miniatura|<center>Mapa mostrant, de més fosc a més clar, la densitat de població de musulmans al món l'any 2009 La noció de món islàmic es pot entendre de dues maneres: en un sentit cultural es refereix a la comunitat dels musulmans (lumma), és a dir els practicants de l'islam, que compta uns 1.600 milions de persones, el que representa aproximadament una cinquena part de la població mundial. Aquesta comunitat, composta per una gran diversitat de països i ètnies, comparteix una determinada visió del món vehiculada per la religió que li ha permès desenvolupar una certa homogeneïtat cultural i de pensament. Des d'aquest punt de vista, l'islam va influir fortament la història del món durant l'edat mitjana, deixant una petja profunda a través l'art, la ciència i la filosofia.
Com que el missatge del profeta Muhàmmad es caracteritza per la unió indissociable entre l'aspecte espiritual i el social, la religió és molt present en el funcionament polític i legislatiu dels països on predomina. En l'àmbit històric o geopolític, doncs, la noció de "món islàmic" s'aplica als països en què l'islam domina políticament. Aquest domini pot ser més o menys marcat, incloent-hi monarquies constitucionals (com el Marroc), repúbliques democràtiques (com Turquia) o estats teocràtics (com l'Aràbia Saudita o l'Iran).
Existeix una expressió en àrab equivalent a "món islàmic": Dar al-Islam (Terra de l'islam), tot i que aquesta es fa servir sovint amb connotacions reivindicatives.
Aspectes socioculturals Context històric
miniatura|<center>L'expansió de l'islam entre els anys 622-750
Parlar de la "història de l'islam" és parlar alhora de la història de la fe islàmica com a religió i com a institució social, ja que són dos aspectes inseparables: l'objectiu bàsic de l'ensenyament del profeta Muhàmmad és el de recordar que els individus, i tota la Creació, estan "sotmesos" a les lleis d'un Déu únic (el mot "islam" significa "submissió"). Per això recomana tenir en compte aquestes lleis en tots els aspectes de la vida, ja que de totes maneres hom no pot escapar-se'n. Així, en l'islam s'ha desenvolupat un sistema legislatiu, la xaria, que, basant-se en els texts sagrats, intenta determinar què és en acord amb les lleis divines, i això a tots els nivells de la vida social.
La història de l'islam va començar al a Aràbia, amb les primeres recitacions de l'Alcorà fetes per Muhàmmad. Sota els primers califes i els omeies, el califat es va estendre ràpidament més enllà de la Península Aràbiga fins a esdevenir un vast imperi amb una àrea d'influència que abastava el nord de l'Índia, l'Àsia central i l'Orient Mitjà, i l'Àfrica del Nord, el sud d'Itàlia i la península Ibèrica fins als Pirineus.
Aquesta civilització va viure un període de gran esplendor al llarg de tota l'edat mitjana. Gràcies al comerç que s'establí entre diversos territoris conquerits i a l'ús de l'àrab com a llengua unificada de transmissió cultural, les coneixences i tècniques d'aquella època van circular per tot el món musulmà i van influenciar les diverses civilitzacions amb què entraren en contacte. Van ser notables els aports a la filosofia (amb la traducció, difusió i estudi dels antics grecs), a les diverses tècniques (com per exemple les agrícoles), a la ciència (especialment en l'astronomia, les matemàtiques i la medicina) i a l'art.
La història recent d'aquests països ha estat marcada pel colonialisme i la influència en general de la civilització occidental. D'un cantó el món islàmic ha assimilat conceptes com els de l'estat laic o la democràcia; de l'altra, s'han originat corrents identitaris com el panislamisme i els nacionalismes àrabs i, darrerament, l'auge de l'integrisme religiós.
Corrents religiosos
Els dos corrents principals de l'islam les componen els sunnites i els xiïtes. Els sunnites, o musulmans ortodoxos, representen la majoria aclaparadora de la població musulmana global, aproximadament el 85%; els xiïtes i altres corrents minoritaris componen la resta, és a dir al voltant d'un 15%. Els països on la població és majoritàriament xiïta són l'Iran, l'Iraq, Azerbaidjan i Bahrain. Els kharijites, que són menys coneguts, són presents gairebé exclusivament a Oman, on formen al voltant del 75% de la població.
Sunnites i xiïtes difereixen sobre llur visió de com s'ha de regir l'umma i sobre el paper de l'imam, o l'autoritat religiosa, dins de la comunitat. Aquestes diferències van aparèixer ben d'hora en la història de l'islam, arran dels problemes generats per a atribuir la legitimitat dels successors de Muhàmmad (ja que aquesta successió implicava, a més d'una visió precisa sobre la religió, el poder polític). Per la minoria xiïta, el missatge de l'Alcorà recela un aspecte esotèric que només els descendents directes de la "família del Profeta", personificada en els imams, són capaços d'interpretar correctament. Per això, dins del xiisme es dona importància al clergat. Pels ortodoxos, en canvi, en última instància cada fidel ha d'interpretar sol el missatge diví. El clergat com a tal no existeix i aquells qui dicten pautes de comprensió del missatge diví no es consideren pas una autoritat infal·lible.
Escoles d'interpretació Per a poder adaptar a la vida diària els preceptes religiosos de les fonts originals documentals (Alcorà i hadits -o sunna, "tradició del Profeta"-), que són sovint confusos, l'islam ha desenvolupat diverses escoles d'interpretació dels texts sagrats. Aquestes escoles, anomenades màdhhabs, utilitzen diferents sistemes per a crear jurisprudència (fiqh), especialment el consens de la comunitat (ijmà), l'analogia (qiyàs) o el respecte de l'opinió dels erudits (taqlid). Com que cadascuna emfatitza més o menys un d'aquests sistemes, cada escola ha acabat predominant en diferents zones del món musulmà, d'acord amb les sensibilitats de les diverses poblacions.
Així, l'escola hanafita, que dona importància a l'analogia, predomina a l'Àsia central i del Sud i a l'Orient Mig; la malikita, que dona importància al consens, és més present a l'Àfrica del Nord i de l'Est; la xafiïta, que també dona importància al consens i rebutja el taqlid, predomina al Sud-est asiàtic i a l'Àfrica de l'Oest; l'hanbalita, que preconitza el taqlid, és la que domina a la Península Aràbiga i la jafarita, d'ideologia xiïta, se segueix principalment a l'Iran.
La cultura del món islàmic
Extensió geogràfica
Aproximadament una cinquena part de la població mundial (entre 1.300 i 1.800 milions de persones) pertany al món o cultura islàmica; els musulmans són majoritaris en 57 països, parlen una seixantena de llengües i pertanyen a una munió d'ètnies diferents. miniatura|600px|center|<center>Mapamundi amb els països on l'islam és majoritari
Països on els musulmans són majoritaris o bé gaudeixen d'un estatus especial: Àsia occidental: l'Aràbia Saudita, l'Iraq, els Emirats Àrabs Units, Oman, Kuwait i l'Iran. Àfrica del nord: Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia i Egipte. Àfrica del nord-est: Somàlia, Eritrea, Etiòpia, Djibouti i Sudan. Àfrica occidental: Mali, Senegal, Gàmbia, Guinea, Guinea-Bissau, Burkina Faso, Sierra Leone, Níger i Nigèria. Europa del sud: Albània, Bòsnia i Hercegovina, Kosovo, Xipre del Nord i Turquia. Europa de l'est: l'Azerbaidjan, parts de Rússia (Caucas del Nord i l'Idel Ural) i Ucraïna (especialment Crimea) Àsia central: l'Afganistan, antics estats soviètics com l'Uzbekistan Àsia del sud: el Pakistan, Bangladesh, i les Maldives Àsia oriental: parts de la Xina (Xinjiang, Ningxia i Qinghai) Sud-est asiàtic: Indonèsia, Brunei i Malàisia
Els musulmans també són majoritaris a Txetxènia, el Dagestan, Kabardino-Balkària, Karatxai-Txerkèssia, Ingúixia, Tatarstan i Baixkíria a Rússia.
També se solen comptabilitzar les minories musulmanes significatives de: Diversos països europeus on els musulmans constitueixen com a mínim el 5% de la població, com a Xipre, Rússia, Montenegro, Bulgària, França, els Països Baixos i Dinamarca, o els més de 37 milions de musulmans que, col·lectivament, viuen a Rússia, França, Alemanya, el Regne Unit, els Països Baixos, i Itàlia) Diverses regions de Rússia, altres que les repúbliques citades més amunt, com Adiguèsia, Ossètia del Nord i d'altres. Algunes parts de l'Índia (tercer país amb més població musulmana del món) Singapur, Myanmar, Pattani (Tailàndia) i Mindanao (Filipines) Guyana, Surinam, Trinidad i Tobago. República Democràtica del Congo, Burundi, Malawi, Sud-àfrica, Camerun, República Centreafricana, Uganda, Etiòpia
Religió i estat El dret islàmic no distingeix entre "qüestions d'església" i "qüestions d'estat"; els ulemes exerceixen tant com a juristes que com a teòlegs. Per això, tradicionalment, en la majoria de països musulmans s'ha utilitzat la llei islàmica (la xaria), que s'executa a partir d'interpretacions de l'Alcorà i dels hadits.
Els contactes entre les societats musulmanes i els ideals seculars occidentals van originar diferents respostes dins del món islàmic: mentre la Turquia esdevenia una república laica arran de les reformes de Mustafà Kemal, la Revolució iraniana de 1979 canviava un règim bàsicament secular per una república islàmica dirigida per l'aiatol·là Ruhol·lah Khomeini. Altrament, molts països del món musulmà declaren l'islam a religió estatal en la seva constitució.
lang=ca|miniatura|600px|center|<center>Relació religió-estat en els països majoritàriament musulmans.
Estats islàmics Un estat islàmic és aquell que ha adoptat l'islam com a fonament ideològic per a les seves institucions polítiques.
AfganistanArticle 1 Islamic republic, Article 2 Religions Aràbia Saudita Bahrain Brunei Iemen
Iran MauritàniaArticle 1 State Integrity, Equal Protection (1) OmanArticle 2 Religion Pakistan
Religió d'estat Països en què l'estat dona suport oficialment al cos religiós o al credo.
Algèria Bangladesh Egipte Emirats Àrabs UnitsDemocratic regime in an Islamic and Arab society Iraq Kuwait LíbiaArticle 2 State religion, language
Malàisia MaldivesState religion (7.) State, sovereignty and citizens Marroc Qatar Somalilàndia TunísiaArticle 1 (State) General Provisions
Estats seculars Un estat secular és oficialment neutre en qüestions de religió, sense donar suport ni oposar-se a cap religió en particular.
Albània Azerbaidjan Bòsnia i Hercegovina Burkina Faso Djibouti Gàmbia Guinea Indonèsia Kazakhstan Kirguizstan
Kosovo Mali Senegal Tadjikistan Turquia Turkmenistan Txad Uzbekistan Xipre del Nord
Aspectes sociopolítics Economia i comerç
A principis del , el producte interior brut del món musulmà es calculava pels volts d'un 12% del total mundial; al final del mateix segle, només representava aproximadament un 5%, proporció que quedaria estancada al llarg del .
A partir de 2008, però, els països àrabs representen les dues cinquenes parts del producte interior brut mundial gràcies a la indústria del petroli i als serveis relacionats. Actualment, l'Aràbia Saudita, Turquia i Indonèsia forment part del G20, les vint economies més importants del món.
L'economia islàmica prohibeix l'interès o la riba (usura), per això aquests darrers anys s'ha desenvolupat un nou concepte bancari, la banca islàmica, que gaudeix de força èxit fins i tot en els països occidentals (ja que minimitza els riscos de fallida). Tot i així, la majoria de països musulmans accepten igualment el sistema bancari occidental.
Organitzacions destacades La Lliga Àrab o Lliga d'Estats Àrabs, organització política que es va establir l'any 1945 amb la signatura del Pacte per la lliga àrab, el mateix any va intentar boicotejar la creació d'Israel i el 1947 li va declarar la guerra. El 1958 les Nacions Unides la van reconèixer oficialment.