La Coronela era la força armada amb finalitats defensives del municipi de Barcelona. Formada en bona part per artistes i menestrals dels gremis de la ciutat, s'organitzava en companyies i estava sota el comandament del conseller en cap del Consell de Cent de la ciutat. Era encarregada de la defensa de la ciutat amb el privilegi militar de custodiar els portals i muralles fins al 1714, quan fou desarmada i abolida després del darrer setge de la guerra de Successió espanyola, passant a partir de llavors a estar custodiats per l'exèrcit reial. Tant a la Guerra dels Segadors com a la Guerra de Successió espanyola el paper de la Coronela seria fonamental i heroic en la defensa de la ciutat.
La primera Coronela i la més duradora i activa en el temps va ser la de Barcelona, que rebia el nom del títol de coronel que ostentava en temps de guerra el conseller en cap o batlle de l'època, que era qui la comandava. Va sorgir amb la consolidació dels gremis al segle XVI, tot i que abans la ciutat ja comptava amb mecanismes d'autodefensa en moments de perill on la ciutadania hi participava. Amb el temps, algunes ciutats catalanes imitarien en moments concrets el model barceloní de Coronela, com Lleida, Tortosa, Tarragona i Manresa, que s'emparaven en les Constitucions Catalanes per armar-se i defensar-se en cas d'agressió.
Antecedents medievals i ordenament legislatiu
La progressiva coordinació dels camperols contra les agressions externes dugué a l'establiment del sagramental el 1068 pel comte Ramon Berenguer I, que recopilà els usatges vigents en la seva època per donar lloc a la primera codificació del dret català, els Usatges de Barcelona.Bonnassie, P: Catalunya mils anys enrera (2 vol.). Barcelona: Edicions 62, 1979 Al nucli d'aquesta compilació ja figurava l'usatge Princeps namque, que atorgava al princeps, el comte de Barcelona, la potestat de cridar a les armes els nobles feudataris i tots els catalans lliures per a la guerra en cas d'amenaça a la seva persona o invasió del seu territori. La redacció definitiva dels usatges es va fer durant el regnat de Jaume el Conqueridor. Davant les discòrdies entre els juristes que prenien partit per la llei gòtica i els que optaven pel dret romà, Jaume I ho va dirimir a les Corts de Barcelona de 1251, on establí la prioritat dels Usatges de Barcelona, i en defecte d'aquests calia recórrer als costums provats o al seny natural.
Durant l'edat mitjana, els comtes de Barcelona van emprar l'usatge Princeps namque per convocar les hosts de nobles feudataris, els ordes militars, els cossos d'almogàvers, així com les hosts veïnals de les ciutats i viles catalanes. Això obligava a tots els catalans d'entre 16 i 50 anys a presentar-se armes davant el comte de Barcelona, aportant vestimenta i armes pròpies, i rebent a canvi una paga per cada dia de servei. L'usatge va ser activat per Pere el Gran durant la Croada contra la Corona d'Aragó i per Pere el Cerimoniós durant la Confiscació del Regne de Mallorca i la Guerra dels dos Peres.
En les Corts de Barcelona de 1368 es va regular la convocatòria amb l'aportació d'un servent (combatent) per cada 15 focs, cosa que passava la responsabilitat de la mobilització als regidors dels comuns. L'host veïnal de Barcelona va ser reglamentada el 1395 amb les disposicions elaborades pels consellers de Barcelona, estipulant que la ciutat pagaria a l'host fins al punt de reunió assenyalat pel rei d'Aragó, moment a partir del qual passava a servei i paga del rei. El 1374 es va acordar la commuta del servei per una quantitat de diners amb els quals es contractaven els homes més aptes per al combat, de manera que passà a ser un fogatge o impost de guerra. Tanmateix, la mobilització general es mantenia invocant el Princeps namque a través del repic de campanes a sometent.
Les milícies catalanes en l'edat moderna Després del sagnant final de l'edat mitjana a Catalunya amb la Guerra civil catalana, Ferran el Catòlic va confirmar l'usatge Princeps namque en la compilació de les Constitucions Catalanes que van ser pactades amb el rei a les Corts de 1493.Text íntegre de les Constitucions Catalanes de 1493 La situació geoestratègica de Catalunya la va convertir en el camp de batalla entre la Monarquia Catòlica i França, i el Princeps namque es va convocar reiteradament. En virtut de l'usatge, el rei també podia convocar el sometent general, una variant massiva del sometent. El sometent era una organització paramilitar catalana pròpia de la modernitat política de Catalunya fins que va ser abolida el 1714, que també podia ser activat de forma autònoma per les viles i ciutats com a cos armat d'autoprotecció civil, separat de l'exèrcit, per pròpia defensa. El sometent era activat mitjançant un específic repic de campanes i al crit de «Via fora!» o «Via fos!». Als segles i va adquirir un paper fonamental en la lluita contra el bandolerisme, els heretges hugonots i els corsaris turcs, fet que va obligar els catalans a conservar les armes a casa i instruir-se periòdicament en el seu maneig. Tanmateix, els virreis de Catalunya es van mostrar recelosos davant d'aquest model d'autodefensa i van impedir sovint la seva convocatòria, el que va portar a la formació de milícies a les viles, les «desenes» i altres tipus de germandats d'armes de caràcter parapolicial i paramilitar que, en no estar tipificades legalment en les Constitucions Catalanes, no requerien l'autorització prèvia del rei ni del virrei per ser mobilitzades.
El 1542, durant la Guerra d'Itàlia, l'exèrcit francès va assetjar Perpinyà, la pressió dels pirates es va intensificar i va esclatar una epidèmia de bandolerisme al principat. Per enfrontar-se a la invasió francesa, Perpinyà va armar una milícia de ciutadans sota el comandament directe dels consellers de la ciutat. A l'agost, el capità general de l'exèrcit Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel va decidir, conjuntament amb els consellers de Barcelona, la fortificació de la muralla de Barcelona per convertir-la en una plaça fortificada, mentre els diputats de la Generalitat i els consellers van decidir armar les confraries dels gremis barcelonins. El desplegament dels gremis va ser ràpid i àgil, i l'any següent van realitzar una parada militar sota les banderes pròpies de cada gremi. El 1544 es va ratificar que la milícia estava sota les ordres del conseller en cap de Barcelona, al qual se li va conferir la capitania de la unitat amb el grau de «Coronell». El 1554, l'organització gremial es va sistematitzar mitjançant els quartos, les zones urbanes en què va ser dividida la ciutat de Barcelona.
La Coronela durant la Guerra dels Segadors
Des de l'estructuració de 1544, els confrares dels gremis barcelonins van estar en estat de mobilització latent, desactivats però armats i organitzats per ser convocats amb rapidesa sota les ordres del conseller en cap de Barcelona. El 1626 els gremis de la ciutat havien constituït 31 companyies. El 1635 el Regne de França entrava en la Guerra dels Trenta Anys, i el 1636 es va ordenar la mobilització de la milícia barcelonina, que organitzà deu companyies.. El 18 d'abril 1638, 10 de les 39 companyies de la Coronela, formades en dos bàndols de 5 companyies, feren exercicis militars davant del baluard del Migdia.
Es tractava de les següents companyies:
Argenters Sastres Sabaters
Fusters Passamaners Calceters, llibreters i vidriers
Estevaners i espardenyers Velluters Velers
Escudillers i daguers
L'any 1641, la componien almenys 40 companyies gremials i 14 companyies de religiosos, incloses les companyies de:
Mercaders de teles Sabaters Sastres Passamaners Estevaners Velers
Taverners Teixidors de lli Droguers Cordoners Estudiants Blanquers
Notaris (reials) Argenters Tintorers Hortolans del portal de Sant Antoni Ollers Paraires
Llibreters Calceters i vidriers Notaris causídics Serratgers Cirurgians Forners i flequers Companyia a cavall dels Mercaders altres companyies no identificades pel nom
El 1649 hi havia 49 companyies gremials i 18 de religiosos que conformaven els 4 terços de Barcelona.
Cada companyia estava composta per entre 100 i 120 soldats, comandats per un capità, un alferes, un sergent i un o dos caps d'esquadra.
L'agreujament de la situació militar i política del comte duc d'Olivares van provocar l'esclat de la guerra dels Segadors i de la independència de Catalunya, que es va constituir en una efímera República Catalana. Tanmateix, una setmana més tard, el 23 de gener, davant l'alarmant penetració de l'exèrcit de Felip IV de Castella, Pau Claris proclamava Lluís XIII de França com a comte de Barcelona i posava el Principat de Catalunya sota sobirania francesa. L'octubre de 1640, la milícia de Barcelona va ser reorganitzada en quatre terços amb els seus respectius mestres de camp i sergents majors.
Barcelona va armar a companyies de militars professionals, que van acabar fonent-se amb la milícia gremial en el Terç de Santa Eulàlia. També existia el Terç de Barcelona, l'actuació del qual va ser decisiva en la victòria de la Batalla de Montjuïc. Després de la caiguda en desgràcia del comte duc d'Olivares i anys de conflicte, Joan Josep d'Àustria va posar fi al setge de Barcelona el 1652 i a la guerra dels Segadors pactant unes condicions molt avantatjoses amb les autoritats catalanes que incloïen el manteniment de l'ordenament constitucional català. Per la seva banda, el monarca va obtenir el control de les insaculacions del Consell de Cent de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, i el control sobre els portals, les muralles i l'armeria de la ciutat de Barcelona.
Període d'entreguerres La pèrdua de l'autonomia militar del municipi va posar en crisi la milícia gremial, que fou substituïda per l'exèrcit del rei en la custòdia de portals i muralles, de manera que la defensa de Barcelona va passar a ser facultat exclusiva seva.
El 1675, Barcelona va realitzar el primer moviment per a la recuperació del privilegi militar durant la Guerra francoholandesa, la crisi de les finances espanyoles, i la invasió de les tropes franceses. Els consellers de Barcelona van oferir al virrei armar i pagar un cos de 500 homes, sempre que s'acceptessin les antigues formes tradicionals i el cos estigués sota les ordres directes del conseller en cap. L'oferiment va ser rebutjat.
Guerra de les Reunions El 1684, durant la guerra de les Reunions, el virrei Alexandre de Bournonville va haver d'abandonar Barcelona amb l'exèrcit per a la defensa de Girona, i va sol·licitar als consellers que s'armessin algunes companyies per defensar la ciutat en la seva absència. Llavors, aprofitant l'absència del virrei, el Consell de Cent i el Braç militar de Catalunya, es va extralimitar en les seves competències i va aixecar una milícia de 46 companyies sota el comandament de capitans seleccionats d'entre els membres del Braç militar de Catalunya. El cos enquadrava un total de 4.500 homes armats, que van assumir de facto la custòdia de les muralles i els portals. En tornar, el virrei va ordenar immediatament el desarmament de la milícia i el lliurament dels símbols de comandament.
Guerra dels Nou Anys Durant la Guerra dels Nou Anys, Barcelona va aconseguir l'autorització reial per aixecar novament la seva milícia. Davant l'imminent setge francès de la ciutat, el rei Carles II d'Espanya va sol·licitar per carta el 20 de maig de 1697 al virrei Francisco Antonio Fernández de Velasco que autoritzés la ciutat per alçar, armar i pagar la milícia barcelonina seguint les antigues formes tradicionals. El 28 de maig de 1697 es va formar el Terç dels Gremis sota el comandament del conseller en cap Francesc Taverner i Montornès.
Sobirania de Felip V de Castella