miniatura|August de Prima Porta (Museus Vaticans) Lescultura romana comprèn l'obra escultòrica que es va desenvolupar en tota l'àrea d'influència de l'Imperi Romà, amb el focus central a Roma; això succeí entre el i el . Originàriament derivà de l'escultura grega, principalment per l'herència de l'escultura etrusca i, posteriorment, ja d'una manera directa durant el període hel·lenístic, per contacte amb les colònies de la Magna Grècia i de la mateixa Grècia.
La tradició grega va ser una referència constant al llarg de la història de Roma, però contradient una creença antiga i força estesa que afirma que els romans van ser més imitadors que creadors, actualment es reconeix que no sols van ser capaços d'assimilar i desenvolupar les seves fonts amb mestratge, sinó que també van contribuir d'una manera original a aquesta tradició. Aquesta afirmació és especialment rellevant en l'art del retrat, gènere en el qual van aconseguir un gran prestigi i van deixar exemples singulars d'un gran mestratge tècnic i expressivitat; i també, en l'àmbit de l'escultura decorativa, obra present en els grans monuments públics, i en la qual van desenvolupar un estil narratiu de molta força i d'un caràcter típicament romà.Barral i Altet (1987), pàg. 260-261
Després de la consolidació de l'Imperi Romà, altres influències estrangeres, sobretot orientals, van determinar una progressiva separació del cànon grec, transformació dirigida a una simplificació formal de tendència més abstracta que serviria per establir les bases de l'art romà d'Orient, paleocristià i medieval. Aquest procés, tanmateix, es va intercalar amb diversos períodes de recuperació del classicisme, així com d'enfortiment del vincle simbòlic amb el passat, períodes que van ser útils per al manteniment de la cohesió cultural i política d'un extens territori. Ni tan sols la cristianització de l'imperi va poder determinar l'exclusió de referències a l'escultura clàssica romana pagana, i fins al , quan la unitat política es trencà definitivament, els models clàssics continuaren sent imitats, tot i que adaptats a la temàtica del nou ordre social, polític i religiós que s'havia instaurat.
L'estudi de l'escultura romana ha demostrat ser un desafiament per als investigadors, ja que la seva evolució és qualsevol cosa menys lineal i lògica. Els intents d'imposar un model de desenvolupament formal sobre la història de l'escultura romana com un sistema orgànic resulten inexactes i poc realistes. Malgrat que en molts punts existeixen alguns desacords entre els especialistes, ja es té una idea més o menys clara sobre les característiques generals de cada etapa evolutiva; però, com es va produir el seu desenvolupament i el pas d'una etapa a l'altra ha demostrat ser un procés molt complex i que encara està lluny de ser ben comprès.
A més del mèrit intrínsec de la producció escultòrica romana, el fet que d'una manera generalitzada copiessin obres gregues i fessin al·lusions al classicisme grec va mantenir viva una tradició i una iconografia que d'una altra manera podrien haver-se perdut; en aquest aspecte, també van fer la seva contribució els primers cristians. Gran part del coneixement de la cultura i l'art de l'antiga Grècia, amb l'escultura romana al seu costat, va ser fonamental en la formulació de l'estètica renaixentista i neoclàssica. Aquest fet confirma la vitalitat i significat que encara perviu en l'actualitat, ja que és considerat com un dels moviments artístics més importants de la cultura occidental, com ho demostra el gran nombre d'estudis especialitzats del qual és objecte i de la fascinació que encara produeix en el públic en general.
L'escultura i la societat romana miniatura|Reconstrucció de la via Àpia, a l'antiga Roma Roma era una societat amb una gran sensibilitat visual. Les arts visuals actuaven com una espècie de literatura accessible a les grans masses, ja que una gran majoria de la seva població era analfabeta i incapaç de parlar el llatí erudit que circulava entre l'elit; mitjançant aquestes, es reafirmava la ideologia imperant i era un mitjà de difusió de la imatge de les grans personalitats. En aquest context, l'escultura va gaudir d'una posició privilegiada que ocupava tots els espais públics i privats, omplint les ciutats amb una proliferació d'obres de diverses tècniques artístiques.
Gran part de l'escultura produïda a Roma pertany a la temàtica religiosa, o d'alguna manera n'està relacionada. I sovint, també els retrats estaven associats amb els temes sacres. Com en qualsevol altra cultura, Roma va produir imatges per al culte religiós i arreu n'eren presents, des dels grans temples públics fins als habitatges més modests. La seva presència es va convertir en un fet habitual en grans escultures en bronze i marbre –estàtues, grans sarcòfags, relleus arquitectònics, camafeus gravats en les pedres precioses–, en petites estàtues de terracota, senzilles plaques funeràries, màscares mortuòries en cera –el cost de les quals estava a l'abast de les classes més humils–; fins i tot en les monedes, que poden ser enteses com un relleu en miniatura i que eren accessibles a la gran massa popular. Jaś Elsner exposa: miniatura|esquerra|Lar de bronze del , MAN, Madrid
Quan el cristianisme es va convertir en la religió oficial, el paper de l'art va canviar radicalment, tot i que no va perdre la seva importància central. El déu cristià no era conegut per imatges, sinó mitjançant les escriptures, els seus profetes i comentaristes. Tanmateix, l'escultura i el seu repertori de representacions naturalistes convencionals va ser adoptada per la nova església, usada per a la composició d'al·legories, i va continuar sent emprada com a decoració dins l'àmbit laic, públic i privat; fins al final de l'imperi, serví com un registre històric, per a la pràctica del retrat, o com una forma d'emfasitzar l'herència clàssica compartida per tots, per tal d'establir la unitat cultural en un moment en què les perifèries començaven a desenvolupar la seva pròpia cultura amb un alt grau d'independència, i era cada cop més complicat mantenir unificat el territori.Elsner, Jaś (1998) pàg. 12-13
Context històric
miniatura|Escultura etrusca tardana, , Museu del Louvre L'origen de Roma és controvertit, però probablement va ser fundada a mitjans del a partir d'una barreja de pobles itàlics que vivien a la regió del Laci ja des del . Alguns sostenen la tesi que va ser fundada pels etruscs, que vivien al nord, i una llegenda diu que la seva fundació va ser obra de Ròmul i Rem, descendents d'Enees, l'heroi troià. Altres proves consistents suggereixen la presència de pobles transeuropeus immigrants, celtes i germànics, que van deixar els seus trets físics en algunes famílies de l'aristocràcia romana, com la dels Flavis, en un poble fonamentalment de pell fosca, i ha estat la causa de la presència de noms com Rufus i Rutilius.d. a. Grandes Imperios y Civilizaciones: Roma - Legado de un imperio (1996) Madrid, Ediciones del Prado, pàg. 112
Tradició etruscoromana
Entre els segles VII aC i VI aC, els etruscs van dominar la part nord-central de la península Itàlica, i almenys alguns dels semillegendaris reis de Roma van ser etruscs. El seu art, que ja estava sobre manera interpretat del període grec arcaic, es va convertir en l'art dels romans. Així com farien més tard amb l'art grec, els romans no sols van copiar els models etruscs sinó que durant les guerres contra ells, es van apropiar de les obres d'art etrusques que serviren per a decorar la seva capital. Les primeres escultures creades a Roma de les que hi ha notícia daten del i el seu estil és completament etrusc. El famós Apol·lo de Veïs ens dona una bona informació sobre les tendències estètiques vigents en aquell moment.
miniatura|esquerra|Ipogeo dei Volumni, a Perusa, mostra d'art etrusc de transició al domini romà Els etruscs eren experts en diferents tipus d'escultures, des de l'estatuària fúnebre i els sarcòfags fins als grups monumentals, i en molts aspectes es van anticipar a l'estètica del prosaic que els romans desenvoluparien més tard. Van ser mestres a representar escenes de gènere, que representaven la vida comuna, els personatges del poble fent activitats quotidianes, i també en el retrat es van mostrar uns artífexs de primer ordre. Però potser on havien estat més originals va ser en l'art funerari. Van desenvolupar una tipologia específica per a les urnes funeràries, que consistia en una capsa decorada amb relleus i tancada per una tapa en què hi havia un retrat del finat amb tot el cos recolzat, i de vegades estava acompanyat de la seva esposa, un model que els romans adoptarien en molts dels seus sarcòfags. El sarcòfag dels esposos al Museu Nacional Etrusc, i lIpogeo dei Velumni, una cripta que es troba a Perusa i que inclou diversos sarcòfags, en són exemples ben coneguts.
Malgrat el progressiu abandonament de la tradició etrusca durant l'etapa posterior, l'anomenat període hel·lenístic, encara se'n troben rastres a l'època de l'emperador August.
Hel·lenisme i neoclassicisme
Mentrestant, Grècia evolucionava cap al seu classicisme, que assolí l'apogeu durant el . En aquella època, Roma va iniciar la seva expansió cap al sud, va aconseguir la independència dels etruscs després de quasi un segle de lluites per la supremacia regional, i entraren en contacte més directe amb l'art grec per les colònies de la Magna Grècia, que tenien una sofisticada cultura que va impressionar els romans. Els nobles de Roma van començar a adquirir obres gregues per als seus palaus, i contractaven artistes grecs perquè realitzessin còpies de les composicions més cèlebres, de vegades pagant-hi preus fabulosos. miniatura|esquerra|Pseudo-Sèneca, , còpia d'un original hel·lenístic del , Museu Arqueològic Nacional de Nàpols miniatura|esquerra|Hèrcules Capitolino, classicisme, , Museus Capitolins Una mica més tard, Alexandre el Gran va conquerir Grècia i va portar el seu art a l'Índia passant per Pèrsia i arribant a Egipte. L'impacte d'aquesta expansió va exercir dos tipus d'influències significatives: l'un sobre els pobles conquerits, tot definint noves orientacions per al seu art i la seva cultura, i un altre, en sentit contrari, que afectà la mateixa cultura grega que va assimilar una varietat d'elements orientals. Amb la fragmentació de l'Imperi alexandrí després de la mort del conqueridor, es van formar diversos regnes d'arrel local –Bitínia, Galàcia, Paflagònia, Pont, Capadòcia, l'Egipte de la dinastia Ptolemaica–, que van incorporar nous costums grecs i van evolucionar d'una manera particular. D'aquesta fusió d'influències orientals i gregues, se'n deriva el terme hel·lenístic. L'interès pel passat va ser un tret distintiu de l'època. Es van fundar els primers museus i biblioteques, com a Pèrgam i Alexandria; hi van aparèixer biografies dels artistes més notables. Es cultivà la crítica de l'art i els viatgers van descriure la geografia, la història i els costums de les diverses regions que visitaven.Gombrich, E.J. A História da Arte. Rio de Janeiro: Zahar, 1983, 3a edició, pàg. 75-77
L'historicisme existent a l'època va donar lloc que s'emulessin alguns estils anteriors, i el resultat fou una síntesi eclèctica; i, en relació amb el tema de l'obra, dominà un progressiu laïcisme. Es prefereixen les obres dramàtiques i un dinamisme més gran, amb la presència de moviments, i la seva intensitat expressiva ha estat comparada amb la de l'estil barroc. La infància, la mort i la vellesa, i fins i tot l'humor, són temàtiques quasi sense precedents en l'art grec clàssic, i van ser introduïdes i àmpliament conreades. A més a més, entre les elits de diversos països, es va desenvolupar el gust pel col·leccionisme d'obres d'art, en què els romans esdevindrien els més entusiastes.Strong, Eugénie (1969) pàg.37-38