Una cambra pròpia (anglès, A Room of One's Own) és un ampli assaig de l'escriptora Virginia Woolf publicat el 24 d'octubre de 1929. És un recull de les conferències qua va donar els dies 20 i el 26 d'octubre de 1928 al Newnham College i al Girton College, dues escoles universitàries per a dones de la Universitat de Cambridge, amb el títol de «Dones i ficció», en què reivindicava un espai per a les dones –tant literal com figurat–, immerses en una tradició literària dominada pel patriarcat.
Tal com diu Virgínia Woolf, «una dona ha de tenir diners i una cambra pròpia, si ha d'escriure ficció» i d'aquí ve el nom de l'obra. També parla de la necessitat que té qualsevol autor de tenir llicència poètica i llibertat personal per a crear art. L'assaig analitza si les dones són capaces de fer un treball de la qualitat de William Shakespeare, entre altres assumptes.
L'obra ha estat traduïda al català per Helena Valentí i publicada per les editorials Deriva (1996), Pòrtic (2005) i La Temerària (2014) i ha estat seleccionada dins els 100 llibres del segle de Le Monde. Ocupa un lloc preeminent dins del cànon literari anglosaxó i en la teoria del feminisme i malgrat les recances de l'autora, que pensava que seria fortament criticada pel seu contingut, va ser un èxit, amb deu mil còpies venudes en els seus primers quatre mesos.
L'adaptació televisiva A Room of One's Own, protagonitzada per Eileen Atkins, i dirigida per Patrick Garland, es va emetre l'any 1991. Garland en va fer una adaptació per al teatre, on va dirigir l'actuació a l'escenari d'Eileen Atkins.
miniatura|Girton College, on van tenir lloc les conferències que van ser l'origen de l'obra Una cambra pròpia
Argument i estructura L'autora explica, en primer lloc, que ha rebut l'encàrrec de parlar sobre el tema de les dones i la ficció i, a continuació, relata com va arribar a les conclusions que exposa, resumint els seus actes i pensaments dels darrers dies. Aquests la porten a ser conscient dels entrebancs que pateixen les dones que vulguin dedicar-se a escriure. L'assaig es divideix en sis capítols.
Primer capítol En el primer capítol, l'autora està asseguda vora un riu quan veu un peixet que pot ajudar-la a concloure la tasca encomanada. Comença a perseguir-lo fins que un guarda la fa fora perquè les dones no poden entrar en terrenys universitaris ni tampoc a la biblioteca. Enfadada, s'acosta a una església on sona una preciosa música, però decideix no entrar-hi per no ser novament rebutjada. Llavors, reflexiona com tots aquests equipaments venen dels diners que els graduats d'Oxbridge, tots homes, han donat a la institució.
Més endavant assisteix a una festa, de la qual gaudeix però que troba incompleta perquè hi detecta la influència de la primera guerra mundial en les converses, que mata la poesia. Passeja tota la tarda fins a arribar al campus femení (fictici) de Fernham (que pot ser llegir com un mirall del Girton College, on va donar la conferècia). Allà sopa amb altres dones, però constata que tant la conversa com el menjar són de qualitat inferior. Pregunta pel finançament del que està veient i una companya li explica els problemes que tenen per a mantenir-se. No poden accedir a llegats familiars, ja que les mares han estat ocupades criant fills.
Segon capítol En el segon capítol, la narradora visita la Biblioteca del Museu Britànic per llegir el que s'ha escrit sobre la dona i poder començar el seu assaig, però s'adona que tot el material està escrit per homes. Sentint-se culpable per no poder avançar en la seva tasca, surt a llegir el diari, un diari en què totes les notícies importants estan protagonitzades per homes. Aleshores, reflexiona que potser aquest desig de treure la dona del món públic pot ser degut a un desig de reafirmació masculí. En pagar el compte del restaurant, reconeix el seu caràcter privilegiat, ja que ella sí que disposa de diners propis, a diferència de les seves amigues, per una herència familiar.
Torna a casa i, mentre passeja per llocs ben coneguts de Londres, analitza les professions que l'envolten, per adonar-se que el seu valor social ha anat evolucionant amb el temps. Això pot obrir la porta a un futur en què les feines lligades a les dones es considerin igual de valuoses que les dels homes. La ficció pot anticipar aquest futur de canvi.
Capítols tercer i quart Els capítols 3 i 4 se centren en la literatura. La narradora fulleja llibres d'història i s'adona que les dones apareixen de manera absolutament marginal. Imagina una autora genial, Judith, que no pot arribar a ser com Shakespeare per les pressions de l'entorn, i constata l'escassa quantitat d'autores que hi ha (i moltes d'elles amb pseudònim masculí). Reconeix que les dones de classe alta tenen més possibilitats d'arribar a escriure i publicar, però que la seva producció és diferent, està condicionada per la seva situació d'inferioritat en la consideració general. Examina el cas de diverses autores reconegudes per arribar a aquesta conclusió i hi aprecia una certa evolució. Aquesta esperança pot servir d'estímul per a crear més literatura escrita per dones.
Capítol cinquè Durant el cinquè capítol, la narradora llegeix un llibre imaginari escrit per una autora que simbolitza tota aquesta nova literatura femenina i en fa una anàlisi crítica que li serveix per a exposar les seves preferències literàries. Descriu com en aquest llibre apareixerien les primeres escenes en què una dona es relaciona amb una altra per elles mateixes, i no en relació amb un home, present o absent. I escrit des del punt de vista d'aquestes dones, no d'homes. I com això obriria un món literari totalment nou. Seria la primera obra a passar el test de Bechdel, que trigaria encara gairebé setanta anys a ser proposat.
Capítol sisè Al capítol sisè, l'autora explica el segon i darrer dia previ a la conferència. Observa com es relacionen un home i una dona que pugen plegats a un cotxe i confia que s'acabin unint també a nivell mental, una meta comuna que necessàriament tindrà un caràcter androgin. Una unió real entre homes i dones servirà per a millorar l'art, amb les aportacions de tothom. El capítol inclou una interessant definició del feixisme recentment arribat al poder a Itàlia, com a “virilitat autoafirmada” o “masculinitat sense paliatius”.
Conclusió Després d'aquesta imatge, sent que ja pot respondre a la petició dels conferenciants, justament narrant el camí que l'ha portada a la seva conclusió de la necessitat que les dones puguin escriure per poder superar la divisió de sexes. Veu que el primer escull que s'ha de vèncer és la manca de diners per part d'elles, però anima a prosseguir el canvi ja iniciat per honorar les autores precedents, però sobretot per precedir, i així fer possible, les grans escriptores que havien de venir.
Personatges i al·lusions En el seu assaig, Woolf barreja persones existents amb noms ficticis, i alguns personatges, com la narradora, tenen un caràcter híbrid entre la realitat i la ficció. Apareixen també nombroses al·lusions a autors clau de la història de la literatura o de l'esfera social, que li serveixen per a il·lustrar la seva tesi i per a donar a l'assaig un aire culte en què la intertextualitat té un paper clau.
La narradora afirma que pot rebre qualsevol nom perquè la seva identitat no és important. Un dels possibles apel·latius és Mary Beton, el nom de la tia que en la vida real ha llegat a l'autora una assignació que li permet viure de la literatura i a la qual ret homenatge amb aquestes conferències. Aquest joc amb el nom de "Maria" (al·lusió a la Verge Maria, la mare per excel·lència que marca el rol femení socialment acceptat) es repetirà en altres personatges i prové d'una balada del , Mary Hamilton, en què la protagonista se suïcida després de quedar embarassada contra la seva voluntat, del rei.
Mary Carmichael és l'autora del llibre imaginari Life's Adventure i representa l'estat actual de la literatura escrita per dones. Es constata que la seva obra és millor que la d'algunes predecessores i que té potencial, però encara està llastada per l'opressió del seu sexe. Comentar aquest llibre dona peu a Woolf a dissertar sobre la literatura i l'estil. El seu nom és un homenatge a Marie Stopes, una de les pioneres en l'estudi de mètodes de contracepció. Dins l'obra fictícia, apareix el nom de Chartres Biron, un dels jutges encarregats de jutjar la possible obscenitat de la novel·la The Well of Loneliness, de Radclyffe Hall, en què apareixen escenes de lesbianisme.
Una altra Maria és Mary Seton, una amiga de la narradora, que li serveix per a il·lustrar la diferència entre el món acadèmic femení i el masculí. Amb ella, dialoguen sobre la importància dels diners per a ser independents i serveix per a interpel·lar el públic de la conferència, noies joves que estaven vivint una existència similar a la descrita per a Mary Seton.
Quan examina la gènesi d'un possible cànon literari femení s'atura en alguns noms clau. Un d'aquests és l'autora Frances Burney (també coneguda com a Fanny Burney), que va anticipar el costumisme femení romàntic amb les seves novel·les i anotacions del seu diari personal. És una de les influències de Jane Austen, que també apareix citada. La seva aparició és significativa, ja que aborda la importància de l'economia per a la vida de la dona, tal com fa Woolf. Critica que els escriptors homes passin per sobre de l'obra de les germanes Brontë, cimeres en la literatura anglesa: Emily Brontë, Charlotte Brontë i Anne Brontë.
També analitza la figura de George Eliot, que va haver d'adoptar un pseudònim masculí per poder ser considerada, una altra prova del masclisme entre els crítics. Considera que Eliot és "mereixedora del màxim respecte", com Margaret Cavendish, a qui titlla de "fantàstica". Dins d'aquest cànon, menciona altres escriptores del , com Mary Russell Mitford, George Sand, Elizabeth Carter o Elizabeth Gaskell, les quals van destacar pels seus retrats humans. Parafraseja els versos de Christina Georgina Rossetti, de l'era victoriana, i de la poeta Anne Finch. Cita únicament per les inicials Jane Ellen Harrison, lingüista i figura destacada del feminisme. La narradora pren un llibre de Rebecca West i reivindica Joanna Baillie com una de les influències, menystingudes, d'Edgar Allan Poe. La figura d'Aphra Behn per a ella mereix un lloc a part, perquè és una de les poques autores professionals que no sembla encaixonada pel seu sexe. L'equipara a altres dones que han sabut imprimir el seu llegat en un món misogin, com Florence Nightingale o la pensadora Emily Davies, fundadora del Girton College, que va permetre a la dona accedir a l'educació de més alt nivell.
Entre els escriptors homes, esmenta diverses figures clàssiques de l'àmbit anglosaxó, que li serveixen per a comparar-les amb les dones literates, però també per a traçar un esbós del seu propi gust estètic. Hi figuren Charles Lamb, William Makepeace Thackeray, Max Beerbohm, Alfred Tennyson, William Rathbone Greg, Samuel Butler, William Wordsworth i John Keats, entre d'altres. Predominen, doncs, els autors contemporanis, si bé cita John Milton com a poeta excels i Samuel Johnson com a autoritat.
Fora de l'àmbit angloparlant, es refereix a Jean de La Bruyère, a Goethe, a Henrik Ibsen o a Lev Tolstoi i també a autors de l'època grecollatina, com Ovidi. Molts d'aquests noms són simplement referències que l'autora suposava compartides per l'audiència, o bé creadors d'obres en què la qüestió de gènere és rellevant, com Alexander Pope, que escriu sobre el caràcter femení.