simfonia de quatre moviments amb l'ajuda de Glière, i unes 70 peces per a piano.
Precisament a Glière devem la descripció de com era Sontsovka, a través del relat que va escriure del seu viatge de 1902, en el qual diu: Realment l'entorn invitava a la pau, a l'art i a la creació.
Els anys del conservatori (1904-1914) miniatura|esquerra|El conservatori de Sant Petersburg el 1913 miniatura|Glazunov el 1887, pintat per Ilià Repin Dos anys després es trasllada amb la seva mare a Sant Petersburg per continuar els estudis al conservatori de la ciutat, on tindrà com a mestres Rimski-Kórsakov, Glazunov i Liàdov. Amb tretze anys, Prokófiev fou l'estudiant més jove que mai havia estat admès al conservatori. La majoria dels seus companys li doblaven l'edat. Prokófiev s'esforçava per desenvolupar el seu propi estil i desaprovava les crítiques que sovint rebia dels seus professors. Així, Liàdov li ensenyà harmonia i contrapunt, però les relacions entre el mestre i l'alumne van estar dominades per una incomprensió mútua. La seva creença indefectible en el mateix estil musical innovador i la seva crítica als condeixebles era interpretada d'arrogant per la gent que l'envoltava. Aquesta arrogància i la propensió a impressionar els professors amb la seva música li feu guanyar la reputació denfant terrible.
El 1906, Prokófiev va conèixer Nikolai Miaskovski, un altre estudiant del conservatori que era deu anys més gran que ell, del qual esdevingué un gran amic i amb qui compartiren l'interès intens per una música nova. Desencantats amb els estàndards russos de Glazunov i Glinka, que defensaven els seus professors, Miaskovski i Prokófiev buscaven la inspiració en compositors com Max Reger i Aleksandr Skriabin. Ambdós continuarien sent amics fins a la mort de Miaskovski, més de quaranta anys més tard. Assistien a concerts, tocaven duos i, el més important, provaven les seves composicions noves l'un en l'altre. Miaskovski fou vital a l'hora de proporcionar consells de suport i crítics a Prokófiev.
El jove Serguei començava a desenvolupar una tècnica al piano formidable. Va debutar com a pianista el 18 de desembre de 1908 a Sant Petersburg en un dels Vespres de Música Contemporània, al costat de Stravinski i Miaskovski, on interpretà quatre peces de piano (Op. 4) seves. La majoria dels principals compositors, músics i crítics musicals de la ciutat assistiren als concerts. Ràpidament va causar certa sensació en ser considerat ultramodern i incomprensible, una imatge que, d'altra banda, sempre li va agradar d'explotar.
Els dies més foscos de Prokófiev en aquest període foren els que seguiren la mort del seu pare el 1910. Encara que havia deixat Sontsovka, mantenia correspondència regular amb el pare i tornava a casa a l'estiu. Llavors escriu Esbós de tardor (Op. 8), una petita peça per a orquestra que es considera la més romàntica de totes les que va fer.
Al conservatori, la seva música era indubtablement massa avançada a l'època per a la majoria dels professors i rebia només puntuacions mitjanes en composició. Prokófiev completà els cursos de composició el 1909 malgrat les ressenyes de desaprovació dels mestres, però se'l convidava una altra volta a seguir cursos de piano i direcció. Estudià piano amb Anna Iéssipova i Nikolai Txerepnín de 1909 a 1914. Malgrat la crítica dels professors, Prokófiev continuava escrivint música, tant per a piano sol com els extravagants concerts per a piano núm. 1 i núm. 2, que de seguida van atreure l'atenció, malgrat les males crítiques:
Als vint-i-dos anys abandona el conservatori després que els professors haguessin perdut feia molt de temps qualsevol esperança de fer-ne un «bon» compositor. Alliberat de la miopia dels seus professors de composició, Prokófiev es va posar com a objectiu assolir el cobejat premi Anton Rubinstein que s'atorgava al millor pianista estudiant. Sabent el risc a què s'exposava, Prokófiev es va atrevir a tocar el seu primer concert per a piano, pensant que el segon seria «massa extravagant dins de les parets del conservatori». Després d'una sessió llarga i tempestuosa, el premi s'atorgava a Prokófiev. S'acabava així una dècada tumultuosa, però en el fons triomfant, al conservatori de Sant Petersburg.
Exploració i revolució (1914-1918) miniatura|Retrat el 1909 de Diàguilev pintat per Valentín Serov La Primera Guerra Mundial acabava d'esclatar i Rússia havia llançat una atrevida (però en el fons desastrosa) invasió a la Prússia Oriental. També havia començat una invasió russa del món musical europeu. Ígor Stravinski havia provocat furor amb l'estrena dels seus ballets L'ocell de foc i Petruixka. Serguei Diàguilev, el famós empresari del ballet rus juntament amb Stravinski, també havia llançat els seus Ballets Russos a París el 1909 amb un èxit enorme. Prokófiev frisava per estar en aquest moviment. En ser l'únic fill d'una mare vídua, es deslliura d'anar a la guerra i, l'any 1914, deixa el conservatori i viatja a Londres, on escolta la música de Stravinski.