La música minimalista és un gènere de música clàssica i música experimental nascuda els anys 60. El terme deriva del concepte de minimalisme, que va ser prèviament aplicat a les arts visuals. Abans d'això van ser utilitzats termes com música processal o música sistemàtica, particularment per a músiques construïdes utilitzant unes normes molt estrictes. miniatura|Philip Glass
Característiques La música minimalista mostra algunes o bé totes les característiques següents: Èmfasi en l'harmonia consonant, si bé dins una tonalitat funcional. Reiteració de frases o unitats més petites com ara figures o motius, amb subtils, graduals, i/o infreqüents variacions (sense desenvolupament musical) al llarg d'extensos períodes, possiblement limitats a la simple repetició. L'estancament, sovint en forma de brunzit, pulsacions, i/o tons sostinguts.
Generalitats Presentació El terme música minimalista s'utilitza generalment per designar un corrent de música contemporània que va aparèixer a la dècada de 1960 als Estats Units amb els compositors La Monte Young, Terry Riley, Steve Reich i Philip Glass. El moviment es va desenvolupar principalment en les dues regions dels Estats Units tradicionalment més obertes a les innovacions artístiques i a les influències de cultures no europees: Nova York i la Costa Oest dels Estats Units. El minimalisme també va tenir seguidors a Gran Bretanya (Michael Nyman, Gavin Bryars), Països Baixos (Louis Andriessen), França (Renaud Gagneux, Bruno Letort), però continua sent sobretot un fenomen nord-americà.
El terme s'utilitza de vegades de manera més general per incloure a certs compositors de música experimental o de música postmoderna. En particular, Arvo Pärt i Henryk Górecki són de vegades qualificats com a compositors minimalistes, encara que tenen preocupacions molt diferents de les dels repetitius nord-americans.
La música minimalista va suposar una ruptura amb les avantguardes i un retorn a la música tonal, o de vegades música modal. També es caracteritza generalment per un cert desposseïment i una economia de mitjans. Depenent dels compositors, es fan servir diverses característiques: el recurs a processos sistemàtics de composició, estructures repetitives i una pulsació regular per als repetitius nord-americans; una influència de la música religiosa i de l'edat mitjana per a Arvo Pärt i Henryk Górecki; el retorn a certes formes clàssiques (quartet, simfonia...) per a John Adams.
L'any 1976, retrospectivament, va ser un moment important del moviment minimalista en conjuntReich (2002), Introduction par Paul Hillier, p. 4. amb la coincidència d'estrenes de Music for 18 Musicians de Reich, de l'òpera Einstein on the Beach de Glass, de De Staat de Louis Andriessen, de Für Alina, la peça fonamental de l'estil tintinnabuli d'Arvo Pärt i de la Tercera Simfonia per Henryk Górecki. Totes aquestes obres tenen en comú, a més de la data de les estrenes, que representen un fulcre a la carrera dels seus compositors, ja sigui per ser la culminació d'un treball teòric o per constituir l'inici d'un nou estil d'escriptura que aportés un «buf d'aire fresc» al món de la música clàssica del .
Context musical La música contemporània dels anys 1950-1960 estava dominada pel serialisme integral i per l'avantguarda europea al voltant de Pierre Boulez, Luci Nono, Bruno Maderna, Luciano Berio, Karlheinz Stockhausen... Els compositors estaven experimentant amb les noves tecnologies electròniques i així asseien les bases de la música electrònica i de la música concreta, sota l'impuls en particular de Pierre Schaeffer, Stockhausen i Pierre Henry.
Als Estats Units era la figura de John Cage la que dominava, amb un enfocament essencialment conceptual, proper al happening, amb la indeterminació com a fil conductor. També va ser l'època de la creació del moviment artístic Fluxus, destinat a traspassar els límits de la noció mateixa d'obra d'art, que també va influir en els minimalistes. Els anys 1950-1960 també van veure el naixement i desenvolupament sota la influència de John Coltrane i Ornette Coleman, del free jazz, que va marcar particularment als compositors nord-americans de l'època.
La música popular tampoc no es pot ignorar en el context musical. El sorgiment de la dominació del rock, el descobriment a Occident de la música extra-occidental, i en particular la música índia, també van exercir una influència sobre els minimalistes.
Sobre el terme minimalista miniatura|Michael Nyman,compositor i musicòleg, inventor del terme «minimalisme»
L'origen del terme «minimalista» per qualificar el corrent minimalista continua sense estar clar. La paternitat s'atribueix generalment al compositor britànic Michael Nyman al seu llibre de 1974 Experimental Music: Cage and beyondin Experimental Music: Cage and beyond par Michael Nyman, éditions Schirmer Books, New York, 1974. No obstant això, ja el 1968 el mateix Nyman havia utilitzat el terme «minimal» en un article titulat Minimal Music, sobre el treball dels compositors Cornelius Cardew i Henning Christiansen. El terme «minimalista» serà més tard utilitzat per Nyman per descriure no només el corrent nord-americà, sinó també la producció de la música experimental anglesa (inclosos els compositors Gavin Bryars, Christopher Hobbs, Michael Parsons...).
El 1965, la historiadora de l'art Barbara Rose havia citat l'obra Dream Music de La Monte Young, a les dinàmiques característicament suaus de Morton Feldman, i a diversos compositors no nomenats «tots, en major o menor grau, en deute amb John Cage» com a exemples d'«art mínim»,Rose 1965, 58, 65, 69. però no va utilitzar específicament l'expressió «música mínima»."all, to a greater or lesser degree, indebted to John Cage" as examples of "minimal art", but did not specifically use the expression "minimal music". Rose 1965, 58, 65, 69.
El crític musical i compositor Tom Johnson, un dels pocs compositors que s'autoidentifica com a minimalista, també reclama haver estat el primer a usar la paraula al març de 1972 en relació amb la crítica de un concert d'Alvin Lucier per The Village Voice.Tom Johnson, The Minimal Slow-Motion Approach, Alvin Lucier et al., The Village Voice, 30 mars 1972
Johnson utilitzarà el terme minimalista per descriure les composicions de Steve Reich, però el vocabulari era canviant i, de vegades, ell mateix utilitza «música hipnòtica». El 1977, el periodista va escriure un article titulat What is Minimalism really about?De què tracta realment el minimalisme? en què el terme «música minimalista» ja estava ben establert. També es troben els termes de pulse music, systems music, process music, trance music, hypnotic music, o en francès, música repetitiva, que és àmpliament utilitzat a França, i és el terme que Steve Reich troba el «menys dolent».
L'adjectiu minimalista, i més encara l'adjectiu minimal (mínim), introdueix confusió sobre la naturalesa de la música minimalista. Tot i que aquesta última utilitza material musical parsimoniós i una certa economia d'estructures musicals,Marie-Claire Mussat, Trajectoires de la musique au , éditions Klincksieck, 2002, , p. 141-143. el terme descriu malament la naturalesa de la música. De fet, les peces poden ser molt llargues, requerir un gran nombre de músics i l'orquestració pot ser força complexa. També es pot percebre com a pejoratiu, en el sentit que la «música mínima» seria inferior a la «música normal» i hauria requerit poc esforç de treball de composició. Una altra confusió sorgeix del fet que el minimalisme és un terme pres dels historiadors de l'art, i que la música minimalista no sempre comparteix similituds amb el minimalisme de les arts visuals.
Els compositors generalment no estan satisfets del tot amb l'apel·lació. Només La Monte Young troba adequat el terme, i només per a les primeres obres. Philip Glass prefereix el terme «música sense intenció» o «música d'estructura repetitiva».
Història La paraula minimalisme va ser utilitzada amb relació a la música el 1968 per Michael Nyman en una crítica de l'obra The Great Digest, de Cornelius Cardew. Nyman va expandir la seva definició del minimalisme a la música al seu llibre de 1974 Música Experimental: Cage i Més Enllà. Tom Johnson, un dels pocs compositors que van identificar-se com a minimalistes també reclama haver estat la primera persona a utilitzar la nova paraula per descriure l'estil. El descriu així (1989):
«La idea de minimalisme és molt més àmplia de la que la majoria de la gent pensa. Això inclou, per definició, qualsevol música que treballa amb materials limitats o mínims: les peces que tan sols utilitzen unes poques notes, obres que només utilitzen unes poques paraules, o peces escrites per un nombre molt limitat d'instruments, com ara platerets antics, rodes de bicicleta o gots de whisky. Això inclou peces que mantenen constant un so baluern generat electrònicament, peces fetes exclusivament de gravacions de rius i corrents. Inclou peces que es mouen en cercles interminables. Inclou peces que utilitzen un inamovible so d'un saxòfon. Inclou peces que requereixen molt de temps per passar gradualment d'un tipus de música a un altre. Inclou peces que permeten totes les notes, combinacions possibles, mentre modulen entre els tons de do i re. Inclou peces que s'executen en un temps que no sobrepassa les dos o tres notes per minut.»
Molta gent, especialment els fans de la música popular, van considerar la música minimalista menys difícil de sentir que el serialisme i d'altres músiques d'avantguarda. Per a uns quants, especialment amants de la música romàntica i fins i tot més nova, era una forma de música que consideraven avorrida, per excés de repeticions, aparent falta de complexitat i la rigidesa de la música processada.
Probablement no tan conegut La Monte Young és considerat generalment com el 'pare' del minimalisme. Els compositors minimalistes més importants són John Adams, Philip Glass, Steve Reich i Terry Riley, i sovint s'hi inclouen Michael Nyman i Tom Johnson.
Hi ha molta varietat de música anomenada minimalista, normalment fent referència a la instrumentació, estructura o la tècnica. Les primeres composicions de Glass i Reich tendien a ser molt austeres, amb un petit embelliment del tema, i escrites per a una agrupació petita d'instrumentistes (on els compositors hi formaven part), com, per exemple al cas de Glass, utilitzant orgues elèctrics, vents (particularment saxòfons) i vocalistes. La tendència de Reich era posar èmfasi en instruments de percussió; aquestes obres podien ser escrites per una combinació qualsevol d'aquests instruments, com una peça de Reich, anomenada Six Pianos.
Les obres d'Adams són escrites, en la seva majoria, per les agrupacions més tradicionals: orquestra, quartet de corda i també piano sol. Tot i així, no només Adams en va fer; els quatre grans minimalistes tenen igualment simfonies, quartets, etc. Les seves obres tendeixen a ser més audibles per l'oïda clàssica; té un cor minimalista però la filosofia i l'estil en la realització és més tradicional, i una frase d'una obra d'Adams és menys semblant a romandre inalterable i amb els mateixos instruments (o instrument) al llarg d'un bon temps que no pas el que freqüentment identifiquem en altres obres minimalistes. Algunes obres orquestrals d'Adams han estat descrites com a maximalistes, encara que aquesta no és una paraula reconeguda per crítics i editors, ja que indueix a confusions pel seu significat. Per exemple, el serialista Charles Wuorinen s'autoidentificava com a maximalista.
David Cope (1997) remarca les següents qualitats: Silenci Música conceptual Brevetat Continuïtat: requereixen modulacions lentes Música basada en motius i fases, incloent-hi repeticions.