El PaleocèEn els parlars orientals. o PaleocéEn els parlars occidentals. és l'època geològica que començà fa milions d'anys i s'acabà fa milions d'anys. Es tracta de la primera època del període Paleogen i de l'era del Cenozoic, que encara dura. El seu nom deriva de la paraula grega antiga παλαιός (paleós), que significa ‘antic’, i el nom de l'Eocè, l'època que segueix el Paleocè, i en el seu conjunt vol dir ‘antic Eocè’.
Se situa entre dos moments clau de la història de la Terra: l'extinció del Cretaci-Paleogen, que fou provocada per un impacte d'asteroide i, possiblement, un episodi de vulcanisme i conduí a la desaparició d'un 75% de les espècies d'aquell temps, incloent-hi els dinosaures no aviaris; i el màxim tèrmic del Paleocè-Eocè (MTPE), un esdeveniment climàtic de gran envergadura en el qual entre 2.500 i 4.500 gigatones de carboni foren alliberades a l'atmosfera i els sistemes oceànics amb, com a resultat, una forta pujada de les temperatures globals i una major acidificació dels oceans.
Subdivisions El Paleocè se subdivideix en Paleocè inferior, Paleocè mitjà i Paleocè superior, cadascun dels quals correspon a un dels tres estatges faunístics que componen aquesta època. Aquests estatges faunístics són:
Danià: començà fa milions d'anys amb la fi de l'extinció del Cretaci-Paleogen, una extinció massiva que eliminà aproximadament la meitat de les espècies vivents en aquell temps, entre les quals es poden destacar els dinosaures no aviaris, i que marcà la fi del Mesozoic. Estratigràficament, el seu inici queda marcat per una anomalia causada per un nivell particularment alt d'iridi. S'acabà fa milions d'anys i el seu nom, encunyat el 1847 pel geòleg suís Pierre Jean Édouard Desor, fa referència a Dinamarca.
Selandià: començà fa milions d'anys. És en aquest període que apareixen els plesiadapiformes, un ordre d'euarcontoglirs molt propers als primats i que, segons alguns, podrien ser-ne els avantpassats. També fou en aquest estatge que aparegueren els primers primats autèntics, com ara els del gènere Teilhardina. Estratigràficament, el seu final queda marcat per una cronozona de polaritat magnètica. S'acabà fa 59,2 milions d'anys i el seu nom, encunyat el 1924 pel geòleg danès Alfred Rosenkrantz, fa referència a l'illa principal de Dinamarca, Sjælland.
Thanetià: començà fa 59,2 milions d'anys. És l'últim estatge faunístic del Paleocè, i el màxim tèrmic del Paleocè-Eocè, un episodi d'escalfament global altament intens i ràpid (en un context geològic) tingué lloc a l'acabament del període. Estratigràficament, el seu inici queda marcat per una de les aparicions més inferiors del nanofòssil calcari Chiasmolithus oamaruensis. El seu inici queda marcat per una cronozona de polaritat magnètica. El seu final queda marcat per la base d'una excursió d'isòtops negatius de carboni. S'acabà fa 56 milions d'anys i el seu nom, encunyat el 1874 pel geòleg suís Eugène Renevier, fa referència als estrats situats a prop de l'Illa de Thanet (Kent, Regne Unit).
Paleoclima miniatura|Aquest gràfic mostra el gran augment en les temperatures a l'acabament del Paleocè, en contrast amb les temperatures més baixes de la primera meitat de l'època.
El Paleocè començà amb un clima més fred i sec que el de l'època anterior, el Cretaci. Les temperatures mitjanes eren entre 2° i 3 °C més baixes que en el Maastrichtià (l'últim estatge faunístic del Cretaci), però fins i tot així eren significativament més altes que en l'actualitat. Les variacions estacionals eren relativament poc importants, igual que les variacions entre diferents latituds (gradient tèrmic). Les poques glaceres existents estaven pràcticament limitades a l'Antàrtida.
Cap a l'acabament d'aquest període, la temperatura del planeta augmentà en un dels escalfaments globals més ràpids (en un context geològic) i extrems registrats a la història geològica, anomenat màxim tèrmic del Paleocè-Eocè. Fou un episodi d'escalfament ràpid i intens (de fins a 7 °C a latituds altes) que durà menys de cent mil anys. http://pubs.giss.nasa.gov/docs/2003/2003_Schmidt_Shindell.pdf El màxim tèrmic provocà una gran extinció que serveix per distingir la fauna de l'Eocè de la del Paleocè. És possible que aquest intens escalfament es degués a l'alliberament de clatrats de metà enterrats al fons marí. Es creu que els sediments en què es trobaven emmagatzemats aquests clatrats foren pertorbats a mesura que els oceans s'escalfaven, i el metà que contenien provocà l'augment de les temperatures globals. S'estima que s'alliberaren unes dues mil gigatones de metà, un gas amb un efecte hivernacle més de deu vegades superior al del diòxid de carboni.
Aquest augment de les temperatures feu que el clima esdevingués no només més càlid sinó també més humit, permetent que hi hagués vegetació subtropical a Groenlàndia o la Patagònia, cocodrils a la costa de Groenlàndia, i que evolucionessin els primers primats als boscos tropicals de Wyoming septentrional. Els pols eren frescs i temperats; Nord-amèrica, Europa, Austràlia i Sud-amèrica meridional eren càlids i temperats; les zones equatorials tenien climes tropicals, i al nord i al sud de l'equador, el clima era calent i àrid.PaleoMap Project: Paleocene Climate
Paleogeografia La tercera i última gran fase de la fragmentació del supercontinent Pangea tingué lloc a principis del Cenozoic, entre el Paleocè i l'Oligocè. Laurència (Nord-amèrica i Groenlàndia) continuà separant-se d'Euràsia i eixamplant el jove oceà Atlàntic, tot i que es creu que encara hi havia una connexió entre ambdues masses terrestres. Mentre l'Atlàntic creixia, l'ancestral oceà de Tetis continuà tancant-se a causa de l'aproximació dels continents africà i eurasiàtic.
Sud-amèrica i Nord-amèrica romangueren separades per mars equatorials, i no quedarien unides fins a la segona meitat del Neogen; els components de l'antic continent meridional de Gondwana continuaren separant-se, i Àfrica, Sud-amèrica, l'Antàrtida i el continent australià s'allunyaren els uns dels altres. Àfrica es mogué cap al nord vers Europa, tancant lentament l'oceà de Tetis, i el subcontinent indi començà la seva deriva vers Àsia, que conduiria a una col·lisió tectònica i a la formació de l'Himàlaia.
Els mars epicontinentals que cobrien part de Nord-amèrica (el mar Niobrarà) i d'Europa minvaren a principis del Paleocè, obrint nous hàbitats per la nova fauna i flora terrestre.
Orogènesi miniatura|esquerra|La serralada de les muntanyes Rocoses, que ressegueix a grans trets la divisòria continental nord-americana, acabà de formar-se al Paleocè. El Terciari fou un període d'intensa activitat orogènica. Durant l'anomenada orogènesi laramidiana es formaren les muntanyes de l'oest americà, des d'Alaska fins al nord de Mèxic. Les muntanyes Rocoses en són l'exemple més cèlebre, però durant aquest episodi orogènic també es formaren serralades com ara les muntanyes Laramie de l'est de Wyoming o les Black Hills de Dakota del Sud.
Aquest procés, que havia començat al Cretaci superior fa aproximadament setanta milions d'anys, no fou continu sinó que es desenvolupà en una sèrie de polsos. El pols de principis del Paleocè quedà enregistrat en el registre geològic de les Black Hills en forma d'una línia de roques ígnies que s'estén pel nord de la serralada. A les muntanyes Rocoses, el pols orogènic del Paleocè també es pot identificar per les roques volcàniques.
Aquesta orogènia se sol atribuir a esdeveniments davant la costa occidental de Nord-amèrica, on la placa Farallon estava lliscant per sota la placa nord-americana. La majoria d'hipòtesis suggereixen que l'angle de subducció esdevingué més baix i que, a conseqüència d'això, no hi hagué magmatisme al centre de l'oest del continent, i de fet, la litosfera oceànica subjacent causà arrossegament a la base de la litosfera continental superjacent. Una de les causes del baix angle de subducció podria haver estat un ritme de convergència de plaques superior. Una altra causa proposada és la subducció d'escorça oceànica gruixuda.
Fauna Ocells miniatura|Lliures del domini dels dinosaures, els ocells ocuparen la posició de predadors dominants durant el Paleocè. L'extinció del Cretaci-Paleogen marcà un punt d'inflexió, a partir del qual ocells més primitius com ara Ichthyornis, Confuciusornis o Hesperornis, que havien estat les formes dominants durant el Cretaci, deixaren el seu lloc al grup d'ocells moderns (subclasse Neornithes). Una de les diferències clau d'aquest canvi residia en el fet que, mentre que la majoria d'aus mesozoiques posseïen dents, les aus modernes són desdentades. La radiació evolutiva dels neògnats podria haver tingut lloc també durant el Paleocè, com ho suggereix el registre fòssil, però això es contradiu amb les dades genèticomoleculars, que apunten a una radiació anterior en el temps.Ericson PGP, Anderson CL, Britton T, Elzanowski A, Johansson US, Kallersjo M, Ohlson JI, Parsons TJ, Zuccon D, Mayr G (2006). "Diversification of Neoaves: integration of molecular sequence data and fossils", Biology Letters 2(4): 543-547
Els primers pingüins visqueren a la regió meridional de Nova Zelanda i la Terra de Marie Byrd (Antàrtida), que en aquell temps estaven separades per només 1.500 km, un terç de la seva distància actual. Waimanu manneringi, el representant més antic conegut d'aquest clade, data del Danià de Nova Zelanda, fa seixanta-dos milions d'anys. Mentre que no estava tan ben adaptat a la vida aquàtica com els pingüins moderns, Waimanu s'assemblava als gaviformes però ja havia perdut la capacitat de volar, i tenia ales curtes adaptades per capbussar-se a les profunditats. Aquests animals nedaven a la superfície principalment per mitjà de les potes, però les seves ales (a diferència de la majoria d'altres aus que es capbussen, tant vivents com extintes) ja presentaven adaptacions a la locomoció submarina.
Els paleògnats també aparegueren a principis del Paleocè, descendint d'un avantpassat comú que visqué al Cretaci molt tardà. Es tracta d'ocells amb colls llargs i potes llargues, molt millor adaptats per córrer que per volar. De fet, amb una única excepció, cap dels paleògnats actuals no pot volar; l'exemple més cèlebre és l'estruç. Tanmateix, els paleògnats basals del Paleocè encara no havien perdut aquesta capacitat, i la conservarien fins a mitjans de l'Eocè. Diogenornis és un dels paleògnats d'aquesta època.
Entre els grups de neògnats que aparegueren per primer cop durant el Paleocè, s'hi troben els forusràcids (o «aus terrorífiques», grans aus carnívores que eren els depredadors alfa dels seus ecosistemes), els mussols o els anseriformes (ànecs i oques, per exemple). Per la majoria d'ordres d'aquesta subclasse no es coneixen restes fòssils inequívoques fins a l'època de l'Eocè, però la visió més estesa dins la comunitat paleontològica és que ja existien al Paleocè, i en el cas dels gal·loanseris, fins i tot al Cretaci.
Mamífers