miniatura|300px |Bandera oficial de la Unió Soviètica (1922-1991), també coneguda com URSS. La dissolució de la Unió Soviètica o la dissolució de l'URSS (en rus: распа́д Сове́тского Сою́за, romanitzat: raspád Sovétskogo Soyúza) va ser la desintegració de les estructures polítiques federals i del govern central de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), que va culminar amb la independència de les quinze Repúbliques de la Unió Soviètica entre l'11 de març de 1990 i el 25 de desembre de 1991. Els Acords de Belaveja (, , ) que declaraven la dissolució oficial de l'URSS, van posar fi a la vigència del Tractat de Creació de l'URSS i l'establiment d'estats en les antigues Repúbliques de la Unió Soviètica va ser un acord internacional firmat el 8 de desembre de 1991 pels presidents de l'RSFS de Rússia, l'RSS d'Ucraïna i l'RSS de Belarús (Borís Ieltsin, Leonid Kravtxuk i Estanislau Xuxkèvitx, respectivament) en la reserva natural del Bosc de Białowieża. La firma dels Acords va ser comunicada per telèfon al president de la Unió Soviètica Mikhaïl Gorbatxov per Estanislau Xuxkèvitx.Entrevista del expresidente de Bielorrusia Stanislav Shushkévich (en ruso)Steele, Jonathan. Eternal Russia: Yeltsin, Gorbachev, and the Mirage of Democracy. Harvard University Press, 1998, p. 228. La dissolució de l'estat socialista més gran del món també va marcar el final de la Guerra Freda.
En resum, l'any 1991, la Unió Soviètica, que era la superpotència del Bloc de l'Est, es va enderrocar econòmicament i territorial a causa de les reformes (Perestroika) dutes a terme per Mikhaïl Gorbatxov a la vista del col·lapse econòmica de la Unió Soviètica, que van consistir en passar ràpidament d'una economia planificada socialista a una economia de mercat lliure similar a la de la Xina. A aquestes reformes, s'oposava la part més conservadora del Partit Comunista. Aquest ràpid intent de transició va provocar la dissolució de tot l'entramat industrial i agrícola de la URSS, el país es va paralitzar virtualment, la inflació es va disparar i va augmentar la pobresa i les conseqüents protestes socials es van canalitzar a través del nacionalisme.
La desintegració de la Unió Soviètica està clarament relacionada amb el context sorgit de la fi de la Guerra Freda i la dissolució d'altres països del bloc de l'est, com la dissolució de Iugoslàvia i la dissolució de Txecoslovàquia. A diferència de Txecoslovàquia, no va ser una dissolució totalment pacífica. Prova d'això és l'existència, encara avui dia, de conflictes latents, com els d'Abkhàzia, Ossètia del Sud, l'Alt Karabakh (coneguda també per l'antic nom rus de Nagorno-Karabakh), Transnístria, Txetxènia o Crimea. Però, a diferència del cas iugoslau, no va degenerar en una guerra oberta, com ho van ser les Guerres de Iugoslàvia.
Desintegració de la Unió Soviètica El 7 de febrer de 1990, el Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica consentí en abandonar el seu monopoli del poder. Durant les setmanes següents, les 15 repúbliques constituents de l'URSS van celebrar les seves primeres eleccions competitives, i els reformadors i els nacionalistes ètnics van guanyar molts dels escons.
Les repúbliques constituents van començar a afirmar la seva sobirania nacional sobre Moscou i començaren una "guerra de lleis" amb el govern central, en el qual els governs de les repúbliques constituents van rebutjar una legislació unitària, on aquesta entrés en conflicte amb les lleis locals, afirmant el control de les seves economies locals i rebutjant pagar ingressos fiscals al govern central de Moscou. Aquesta lluita causà la dislocació econòmica, quan les línies de subministraments van quedar trencades i van provocar la reducció de l'economia soviètica.
Sąjūdis, el moviment pro-independència lituà establert el 3 de juny de 1988 va fer que Gorbatxov visités Vílnius el gener de 1990, provocant una manifestació pro-independència que reuní prop de 250.000 persones. L'11 de març de 1990, Lituània, conduïda pel president del Consell Suprem, Vitautas Landsbergis, declarà la independència; però l'exèrcit soviètic suprimí el moviment amb els tancs. La Unió Soviètica inicià un bloqueig econòmic de Lituània, deixant-hi allà tropes "per assegurar els drets dels russos". miniatura|Borís Ieltsin, a una fotografia de 1989. El 30 de març de 1990, el Consell Suprem Estoni declarà que el poder soviètic a Estònia des de 1940 havia estat il·legal, i que havia començat un procés per restablir a Estònia com a estat independent. El procés de restauració de la independència de Letònia començà el 4 de maig de 1990, amb una votació del Consell Suprem letó, que estipulà un període de transició per completar la independència. El 13 de gener de 1991, les tropes soviètiques, juntament amb Spetsnaz grup Alfa de la KGB, van assaltar la Torre de TV de Vílnius per suprimir els mitjans nacionalistes. Acabà amb 14 civils lituans desarmats morts i centenars de ferits.
El 17 de març de 1991, en un referèndum en tota la Unió, el 78% de tots els votants a favor del manteniment de la Unió Soviètica en una forma reformada. Les Repúbliques Bàltiques, Armènia, Geòrgia i Moldàvia van boicotejar el referèndum. En cadascuna de la resta de les altres nou repúbliques, una majoria dels votants recolzà la continuïtat de la Unió. Després dels resultats, Armènia indicà la seva voluntat de reincorporar-se a la discussió de la Unió.
El 12 de juny de 1991, Borís Ieltsin guanyà el 57% del vot popular a les eleccions democràtiques pel càrrec de President del Consell Suprem de la RSFS de Rússia, derrotant el candidat preferit de Gorbatxov, Nikolai Rijkov, qui obtingué el 16% dels vots. A la seva campanya electoral, Ieltsin criticà la "dictadura del centre", però no suggerí la introducció d'una economia de mercat. En canvi, va dir que ell posaria el seu cap sobre les vies del tren en cas de preus augmentats. Ieltsin prengué possessió del càrrec el 10 de juliol.
Durant la nit del 31 de juliol de 1991, l'OMON rus de Riga, l'oficina central militar al Bàltic, assaltà el post fronterer lituà a Medininkai, causant la mort de 7 militars lituans. Aquest fet afeblí encara més la posició de la Unió Soviètica, tant dins com fora de les seves fronteres.
El Cop d'Agost
Davant del creixent separatisme de les repúbliques, Gorbatxov intentà reestructurar la Unió Soviètica en un estat menys centralitzat. El 20 d'agost de 1991, el SFSR rus va ser programat per signar un Nou Tractat d'Unió, que havia de convertir a la Unió Soviètica en una federació de repúbliques independents amb un president, política exterior i exèrcit comuns. El nou tractat va ser molt recolzat per les repúbliques asiàtiques centrals, que necessitaven el poder econòmic i els mercats comuns de la Unió Soviètica per a poder prosperar. Tanmateix, això significà la preservació del control del Partit Comunista de l'economia i la vida social. Els reformistes més radicals estaven cada cop més convençuts que es requeria una ràpida transició a una economia de mercat, encara si el resultat eventual inclogués la desintegració de l'estat soviètic. La desintegració de la Unió Soviètica també concordà amb el desig de les autoritats locals, com la presidència de Ieltsin, d'establir el poder ple sobre els seus territoris i desfer-se del penetrant control ideològic de Moscou. En contrast amb l'apropament tebi dels reformadors al nou tractat, els conservadors i els patriotes restants de la Unió Soviètica, encara fort dins del PCUS i de l'establiment militar, van estar completament oposats a quelcom que podria contribuir a l'afebliment de l'estat soviètic.
El 19 d'agost de 1991, el vicepresident de Gorbatxov, Guennadi Ianàiev, el primer ministre Valentín Pàvlov, el ministre de defensa Dmitri Iàzov, el cap del KGB Vladímir Kriutxkov, i altres funcionaris actuaren per evitar la signatura del tractat de la Unió formant el "Comitè Estatal d'Emergència". El Comitè posà a Gorbatxov (de vacances a Foros, Crimea), sota arrest domiciliari, va introduir de nou la censura política, i intentà restaurar l'estat de la unió. Els líders colpistes ràpidament van publicar un decret d'emergència que suspenia l'activitat política i prohibia la major part dels diaris.
Mentre que els organitzadors del cop esperaven una mica de suport popular a les seves accions, el sentiment públic en les grans ciutats estava majoritàriament en contra d'ells. El President de la RSFS de Rússia Borís Ieltsin va ser ràpid al condemnar el cop i obtenir el suport públic. Milers de persones a Moscou van sortir a defendre la Casa Blanca (l'oficina de Ieltsin), llavors el lloc simbòlic de la sobirania russa. Els organitzadors van intentar, deixant-ho estar finalment, detenir a Ieltsin, que reuní al voltant seu una oposició massiva al cop.
Després de 3 dies, el 21 d'agost, el cop es col·lapsà, els organitzadors van ser detinguts, i Gorbatxov va ser tornat com a president de la Unió Soviètica. No obstant això, els poders de Gorbatxov havien quedat fatalment compromesos quan ni la Unió ni les estructures de poder russes van atendre a les seves ordres.
Conseqüències del Cop A la tardor de 1991, el govern rus assumí el govern de la Unió, ministeri per ministeri. Al novembre, Ieltsin publicà un decret prohibint el PCUS a tota la República Russa. Com a conseqüència, molts antics apparatchiks van abandonar el Partit Comunista a favor de posicions a les noves estructures de govern.
miniatura|Tancs a la Plaça Roja, durant el Cop d'Agost Després del cop, les repúbliques soviètiques acceleraren el seu procés cap a la independència, declarant la seva sobirania un darrere de l'altre. Les seves autoritats locals començaren a prendre la propietat localitzada al seu territori. El 6 de setembre de 1991, el govern soviètic reconegué la independència de les 3 Repúbliques Bàltiques, que les potències occidentals sempre van sostenir que havien de ser sobirans. A més, en plena batalla pel poder, el 18 d'octubre, Gorbatxov i els representants de 8 repúbliques (excloent Azerbaidjan, Geòrgia, Moldàvia, Ucraïna, Letònia, Lituània i Estònia) signaren un acord per la formació d'una nova comunitat econòmica. L'1 de desembre de 1991, Ucraïna reafirmà la seva independència després d'un referèndum en que el 90% dels votants optà la independència.
Mentrestant, la situació de l'economia soviètica seguí deteriorant-se. Cap a desembre de 1991, la mancança de menjar a la Rússia central causà la introducció del racionament del menjar a la regió de Moscou per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial. No obstant això, Gorbatxov i el seu govern s'oposaren a qualsevol reforma ràpida de mercat, com el programa dels 500 dies de Iavlinski. Per trencar l'oposició de Gorbatxov, Ieltsin decidí dissoldre la Unió Soviètica d'acord amb el Tractat de la Unió de 1922 i, per tant, retirar a Gorbatxov i al seu govern del poder. Això va ser vist com una mesura forçada per salvar al país d'un col·lapse econòmic absolut, sent llavors extensament recolzat per la població russa. El pas també va ser recolzat entusiàsticament pels governs d'Ucraïna i Belarús, signataris juntament amb Rússia del Tractat de 1922.
Formació de la CEI i final oficial de l'URSS El 8 de desembre de 1991, els líders de les repúbliques russa, ucraïnesa i belarussa es trobaren a Belavèjskaia Puixtxa per signar els Acords de Belaveja, que declaren com a dissolta la Unió Soviètica i quedava substituïda per la Comunitat d'Estats Independents (CEI). Gorbatxov ho va descriure com un cop institucional, però ben aviat quedà clar que les reformes no podien ser aturades.