miniatura|Ballesta de carranquí de Carles V miniatura|Ballesta amb gafa Una ballesta és una arma per a la guerra i la caça que dispara diferents tipus de fletxes a gran distància, antigament també projectils esfèrics. És formada per un arc amb corda col·locat transversalment al cap d'un mànec o arbrer on té el punt de suport el mecanisme per a parar l'arc i hi ha el mecanisme de mantenir-la parada i disparar-la.DCVB: Ballesta.
Probablement inventada a la Xina, la ballesta va tenir un important paper en les guerres de l'edat mitjana a Europa i fou emprada a la caça. L'evolució del seu arc, fins que arribà a ser d'acer, fou paral·lela a la dels mecanismes per a carregar-la. Actualment encara és en ús com a arma esportiva o de caça.
Descripció Modernament, una ballesta consisteix en un arc muntat al cap d'una culata semblant a la d'un rifle o escopeta, que conté el mecanisme (gallet) per a armar i disparar els projectils. En els extrems del suport hi ha una corda que es posa en tensió portant-la fins al final de la culata encaixant-la en el mecanisme d'armat. Quan es prem el gallet s'allibera la corda que torna a la seva posició inicial i llença el projectil. La superfície superior de la culata, anomenada llera, és on es posa el projectil. La llera és travessada per una ranura que permet que el projectil o virató surti recte en disparar-lo.
Descripció bàsica d'una ballesta medieval Una ballesta està formada per una estructura de fusta (arbrer), un arc de fusta o de banya (arc o verga), una corda i un sistema de llançament. L'arc es munta perpendicularment sobre l'arbrer, de forma centrada. L'arbrer disposa d'un estrep destinat a rebre la punta del peu per a permetre tensar la corda fins a fixar-la amb la nou. L'arc s'uneix a l'arbrer amb una lligada reforçada, constituïda generalment per una corda de budell que passa diverses vegades per un forat de l'arbrer i pels dos braços de l'arc. El sistema de retenció i llançament està format per dues peces bàsiques (nou i clau) i una molla que pressiona la clau. Com a peces accessòries hi pot haver un sistema de mira (que permeti apuntar més fàcilment) i un ganxo per a penjar la ballesta (d'una corretja, per exemple, a la cintura, l'esquena o a la sella del cavall).
Arbrer L'arbrer era, generalment, de fusta dura i d'una sola peça. De forma recta i allargada, tenia una ranura acanalada per a guiar el projectil, l'allotjament de la nou (caixa de la ballesta, caixa de la nou) i els forats i eixos necessaris per a la clau i els sistemes de tensat particulars.
Arc Els arcs més primitius eren de fusta dura (teix, freixe, servera…) i d'una sola peça. També n'hi havia de banya, d'una sola peça o de dues. Una variant més potent i evolucionada eren els arcs compostos de fusta, banya i tendons animals, disposats adequadament (la banya a l'interior, la fusta enmig i els tendons en la part exterior) imitant els arcs mongols de fletxes. La darrera variant és la dels arcs de ballesta d'acer trempat. Els arcs d'acer trempat són peces molt semblants a les bones espases d'acer. Els ibers ja fabricaven espases elàstiques d'acer en època preromana. Tan flexibles que les podien tòrcer recolzant-les amb el cap per la meitat de la fulla i flexionant ambdós extrems fins a tocar les espatlles. Quan hom deixava de fer força l'espasa s'adreçava sola, sense deformació permanent. (La tecnologia dels gals i dels romans era molt inferior. Les seves espases no tenien elasticitat i es deformaven sota esforços moderats). Segons referència adjunta, l'espasa de Jaume el Conqueridor es guardava gairebé formant un cercle des de la conquesta de València. L'any 1666 la varen desclavar per a dur-la a la processó i es va adreçar del tot. Devia estar molt ben forjada i trempada. Tot i que no està documentat (de forma accessible) els millors arcs de ballesta es devien forjar amb una ànima poc acerada i les cares exteriors més dures i elàstiques. Com algunes de les millors espases. També hi ha bones espases d'acer amb unes característiques constants en tota la seva secció (vegeu Acer de Damasc). En la seva forma més senzilla, un arc de ballesta d'acer tenia una forma general gairebé rectangular o el·líptica, d'aspecte allargat i pla. Amb una secció poc gruixuda. Als extrems de l'arc hi havia unes osques destinades a rebre la corda de la ballesta. Hi havia arcs de ballesta formats per la superposició de diversos elements de secció rectangular de poc gruix (com algunes ballestes d'automòbil) anomenats cairons.
Unió de l'arc amb l'arbrer miniatura|Ballesta sueca c.1500 amb arc d'acer. (Vegeu la lligada de l'arc amb l'arbrer). L'arc i l'arbrer d'una ballesta són dues peces que cal unir de manera correcta per a formar part de l'arma acabada. En les ballestes primitives aquesta unió consistia en una lligada a base d'un cordó de fibres tèxtils (per exemple cànem), cordes de budell o tendons animals. El cordó passava diverses vegades dins d'un forat de l'arbrer, envoltant l'arc a banda i banda de l'arbrer.
La lligada es feia amb el cordó humit i, quan s'assecava, la retracció del cordó deixava la lligada ben tibant i sòlida. La unió per lligada era econòmica, lleugera i segura. A més, proporcionava un cert amortiment del xoc del llançament. Amb l'aparició de l'arc d'acer, especialment en ballestes grosses, la unió arc-arbrer es transformà en una unió de peces encaixades i subjectades per perns o un sistema similar.
Corda Segons l'obra de Ralph Payne les cordes de ballesta es feien a partir de cànem o lli. Cada corda estava formada per una munió (moltes dotzenes) de fils individuals sense teixir ni tòrcer. El conjunt de fils paral·lels disposava d'una baga o llaç en cada extrem, que permetien encaixar la corda en les osques de l'arc.
Moltes cordes de ballesta estaven protegides per una capa fina de pell, enrotllada en espiral sobre els fils de cànem. La superfície exterior podia encerar-se per a protegir la corda de la pluja, gran enemiga dels ballesters. Per tot l'imperi espanyol, a Amèrica i Europa, el fil de ballesta de València fou molt usat i gaudí d'una gran anomenada.
Altres autors esmenten cordes de ballesta fetes a partir de tendons d'animals o de cordes de budells (com les cordes de viola). També hi ha documentació sobre cordes de seda.
Nou miniatura|Nou de ballesta: miniatura|Exemple de palanca en equilibri, on la relació entre braços ha de ser de 20:1 a favor de la massa de 5 kg per tal de mantenir-se en equilibri estàtic. En una ballesta la nou fa de palanca. La corda actua sobre una radi petit; la punta de la clau sobre un radi més gran. El sistema tradicional de llançament d'una ballesta es basa en la nou. Les primeres ballestes amb mecanisme de retenció de la corda tensada i de llançament, empraven un sistema directe. Un apèndix de la clau retenia la corda, que es disparava (desparava) fent-lo lliscar relativament a la corda fixa. La nou és una peça intermèdia entre la corda i la clau. Quan es prem la clau per a tirar, la punta de la clau llisca contra la nou (contra el rifoll, que reforça la nou) fins que queda alliberada. La rotació de la nou deixa la corda lliure. El fregament de la corda amb la nou és mínim. Contràriament al sistema primitiu de lliscament directe.
El material tradicional per a les nous de ballesta era la banya de cérvol o d'ant. En terres escandinaves les nous de ballesta es fabricaven a partir dels ullals de morsa.
Per a impedir el desgast excessiu de la nou, provocat pel fregament amb la punta de la clau (cadell), hi havia la solució d'un insert metàl·lic (d'acer trempat) en forma de tascó anomenat rifoll.
Allotjament de la nou En les ballestes antigues, la nou, de forma sensiblement cilíndrica, anava allotjada en la caixa de la ballesta o caixa de la nou. Normalment sense cap eix ni sistema de retenció. Simplement introduïda de manera ajustada.
En models posteriors més sofisticats, la nou podia anar assegurada amb una cordeta de budell que passava uns quants cops per un petit forat de la nou i dos forats de l'arbrer de centres coincidents. En ballestes encara més modernes, la nou podia estar assegurada i centrada per dos petits pius laterals (que no foradaven del tot la nou), o per un eix passant (amb extrem roscat o no).
Clau La clau és la peça que permetia mantenir la ballesta parada per a desparar-la quan volia el ballester. Una molla pressionava la clau per a mantenir-la “oberta”, un cop muntada a la ballesta. Per a tirar (desparar) el ballester havia d'estrènyer la clau, fent força contra la molla. La clau incorporava la palanca de llançament (que es mostrava fora de l'arbrer), i el disparador pròpiament dit (la punta acerada que retenia la nou; directament o a través del rifoll).
La clau no era altre que una palanca que podia girar sobre un eix que travessava perpendicularment l'arbrer. Amb una part visible, fora de l'arbrer, i una part amagada dins de l'arbrer.
Sistemes de punteria Les ballestes medievals podien tenir alguns elements per ajudar a apuntar amb precisió. Bàsicament es reduïen a una peça fixada a l'arbrer, anomenada mira o búixola (“buxola” en documents antics), normalment situada entre la corda (en posició desparada) i l'arc. En alguns capítols del joc de la ballesta, es prohibeixen les “búixoles” afegides.
Projectils de ballesta miniatura|Dues fletxes per a arc. La de dalt, moderna. La de baix una imitació d'una fletxa medieval. miniatura|Punta o ferrussa de cairell de ballesta. Època medieval. miniatura|Treta de ballesta o virató de fabricació moderna. N'hi ha de moltes menes, molt diferents. En la parla popular és freqüent esmentar com a fletxes els projectils de la ballesta. De fet una fletxa no és, ni ha estat mai, un projectil adequat per a una ballesta. Un terme genèric per a projectil de ballesta és el de treta o tret. El terme sageta és ambivalent. Una fletxa té una llargària de 60 cm o més. Una treta de ballesta (cairell, virató, etc.) fa uns 30 cm de llarg.
Comparada amb una fletxa, una treta és molt més curta, gruixuda i pesant. La tija d'una treta podia ser de secció circular o quadrada. Quan tenia punta, aquesta podia ser cònica o piramidal (sovint amb quatre cares).
Hi havia tretes amb empenatge i sense. L'empenatge podia formar part de la tija de fusta, amb un tallat adequat, o estar fet de cuiro o de metall. També podia ser semblant al d'una fletxa, fet a partir de plomes d'ocell.
Tipus de tretes De fusta amb punta metàl·lica: vira, virató, cairell, estralla, passador De fusta i metall, sense punta: matràs,Matràs http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0086914 capferro Projectils esfèrics: bales (d'argila cuita, ferro, plom...) o rotllons. Altres:
Constructors Els constructors de projectils de ballesta i, probablement, de les fletxes per a arcs, eren els viraters. Les referències adjuntes semblen indicar que l'ofici podia incloure les peces senceres (astes i ferrusses; parts de fusta i ferro) o, en contractes particulars, fer-se responsables només de les astes o només dels ferros.
Tensió prèvia de l'arc miniatura|Gràfic d'una molla. * Abscisses=deformació Ordenades=força aplicada--- L'energia potencial és l'àrea per sota de la recta blava. L'àrea d'un arc pretensat (trapezi) és més gran que la d'un arc sense tensió prèvia (triangle), si hom manté el mateix nivell de deformació (fletxa geomètrica).
Les ballestes són armes de git basades en la transmissió (parcial) de l'energia potencial que emmagatzema l'arc deformat, cap al projectil. L'energia potencial de l'arc es transforma en energia cinètica del projectil, que surt disparat.
Si la corda d'un arc normal, o d'un arc de ballesta està fluixa en posició inicial, la quantitat d'energia per a una deformació determinada (aproximadament igual a la llargària del projectil) és menor que si hom comença la mateixa deformació a partir d'una deformació inicial de l'arc. Pel motiu anterior, els arcs de ballesta i normals tenen una tensió inicial.
Encordat