Existeixen tres tipus de vàters al Japó. El més antic és similar a una placa turca, i encara és habitual en serveis públics. Després de la Segona Guerra Mundial, es van fer comuns els vàters amb cisterna de tipus occidental. Els més moderns són ara els vàters amb bidet incorporat, que, a data de 2004, estan presents en més de la meitat dels habitatges japonesos i són encara més populars en hotels. Al Japó aquests bidets se solen anomenar , un nom comercial de l'empresa TOTO, i inclouen moltes funcionalitats avançades que rarament es veuen fora del Japó.
Història miniatura|Bastons higiènics de fusta, tal com s'utilitzaven en el període Nara. Els rotllos moderns al fons hi són per a comparar la grandària. Al Japó els vàters s'han usat des de la primeria de la civilització, encara que el seu ús i construcció exactes encara es desconeixen. Els sistemes de drenatge més antics són del període Yayoi (entre els anys 300 aC i el 250 dC). Aquests sistemes s'usaven en instal·lacions més grans, probablement en conjunt amb vàters. Durant el període Nara (710 a 784), es va crear un sistema de clavegueram a la capital Nara. Consistia en uns corrents d'aigua de 10 a 15 cm d'amplària on l'usuari es posava a la gatzoneta amb un peu a cada costat del flux d'aigua. S'usaven bastons de fusta a manera de paper higiènic. Els vàters més antics del Japó també daten d'aquest temps. Es construïen sobre un clot en el sòl de forma similar a una latrina. En els primers temps s'usaven algues per netejar-se, però ja en el període Edo, se substituïren per paper higiènic fet de washi (paper tradicional japonès). A les regions de muntanya s'usaven també espàtules de fusta i grans fulles. Sovint els vàters es construïen sobre un corrent d'aigua. Tanmateix, històricament les latrines eren més habituals, atès que eren més fàcils de construir i es podien usar les femtes com fertilitzant, una cosa molt important en un país on el budisme i el seu vegetarianisme associat feien reduir la dependència en el bestiar per a menjar. De fet, els productes de deixalla de la gent rica es venien més cars a causa del fet que llur dieta era millor.«Grans bretxes: tot sobre el treball d'aigües residuals al Japó». Tòquio: Associació de Treballs d'Aigües Residuals del Japó, pàg. 47. ff.
Aquesta pràctica es va fer molt menys comuna després de la Segona Guerra Mundial, tant per raons sanitàries com per raó de la proliferació d'adobs químics, però encara es poden trobar terres fertilitzades amb femta humana. Històricament Japó ha tingut uns estàndards higiènics molt per sobre de, per exemple, d'Europa, i la neteja de les deixalles humanes era comuna, mentre que a Europa les aigües negres simplement es tiraven al carrer durant una gran part de la història del continent.
miniatura|Placa turca de l'era Meiji d'una família rica prop de Nakatsugawa. En l'illa d'Okinawa, el vàter estava sovint unit a la cort, i als porcs se'ls alimentava amb les deixalles humanes. Aquesta pràctica va cessar després de la Segona Guerra Mundial.
Durant el període Azuchi-Momoyama (1568 a 1600), es va construir la claveguera Taiko al voltant del Castell d'Osaka, i encara existeix i funciona avui dia. L'ús de sistemes moderns de clavegueram va començar en 1884, amb la instal·lació del primer embornal de maó i ceràmica en Kanda (Tòquio). Es van instal·lar més sistemes d'aigua i clavegueram després del Gran terratrèmol de Kantō per a evitar epidèmies després de futurs terratrèmols. Nogensmenys, la construcció d'embornals només va augmentar després de la segona guerra mundial per a donar proveïment amb els productes de deixalla dels creixents centres de població. En l'any 2000, 60% de la població estava connectada al sistema de clavegueram. El Dia Nacional del Clavegueram és el 10 de setembre.
Els vàters i urinaris d'estil occidental van començar a aparèixer al Japó al començament del , però el seu ús només es va escampar després de la segona guerra mundial a causa de la població americana. El 1977 la venda de vàters occidentals va excedir la de les tradicionals «plaques turques» japoneses. Basant-se en els vàters suïssos i nord-americans amb bidet incorporat, la major companyia del món de fabricació d'aparells sanitaris, TOTO, va presentar el Washlet el 1980. Les empreses japoneses produeixen actualment alguns dels vàters més avançats i de més alta tecnologia del món.
El 17 de gener de 2017 l'Associació de la Indústria Japonesa d'Equips Sanitaris acordà l'estandardització de les icones dels botons de controls.
Terminologia Els vàters i les habitacions que els contenen es coneixen per diversos noms en japonès. El nom més comú és . Toire és un abreujament de toiretto (トイレット), que és una paraula incorporada de la paraula anglesa toilet. Avui dia ambdós termes s'usen tant per al vàter com per a l'habitació en la qual es troba.
Entre els mots per a cambres o altres estructures que contenen inodors, potser el més comú és el terme (literalment, "rentar-se les mans"). Parlant amb rigor, otearai es refereix al lavabo i és un equivalent de l'eufemisme que es fa servir en català. També és habitual de veure keshōshitsu (化粧室, literalment "cambra del talc"), un terme traduït de l'anglès.
El vàter en si mateix es diu ("dispositiu d'excrements"). El seient del vàter es denomina ("seient dels excrements"). Un orinal o una trona es diu omaru (de vegades s'escriu 御虎子).
L'Associació Japonesa del Vàter celebra un dia no oficial del vàter el 10 de novembre, perquè al Japó els nombres 11/10 (per al mes i el dia) es poden llegir ii-to(ire), que també significa "bon vàter".
Tipus d'inodors Vàter tradicional tipus placa turca miniatura|Un vàter japonès contemporani tipus placa turca, incloent sabatilles de cambra de bany. El senyal escrit a mà a l'esquerra de la cantonada vertical diu: «Per favor ajupi's una mica més a prop». El vàter tradicional d'estil japonès (和式, washiki) és una placa turca, també coneguda com a «inodor asiàtic», ja que són comuns en tota Àsia altres vàters similars a aquest. Aquest tipus de vàters difereix dels occidentals tant en construcció com en la forma d'ocupació. El vàter tradicional japonès sembla bàsicament un urinari posat en horitzontal sobre el sòl. Al Japó, la majoria estan fets de porcellana, encara que en alguns casos (com als trens), també es fan d'acer inoxidable. En comptes d'asseure's, l'usuari s'ajup sobre la condícia mirant cap al cassó hemisfèric, això és, cap a la paret que està després del vàter en la imatge de la dreta. Una espècie de canaló recull els residus, en comptes de la tassa plena d'aigua que s'empra en els vàters occidentals. La resta dels aparells, tals com la cisterna i les canonades, poden ser idèntics als del vàter occidental. Estirar la cadena fa que l'aigua empenyi els residus des del canaló cap a un desguàs que desemboca en el sistema de clavegueram. La cisterna sovint es maneja de la mateixa forma que en els vàters occidentals, però alguns tenen en el seu lloc manilles per tirar o pedals en el sòl.
Molts inodors japonesos tenen dues formes d'estirar de la cadena: descàrrega gran i petita. La diferència substancial és la quantitat d'aigua usada. La primera forma es fa servir per a la femta i la segona per a l'orina. Algunes persones mantenen premuda la manilla en la manera petita per a disposar d'un soroll continu, com es comenta més ensota.
Hi ha dues variacions comunes: una en la qual el vàter està al mateix nivell que el sòl, i una altra en la qual es troba elevat en una plataforma a uns 30 cm d'altura. La segona és més senzilla d'usar per als homes quan orinen dempeus, encara que ambdós tipus poden usar-se amb aquest objectiu. Tampoc hi ha cap diferència en defecar o orinar a la gatzoneta. L'usuari se situa sobre el vàter mirant cap al cassó i es baixa els pantalons (o alça la seva faldilla) i roba interior fins als genolls. Llavors s'ajup sobre el canaló, tan endavant com pugui, ja que l'excrement tendeix a caure a la vora posterior del receptacle si l'usuari s'ajup massa enrere; per aquesta raó molts vàters públics tenen cartells de «per favor, apropi's una mica més». És important mantenir l'equilibri durant la defecació.
Els inexperts i estrangers sovint s'agafen de la canonada que hi ha al capdavant, que a raó d'això ha rebut el sobrenom de «barra dels grunyits», a causa dels sons que s'emeten mentre es pren de la susdita barra. Si la xarxa d'aigua està oculta o no és suficientment robusta, de vegades hi ha instal·lada una barra específicament perquè l'usuari mantingui el seu equilibri, tant en usar el vàter com en aixecar-se després de l'ús. Una altra estratègia usada sovint pels estrangers per evitar qualsevol possible accident és despullar-se completament de cintura cap avall i penjar la seva roba abans d'adoptar la posició.
Un avantatge d'aquest tipus és que són fàcils de netejar. Són més barats de fabricar i consumeixen menys aigua cada vegada que es buida la cisterna. A més, gràcies al fet que no hi ha contacte directe amb el seient, són més higiènics. El canaló sense aigua també serveix per reduir el risc d'esquitxades durant la defecació. No obstant això, ja que els excrements estan exposats a l'aire fins que es buida la cisterna, solen produir olors molt més intenses que si estiguessin submergits en l'aigua com en els excusats occidentals, un efecte que és sovint apreciable dins i prop de qualsevol servei japonès.
També se li atribueixen diversos beneficis a la salut als inodors tipus placa turca. Es diu que enforteixen els músculs de la pelvis en les dones, reduint la probabilitat d'incontinència. També es diu que reforcen els malucs, que milloren tant la respiració com la concentració i que la postura afavoreix que s'elimini més matèria fecal del còlon. Adoptar i mantenir la postura a la gatzoneta regularment pot també ajudar a millorar la flexibilitat dels genolls. De tota manera, no hi ha cap estudi mèdic que confirmi aquestes afirmacions.
La fabricadora japonesa de mobiliari de bany TOTO produeix excusats tipus tradicional amb un bidet incorporat per netejar l'anus. De moment no hi ha disponible una neteja frontal.
Inodor de tipus occidental miniatura|Un petit lavabo sobre la cisterna d'aquest inodor tipus occidental permet que els usuaris estalviïn aigua rentant-se les mans amb l'aigua que s'usarà la vegada següent que es tiri de la cadena. Noti's que aquesta aigua no és per a beure. El vàter estàndard que es fa servir a tot el món es denomina inodor «tipus occidental» (洋式) al Japó. Aquests vàters, juntament amb els vàters d'alta tecnologia, són més comuns a les cases japoneses que els vàters tradicionals, encara que alguns apartaments antics conserven adhesius en la condícia explicant la manera correcta d'usar els vàters occidentals per a orinar i defecar. Encara que la majoria de llocs públics, tals com a escoles, temples i estacions de tren sovint estan equipats només amb excusats tradicionals, en les seves pròpies llars, els japonesos s'estimen més de poder asseure's, especialment persones ancianes per a les quals posar-se a l'agatzoneta representa un esforç o és incòmode.
Bidets japonesos d'alta tecnologia miniatura|Aquest doll d'aigua netejaria a l'usuari d'aquest vàter amb bidet. miniatura|Un panell de control sense fil amb 38 botons per a un vàter d'alta tecnologia. El vàter modern japonès, sovint conegut en el seu idioma com washlet (ウォシュレット) o com a «vàter que neteja amb aigua temperada» (温水洗浄便座: onsui senjō benza) és el tipus de vàter més avançat del món, perquè ofereix una quantitat sorprenent de funcionalitats.