miniatura|Robert Moog, inventor del sintetitzador Moog. Un instrument musical electrònic o electròfon és un instrument musical que produeix els seus sons utilitzant l'electrònica (energia elèctrica). És a dir, són aquells instruments en els quals el so es genera o es modifica mitjançant corrents o circuits elèctrics.
En un instrument d'aquest tipus, el so que escolta l'intèrpret i autor es genera a partir d'un senyal d'àudio elèctric, electrònic o digital connectat a un amplificador de potència que finalment condueix a un altaveu.
Un instrument electrònic pot incloure una interfície d'usuari per controlar el so, sovint ajustant el to, la freqüència o la durada de cada nota. La interfície d'usuari més comuna és el teclat musical, que funciona de manera similar al teclat d'un piano acústic, però que en aquest cas és un teclat electrònic; el teclat en si mateix no fa cap so, sinó que envia un senyal a un mòdul de sintetitzador, ordinador o un altre generador de so electrònic o digital, que després crea un so.
Tots els instruments musicals electrònics es poden veure com un subconjunt d'aplicacions de processament de senyals d'àudio. Els instruments musicals electrònics incorporen a més mòduls electrònics d'efectes de so.
En els anys 2010, els instruments musicals electrònics s'utilitzen àmpliament en molts estils de música. El desenvolupament de nous instruments musicals electrònics, controladors i sintetitzadors continua sent un camp d'investigació molt actiu i interdisciplinari. Les conferències especialitzades, sobretot la Conferència Internacional sobre Noves Interfícies per a l'Expressió Musical, s'han organitzat per presentar un treball d'avantguarda, així com oferir un aparador per a artistes que realitzen o creen música amb nous instruments de música electrònica, controladors i sintetitzadors.
Els instruments musicals electrònics i els electròfons miniatura|Primer sintetitzador comercial de Moog (1964, encarregat pel teatre de ball Alwin Nikolai de Nova York). Stearns Collection, Universitat de Michigan. S'hi pot veure la interfície d'usuari com el panell i el teclat electrònic.En musicologia, els instruments musicals electrònics es coneixen com a electròfons. Els electròfons són la cinquena categoria d'instruments musicals segons el sistema Hornbostel-Sachs . Els musicòlegs normalment només classifiquen la música com a electròfons si el so es produeix inicialment per electricitat, excloent els instruments acústics controlats electrònicament com ara els orgues de tubs i els instruments amplificats com les guitarres elèctriques. La categoria va ser afegida al sistema de classificació d'instruments musicals Hornbostel-Sachs per Sachs el 1940, al seu llibre de 1940 The History of Musical Instruments ; la versió original del sistema de 1914 no la incloïa. Sachs va dividir els electròfons en tres subcategories:
1= instruments acústics accionats elèctricament (per exemple, orgue de tubs amb acció de seguiment electrònic) 52=instruments acústics amplificats elèctricament (per exemple, guitarra acústica amb pastilla) 53=instruments que produeixen so principalment mitjançant oscil·ladors accionats elèctricament
L'última categoria incloïa instruments com els theremins o els sintetitzadors, que ell anomenava instruments radioelèctrics .miniatura|Guitarra elèctrica RickenbackerFrancis William Galpin va proporcionar aquest grup en el seu propi sistema de classificació, que s'acosta més a Mahillon que a Sachs-Hornbostel. Per exemple, al llibre de Galpin de 1937 *A Textbook of European Musical Instruments*, enumera els electròfons amb tres divisions de segon nivell per a la generació de so ("per oscil·lació", "electromagnètic" i "electroestàtic"), així com categories de tercer i quart nivell basades en el mètode de control.
Els etnomusicòlegs actuals, com ara Margaret Kartomi i Terry Ellingson suggereixen que, d'acord amb l'esperit de l'esquema de classificació original de Hornbostel Sachs, si es classifiquen els instruments segons el que produeix primer el so inicial a l'instrument, només la subcategoria 53 hauria de romandre a la categoria d'electròfons. Així, s'ha proposat més recentment, per exemple, que l'orgue de tubs (fins i tot si utilitza l'acció de les tecles elèctriques per controlar les vàlvules solenoides) romangui a la categoria d'aeròfons, i que la guitarra elèctrica romangui a la categoria de cordòfons, i així successivament.
Els orígens miniatura|Un audió de 1906, de Lee De Forest, el primer tub d'electrons que podia amplificar. miniatura|Telharmonium console (1897) miniatura|Un model RCA Theremin AR-1264 (1930) Al , músics i compositors van adaptar diversos instruments acústics per explotar la novetat de l'electricitat. Tanmateix, cap d'aquests instruments va utilitzar electricitat com a font de so. El primer sintetitzador elèctric va ser inventat per atzar el 1876 per Elisha Grey. El "Musical Telegraph" es va crear accidentalment quan Gray va descobrir que podia controlar el so a través d'un circuit electromagnètic autodirigit i com a resultat va inventar un oscil·lador bàsic. Gray també va construir un dispositiu d'altaveu simple en models posteriors, que consistien en un diafragma que vibrava en un camp magnètic.
El primer sintetitzador elèctric va ser inventat el 1876 per Elisha Gray . El "Musical Telegraph" va ser un subproducte casual de la seva tecnologia telefònica quan Gray va descobrir que podia controlar el so d'un circuit electromagnètic autovibrant i, per tant, va inventar un oscil·lador bàsic. El Musical Telegraph utilitzava canyes d'acer que oscil·laven mitjançant electroimants i es transmetien per una línia telefònica. Gray també va incorporar un dispositiu d'altaveu senzill en models posteriors, que consistia en un diafragma que vibrava en un camp magnètic.
Una invenció significativa, que més tard va tenir un efecte profund en la música electrònica, va ser l'audió el 1906. Aquesta va ser la primera vàlvula termoiònica, o tub de buit, i que va conduir a la generació i amplificació de senyals elèctrics, la radiodifusió i la computació electrònica, entre altres coses. Altres sintetitzadors primerencs van incloure el Telharmonium (1897), el Theremin (1919), l'Spharophon (1924) i el Partiturophone de Jörg Mager, el similar Electronde (1933) de Taubmann, les ondes Martenot ("ones de Martenot", 1928) de Maurice Martenot, el Trautonium (1930) de Trautwein. El Mellertion (1933) utilitzava una escala no estàndard, el Dynaphone de Bertrand podia produir octaves i quintes perfectes, mentre que l'Emicon era un instrument americà controlat per teclat construït el 1930 i l'Alemany Hellertion combinava quatre instruments per produir acords. També van aparèixer tres instruments russos, la Croix Sonore d'Oubouhof (1934), l'oboè microtonal de teclat electrònic d' Ivor Darreg (1937) i el sintetitzador ANS, construït pel científic rus Evgeny Murzin entre 1937 i 1958. Només es van construir dos models d'aquest últim i l'únic exemplar que es conserva actualment es conserva a la Universitat Lomonosov de Moscou . S'ha utilitzat en moltes pel·lícules russes, com ara Solaris, per produir sons inusuals i "còsmics".All the preceding instruments except those of Darreg and Murzin described in P. Scholes, The Oxford Companion to Music, 10th Ed. OUP, p.322
Hugh Le Caine, John Hanert, Raymond Scott, el compositor Percy Grainger (amb Burnett Cross) i altres van construir diversos controladors automatitzats de música electrònica durant finals dels anys 40 i 50. El 1959, Daphne Oram va produir un nou mètode de síntesi, la seva tècnica Oramics, impulsada per dibuixos en un 35 tira de pel·lícula mm; es va utilitzar durant diversos anys al BBC Radiophonic Workshop . Aquest taller també va ser responsable del tema de la sèrie de televisió Doctor Who, una peça, creada en gran part per Delia Derbyshire, que més que qualsevol altra va assegurar la popularitat de la música electrònica al Regne Unit.
A continuació, alguns dels instruments musicals electrònics primerencs més significatius:
El Telharmonium (1897), també conegut com a Dynamophone, utilitzava rodes tonals per a generar sons musicals mitjançant síntesi additiva. El Theremin (1919) va ser un dels primers instruments musicals electrònics de la història i el més antic que ha perdurat fins avui. El model original es basava en vàlvules de buit i dos oscil·ladors d'alta freqüència. El Theremin era notable per ser el primer instrument musical tocat sense tocar-lo i el seu so pot recordar el d'un violí o violoncel electrònic. Les Ones Martenot (1928) instrument d'oscil·lador electrònic monòdic (és a dir, que no produeix notes simultànies) es caracteritza per les seues sonoritats particulars, que recorden veus procedents de lluny. El Trautonium (1929) generava el so a partir de llums de neó de baix voltatge. L'altura de les notes s'aconseguia pressionant un punt al llarg d'un cable muntat sobre d'un rail. Fins al 1930, els electròfons no permetien generar subharmònics i el Trautònium va ser el primer en poder generar-los. LOrgue Hammond (1934) es basava en els principis del Telharmonium, juntament amb altres desenvolupaments que incloïen unitats de reverberació primerenca. L'Orgue Hammond és un instrument electromecànic, ja que utilitza elements tant mecànics com electrònics. Un òrgan Hammond va utilitzar rodes tonals de metall giratòries per produir diferents sons. Una captació magnètica similar al disseny de les pastilles d'una guitarra elèctrica s'utilitza per transmetre el to generat per les rodes tonals cap a un amplificador i aquest finalment cap a uns altaveus.
Síntesi analògica 1950–1980 miniatura|El sintetitzador modular Doepfer A-100 miniatura|Sintetitzador integrat amb teclat electrònic integrat Minimoog (1970, R.A.Moog) Els instruments electrònics més utilitzats són els sintetitzadors, anomenats així perquè generen artificialment el so utilitzant diverses tècniques. Totes les primeres síntesis basades en circuits van implicar l'ús de circuits analògics, especialment amplificadors, oscil·ladors i filtres controlats per tensió. Un important desenvolupament tecnològic va ser la invenció del sintetitzador Clavivox el 1956 per Raymond Scott.
Sintetitzadors modulars El sintetitzador modular és un tipus de sintetitzador que consisteix en mòduls especialitzats separats. El fabricant no connecta els mòduls sinó que els connecta l'intèrpret o autor sobre la interfície d'usuari amb els cables de connexió.
Sintetitzadors integrats El 1970, Moog va dissenyar el Minimoog, un sintetitzador no modular amb un teclat electrònic integrat. Els circuits analògics es van interconnectar amb commutadors. Tot i que menys flexible que un disseny modular, la normalització va fer que l'instrument fos més portable i fàcil d'utilitzar.
Polifonia Els primers sintetitzadors analògics eren monofònics, és a dir, produïen només un to a la vegada. Alguns podien produir fins a dos tons diferents a la vegada en prémer dues tecles. Aleshores, la polifonia (múltiples tons simultanis que permeten la composició dels acords) només es podia obtenir amb dissenys d'òrgans electrònics.
Així doncs, el 1976 van començar a aparèixer els primers sintetitzadors polifònics com els Yamaha CS-50, CS-60 i CS-80, els Sequential Circuits Prophet-5 i l'Oberheim Four-Voice. Aquests instruments també permetien per primera vegada l'enregistrament de la configuració en memòria digital així com l'emmagatzematge i la recuperació de sons.
Cinta d'àudio o cinta de gravació miniatura|Instrument musical electrònic de cinta d'àudio magnetofònica anomenat Mellotron Una altra tecnologia que va permetre el desenvolupament dels instruments de música electrònica va ser la cinta magnetofònica d'àudio o cinta de gravació de magnetòfon. La cinta d'àudio, que tenia l'avantatge de ser bastant lleugera, a més de tenir una bona fidelitat d'àudio, va substituir els primerencs gravadors de filferro més gruixuts.