La histèria és un terme que s'usa col·loquialment per a referir-se a un excés emocional ingovernable i pot referir-se a un estat mental o emocional temporal. Al la histèria es considerava una malaltia física i diagnòstic mèdic aplicat principalment a les dones. Se suposa que la base per al diagnòstic va operar sota la creença que les dones estaven predisposades a condicions mentals i conductuals, una interpretació de les diferències relacionades amb el sexe en les respostes a l'estrès.miniatura|300x300px|Il·lustració de 1893 d'una dona amb histèriaEl 1864, el neuròleg Moritz Benedikt va afirmar que la histèria era una malaltia sense causes uterines i va ser un dels primers a parlar d'histèria masculina.
Al va passar a ser considerada una malaltia mental. Teòrics influents, com ara Sigmund Freud i Jean-Martin Charcot, van dedicar recerques als pacients amb histèria.
Actualment no es reconeix la histèria com una malaltia i es considera que el seu diagnòstic es va deure a un biaix de gènere. El diagnòstic general d'histèria s'ha fragmentat en innombrables categories mèdiques, com a epilèpsia, trastorn histriònic de la personalitat, trastorn de conversió, trastorn dissociatiu de la identitat o altres afeccions mèdiques
Història miniatura|Al llarg dels segles la histèria s'ha atribuït a diverses causes. En l'actualitat es considera que el seu enfocament es va deure a un biaix de gènere i ha estat reemplaçat per altres diagnòstics com els trastorns funcionals. La paraula histèria prové de la paraula grega per a úter, hystera. El registre més antic d'histèria es remunta al 1900 aC, quan a l'antic Egipte es van registrar anomalies de comportament en dones adultes en papirs mèdics. Es van atribuir les alteracions del comportament a un úter que s'havia desplaçat del seu lloc i es va denominar «histèria» a aaquesta condició. Per a tractar la histèria, els metges egipcis van receptar diversos medicaments. Per exemple, els metges col·locaven substàncies d'olor forta en les vulves de les pacients per a encoratjar a l'úter a tornar a la seva posició correcta. Una altra tècnica era fer olor o empassar herbes desagradables per a encoratjar a l'úter a tornar a la part inferior de l'abdomen.
A l'antiga Grècia es va acceptar l'explicació del l'antic Egipte, no obstant això, es va incloure en la seva definició d'histèria la incapacitat de tenir fills o la falta de matrimoni. A l'antiga Roma també es va atribuir la histèria a una anomalia en l'úter, tanmateix, van descartar l'explicació tradicional d'un úter errant. En canvi, es va atribuir la histèria a una malaltia de l'úter o a una interrupció en la reproducció (és a dir, un avortament espontani, la menopausa, etc.). Les teories de la histèria de l'antiguitat va ser la base de la comprensió occidental de la histèria.
Entre els segles V i XIII, la creixent influència del cristianisme a l'Occident llatí va alterar la comprensió mèdica i pública de la histèria. Els escrits d'Agustí d'Hipona van suggerir que el sofriment humà era el resultat del pecat, per la qual cosa la histèria es va percebre com una possessió demoníaca. Amb el canvi en la percepció de la histèria va venir un canvi en les opcions de tractament. En lloc d'admetre pacients en un hospital, l'església va començar a tractar als pacients a través d'oracions, amulets i exorcismes. A més, durant el Renaixement moltes pacients van ser processades com a bruixes i sotmeses a interrogatoris, tortures i execucions.
Durant els segles i , activistes i acadèmics van treballar per a canviar la percepció de la histèria de nou a una condició mèdica. En particular, el metge francès Charles Lepois va insistir que la histèria era una malaltia del cervell. A més, el 1697, el metge anglès Thomas Sydenham va teoritzar que la histèria era una condició emocional, en lloc d'una condició física. Nombrosos metges van seguir l'exemple de Lepois i Sydenham i la histèria es va desvincular de l'ànima i l'úter. Durant aquest període de temps, la ciència va començar a focalitzar la histèria en el sistema nerviós central. A mesura que els metges van desenvolupar una major comprensió del sistema nerviós humà, es va crear el model neurològic de la histèria, que va impulsar encara més la concepció de la histèria com un trastorn mental.
En 1859, Paul Briquet va definir la histèria com una síndrome crònica que es manifesta en molts símptomes inexplicables en tots els sistemes d'òrgans del cos. El que va descriure Briquet es va conèixer com a «síndrome de Briquet», o trastorn de somatització, el 1971. Durant un període de deu anys, Briquet va realitzar 430 estudis de casos de pacients amb histèria. Seguint a Briquet, Jean-Martin Charcot va estudiar a dones en un hospici a França i va utilitzar la hipnosi com a tractament. També va ser mentor de Pierre Janet, un altre psicòleg francès, que va estudiar en profunditat cinc dels símptomes de la histèria (anestèsia, amnèsia, abúlia, malalties del control motor i canvi de caràcter) i va proposar que els símptomes de la histèria ocorrien a causa d'un lapse de consciència. Tant Charcot com Janet van inspirar el treball de Sigmund Freud, que va teoritzar que la histèria es derivava de l'abús o la repressió sexual infantil, i també va ser un dels primers a aplicar la histèria als homes.
Durant el , a mesura que la psiquiatria es desenvolupava, els diagnòstics d'ansietat i depressió van començar a substituir els casos d’histèria als països occidentals. Entre 1949 i 1978, els ingressos anuals de pacients amb histèria a Anglaterra i Gal·les es van reduir aproximadament en dos terços. Amb la disminució dels casos d’histèria a les societats occidentals, a la vegada que es va produir un augment dels diagnòstics relacionats amb l’ansietat i la depressió.
Hi ha diverses teories que expliquen per què els diagnòstics d’histèria van anar disminuint, tot i que nombrosos historiadors consideren que la Segona Guerra Mundial, l'occidentalització i les migracions van influir en un canvi de les expectatives sobre la salut mental. A les societats occidentals del , s’esperava que la depressió i l’ansietat es manifestessin amb més freqüència en les generacions posteriors a la Segona Guerra Mundial i en les persones desplaçades, fet que va comportar que molts individus van començar a identificar aquests símptomes o van ser diagnosticats d’aquesta manera. A més, els avenços mèdics van permetre explicar malalties que abans s’atribuïen a la histèria, com ara l'epilèpsia o la infertilitat.
En 1980, l'Associació Americana de Psiquiatria va eliminar la histèria del seu Manual diagnòstic i estadístic de trastorns mentals (DSM). En l'actualitat, es considera que els diagnòstics d'histèria es van deure a un biaix de gènere. Aquest estava basat en l'imaginari mèdic segons el qual l'úter afeblia les funcions mentals de les dones. La histèria ha estat reemplaçada per altres diagnòstics com els trastorns funcionals. Els efectes de la histèria com a malaltia diagnosticable en els segles i han tingut un efecte durador en el tractament mèdic de la salut de la dona.
Referències
Categoria:Trastorns dissociatius Categoria:Trastorns relacionats amb l'estrès