Manuel José Joaquín del Corazón de Jesús Belgrano y González (Buenos Aires, 3 de juny de 1770 – Buenos Aires, 20 de juny de 1820), conegut com a Manuel Belgrano, va ser un intel·lectual, economista, periodista, polític, advocat i militar riuplatenc de destacada actuació en l'actual Argentina, el Paraguai i l'Alt Perú durant les dues primeres dècades del .
Va participar en la defensa de Buenos Aires, capital del Virregnat del Rio de la Plata, en les dues Invasions britàniques (1806 i 1807), i va promoure l'emancipació d'Hispanoamèrica respecte d'Espanya donant suport a les aspiracions de la princesa Carlota Joaquima en la regió, tot i que sense èxit. Va ser un dels principals patriotes que van impulsar la Revolució de Maig que va destituir al virrei Baltasar Hidalgo de Cisneros i va crear la Primera Junta, que va reemplaçar al govern i que va es integrar com a vocal. Va lluitar en la Guerra d'Independència de l'Argentina contra els exèrcits reialistes. Va ser el cap de l'expedició militar que la junta de Buenos Aires va enviar al Paraguai. Posteriorment va participar en la signatura del tractat del 12 d'octubre de 1811. Va ser també cap d'una de les Expedicions alliberadores de la Banda Oriental.
En 1812 va crear la bandera de l'Argentina en l'actual ciutat de Rosario, Argentina.
Com general de l'Exèrcit del Nord, va tenir al seu càrrec la Segona Campanya Auxiliadora a l'Alto Perú, dirigint l'Èxode Jujeny i comandant les victòries dels revolucionaris a la batalla de Tucumán i en la de Salta, encara que després va ser derrotat pels reialistes. Durant el Directori va tenir gran influència en el Congrés de Tucumán, que va declarar la Independència de les Províncies Unides en Sud-amèrica, projectant vanament l'establiment d'una monarquia constitucional dirigida per un noble Inca. Així mateix, va comandar les tropes nacionals que van participar en la guerra civil contra els cabdills del litoral.
Una de les seves principals preocupacions va ser l'educació del poble; per això va elaborar durant la seva estada a Espanya un pla d'acció amb avançades idees sobre la mateixa.
Trajectòria Naixement i família miniatura|esquerra|La casa de Manuel Belgrano, enderrocada a inicis del Manuel Belgrano va néixer a Buenos Aires el 3 de juny de 1770, a la casa paterna, en l'actual avinguda Belgrano, 430, a pocs metres del Convent de Santo Domingo, i va ser batejat a l'endemà pel sacerdot Juan Baltasar Maciel y LacoizquetaCentro de Estudios Genealógicos e Históricos de Rosario (Nº 5, p. 1, ref. 2, Rosario, República Argentina, 2007) a la catedral de Buenos Aires.
La mare de Manuel Belgrano era Maria Josefa González Casero, nascuda a la ciutat de Buenos Aires, de família procedent de Santiago del Estero i, segons el genealogista Narciso Binayán Carmona, era descendent del conqueridor, explorador i colonitzador espanyol Domingo Martínez de Irala (1509-1556); els seus avantpassats tenien un remot origen mestís guaraní, que compartia amb molts pròcers de l'època de la Independència i amb grans personatges paraguaians i argentins.
El seu pare, Domenico Belgrano Peri, o bé Domingo Belgrano y Pérez, tal com signava, era d'origen italià,4 de juny de 1770. Llibre parroquial de baptismes de l'Església Catedral de Buenos Aires, p. 43. oriünd d'Oneglia, Ligúria. Era un comerciant autoritzat pel rei d'Espanya per traslladar-se a Amèrica i havia arribat a Buenos Aires en 1754. Va figurar entre els comerciants opulents que es van obstinar a assolir l'establiment del Consolat de Buenos Aires, del qual Manuel anava a ser el seu secretari; el fet que la seva família tingués com a cap a un ligur va fer que la família Belgrano, a diferència de les típiques famílies d'origen espanyol del seu temps, estigués exempta d'un fort patriarcat i que els Belgrano posseïssin més llibertat d'acció; això va possibilitar una major amplitud d'activitats i de criteris que va tenir el seu màxim exponent en Manuel Belgrano. Però en 1788, Domingo es va veure embolicat en un procés judicial per considerar-li còmplice en la fallida d'un funcionari reial de la Duana. El virrei Loreto va ordenar la seva presó i la confiscació de tots els seus béns. Hi va haver un llarg procés judicial que Manuel es va ocupar de seguir atentament per poder ajudar el seu pare. Finalment, el gener de 1794, sent ja virrei Arredondo, una sentència li va restituir la plena llibertat dels seus drets i el gaudir dels seus béns, absolent-lo de culpa i càrrec, però la fortuna familiar va quedar fortament minvada i va morir al setembre de 1795, just poc temps després que el seu fill Manuel tornés d'Espanya.
Va tenir dos germans que es van destacar com a patriotes: Francisco i Joaquín Belgrano.
La seva estada en Europa miniatura|La Revolució francesa va ser un important tema de discussió a Europa durant la permanència de Manuel Belgrano Va estudiar primerament en el Real Colegio de San Carlos (antecedent de l'actual Colegio Nacional de Buenos Aires). Entre 1786 i 1793 va estudiar Dret a les universitats espanyoles de Salamanca i Valladolid, on es va graduar com a Batxiller en Lleis, amb medalla d'or, als 18 anys en la Cancelleria de Valladolid, dedicant especial atenció a l'economia política. Per tal motiu, va ser el primer president de lAcadèmia de Pràctica Forense y Economia Política en Salamanca.
Durant la seva estada va aconseguir un èxit destacable i prestigi que li va permetre obtenir del Papa Pius VI una autorització per llegir tota classe de literatura prohibida. Aquesta concessió es va atorgar «... en la forma més àmplia perquè pogués llegir tot gènere de llibres condemnats encara que fossin herètics», amb l'única excepció de les obres obscenes. D'aquesta manera va tenir accés als llibres de Montesquieu, Jean-Jacques Rousseau i Filangieri; així com va poder imbuir-se de les tesis fisiocràtiques de François Quesnay. També va llegir als escriptors espanyols de tendència il·lustrada, com Gaspar Melchor de Jovellanos i Pedro Rodríguez de Campomanes.
Va seguir els esdeveniments de la Revolució Francesa de 1789, que li van influir fins al punt de fer-li adoptar, com a José de San Martín, l'ideari revolucionari de final del . A partir del mateix, ambdós van orientar el seu acompliment en la vida política cap a les necessitats fonamentals de tot poble: sobirania política, econòmica i possessió dels territoris que exploten a partir de la feina. Tant Belgrano com San Martín van ser ferms creients en el desenvolupament a partir de la indústria, la producció i el comerç de béns dins d'un marc just que beneficiï a la pàtria i el poble en el seu conjunt.
Belgrano es va envoltar de l'elit intel·lectual d'Espanya, i en aquell moment es discutia en gran manera la recent Revolució francesa. Els qüestionaments al dret diví dels reis, els principis d'igualtat, fraternitat i llibertat, i l'aplicació universal de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà estaven en boca de tots. En aquests cercles es considerava imperiós refundar la nació sota principis similars, i els que no estaven d'acord eren titllats de tirans i partidaris d'idees antigues i desprestigiades. Anys més tard escriuria en la seva autobiografia:
Així mateix es va dedicar a l'estudi de les llengües vives, l'economia política i el dret públic.
De retorn al Virregnat del Rio de la Plata, potser a través del seu cosí Juan José Castelli es va interessar pel pensament de Francisco Suárez, que declarava que el poder dels governs esdevé de Déu a través del poble.CHIARAMONTE, JOSÉ CARLOS, CEAL 1989, 59.
El Consolat de Comerç de Buenos Aires Belgrano va ser nomenat Secretari «Perpetu» del Consolat de Comerç de Buenos Aires el 2 de juny de 1794, i uns mesos després va tornar a Buenos Aires. Va exercir aquest càrrec fins a poc abans de la Revolució de Maig, en 1810. En aquest càrrec s'ocupava de l'administració de justícia en plets mercantils i de fomentar l'agricultura, la indústria i el comerç. En no tenir llibertat per a realitzar grans modificacions en altres àrees de l'economia, va concentrar gran part dels seus esforços a impulsar l'educació. A Europa, el seu mestre Campomanes li havia ensenyat que l'autèntica riquesa dels pobles es trobava en la seva intel·ligència i que el veritable foment de la indústria es trobava en l'educació.
miniatura|esquerra|Juan José Castelli, cosí de Manuel Belgrano.Tots dos van compartir les tasques al Consolat de Comerç de Buenos Aires i en el periodisme Durant la seva gestió va ser gairebé en permanent conflicte amb els vocals del Consolat, que eren grans comerciants amb interessos en el comerç monopolista amb Cadis. Any rere any va presentar informes amb propostes influenciades pel lliurecanvisme que, en general, van ser rebutjades pels vocals. Belgrano sostenia en aquells dies que:
De totes maneres va obtenir alguns èxits importants, com la fundació de l'Escola de Nàutica i l'Acadèmia de Geometria i Dibuix. Belgrano, a través del Consolat, també va advocar per la creació de l'Escola de Comerç i la d'Arquitectura i Perspectiva. La seva motivació per fundar l'escola de comerç radicava que considerava que la formació era necessària perquè els comerciants obressin en funció del creixement de la pàtria. Amb les escoles de Dibuix i Nàutica es pretenia fomentar en els joves l'exercici d'una professió honrosa i lucrativa. Aquestes últimes funcionaven en un mateix local, contigu al consolat, de manera que Belgrano pogués observar i inspeccionar el seu desenvolupament. Aquestes escoles van operar durant tres anys i van ser tancades en 1803 per ordre de la Corona Espanyola, en particular del ministre Manuel Godoy, que les considerava un luxe innecessari per a una colònia. Belgrano opinava que l'impuls educatiu «no podia menys que disgustar els que fundaven el seu interès en la ignorància i l'abatiment de les seves naturals».
La seva iniciativa va ajudar a la publicació del primer periòdic de Buenos Aires, el Telégrafo Mercantil, dirigit per Francisco Cabello y Mesa, i en el qual col·laboraven Belgrano i Manuel José de Lavardén. Va deixar d'aparèixer a l'octubre de 1802, després de publicar uns 200 números, després de diversos problemes amb les autoritats virreinals, que veien amb mals ulls les tímides crítiques allà publicades i l'estil informal de les sàtires i crítiques de costums.
També va col·laborar en el Semanario de Agricultura, Indústria y Comercio, dirigit per Hipólito Vieytes. Allà explicava les seves idees econòmiques: promoure la indústria per exportar el superflu, prèvia manufacturació; importar matèries primeres per a manufacturar; no importar el que es pogués produir al país ni mercaderies de luxe; importar només mercaderies imprescindibles; reexportar mercaderies estrangeres; i posseir una marina mercant.
Ja en aquells dies Belgrano es veia afectat per una malaltia contreta a Europa, que el va obligar a prendre llicències de diversos mesos en el Consolat i va motivar també que recomanés a la Cort al seu cosí, Juan José Castelli, de principis similars, com possible substitut. L'oposició dels comerciants espanyols va demorar la designació de Castelli fins a 1796.
Les invasions britàniques
Belgrano va ser designat capità de les milícies urbanes de Buenos Aires en 1797 pel virrei Pedro de Melo. Treballava en aquells dies en el Consolat i no tenia un interès genuí en desenvolupar cap carrera militar. En la seva autobiografia va declarar el següent:
El virrei Rafael de Sobremonte li va encarregar la formació d'una milícia en previsió d'algun atac anglès, però no va prendre l'encàrrec molt seriosament. Això el va portar a la seva primera participació en un conflicte armat, quan el 25 juny 1806 va desembarcar una expedició de 1600 soldats britànics sota el comandament de William Carr Beresford, la qual cosa va iniciar les Invasions britàniques.