Frederic Mompou i DencausseTotes les inscripcions antigues relacionades amb el matrimoni Mompou-Dencausse i dels naixements dels 3 fills del matrimoni porten el cognom escrit com a Mompón, no com a Mompou. Però a la inscripció del bateig a la Catedral de Barcelona (registre 1765 del llibre del primer semestre de 1893) porta el cognom Monpou (no pas Mompou). (Barcelona, 16 d'abril de 1893La inscripció del naixement de Mompou al llibre registre de naixements de Barcelona indica que va néixer el 28 d'abril de 1893 al número 1 de la placeta de Sant Pau i no pas el 16 d'abril (de l'any 1893, número de registre 2560). Per contra, a l'Arxiu Capitular de Barcelona (llibre del primer semestre de 1893, número de registre 1765) consta la data de naixement del 16 d'abril i el bateig el 30 d'abril. El carrer de Fontrodona i la placeta de Sant Pau són el mateix indret. - Barcelona, 30 de juny de 1987) fou un compositor català, conegut sobretot per les seves peces per a piano sol.
Biografia Antecedents familiars De la fàbrica de Tarbes (Alts Pirineus), van arribar per establir-se a Barcelona, a finals de , Jean i Pierre Dencausse; es van situar a la falda de Montjuïc. Prop d'aquest lloc, vivien els Cominal, també d'origen francès i ell director de la Catalana de Gas de Barcelona. La seva filla, Ignàsia Modesta, es casaria amb Jean Dencausse; la més gran de les seves tres filles, seria Josefina. Els Mompou, rics terratinents de Ginestar (Ribera d'Ebre), volien fer del seu fill, Frederic Mompou Monmany (1856-29 de març de 1935), un bon doctor en Medicina, com ho havia ja estat el seu avi matern; no obstant això, es va inclinar per les lleis i va arribar fins al notariat, després d'estudiar a la Universitat de València. Es va casarFrederic Mompou i Monmany i Josefa Dencausses i Caminal van contreure matrimoni el 12 de setembre de 1885 a l'església de Sant Cugat del Rec de Barcelona. Llibre Registre de Matrimonis de Barcelona, any 1885, número de registre 1450. amb Josefina Dencausse Cominal (8 de novembre de 1868 - 22 de febrer de 1953) i van tenir tres fills: el primer, Josep Joan Modest, mort prematurament;Josep Joan Modest, havia mort el 8 de gener de 1887 als 13 mesos d'edat, havent-hi nascut el 21 d'octubre de 1886 segons l'Arxiu Capitular de Barcelona o el 26 d'octubre del mateix any segons el Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona. Llibre Registre de Naixements de Barcelona, 1886, número de registre 5535 i Llibre Registre de Defuncions de l'Ajuntament de Barcelona, 1887, número de registre 301. el segon, Josep (1888-1968), admirat pintor que aconseguiria justificat renom, i el tercer, Frederic, batejat a la catedral de Barcelona.
Josefina Dencausse va quedar vidua el 1935 i es va tornar a casar el 1938, amb Lluís Duran i Ventosa.
Primers anys miniatura|Placa al carrer de Fontrodona, 1, on va néixer Frederic Mompou Frederic va néixer el 16 d'abril de 1893 en una casa del carrer d'en Fontrodona núm. 1 (placeta Sant Pau), al barri del Poble-sec de Barcelona. En aquest mateix edifici vivien també els seus avis, una família amb arrels artístiques (el seu germà gran Josep, qui el va ajudar econòmicament en els seus inicis, esdevindria un pintor reconegut). Les primeres melodies que Mompou va escoltar van ser les sarsueles que s'interpretaven en aquells teatres de l'Paral·lel. Més endavant va recordar l'impacte que li va causar la marxa d'Aida, que solia escoltar en un gramòfon.
Més endavant, la família es va establir al carrer Diputació, núm. 312. Entre 1915 i 1936, la situació familiar va anar millorant fins que finalment es van traslladar a una nova residència al carrer Casp, núm. 80. Quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, es van veure forçats a refugiar-se a Rapallo (Itàlia). El pare de Frederic Mompou va morir el 1935 a Barcelona, i més tard, la seva mare es va casar per segona vegada amb Lluís Duran i Ventosa a Santa Margherita Ligure.
Primers estudis Frederic Mompou va ser un nen pacífic i contemplatiu, amb una gran inclinació per observar el món que l'envoltava. No destacava especialment en els estudis, però gaudia sobretot dels estius a Sant Gervasi, on passava el temps en una torre propietat del seu avi, Jean Dencausse. La família Dencausse, amb arrels franceses i titular de la foneria de campanes Dencausse, una de les més prestigioses d'Europa, va tenir un paper crucial en la formació emocional del compositor. La seva fascinació per la cultura francesa, marcada més per un enfocament simplificador que per una autèntica passió, el va portar a declarar que la música francesa era la veritable i que la música alemanya no era més que una il·lusió.
Va començar els seus estudis al col·legi de les Écoles Françaises (situat a la Gran Via), i després va continuar al dels Germans de la Doctrina Cristiana (davant de l'Orfeó Català). Va iniciar-se en el piano de manera informal amb Pere Serra a les Écoles Françaises i amb Modest Serra al Conservatori del Liceu, i fins i tot es va presentar en públic com a pianista el 1908.
Mompou es va submergir des de ben petit en el món de la música, vivint-la amb intensitat i profunditat. Solia passar llargues hores al taller de campanes del seu avi Dencausse, fascinat per les vibracions i la riquesa sonora d'aquest instrument tan especial. També assistia a esdeveniments com el concert de les 32 sonates per a piano de Beethoven, interpretades per Édouard Risler a Barcelona l'any 1907. Aquest entorn va anar configurant la seva sensibilitat d'aquelles harmonies que li arribaven i a experimentar amb elles en les seves primeres composicions, reflectint el paisatge sonor del seu dia a dia.
Tot i això, la família desitjava per a ell una carrera amb més projecció. Amb aquest objectiu, els seus pares van cercar suport entre els familiars francesos per trobar-li allotjament a París. Així, a partir de 1911, va poder traslladar-se a la capital francesa per continuar els seus estudis.
Primera estada a París Una de les experiències més influents en la vida de Mompou va ser sentir Gabriel Fauré interpretar les seves pròpies composicions a Barcelona. El seu progressiu domini del piano feia que el seu desig de viatjar a París per estudiar al Conservatori, que en aquell moment era dirigit pel mateix Fauré, semblés un objectiu realitzable.
L'any 1911, Mompou viatjà per primera vegada a París, portant amb ell una carta de presentació d'Enric Granados adreçada a Fauré, el mestre i director del Conservatori de París. No obstant això, la seva coneguda timidesa el va portar a no lliurar mai la missiva. Al Conservatoire, va tenir l'oportunitat d'assistir a les classes de piano amb Louis Diémer i a les d'harmonia i composició amb Émile Pessard. La seva família creia que s'estava formant sota la tutela d'un dels grans mestres del piano, Isidor Philipp. Aquest últim li va recomanar anar a les classes particulars de Ferdinand Motte-Lacroix i, per tant, Mompou va deixar els estudis convencionals i reglats de contrapunt, fuga i composició. Motte-Lacroix no només va ser el seu professor, sinó que també es va convertir en un amic proper i un destacat intèrpret de la seva música.
Mompou provenia d'un entorn barceloní on la novetat era un valor acceptat i on el wagnerisme es valorava per la seva connexió amb els ideals nacionalistes emergents de l'època. En contrast, a París va descobrir un ambient musical molt més divers i cosmopolita, on les idees wagnerianes començaven a ser qüestionades per la seva grandiloqüència i la seva obsolescència. Els compositors més avantguardistes, com Debussy, Ravel i Déodat de Séverac, buscaven innovar mitjançant temàtiques noves, respectant les arrels populars i valorant la sonoritat. En el seu primer any a París, Mompou va crear la primera obra per a piano, titulada Planys, que més tard es convertiria en la introducció de la suite Impressions íntimes. Aquesta composició ja mostrava elements que es farien característics en la seva música, com la senzillesa en el plantejament, la intensitat expressiva i temàtiques properes a la seva vivència.
L'estiu de 1912 el va passar a Barcelona, de tornada a París es va establir a Montmartre, i va continuar els estudis amb Motte-Lacroix. El 1913, Mompou es va veure obligat a complir amb el servei militar a Barcelona. L'any següent, amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial, va tornar a Barcelona durant un període de sis anys. Durant aquest temps, va compondre incessantment, mantenint les seves creacions en secret fins i tot de la seva pròpia família. La seva obra durant aquest període va tendir cap a un retorn a conceptes més primitius, rebutjant els freds tecnicismes i les elaboracions artificials que dominaven el moment. Entre aquestes obres es troben Pessebres (1914-1917), Escenes d'infants (1915-1918) i Suburbis (1916-1917). Mompou va abordar esdeveniments quotidians amb una mirada innocent, imbuint-los de sonoritats clares i significatives, recordant la ressonància del bronze al taller del seu avi. Es pot dir que, en lloc de construir complexos mons harmònics com feien altres compositors de l'època, Mompou seia al piano a buscar acords inusuals, plens d'evocacions visuals. Les peculiaritats del seu caràcter també aviat van barrar el camí a la possibilitat d'una carrera com a pianista de concert.
Durant aquesta etapa, l'any 1913, va conèixer Manuel Blancafort amb qui van mantenir amistat al llarg de la vida. Durant els anys 1915-1920 aproximadament, van escriure conjuntament un seguit de composicions de música ballable sota el pseudònim Hobby.
Segona estada a París El 1920 va tornar a París decidit a fer el pas com a compositor. En aquesta etapa, va quedar captivat per la immensa figura de Maurice Ravel, així com per les característiques úniques de Satie i pels membres del Grup dels Sis, i especialment amb un dels seus membres, Poulenc, amb el qual l'uniren admiració i gran amistat. Davant les obres que Frederic Mompou li presentava, Motte-Lacroix es va convertir en el seu més fervent defensor. Va decidir presentar-lo al reconegut crític Émile Vuillermoz, a qui va fer escoltar Noies al jardí. Aquesta obra, amb la seva delicadesa excepcional i un estil molt personal, va aconseguir guanyar-se la simpatia del musicòleg francès, qui estava interessat a introduir el compositor català en el destacat panorama musical de la París de la postguerra. Però Mompou va decidir tornar ràpidament a Barcelona, potser enfrontat a una nova onada de timidesa o potser a la humilitat d'un artista conscient del seu nivell.
Va tornar a viatjar a París el 1921 per a un concert de Motte-Lacroix que incloïa les seves obres al programa. Va ser un èxit que el va introduir als salons parisencs. El 15 d'abril, durant un recital a la Sala Érard, Motte-Lacroix va presentar diverses obres del seu deixeble i amic, Frederic Mompou. L'èxit obtingut, reforçat per un article notable de l'influent crític Vuillermoz publicat a Le Temps, va catapultar definitivament el seu nom a l'escena musical internacional. Vuillermoz, qui era un ferm defensor de compositors com Debussy, Ravel, Schönberg i Stravinski. L'autoritat de Vuillermoz fa que la seva avaluació tingui un pes especial: «El jove català Frederic Mompou, sense haver tingut mai un contacte directe amb Debussy, és indubtablement el seu únic deixeble i successor en la música de La Mer, ja que ha comprès i absorbit la seva essència».
El 1922, Frederic Mompou va tornar a residir a Barcelona. El 1923, i fins al 1941, va establir-se a París, on el seu nom va guanyar ràpidament reconeixement. Durant aquests divuit anys, va compondre noves obres amb les quals va aconseguir una projecció internacional notable. Es va relacionar amb les elits artístiques i socials de París i els músics més destacats de França el van reconèixer, com l'excel·lent pianista i compatriota, Ricard Viñes, que va mostrar una atenció especial cap a la seva producció pianística.