El gal·loitàlic,Gal·loitàlic (mot encunyat per Bernardino Biondelli, 1853) no és pròpiament cap glossònim, sinó un terme classificatori propi de la romanística, el qual subratlla les característiques mixtes (analogies tant amb el gal·loromànic com amb l'italoromànic) tan peculiars dels parlars inclosos. també conegut com a padà,És a dir, ‘de la planúria del Po’. Padà és un glòssònim pròpiament dit: usar-lo implica que ens referim a una llengua. Val a dir que aquest ús de Padània i padà no té res a veure amb el típic de la Lega Nord, pseudonacionalisme d'extrema dreta, de base económico-xenòfoba, expressat essencialment en italià i aliè a tota reivindicació lingüística, tret d'alguna expansió retòrica esporàdica, mentre sigui prou localista. Altres noms que es donen al gal·loitàlic són nord-italià, italià septentrional i alt-italià. Són termes, però, estrictament classificatoris, encunyats per la dialectologia italianística, i fàcilment capciosos, perquè, voluntàriament, suggereixen inclusió en la llengua italiana. Menys freqüentement encara, el padà també és conegut com a cisalpí ('del sud dels Alps'). és una família de llengües romàniques occidentals que presenten característiques comunes d'una banda amb les llengües gal·loromàniques (com l'occità i el francès), i d'altra amb les italoromàniques (com l'italià).
En la definició estricta de gal·loitàlic s'inclouen, generalment: piemontès (piemontèis); llombard (lombard, lumbaart) occidental i oriental;Incloent-hi el trentí occidental. lígur (lìgure); emiliano-romanyol (emilian-rumagnòl).Incloent-hi el lunigià i el marquesà septentrional.
Algunes publicacions també hi inclouen el vènet.
Conceptualització El gal·loitàlic rep conceptualitzacions contradictòries. 333px|esquerra|miniatura|La línia La Spezia-Rimini (Spèza-Rémin) frontera entre llengües romàniques occidentals (al nord) i orientals (al sud)
Presumpte grup dialectal italià Segons la romanística tradicional (per ex., Gian Battista PellegriniPellegrini, G.B. (1975) “I cinque sistemi dell'italoromanzo”, Saggi di linguistica italiana. Torion: Boringhieri, 1975. P. 55-87. i Jacques Allières),Allières, Jacques. Manuel de linguistique romane. París: Honoré Champion, 2001. (Bibliothèque de grammaire et de linguistique). el gal·loitàlic és un grup dialectal de la llengua italiana. Concretament, i d'ençà l'il·lustre dialectòleg Clemente Merlo,MERLO, Clemente. "Italia dialettale". L'Italia dialettale, n. 1 (1924), 12-26. la italianística oficial considera que el gal·loitàlic i el vènet, com a sengles grups dialectals, constituirien coordinadament el grup de dialetti settentrionali o altoitaliani de la llengua italiana. No obstant això, perquè aquesta definició sigui vàlida cal entendre per llengua italiana, com en les obres del lingüista alemany Gerhard Rohlfs,Rohlfs, Gerhard. La struttura linguistica dell'Italia. Leipzig: s.n., 1937.Rohlfs, Gerhard. Grammatica storica della lingua italiana e dei suoi dialetti.Torino: Einaudi, 1966-1969. 3 vol: Fonetica; Morfologia; Sintassi e formazione delle parole. el conjunt dels dialectes romànics d'Itàlia (i de Còrsega), entre els quals destacaria la llengua italiana literària i oficial, que prové del dialecte florentí de Dante, Giovanni Boccaccio i Petrarca.
Aquesta argumentació és extralingüística i, de fet, coincideix amb la tesi oficial de l'Estat italià: com que, per motius complexos, l'italià ha anat funcionant com a estàndard dels parlants de gal·loitàlic, llavors el gal·loitàlic ha d'ésser una forma d'italià. El gal·loitàlic no hi és definit en termes de la ciència lingüística, sinó en funció d'arguments polítics justificatius d'una imposició sociohistòrica.
Com la romanística ha sabut de sempre, sense insistir-hi gaire per motius pragmàtics, el problema de la tesi del "gal·loitàlic = grup dialectal de la llengua italiana" és que cal descartar-la, per científicament insostenible: si, com establí Walter von Wartburg,Wartburg, Walter von. Die Ausgliederung der romanischen Sprachen. Bern, 1950. la línia La Spezia-Rimini (Spèza-Rémin en el padà autòcton) és la frontera interromànica més important, i divideix el subgrup occidental, al nord, del subgrup oriental, al sud (divisòria cabra/capra, vidas/vite),En el cas concret que ens ocupa, és la divisòria entre el padà ortiga, sal/säl, cavei, spala, slèr, pã, incö/incû, mi/me go i l'italià ortica, sale, capelli, spalla, sellaio, pane, oggi, io ho. Els exemples són presos de Rossi (2002), p. 37. llavors el gal·loitàlic, situat al nord de la línia (traçada precisament pel sud del seu domini) no pot ser la mateixa llengua que l'italià: una llengua romànica no pot ser alhora oriental i occidental.
Ja el 1905 el cèlebre dialectòleg Pier Enea GuarnerioCitat per Salvi (1999), p.47. remarcava que "tutti così alieni dal sistema italiano e, all'incontro, così conformi alla struttura gallica che parrebbe legittimo sottrarre senz'altro il piemontese, il ligure, il lombardo e l'emiliano dalla famiglia italiana per farne un gruppo a sé o, al più, subordinato al francese"; per no fer-ho, tot seguit adduïa arguments extralingüistics. Romanistes tan prestigiosos com Angelo Monteverdi, el 1952,MONTEVERDI, Angelo. Manuale di avviamento agli studi romanzi. Milano, 1952. P. 80. i Heinrich Lausberg, el 1969,Lausberg, Heinrich. Romanische Sprachwissenschaft. Berlín, 1969. assenyalen que les parles del nord de la línia no es poden adscriure a l'àmbit lingüístic italià. A les alçades de 1972, fins i tot un representant conspicu de la italianística nacionalista com G. B. PellegriniPellegrini, Giovan Battista. "I cinque sistemi dell'italoromanzo", 1972; republicat en Saggi di linguistica italiana. Torino: Boringhieri, 1975. P. 55-87. distingia el conjunt padano-vènet dels dialectes pròpiament italians, si bé emmig d'una darrera temptativa de demostrar la presumpta italianitat del rètic (vegeu qüestió ladina).
Endemés d'aquest punt tan essencial, força altres característiques definitòries del gal·loitàlic i de l'italià són mútuament incompatibles: l'italià no admet consonant en posició final, mentre que parles com el piemontès i el llombard presenten consonant final com a marca de masculí, i multitud de grups consonàntics finals; l'italià reduplica consonants intervocàliques en molts casos, però el gal·loitàlic no; en italià la essa sonora només es dona en posició intervocàlica, i no en tots els dialectes, mentre que en gal·loitàlic presenta distribució i funcionalitat distintiva anàlogues a les de les llengües gal·loromàniques, i fins i tot pot donar-se en posició final; el vocalisme gal·loitàlic inclou vocals neutres inexistents en italià; etc., etc.
Com escriu Coluzzi (2004, 4-5) referint-se genèricament al conjunt de llengües que l'Estat italià considera dialetti italiani, "les llengües regionals italianes, malgrat ser (...) varietats lingüístiques independents derivades directament del llatí, (...) encara són anomenades i conegudes com a 'dialectes' de l'italià. A menys que no definim el terme 'dialecte' com a nom donat a qualsevol varietat lingüística que no gaudeix de reconeixement oficial com a 'llengua', els anomenats 'dialectes' italians no són pas dialectes de l'italià en absolut, i la intel·ligibilitat entre ells i l'italià és força baixa; sovint més baixa que entre algunes llengües estàndard com el francès i l'italià (...)". Hi afegeix en nota: "No són pas 'subdivisions d'una llengua concreta'".
El padà, llengua romànica Es pot conceptualitzar el gal·loitàlic com a llengua romànica (padà), diferent de l'italià: el conjunt de piemontès, llombard (occidental i oriental), lígur i emilià-romanyol tindria característiques comunes (i no compartides amb el vènet), suficients per a generar un estàndard unitari coherent. És opinió comuna de bon nombre de lingüistes (Francesco Luigi Rossi, per exemple), i també d'activistes crítics (per exemple, Sergio Salvi). Entre aquells que caracteritzen el padà com a llengua, emperò, l'acord no és complet: n'hi ha que hi inclouen el vènet.
Diverses llengües romàniques Per a alguns autors, el gal·loitàlic constitueix una família lingüística pròpia formada per llengües diferents entre si i envers l'italià, fins al punt de pertànyer a agrupacions diferents de les llengües italianooccidentals. Aquesta és l'opinió general entre els lingüistes i té com a màxim defensors a Einar Haugen i Karl Gebhardt. De fet, des dels anys vuitanta el Consell d'Europa reconeix piemontès, llombard, lígur i emilià-romanyol com a sengles "llengües minoritàries". Cadascuna té codi propi en la classificació ISO de les llengües.El 2009, però, la ISO passà a distingir emilià i romanyol com a llengües diferents. La influent base de dades lingüística Ethnologue també opta per individuar com a llengua cada component principal del gal·loitàlic (fins a distingir entre emilià i romanyol); probablement això ha determinat el criteri que s'aplica en les viquipèdies.vegeu la classificació d'Ethnologue Així doncs, si bé hi ha debat entre si les llengües gal·loitàliques son o no gal·loromàniques en un sentit ampli, hom és d'acord amb ficar-les dins del grup de llengües gal·loibèriques.
Domini lingüístic miniatura|Fronteres lingüístiques segons el concepte 3. En el concepte 2 sumaríem piemontès, llombard, lígur i emiliano-romanyol com una única llengua: el gal·loitàlic o padà. A títol comparatiu, l'italià consistiria en els blocs blau cel i lila del terç central, més Còrsega El domini lingüístic gal·loitàlic es correspon a grans trets amb la conca del riu Po (Padus, en llatí), regió modernament coneguda com Padània, i d'on provindria el nom de padà, que també se li aplica. Així, doncs, comprèn: una àmplia zona del nord de l'Estat italià, incloent-hi: la major part de les regions administratives del Piemont, Llombardia, Ligúria i Emília-Romanya; el sector occidental de la província del Trentino (amb la mateixa Trento); petits sectors d'altres regions veïnes de les citades. en estats veïns de l'italià: el Principat de Mònaco, illot lingüístic lígur en àmbit occità; un petit sector de l'Estat francès, vora la frontera italiana; el cantó del Tessí i sectors del dels Grisons (Suïssa); i la República de San Marino. illots lingüístics a la Basilicata i a Sicília.
El gal·loitàlic constitueix, així, un bloc territorialment compacte que limita a l'oest amb l'occità i l'arpità; al nord amb l'alemany; a l'est amb el vènet; i al sud amb l'italià.
Com ja hem vist, el límit meridional del gal·loitàlic amb l'italià en sentit estricte es correspon amb la línia La Spezia-Rimini (Spèza-Rémin) La separació entre les llengües romàniques marcada per aquesta línia les divideix en dos grans subgrups: la Romània Occidental (incloent-hi el gal·loitàlic, el vènet, el rètic, les llengües gal·loromàniques i les iberoromàniques) i la Romània Oriental (incloent-hi l'italià pròpiament dit, el romanès, etc.), amb el sard tot sol com a tercer subgrup.A títol especulatiu, hom hipotitza que el límit septentrional entre el gal·loitàlic (i el retoromànic) i altres llengües (romàniques, germàniques o eslaves) correspon a les fronteres polítiques entre els diversos pobles germànics dominants arran de les invasions bàrbares, és a dir, entre llombards, burgundis, visigots i baiovars, que estrien reflectides en el superstrat lingüístic de les llengües romàniques actuals: gal·loitàlic (menys el romanyol: la Romanya pertanyia a l'Imperi Romà d'Orient): idioma dels llombards; occità: idioma dels visigots (Regne de Tolosa); arpità: idioma dels burgundis; francès: idioma dels francs.
Parlants Fins a mitjan els parlants de gal·loitàlic constituïen la pràctica totalitat de la població. Avui dia, tot i que la situació sociolingüística hi és summament delicada, la llengua encara compta amb milions de parlants, si bé generalment bilingüitzats en italià. Segons les estimacions més recents:
Piemontès: dos milions de parlants actius i un milió de locutors passius. Llombard: 3.600.000 parlants.