miniatura|L'escola d'Atenes, fresc de Rafael al Vaticà, acabat el 1510, representant una visió idealitzada de l'acadèmia filosòfica de l'antigüitat. Una acadèmia és una entitat que agrupa diversos experts d'un camp concret del coneixement (sobretot nombroses en els camps de la literatura, la ciència o l'art). Per formar-ne part aquestes institucions acostumen a tenir uns estrictes estatuts reglats que els i les membres han de complir rigorosament.Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ; p. 4 Entre les seves funcions hi ha la recepció i debat dels treballs dels seus membres, l'edició de publicacions especialitzades, la concessió de premis, i fins i tot l'execució d'investigacions. No és estrany que algunes acadèmies siguin organismes públics instituïts per contribuir al desenvolupament d'aquests camps de coneixement Els orígens del terme provenen de l'escola atenenca que va fundar el filòsof Plató (akadémeia) vers l'any 385 aC.
Actualment, però, la paraula "acadèmia" també denomina algunes institucions educatives que proporcionen ensenyaments artístics o tècnics d'un grau mitjà o superior. En aquest sentit destaquen, per exemple, diverses acadèmies militars o fins i tot les acadèmies d'idiomes.
L'Acadèmia Platònica també té el nom de Escola Socràtica Major. Títol sovint compartit amb el Liceu d'Aristòtil.
Els orígens: l'Acadèmia Atenenca miniatura|L'Acadèmia d'Atenes moderna, dissenyada per Theofil Hansen i completada el 1887. L'Acadèmia va ser fundada per Plató a les proximitats dels jardins/santuari dedicats a l'heroi Academ a poca distància d'Atenes. Posteriorment esdevindria la institució on la doctrina platònica venia conservada i estudiada a la llum de les noves aportacions del debat filosòfic, especialment amb el Liceu aristotèlic i les escoles socràtiques menors, i després amb les escoles helèniques com l'epicureisme, l'estoïcisme i l'epicureisme.
L'Acadèmia, consagrada a les Muses i a Apol·lo, i dedicada al conreu de les matemàtiques i la dialèctica, en oposició a l'escola retòrica d'Isòcrates d'Atenes fundada en el 391, va ser el centre dels ensenyaments de Plató i del platonisme. Al frontispici, segons es diu, figurava la llegenda: «Que ningú no entre aquí si no és geòmetra». El seu programa d'estudis s'acomodava probablement al que es reflecteix en la República (llibre VII), en tractar Plató de la formació dels filòsofs, i es duia a terme mitjançant diàlegs, debats, discussions i lliçons tant de Plató, com de deixebles avantatjats i personalitats famoses que passaven per Atenes. Després de Plató, van ser escolarcas famosos de l'Acadèmia: Espeusip, nebot de Plató (347-338), Xenòcrates de Calcedònia, el primer que va dividir la filosofia en física, ètica i lògica (338-314), Polemó d'Atenes (314-269) i Crates d'Atenes (269-264). A aquesta època pertanyen Eudox de Cnido (400-347) i Heràclides Pòntic (390-310), grans astrònoms membres de l'Acadèmia. Amb Arcesilau de Pítana s'inicia el període escèptic de l'Acadèmia (Acadèmia mitjana), l'exponent principal del qual va ser Carnèades de Cirene (Acadèmia nova). Filó de Larisa, cap a 110, introdueix l'eclecticisme en la que es denomina la IV Acadèmia. Va perdurar com a exponent més o menys fidel de la tradició platònica fins a l'any 529 dC, quan l'emperador Justinià I va manar clausurar tots els centres d'ensenyament no cristians. La dispersió dels membres de l'Acadèmia suposà, en poc temps, el final del neoplatonisme, que sobrevisqué encara algun temps en pensadors aïllats, com Damasci o Simplici.
L'Acadèmia científica moderna El nom es va recuperar a Itàlia durant el renaixement per definir els cercles intel·lectuals filosòfics, filològics o arqueològics que es reunien sota la protecció d'un mecenes. Durant l'època manierista les acadèmies començaren a adoptar regles internes i abandonaren la informalitat primerenca. Les primeres acadèmies italianes foren l'"Accademia Romana" (a Roma el 1460 aprox.) i l'"Accademia Platonica" (Florència 1460).
Aquests tipus de locals humanístics es van estendre per tot Europa durant els següents segles provocant el naixement de les primeres societats científiques. En general foren centres promotors del centralisme que aportaven les monarquies absolutes en els naixents estats europeus. En aquesta època naixeren l'"Accademia dei Lincei" (Roma 1603), la Royal Society (Londres 1662) o l'"Académie des Sciences" (París 1666), però el boom de bona part de les acadèmies que han arribat fins avui es va produir durant el . Durant el la majoria d'elles van viure un procés conservador de tancament en si mateixes.
L'Acadèmia artística moderna A partir del les acadèmies començaren a especialitzar-se en un sol camp: o les ciències o les arts, abandonant l'humanisme generalista del segle anterior. Algunes d'elles foren l'"Accademia di San Luca (Roma 1593), l'Académie royale de peinture et de sculpture (París 1648), la primera amb suport reial (en aquest cas de Lluís XIV),Biblioteca de Consulta Larousse. Diccionario de Arte. Volum I. la "Academia de Bellas Artes de San Fernando" (Madrid 1752) i la "Royal Academy of Arts" (Londres 1768).
Iconografia La representació al·legòrica de l'acadèmia es basa principalment en la descripció publicada per l'escriptor i iconògraf italià Cesare Ripa en la seva obra Iconologia. La primera edició de l'obra va aparèixer a Roma el 1593 sense il·lustracions, mentre que l'edició de 1603 va incorporar nombroses xilografies i es va convertir en un manual de referència per a artistes, poetes i oradors europeus. L'obra de Ripa va tenir una gran difusió durant els segles XVII i XVIII i les seves personificacions van ser adaptades en nombroses edicions, traduccions i programes artístics.
Ripa personifica l'acadèmia com una dona d'edat madura, de posat greu, vestida amb robes de colors canviants i coronada d'or. La seva maduresa representa el coneixement consolidat, el judici ferm i una actitud allunyada tant de la vanitat juvenil com de la feblesa atribuïda tradicionalment a la vellesa. Els colors canviants del vestit simbolitzen la varietat de coneixements i disciplines conreats dins d'una acadèmia. La corona d'or indica que les idees sorgides de l'enteniment han de ser depurades i sotmeses a prova, de la mateixa manera que es refina l'or.
A la mà dreta sosté una llima amb la divisa llatina Detrahit atque polit, que es pot traduir com «treu i poleix». L'instrument expressa la funció crítica de l'acadèmia: eliminar dels treballs intel·lectuals tot allò que és superflu o imperfecte i polir-ne el resultat mitjançant l'examen i el judici dels seus membres. En explicar aquest atribut, Ripa associa metafòricament el treball acadèmic amb l'acció de la llima sobre el ferro, que n'elimina el rovell i en poleix la superfície. També relaciona aquesta idea amb les exhortacions d'Ovidi, Quintilià, Horaci i Petrarca a revisar i perfeccionar les obres literàries.
A la mà esquerra porta una garlanda entreteixida de llorer, heura i murta. Aquestes tres plantes al·ludeixen, respectivament, a la poesia èpica, la poesia lírica i la poesia pastoral, és a dir, a diferents gèneres cultivats pels membres de les acadèmies literàries. De la garlanda pengen dues magranes, que simbolitzen la unió de moltes persones dins una mateixa institució: així com el fruit reuneix nombrosos grans sota una sola pell, l'acadèmia agrupa estudiosos diversos al voltant d'uns interessos compartits.
La figura apareix asseguda en un escó guarnit amb fulles i fruits de cedre, xiprer, roure i branques d'olivera. El caràcter perenne o la longevitat atribuïda a aquests arbres els convertia en emblemes de la durada, la constància i la immortalitat, qualitats que s'aplicaven a la fama adquirida mitjançant les arts i les lletres. L'escena se situa en un recinte ombrívol semblant a un jardí, envoltat d'arbres, una ambientació que evoca l'Acadèmia de Plató i els espais dedicats tradicionalment a l'estudi i la discussió filosòfica.
Als peus de la personificació hi ha diversos llibres, símbol del coneixement acumulat i de les disciplines estudiades. Algunes versions de la composició incorporen també un mico vestit amb robes de colors diversos. Segons l'explicació de Ripa, aquest element reforça la varietat dels sabers impartits en una acadèmia, encara que no es va conservar necessàriament en totes les edicions i adaptacions posteriors de la imatge. La variació entre versions és característica de la transmissió de la Iconologia, ja que les edicions i traduccions posteriors sovint modificaren tant els textos com els emblemes originals.
Una versió castellana del segle XIX va conservar els principals atributs descrits per Ripa (la corona, la llima, la garlanda, les magranes i els arbres) i hi va afegir instruments musicals per expressar que l'harmonia era necessària per al desenvolupament de les arts.
Referències
Bibliografia
A. Leight DeNeef and Craufurd D. Goodwin, eds. The Academic's Handbook. 2nd ed. Durham and London: Duke University Press, 1995. Christopher J. Lucas and John W. Murry, Jr. New Faculty A practical Guide for Academic Beginners. New York: Modern Language Association, 1992. John A. Goldsmith, John Komlosk and Penny Schine Gold. The Chicago Guide to Your Academic Career. Chicago: University of Chicago Press, 2002. William Germano. Getting it Published: A Guide for Scholars (And Anyone Else)Serious about Serious Books. Chicago: University of Chicago Press, 2001. Kemp, Roger L. "Town and Gown Relations: A Handbook of Best Practices," McFarland and Company, Inc., Jefferson, North Carolina, USA, and London, England, UK (2013). (). Alan Cameron, "The last days of the Academy at Athens," in Proceedings of the Cambridge Philological Society vol 195 (n.s. 15), 1969, pp 7–29. Gerald Bechtle, Bryn Mawr Classical Review of Rainer Thiel, Simplikios und das Ende der neuplatonischen Schule in Athen. Stuttgart, 1999 John Glucker, Antiochus and the Late Academy, Göttingen 1978. Francis Haskell and Nicholas Penny, 1981. Taste and the Antique: The Lure of Classical Sculpture, 1500–1900 (New Haven: Yale University Press)