Lortografia catalana resumeix les normes d'escriptura del català, tant de les paraules com dels altres signes gràfics. Es recullen en l'Ortografia Catalana publicada per l'Institut d'Estudis Catalans, l'edició més recent de la qual data de 2017, i en el Diccionari Normatiu Valencià, de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
L'alfabet català
Història La història de l'ortografia catalana presenta una singularitat respecte a les altres llengües romàniques. Aquestes, en general, han anat elaborant l'ortografia a partir del llatí adaptant-lo a les particularitats fonètiques pròpies. Ha sigut un procés gradual i lent al llarg de segles fins a l'aparició de les Acadèmies al que van anar fixant l'ortografia a partir de la varietat dominant de la llengua.
En el cas del català, l'ortografia medieval va tenir una homogeneïtat notable. La Cancelleria reial va configurar un model escrit unitari utilitzat en diversos camps. Així, Ramon Muntaner expressa en la seva Crònica (1325-1328) que els catalans són el poble més nombrós d'una sola llengua, ja que per tota la Romània tenen unes llengües tan dividides com la diferència que hi ha entre catalans i aragonesos. Citant la Crònica, cap. .
En el , després d'un segle d'or, es va començar a produir una ruptura. Amb l'allunyament de la cort reial i diversos esdeveniments polítics, es va trencar la consciència lingüística unitària i la tradició cultural compartida. La producció es va anar dialectalitzant.
Al va sorgir la consciència de recuperar una unitat, que havia de començar necessàriament per l'ortografia. Predominava una ortografia fonètica dialectal amb diferents dosis d'arcaismes i castellanismes. Institucions com l'Acadèmica de Bones Lletres o els Jocs Florals eren el centre de diverses polèmiques ortogràfiques.
En el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l'octubre de 1906 a Barcelona, es van definir les bases definitives. Pompeu Fabra no hi tenia cap ponència però va destacar en les discussions d'esmenes propugnant una solució de continuïtat sempre que es conservés en la pronúncia d'algun dels grans dialectes: «Quan dos fonemes d'una llengua, en un moment donat de la seva història, a confondre's, mentres (sic) hi hagi un dialecte important que conservi l'antiga distinció, una ortografia nacional deu conservar-la» (cursives originals).
L'any 1911 es va fundar la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Dos anys més tard, s'inicia el corpus ortogràfic fundacional amb la publicació de les Normes ortogràfiques (1913), sota la direcció d'Antoni Maria Alcover i Pompeu Fabra. Malgrat alguna oposició, l'ortografia es va adoptar immediatament i es va generalitzar de fet cap a l'any 1930. El 1932 els escriptors i intel·lectuals valencians reunits a Castelló en van fer una adopció formal en les anomenades Normes de Castelló.
Posteriorment l'aparició del Diccionari de la llengua catalana de l'IEC l'any 1932 va suposar una nova fita en la fixació ortogràfica de la llengua, amb l'addició de neologismes i usos moderns de l'idioma.
Vocalisme Diftongs Anomenen diftong a la combinació de dues vocals que es pronuncien juntes en una mateixa síl·laba. Existeixen dos tipus de diftongs:
Els diftongs decreixents: els formen les combinacions vocàliques de les quals la segona vocal és una vocal feble (i o u). Els diftongs decreixents són: ai, au, ei, eu, oi, ou, iu, ui, uu.
Els diftongs creixents els formen les vocals dels grups qua, qüe, qüi, quo, gua, güe, güi, guo; Si la i o la u són a començament de mot o entre dues vocals. En aquest cas funcionen com a consonant. Per exemple: iogurt, ien, Laia, seuen.
Hiats Anomenem hiat a dues vocals seguides en un mot que formen part de síl·labes diferents. Tenim hiat en aquelles combinacions vocàliques de les quals la segona vocal és una vocal forta. També tenim hiat en els casos que la segona vocal és feble però duu accent o dièresi
A/E La confusió entre les grafies A i E ve donada perquè en moltes varietats dialectals del català es pronuncien igual en posició àtona (vocal neutra). Les regles per determinar si cal escriure varien en funció de la categoria gramatical de la paraula.
Si es tracta d'un verb, s'ha de tenir en compte les següents normes s'escriu A si és la darrera vocal de la paraula (com a canta) i E si és la penúltima (com a miren), amb les excepcions de les formes corre, vine, obre, omple i els seus derivats i els infinitius en -RE (com caure) els verbs néixer, jeure, treure i fer presenten una alternança a l'arrel o lexema: s'escriu E quan la forma és tònica (com a neixo) però A si és àtona (com a naixem) a gran part del domini lingüístic
Si es tracta d'un adjectiu o un nom, les regles són aquestes: Una paraula respecta la grafia del seu primitiu, per això teulada s'escriu amb E (ve de teula) Els plurals femenins van amb -E (plaça - places) Els adjectius invariables sempre s'escriuen amb E (alegre) Hi ha terminacions de grafia única, com -ma -ta- -crata -arca -cida -ista -isme -aire -ble
O/U Igualment, la confusió entre la O i la U en posició àtona és pròpia de certes regions catalanoparlants. En aquests casos, cal mirar la grafia del derivat (tenint en compte, però, l'existència de cultismes o pseudoderivats que mantenen la grafia original llatina). En el cas dels verbs, hi ha certes regles que poden servir de guia d'escriptura: En el cas dels noms i adjectius escrivim O o U depenent de la lletra que escriguin la paraula primitiva. Escrivim ulleres amb U perquè deriva d'ull i cordill amb O perquè deriva de corda. De vegades ens pot ser molt útil recórrer al castellà. En un gran tant per cent de mots s'emprarà la mareixa vocal que el castellà. Cal tenir en compte però alguns mots que no segueixen aquesta tònica com ara: cartolina, torró, Joan, títol, botifarra, complir, consol o a l'inrevés: muntanya, turmell, turment o riu. Els plurals dels mots on sentim - us es fan habitualment en - os: cascos, textos, peixos. A excepció d'aquells que en singular acaben en - U: europeus, cacaus o aquells que són invariables: cactus, globus. La primera persona del singular acaba en -O (canto). Als verbs collir, cosir, sortir, tossir i escopir, s'escriu U en les formes d'arrel tònic i O a les àtones (cullo, collim). Els verbs poder i voler van sempre amb O menys a les formes de present de subjuntiu, imperatiu i la primera persona de singular de present d'indicatiu.
Consonantisme B/V Tot i que es manté la distinció de sons [b] i [v] a les illes Balears, part del País Valencià, Camp de Tarragona i l'Alguer, en bona part del domini lingüístic es confonen en [b] i això no permet conèixer-ne la correcta ortografia.
Hi ha, però, algunes normes útils:
La grafia b sol alternar amb p en mots d'una mateixa família; en canvi, la grafia v sol alternar amb u. Així, llop - lloba i llobató, però neu - nevar. La terminació de pretèrit imperfet dels verbs de la primera conjugació s'escriu amb v, com cantava. Després de m s'escriu b, i després de n, s'escriu v, com a canvi o ambulància, excepte en els mots triumvir, diumvir, tramvia, circumval·lació i els seus derivats. Davant de l i r sempre s'escriu b (amable, bram), amb excepció del nom propi Vladimir.
Quan una paraula s'escriu amb b o amb v, els seus derivats mantenen la mateixa grafia, excepte en el cas dels anomenats pseudoderivats, que són cultismes evolutius que prenen directament la seva forma del llatí en comptes d'haver patit l'evolució de les altres paraules del català,Castellanos i Vila, J, Quadern. Normativa bàsica de la llengua catalana, 1997, ICE-UAB com per exemple labial (malgrat llavi), o mòbil, automòbil i mobilitat (malgrat moure i moviment).
Alguns mots de procedència estrangera s'escriuen amb la grafia w, pronunciada [v] o [b] segons els parlars: edelweiss, wagnerià, waterpolo, watt, wolframi...
Oclusives finals G/J Escrivim j davant a, o i u: jardí, joia, juliol. Escrivim g davant e i i: gener, girar.
Són excepcions els mots amb els grups -jecc, -ject: injecció, objecte. Així com un petit nombre de mots que solen ser manlleus o cultismes (i els seus derivats), com ara Jesús, jesuïta, Jeroni, Jericó, Jeremies, jersei, Jerusalem, jeroglífic, majestat, Jep, Jepet i totes les formes del verb jeure.
Escriptura dels fonemes [s] i [z] Com a regla general, en català el fonema [s] s'escriu amb la grafia "s" i el fonema [z] s'escriu amb la grafia "z". Tanmateix, hi ha casos especials:
És habitual que la S intervocàlica se sonoritzi en [z]: "casa" ('ka-za), "masia" (ma-'zi-a). En els casos en què no se sonoritza, això s'indica amb la grafia "ss". Quan hi ha un fonema [z] no-intervocàlic, s'utilitza la grafia "z": "zebra", "hanzi". En alguns casos, i per raons etimològiques, el fonema [s] s'expressa amb les grafies "c" davant de les vocals "e" i "i" ("cendra", "cirera"), o bé "ç" en altres posicions, davant de les vocals "a", "o" i "u" o a final de paraula ("caça", "atroç" "dolç", "lluç").
Tot i així, hi ha algunes rares excepcions com "endinsar", "enfonsar", on la s sona sonora.
H La H representa en català una grafia sense correspondència sonora, que es manté per qüestions històriques, com a "reminiscència etimològica tradicional". Per tant, hi ha poques regles per saber quan s'ha de col·locar, més enllà de conèixer el mot o el seu origen. Convé recordar que és un error pronunciar-la aspirada en mots que són manlleus d'altres llengües, com hoquei, paraula aguda i amb H muda en català.
Cal anar amb compte en una sèrie de mots que no duen h en català tot i dur-la en castellà, com ara orfe, orxata, avui, i d'altres que sí que la duen en català però no en castellà, com harmonia o subhasta.
l/l·l La ela geminada s'ha d'escriure sempre amb un punt volat (l·l, i no pas l.l o altres variants). Les paraules duen ela geminada segons l'etimologia, però acostumen a contenir uns inicis i unes terminacions que són:
Les que comencen per al·l: al·legacions, al·lèrgic, al·literació, etc. Les que comencen per col·l: col·laboracionista, col·leccionar, col·lidir, etc. Les que comencen per il·l: il·legítim, il·lícit, il·lustració, etc. Les que acaben en el·la: ombrel·la, parcel·la, patel·la, etc. Les que acaben en il·la: clorofil·la, postil·la, pupil·la, etc. Aquelles que provenen d'una paraula primitiva que acaba en -ll: cristal·lí que prové de cristall o capil·lar que prové de cabell. Altres paraules com: intel·ligència, pal·ladi, síl·laba, cèl·lula, constel·lació, mortadel·la, cal·ligrafia, novel·la, goril·la, parcel·la, cal·ligrama, circumval·lació, paral·lel, pel·lícula, putxinel·li, pupil·la, fal·lera, varicel·la, xinel·la, xitxarel·lo, franel·la, excel·lent, col·legi, etc.
r/rr En català el fonema /r/ s'escriu amb la grafia "rr" entre vocals, i amb la grafia "r" en qualsevol altra posició. El fonema /ɾ/ només és distintiu entre vocals i s'escriu amb la grafia "r". Algunes paraules compostes o cultes poden apartar-se d'aquesta norma, com "erradicar", pronunciada amb r forta o /r/ malgrat la grafia.
Hi ha dialectes on la "r" final de paraula no sona a la majoria de paraules, o bé només reapareix per fonètica sintàctica segons la paraula següent. Tot i així, hi ha algunes rares excepcions com "arbre", "marbre", on la primera r no sona. Cal recordar que escriurem amb "r" final : els mots els derivats dels quals duen "r", poruc, por els mots acabats en els sufixos - or (pescador), - er (joier) els infinitius acabats en - ar (estimar), - er (témer) i - ir (dormir) Hi ha alguns mots que duen una erra muda al mig del mot com és el cas d'arbre o prendre.
Escriptura de les fricatives prepalatals Distingirem entre fricatives prepalatals sordes [ ʃ ] i fricatives prepalatals sonores [ ʒ ]; les primeres corresponen a les grafies "x", "ix" i les pronunciarem d'igual manera en qualsevol posició de la paraula: "xarxa", "arxiu", "garbuix"; les segones corresponen a la grafia "j" davant de qualsevol vocal: "jove", "injectar", "joc" i "g" davant de "e" i "i": "bogeria", "enginy".