La fundació de Roma descriu els aspectes històrics del naixement de la ciutat de Roma en el curs del . Les investigacions històriques i arqueològiques recents renoven la representació de l'origen de la Ciutat i posen sovint en evidència el relat tradicional que els autors antics han deixat.
Tradició De l'antiguitat rebem dues explicacions tradicionals vers l'origen de Roma: Els grecs, amb Hellanicos de Metel·lí, atribuïen la seva fundació a un descendent d'Enees i dels Troians supervivents en la guerra de Troia. Els antics relats romans evocaven igualment un cert Latinus, rei de la tribu autòctona dels Llatins, i sogre d'Enees, com a fundador de la ciutat.
Virgili en feu de la primera una epopeia titulada Eneida, relat que té més un relat poètic (en la línia d'Homer) que no històric.
Llegenda de la fundació
Segons la llegenda llatina, Romulus va fundar la ciutat de Roma a l'emplaçament del Mont Palatí sobre el Tíber el 21 d'abril del 753/754 aC.
És a partir d'aquesta data fictícia que els Romans van comptar els anys. Aquesta convenció requeria una justificació llegendària per afirmar-ne el caràcter sagrat; dues narracions són conegudes a través de la literatura greco-llatina sobre el relat d'aquesta fundació: Titus Livi (57 aC.-17) va escriure una història de Roma: Ab Urbe Condita (Auc), que en llatí significa «des de la fundació de la ciutat». Dionís d'Halicarnàs (vora el 50 aC)
Segons la llegenda referida per Titus Livi,Titus Livi Ab Urbe Condita, I, 4 Ròmul i Rem eren els fills del déu Mart i de la vestal Rea Sílvia, filla de Numitor i neta del rei Proca. El seu oncle Amulius es va apoderar del tron, matar tots els descendents virils del seu germà Numitor i va fer vestal a Rea per tal d'evitar que tingues descendents.
No obstant això, Mart va caure boig d'amor per la noia que va donar a llum bessons: Ròmul i Rem. Amulius va fer emparedar llavors la Vestal i va condemnar els nadons a ser llançats al Tiber. Els nens van ser abandonats en una clivella, sobre les ribes del riu, pels servents encarregats d'executar la sentència. Els nadons foren recollits per una lloba que els va alletar a la gruta de Lupercal, al peu del Palatí. El pastor Fàustul, fou testimoni d'aquest prodigi, i va recollir els bessons i els va criar, en companyia de la seva esposa Acca Laurèntia. Aquesta última, hauria estat una prostituta que els pastors dels voltants l'haurien posat el malnom de lupa ("la lloba"). La llegenda de la lloba alletant els bessons podria ser que tingués el seu origen en aquest malnom.
Fets adults, Ròmul i Rem van decidir fundar una ciutat.Titus Livi Ab Urbe Condita,I,6)
No aconseguint destriar qui dels dos donaria el seu nom a la nova ciutat, es van remetre als auguris. Rem va ser el primer a veure sis voltors volar al cel. Just després, Ròmul en veu dotze. Rem tenia per tant la primacia, mentre que Ròmul en veié més. Finalment, Ròmul fou el designat.
Mentre Ròmul traçava el pomœrium, solc sagrat delimitant la ciutat, aixecant l'arada per mesurar portes, el seu germà Rem, per burlar-se de la feblesa de la nova ciutat, fa un pas dins d'aquesta muralla simbòlica; Ròmul el mata pensant en la dita Insociabile regnum («El poder no es reparteix») marcant així simbòlicament, la intransigència altiva de Roma davant tota incursió malèvola.
Aquest ritu fundador és present en diversos esdeveniments que ocorren a la població inicial de Roma: com el rapte de les sabines i la guerra contra el rei sabí Titus Taci, amb l'ajut del cap etrusc Coelius Vibenna que s'instal·la sobre un puig al qual dona el seu nom (segons Varró), pacta amb els Sabins, i comparteix poder amb Titus Taci.
Data de la fundació L'aniversari del dia de la fundació de Roma era celebrat el 21 d'abril (festa dels Palilia). L'any de fundació pels Romans i pels historiadors moderns és el 753 aC., data proposada per Titus Livi, hi ha, però, algunes proposicions alternatives: Timeu de Tauromènion (entre 350 aC i 250 aC), citat per Dionís d'Halicarnàs proposa el 813 aC, al mateix temps que la fundació de Cartago. Quint Fabi Pictor (vers 254 aC, 201 aC), el primer historiador romà, es basa en una reialesa de 7 generacions de 35 anys que precedeix l'establiment de la República, tot obtenint la data de fundació entre 747 aC o 748 aC. El censor Cató l'ancià (234 aC, 149 aC) que va redactar una història dels Orígens calcula 432 anys després de la guerra de Troia, tot obtenint el 751 aC. L'escriptor romà Varró (116 aC, 27 aC) reprèn els treballs de Fabi Pictor i corregeix la data de fundació de Roma entre el 753/754, dates que adoptarà Titus Livi. Dionís d'Halicarnàs en una demostració argumentada sobre la cronologia dels reis data la fundació de Roma del primer any de la setena olimpíada, és a dir el 751 aC.Antiguitats romanes, llibre I, 74-75
En resum, es pot establir aquesta fundació sobre mitjans del segle VIII aC.
Vestigis en els temps de la República romana En els temps de Ciceró, Segle I, els Romans ensenyaven orgullosament sobre el Palatí la casa Romuli, una cabana amb la teulada de canya i els murs de tova, on el pastor Fàustul va criar els nens Ròmul i Rem, i una altra cabana sobre el Capitoli davant el temple de Jupiter Optimus Maximus, atribuïda a Ròmul en persona o al seu company Titus Taci. Vestigis respectats i d'atribucions llegendàries, són dos indicis d'habitatge antics, però se'n desconeix la data.
Crítics de la tradició Titus Livi i Dionís d'Halicarnàs van emetre ells mateixos reserves sobre el que referien. Així Titus Livi acosta el sobrenom lupa i la història de la lloba.
Al , un rebuig total s'expressa amb la Dissertació sobre la incertesa dels cinc primers segles de la història romana, de Louis de Beaufort, publicada el 1738.
Theodor Mommsen ha expressat dubtes més moderats, amb la hipòtesi que la tradició antiga s'ha pogut construir a partir de fets reals però projectats sobre un passat llunyà i transformats en mites. Per exemple, la immigració a Roma de població sabina (arribada dels Claudii) al començament de la República seria a l'origen de l'episodi del rapte de les sabines i de l'associació amb Titus Taci.
Altres crítics subratllen el costum dels autors antics d'inventar un personatge epònim per explicar l'origen del nom d'un lloc. Ròmul i Roma, el cap etrusc Coelius Vibenna i el puig del Cælius són exemples d'aquest mecanisme.
Georges Dumézil, per la seva part, explica les llegendes de la fundació de Roma com un relat mític estructurat pel sistema de Funcions tripartides indoeuropees. A partir de tradicions indoeuropees, els romans haurien inventat les llegendes fundadores, aquestes llegendes són expressades de fet en esquemes ideològics indoeuropeus. Ròmul i Numa Pompili es reparteixen la funció de sobirania sagrada, Tul·li Hostili representa la funció guerrera i Anc Marci representa la tercera funció de producció i de fertilitat.
Aportació de l'arqueologia Les anàlisis arqueològiques han aportat nous elements d'estudi. L'arqueologia ha ensenyat que l'indret de Roma ha estat ocupat des del , en aquell temps l'indret de Roma no és més que un conjunt de pobles de pastors, repartits sobre els pujols que envolten la depressió del fòrum romà.
Primers descobriments arqueològics a Roma miniatura|L'indret de Roma i els vestigis del miniatura|Fons de cabanes amb els forats de pilars sobre el Germal
Els primers descobriments daten del començament del , i van ser seguides d'altres, a l'atzar de diferents treballs o dels sondatges:
Alguns vestigis trobats entre el Tíber i el Fòrum Boarium testifiquen una presència cap al segon mil·lenni aC, però aquesta no sembla haver estat continua, Per això no és acceptat com una contribució a la fundació de Roma. Sobre el Germal (cim oest del Palatí), es van descobrir el 1907 restes de cabanes que es van aclarir el 1949: sòls cavats al turó del pujol, amb forats de pilars i rastres de llar; les ceràmiques associades dataven del . Sobre el Palatual (cim est del Palatí), es van descobrir altres restes de cabanes. La presència d'una tomba d'incineració entre els dos grups de cabanes del Palatí permet suposar l'existència d'un espai emprat entre aquests dos establiments, probablement una necròpoli. La planura pantanosa situada entre el Capitoli i el Palatí, que esdevindrà el Fòrum Romanum, va ser també en principi una necròpolis; el 1902-1903, es van trobar 41 tombes prop del Temple d'Antoni i Faustina: amb pous funeraris de tombes a incineració, fosses d'enterrament amb objectes variats entre els quals hi ha gerros proto-corintis del . També es localitzaren cabanes en el centre del fòrum i sobre els pendents del Palatí. Sobre el Quirinal, 5 tombes unes d'incineració i les altres d'enterrament. Sobre lEsquilí, 86 tombes, totes d'enterrament excepte quatre d'incineració. Aquestes tombes contenien un ric mobiliari diferent al d'anteriors cementiris: les armes, cascos, escuts i fins a un carro de guerra.
Les datacions realitzades s'esglaonen del al VII aC, el que és compatible amb la tradició. Els primers habitants de Roma vivien per tant en barraques de tova, segons les urnes funeràries en forma de cabanes rodones trobades al fòrum, i eren en majoria pastors i pagesos.
Primeres interpretacions arqueològiques miniatura|Urna funerària a incineració, en forma de cabana arcaica
Paral·lelament a aquests descobriments, els estudis sobre els pobles itàlics indoeuropeus, què en formen part els llatins, indicaven un predomini pel funeral d'incineració, mentre que els pobles mediterranis eren considerats exclusius a la inhumació. Les tombes d'incineració es van creure, per tant, llatines. Ja que la tradició de la fundació de Roma descrivia una barreja entre llatins i sabins, pobles diferents, les tombes per inhumació van ser sistemàticament atribuïdes a Sabins, els quals es consideraven més influenciats pels costums mediterranis.
Així es deduí l'ètnia de cada poble segons la proximitat i el tipus d'enterraments: El cementiri del fòrum va ser atribuït als llatins, així com les cabanes del Palatí i de la Velia (confirmant la tradició), la necròpoli de l'Esquilí als Sabins (aquesta vegada en contra de la tradició que hi situa els llatins) igual com la del Quirinal (malgrat el petit nombre i la diversitat de les tombes).
Es va suposar una primera federació dels dos pobles del Palatí, aparentment els més antics, que es va eixamplar llavors a set pobles per crear el Septimontium.
Actualment, els arqueòlegs són menys categòrics sobre les competències ètniques, tenint en compte que sovint sobre un mateix indret coexisteixen les tombes d'incineració i d'inhumació. Eviten les interpretacions de les troballes amb relació a les tradicions i intenten més aviat col·locar les dades arqueològiques en un context de conjunt, amb les seves evolucions i les seves interaccions culturals.
Aprofundiment de la investigació arqueològica A partir del 1948, es van trobar noves restes arqueològiques a Roma i en el Laci van portar elements factuals sobre l'origen de Roma. A partir d'un padró de tots els vestigis descoberts a Roma i en el Laci, l'arqueòleg suec Einar Gjerstad (1897-1988) va proposar una cronologia del període que anava del al en quatre fases. Molt discutida pels seus confrares, i revisada per H. Müller-Karpe i R. Peroni el 1962, ha acabat sent admesa com a marc de referència:
La primera fase al , al final de l'edat del bronze i al començament de l'edat del ferro. Els llatins practiquen la incineració, recullen les restes en gerros o urnes funeràries en forma de cabana (urna-cabana), després reuneixen en una gerra (dolium) l'urna, reproduccions en miniatura de mobiliari o d'objectes usuals en bronze o a terra cuita, de vegades les restes de l'àpat funerari. Aquesta gerra és llavors enterrada en un pou funerari. Aquest mode d'incineració/inhumació també és practicat al mateix període en Etrúria (tomba a ziro).