El Setge de Torí de 1706 va tenir lloc amb el setge a la ciutadella fortificada piemontesa per part de l'exèrcit franco-espanyol (setge que va durar 117 dies) durant el curs dels esdeveniments bèl·lics de la Guerra de Successió Espanyola, a la conclusió es va signar el Tractat d'Utrecht (1713) que reconeixia a Víctor Amadeu II, duc de Savoia, com el primer rei de la seva dinastia.
Antecedents El 1700 moria sense descendència el rei Carles II d'Espanya (últim representant de la Casa d'Àustria). Des de feia ja uns anys, les condicions de salut del sobirà, que mai no havien estat bones, empitjoraven perillosament. Les monarquies europees, coneixedores de la situació, van començar un complex treball diplomàtic de cara a la successió.
Es van mobilitzar particularment Lluís XIV de França i l'emperador Leopold I: el primer perquè s'havia casat amb la infanta espanyola Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV i germanastra de Carles II, i el segon perquè s'havia casat amb la també filla de Felip IV, la infanta Margarida Teresa d'Àustria.
En realitat, el que estava en joc era el control de la Monarquia Espanyola amb els seus dominis a Europa i les Índies. A més els Habsburg d'Àustria reclamaven drets com parents directes de la fins aleshores casa regnant a Espanya.
Carles II, indecís, va demanar consell al Pontífex, el qual tement que si la corona espanyola requeia en mans dels Habsburg austríacs es podria tornar a repetir aquella concentració de poder que es va donar amb l'Emperador Carles V, va aconsellar al sobirà que el millor seria la successió borbònica. A més Carles II estava sotmès a la pressió del partit filipista de la Cort de Madrid, encapçalat pel primat d'Espanya, el cardenal Luis Manuel Fernández Portocarrero, que en aquells moments era l'encarregat de dirigir la política espanyola. Tot això va fer que finalment es decidís per designar com a successor a Felip d'Anjou, secundogènit del Delfí de França, net de Lluís XIV i besnet per línia materna de Felip IV, com així deia el seu testament:
L'obertura del testament va desencadenar el conflicte, ja que la nova aliança Espanya-França estava destinada a trencar l'equilibri europeu. El conflicte que va esclatar, conegut com a Guerra de Successió Espanyola, va tenir una durada de 10 anys i va concloure amb els tractats d'Utrecht (1713) i Rastatt (1714).
miniatura|esquerra|El duc de Savoia Víctor Amadeu II. El conflicte va enfrontar d'una banda a Anglaterra, l'Imperi, Portugal, Dinamarca i la República d'Holanda i d'una altra a França i Espanya, la qual havia acceptat a Felip d'Anjou com a nou rei amb el nom de Felip V.
El ducat de Savoia es trobava entre França i el Ducat de Milà, territori espanyol, i constituïa, per tant, un corredor militar natural que connectava a banda i aliats, per la qual cosa Lluís XIV gairebé va obligar el duc Víctor Amadeu II a una aliança amb els franc-espanyols.
Víctor Amadeu II, aconsellat pel seu cosí el Príncep Eugeni de Savoia-Carignano, comte de Soisson i general de les tropes imperials, va tenir la intuïció que aquesta vegada la batalla principal entre França i l'Imperi tindria lloc a Itàlia i no en Flandes o Lorena. Sobre la base d'aquest convenciment, va decidir aliar-se amb els Habsburg, que eren els únics que, en cas de victòria, podien garantir la independència de l'Estat savoià.
De fet, una aliança amb França, en cas de victòria d'aquesta última, no hauria fet més que accentuar l'estat de submissió de la Casa de Savoia els gals, que ja durava prop d'un segle, mentre que l'emperador li prometia el Marquesat de Montferrat, part de la Lomellina i de la Valsesia, el Vigevano i part de la província de Novara.
Va ser una elecció hàbil i intel·ligent, però al mateix temps arriscada, perquè en cas de derrota de l'exèrcit savoià, hauria estat completament desposseït dels seus dominis.
L'elecció efectuada per Víctor Amadeu II a la tardor de 1703 (Tractat de Torí) va induir a Lluís XIV a iniciar les operacions, primer contra Savoia i després el Piemont.
Ciutadella Situades entre dos focs (a l'oest França i a l'est l'exèrcit espanyol que controlava la Llombardia), les terres savoians van ser envoltades i atacades per tres exèrcits. Pèrdues Susa, Vercelli, Chivasso, Ivrea i Niça a 1704, només resistia la ciutadella de Torí, fortificació manada erigir pel duc Manuel Filibert de Savoia 140 anys abans.
Important va ser el rol jugat per l'anomenada Gallerie di mina, túnel excavat al subsòl circumdant a la ciutadella, en el qual es movia un cos especial de soldats: eren en total 51 més 350 excavadors que patrullaven aquest intricat laberint de galeries fent explotar barrils d'explosius sota les files dels soldats francesos. La profunditat de les galeries, disposada sobre dos nivells, arribava gairebé els 14 m.
El sistema de galeries de mines i contramines, utilitzat des d'antic, va prendre un nou impuls i sistematització després de la caiguda de Famagosta (Xipre) a 1571, en la qual els otomans les van usar sota els murs enemics.
Ja el 1572 Manuel Filibert va ordenar la construcció d'un sistema de contramines per defensar el bastió de San Lazzaro. Per als rebre aigua, la ciutadella va ser dotada de l'anomenat Cisternone, un enorme pou (la forma recordava de Sant Patrizio d'Orvieto), gràcies al qual la plaça forta gaudia d'una font d'aigua gairebé perenne. Aquestes mesures bèl·liques, que es van anar engrandint amb els anys, van fer de Torí una de les ciutats més ben defensades d'Europa.
L'agost de 1706 els exèrcits franco-espanyols estaven preparats per atacar Torí i situats a la rodalia de la ciutadella, però el comandant, Louis d'Aubusson de la Feuillade, pensava que els homes a la seva disposició eren encara insuficients i va preferir esperar reforços. Aquesta decisió es va revelar un error perquè donarà temps a la ciutat per fortificar fins al turó i reagrupar al voltant de la ciutadella en previsió d'un llarg setge.
Setge El setge es va iniciar el 14 de maig quan les tropes franco-espanyoles (compostes per més de 40.000 homes) es van col·locar estratègicament de cara a la fortalesa. Segons la llegenda, aquest dia un eclipsi de sol enfosquir el camp de batalla a les 10:15, permetent veure la constel·lació de Taure. El sol era el símbol de Lluís XIV de França i aquest fet va animar gran manera a les tropes defensores, que es van imaginar una fàcil victòria.
El mariscal de França, el marquès Sébastien Le Prestre de Vauban, expert en tècniques de setge, hauria preferit un atac lateral a la fortalesa considerant la xarxa de galeries de contramines com un obstacle infranquejable, però La Feuillade no va fer cas i va ordenar a 48 enginyers militars excavar nombroses línies de trinxeres. Allò que per a Vauban era un perillós Cavill delle mini es va revelar de fet com fatal.
Per la seva part els assetjats, recolzats per la població (que va participar directament en la batalla), infligit nombroses baixes a l'exèrcit enemic. La batalla va continuar durant tot l'estiu de 1706.
El 8 de juny el duc de la Feuillade va enviar un missatger a Víctor Amadeu amb una oferta en la qual donava al duc la possibilitat de fugir lliurement de Torí per escapar dels bombardejos. Lluís XIV havia donat ordres de no posar en perill la vida del sobirà enemic, però aquest va refusar.
De tota manera, el duc no tenia intenció de romandre a la ciutat per molt temps: el 17 de juny Víctor Amadeu II va deixar Torí per trobar-se amb el príncep Eugeni de Savoia, el seu cosí, que estava anant a ajudar al comandament de les tropes imperials. La ciutat va ser deixada sota la direcció del general austríac Wirich Philipp von Daun.
El principal objectiu dels francesos va ser trobar una entrada a la fortalesa que els permetés penetrar en massa. L'operació no es va revelar gens fàcil: entre el 13 i el 14 d'agost va ser descoberta una entrada, a la qual els assetjadors van poder accedir després de nombroses baixes. Quan tot semblava ja perdut, els assetjats la van fer explotar sepultant els seus enemics.
Deu dies després, els francesos es van llançar a un atac sagnant a la Mezzaluna di Soccorso amb 38 companyies de granaders. Els piemontesos es van defensar utilitzant també material inflamable. Al final, la victòria va ser dels torinesa, que van obligar els enemics a retirar-se, però sobre el camp de batalla van quedar més de 400 víctimes només de part savoiana. Tement el brot d'una epidèmia, el comte Daun va fer preparar una fossa on va fer cremar els cadàvers.
En aquest punt passa el cèlebre episodi de Pietro Micca, que va sacrificar la seva pròpia vida per frenar l'enèsim atac francès a les galeries subterrànies. La situació semblava perduda per als piemontesos, tant que el comte d'Orleans, capità de l'exèrcit de Lluís XIV, havia arribat a Torí per donar-los el cop de gràcia.
miniatura|Marxa del príncep Eugeni de Savoia per defensar els estats del duc Víctor Amadeu II.
Batalla El 2 de setembre els dos Savoia van pujar al turó de Superga, des d'on es dominava tota la ciutat, per estudiar la tàctica de contraofensiva, decidint envoltar l'enemic mitjançant l'ús del gruix del seu exèrcit i una part de la cavalleria cap a la zona nord-oest de la ciutat, la més vulnerable, tot i que això constituïa també un risc per la proximitat de les línies franceses. Aquests, per la seva banda, no podien fer res més que tancar-se en les seves pròpies trinxeres, l'arribada d'un contingent de socors d'aquestes dimensions els havia agafat clarament desprevinguts.
El 5 de setembre va ser interceptat a Pianezza per la cavalleria imperial un comboi amb direcció al camp francès. Es tractava d'un importantíssim èxit estratègic per part del príncep Eugeni de Savoia, a conseqüència d'això els francesos van haver de racionar les seves municions.
El 6 de setembre l'estratègia de rodejar a les tropes franceses va portar a les tropes savoians a posicionar entre els rius Dora Riparia i Stura di Lanzo. L'enfrontament final es va iniciar el 7 de setembre quan les tropes austro-piemonteses es van disposar al llarg de tot el front i rebutjar qualsevol temptativa de contraofensiva franco-espanyola.
El pla del príncep Eugeni preveia la ruptura de l'ala dreta francesa a través de la disciplinada infanteria prussiana del príncep Leopold d'Anhalt Dessau. L'atac sobre aquesta banda va ser particularment sagnant, i només al quart intent els prussians van aconseguir trencar la resistència francesa. En particular el regiment de la Marine, que defensava l'extrem dret francès, es va trobar sense més municions enmig de l'atac decisiu i, sense reforços ni provisions, va fugir.
miniatura|La càrrega del príncep d'Anhalt, per E. Knackfuss al Zeughaus de Berlín. En aquest punt, després de a veure rebutjat el contraatac de la cavalleria de d'Orleans, la victòria era una qüestió de temps. La cavalleria imperial va ser reorganitzada pel príncep Eugeni per aniquilar definitivament a l'adversària, atac en el qual va participar Víctor Amadeu II. Numèricament inferiors, els francesos van ser obligats a posar-se en fuga cap als ponts del Po, abandonant al seu propi destí a l'ala esquerra.
Les forces imperials del centre i de l'ala dreta tenia la missió de tenir ocupades a les tropes franceses contraposades. Un intent d'atac va aconseguir la ruptura temporal del front de d'Orleans, el qual es va veure obligat a intervenir amb part de la cavalleria per tancar la bretxa. Lucent, potentment fortificada i defensada per dos dels millors regiments francesos, Piemont i Normandie, no va ser mai ocupada per un assalt, però va ser abandonada pels defensors després d'haver cobert la retirada de les divisions que cobrien el centre i l'esquerra francesa.
Epíleg Els francesos havien perdut prop de 6.000 homes, enfront dels 3.000 austro-piemontesos. En els dies següents, gairebé 7.700 francesos van caure encara en els enfrontaments amb els savoians o a causa de les ferides.