La Guerra de l'Alt Karabakh fou un conflicte armat ocorregut entre febrer de 1988 i maig de 1994, al petit enclavament ètnic de l'Alt Karabakh (o Nagorno-Karabakh), a la regió sud-est del Caucas, una antiga província soviètica poblada per armenis i envoltada completament per la República de l'Azerbaidjan.
Al llarg del conflicte, tant Armènia com l'Azerbaidjan es van veure embolicats en una progressiva guerra no declarada en les zones muntanyoses del Karabagh, per tal de suprimir els moviments secessionista i irredemptista de l'antiga província autònoma. El febrer de 1988, el Consell de l'enclavament va votar a favor de la unió amb la República Armènia, que va ser ratificat en un plebiscit que va comptar amb una aclaparadora majoria de la població donant suport a la independència. Les demandes d'unificació amb Armènia, que van proliferar al llarg de la dècada dels 1980, es van desenvolupar al principi de manera pacífica, encara que la pressió autonomista generada davant l'esfondrament de l'estat soviètic des de 1989, va portar aparellat un increment de la violència a la regió entre els dos grups ètnics, cosa que finalment va resultar en el desenvolupament d'escenes de neteja ètnica per part de les dues parts.
Aquest conflicte es va transformar en el més greu de tots els fets que van succeir després de la desintegració de l'URSS, el desembre de 1991. Els combats interètnics es van iniciar poc després que el parlament de la província votés a favor de la unió amb Armènia el 20 de febrer de 1988. Aquesta declaració de secessió de l'Azerbaidjan va ser considerada com el resultat d'un ressentiment de llarga durada en la comunitat armènia de l'Alt Karabakh contra les serioses limitacions a la seva cultura i llibertat religiosa per les autoritats centrals soviètiques i àzeris.
Juntament amb els moviments secessionistes de les repúbliques bàltiques d'Estònia, Letònia i Lituània, el conflicte va significar un dels més importants elements que van jugar un rol preponderant en la desintegració de la Unió Soviètica. La proclama d'independència de l'Azerbaidjan, seguida dels esdeveniments coneguts com a "gener Negre", va significar la pas dels poders exercits pel govern central en mans de l'administració de Bakú. Una de les primeres mesures exercides per la naixent república va ser la d'eliminar el govern provincial autònom de l'Alt Karabakh, fet que va provocar com a reacció la massiva votació per part de la majoria armènia de la província en la declaració de la República d'Artsakh o República de l'Alt Karabakh.
L'escalada de violència es va accentuar al llarg de l'hivern de 1992. Malgrat els intents de mediació internacional patrocinats per l'OSCE, els quals van fallar en intentar resoldre el conflicte i poder treballar conjuntament en una solució concordada. A la primavera de 1993, forces armènies van capturar regions fora de l'enclavament, en un intent d'involucrar a altres països a la zona. Per 1994 els armenis de l'Alt Karabakh no només controlaven el territori propi de la república, sinó que també a prop d'un 14% del territori de l'Azerbaidjan. Un alto el foc acordat el 1994 sota els auspicis de Rússia, va posar terme a la part armada de la guerra, mentre que un organisme anomenat Grup de Minsk de l'OSCE va ser establert per poder efectuar les negociacions de pau.
Antecedents
La sobirania sobre el territori de l'Alt Karabakh ha estat objecte d'una llarga disputa entre Armènia i Azerbaidjan, que segueix en el present. La zona, coneguda com a Artsakh pels armenis, va ser una zona permanentment ocupada per diferents imperis i nacions. Els problemes respecte a la sobirania, però, són mitjanament recents. Poc després de la capitulació de l'Imperi Otomà en la Primera Guerra Mundial, en 1917 es va produir la Revolució d'Octubre, mitjançant la qual els bolxevics van accedir al poder en un Imperi Rus esfondrat. Tres nacions del Caucas (Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan) van proclamar la seva independència de l'Imperi Otomà i es van organitzar en la República Democràtica Federal de Transcaucàsia, la qual va tenir una curta vida (del 10 de febrer al 28 de maig de 1918) fins que les tres nacions es van independitzar.
Guerra armènia-àzeria (1918-1920) Poc després de la dissolució de la República Democràtica Federal de Transcaucàsia, greus disputes territorials i ètniques entre armenis i àzeris van desembocar en una guerra oberta entre les recentment formades República Socialista Soviètica d'Armènia i República Socialista Soviètica de l'Azerbaidjan. La guerra es va centrar en els districtes de Qazaj, Siunik, Nakhitxevan i el mateix Karabagh. La disputa es va centrar en l'establiment de la frontera entre els dos països en les esmentades províncies. Els armenis de l'Alt Karabakh van intentar proclamar en una república independent, però van fallar en no poder contactar amb Armènia. Després de la derrota otomana a la Primera Guerra Mundial, tropes britàniques van ocupar la zona de Transcaucàsia el 1919, posant a la zona de Karabagh i Zangezur sota el mandat de Khosrov Bei Sultanov, mentre que la decisió definitiva sobre el futur de la regió era presa per la Conferència de París de 1919.
Ocupació soviètica miniatura|Mapa de l'Òblast Autònom de Nagorno-Karabakh Tot i estar la decisió pendent, l'11è Exèrcit Soviètic va envair el Caucas i en el termini de tres anys va organitzar als diferents països en la República Federativa Socialista Soviètica de Transcaucàsia, com a part de la Unió Soviètica. Inspirant-se en l'organització de l'estat soviètic, els bolxevics van crear llavors un Buró caucàsic, conformat per set membres, supervisats pel Comissari del Poble per a les Nacionalitats Stalin. Malgrat que el Buró va votar 4-3 a favor de localitzar l'Alt Karabakh sota l'autoritat de l'acabada de crear República Socialista Soviètica d'Armènia, protestes emanades dels líders del Partit Comunista de l'Azerbaidjan, inclòs el seu líder Nariman Narimanov, a més d'un alçament antisoviètic a Erevan a 1921, complicar les relacions entre Armènia i Rússia. Aquests factors van conduir al comitè a revisar la seva decisió, perquè en definitiva es resolgués incorporar a l'acabat de crear Òblast Autònom de Nagorno-Karabakh dins de l'RSS de l'Azerbaidjan a 1923, deixant a la seva població composta en un 94% d'armenis sota el govern d'una altra nacionalitat. La capital va ser traslladada de Shusha a Khankendi (rebatejada com a Stepanakert al cap de poc temps). Armènia sempre es va negar a reconèixer la legalitat d'aquesta decisió, i va continuar al llarg del temps protestant-la, dins del sistema soviètic.
El ressorgiment de la qüestió d'Alt Karabakh L'elecció de Mikhaïl Gorbatxov com a Secretari General del PCUS a 1985, va comportar la implementació dels seus dos grans plans de reforma, coneguts com a perestroika i glasnost. Mentre que els fins de la reforma econòmica va cristal·litzar en la perestroika, la glasnost permetre que els ciutadans de la Unió Soviètica gaudiran d'una relativa llibertat de premsa, especialment pel que va poder per primera vegada criticar obertament als líders. Dins d'aquest marc, els líders soviètics de l'Alt Karabakh van capitalitzar tal obertura aconseguint obtenir un vot del parlament regional a favor de la unió de la regió autònoma amb Armènia, el 20 de febrer de 1988. Els dirigents armenis de la província es queixaven perquè la regió no comptava amb textos escolars ni canals de televisió que transmetessin en armeni, en el mateix sentit que el Secretari General del Partit Comunista de l'Azerbaidjan Heider Aliev havia intentat fer una azerització de la zona, incrementant la presència, nombre i influència dels àzeris que vivien a l'Alt Karabakh, al mateix moment que la població armènia estava en declivi. Per 1988 la població armènia que vivia a la regió havia disminuït a prop de tres quartes parts.
El moviment autonomista havia estat liderat per diverses figures populars armènies, igual que per membres de la "intelligentsia" com el conegut dissident soviètic i premi Nobel de la Pau Andrei Dmítrievitx Sàkharov. Abans de la declaració del 20 de febrer, els armenis havien començat a protestar, en conjunt de vagues per part dels treballadors d'Erevan que demandaven la unificació amb l'enclavament. Aquestes protestes van ser contestades en termes similars en manifestacions realitzades en Bakú. Com a reacció a les protestes, el premier Gorbatxov va afirmar que les fronteres entre les repúbliques soviètiques no serien modificades, d'acord amb el que disposa l'article 78 de la constitució de l'URSS. El secretari general de la Unió va afirmar també que altres nacionalitats i pobles del país estaven demanant per canvis territorials, i que una nova fixació de límits a Alt Karabakh establiria un perillós precedent. Els armenis consideraven la decisió de 1921 amb desdeny, considerant alhora que els seus esforços estaven destinats a corregir un error històric sota el principi d'autodeterminació, un dret també considerat en la Constitució. Els àzeris, d'altra banda, van considerar com demandes que constituïen l'abandonament d'una important regió de la República com inacceptable i es van alinear amb la postura de Gorbatxov.
Sumgait Els combats ètnics entre membres de les comunitats àzeri i armènia que vivien a Alt Karabakh van esclatar al cap de poc temps. El 22 de febrer de 1988 prop d'Asker (a l'Alt Karabakh, a la carretera entre Agdam i Stepanakert), una confrontació directa entre membres d'ambdós grups va acabar en violents incidents que van deixar com a saldo prop de 50 armenis ferits. Durant els combats, un policia local, suposadament armeni, va disparar mortalment sobre dos joves àzeris. El 27 del mateix mes, mentre parlava a la televisió central de Bakú, el fiscal soviètic Alexander Katusev va esmentar la nacionalitat dels ferits.
Poques hores després de la intervenció, un pogrom dirigit contra els residents armenis es va iniciar a la ciutat de Sumgait, situada a 25 quilòmetres al nord de Bakú que tenia una alta població de refugiats àzeris. El resultat d'aquests fets va ser 32 morts, d'acord amb les estadístiques oficials soviètiques. Els armenis van ser colpejats, les dones violades i assassinats als carrers i els departaments en què vivien, durant tres dies de violència que només es van aturar quan forces armades de l'URSS van entrar a la ciutat i van sufocar la revolta l'1 de març.
La forma en què els armenis van ser assassinats va provocar una gran indignació entre els seus connacionals, que van considerar que el pogrom havia estat avalat per part de les autoritats oficials soviètiques, per tal d'intimidar als membres del moviment d'Alt Karabakh. La violència va començar a poc a poc a augmentar després dels fets de Sumgait, fins que Gorbatxov va decidir finalment intervenir Armènia amb tropes federals a setembre de 1988. Per al mes d'octubre, s'estimava que més de 100 persones en Armènia i Azerbaidjan havien perdut la vida. A tot això es va afegir les conseqüències d'un gran terratrèmol que va assolar la ciutat de Leninakan el 7 de desembre de 1988, provocant la mort de més de 25.000 persones.