Hans Eysenck (Berlín, 1916 – Londres, 1997) va ser un psicòleg britànic d'origen alemany que va treballar sobre la intel·ligència i la personalitat. Exiliat a Londres per separar-se del règim nazi, va dictar nombroses conferències polèmiques i va ensenyar en diversos instituts de recerca, dins el corrent del conductisme.
Se'l recorda sobretot pel seu treball sobre la intel·ligència i la personalitat, tot i que va treballar en altres temes de psicologia.Boyle, G.J., & Ortet, G. (1997). Hans Jurgen Eysenck: Obituario. Ansiedad y Estrés (Anxiety and Stress), 3, i-ii.Boyle, G.J. (2000). Obituaries: Raymond B. Cattell and Hans J. Eysenck. Multivariate Experimental Clinical Research, 12, i-vi. En el moment de la seva mort, Eysenck era el psicòleg viu més citat a la literatura científica.
La investigació d'Eysenck pretenia demostrar que certs tipus de personalitat tenien un risc elevat de càncer i malalties del cor. Els estudiosos han identificat errors i sospita de manipulació de dades en el treball d'Eysenck, i les grans rèpliques no han pogut confirmar les relacions que pretenia trobar. Una investigació en nom del King's College de Londres va trobar que els articles d'Eysenck eren «incompatibles amb la ciència clínica moderna».
El 2019, 26 dels seus articles (tots en coautor amb Ronald Grossarth-Maticek) van ser considerats «insegurs» per una investigació en nom del King's College de Londres. El 2020 es van retirar catorze dels seus articles i les revistes van emetre 64 declaracions de preocupació sobre les seves publicacions. David Marks i Rod Buchanan, biògraf d'Eysenck, han argumentat que s'han de retractar 87 publicacions d'Eysenck.
Durant la seva vida, les afirmacions d'Eysenck sobre les puntuacions de coeficient intel·lectual i la raça, publicades per primera vegada el 1971, van ser una part important de la seva reputació pública. Eysenck creia que les puntuacions de coeficient intel·lectual eren hereditàries i influïdes genèticament per la raça biològica. Havia citat estudis que afirmaven que la puntuació mitjana del coeficient intel·lectual dels nens negres era 12 punts inferior a la dels nens blancs. El treball d'Eysenck sobre aquesta creença es va utilitzar com a justificació de l'escolarització discriminatòria a Gran Bretanya als anys setanta. Les creences d'Eysenck sobre la raça han estat discutides per investigacions posteriors i ja no s'accepten com a part de la psicologia convencional.
Biografia Eysenck va néixer a Berlín, Alemanya. La seva mare era l'estrella de cinema nascuda a Silèsia Helga Molander, i el seu pare, Eduard Anton Eysenck, era un actor i animador de discoteca que una vegada va ser votat com «l'home més guapo de la costa bàltica». La seva mare era luterana i el seu pare catòlic. Eysenck va ser criat per la seva àvia materna que era jueva convertida al catolicisme. Sotmesa a les lleis de Nuremberg, va ser deportada i va morir en un camp de concentració.Eysenck, H. J., Rebel with a Cause (an Autobiography), London: W. H. Allen & Co., 1990, pàgines 8-11 Un primer trasllat a Anglaterra a la dècada de 1930 es va fer permanent a causa de la seva oposició al partit nazi i les seves persecucions. «El meu odi a Hitler i als nazis, i tot el que defensaven, era tan aclaparador que cap argument podria contrarestar-lo».Eysenck, H. J., Rebel with a Cause (an Autobiography), London: W. H. Allen & Co., 1990, pàgines 40 A causa de la seva ciutadania alemanya, inicialment no va poder trobar feina, i va estar a prop de ser internat durant la guerra. Es va doctorar el 1940 al University College London (UCL) treballant al Departament de Psicologia sota la supervisió del professor Sir Cyril Burt, amb qui va mantenir una relació professional tumultuosa al llarg de la seva vida laboral.Eysenck, H. J., Rebel with a Cause (an Autobiography), London: W. H. Allen & Co., 1990, pàgines 118-119
Eysenck va ser professor de psicologia a l'Institut de Psiquiatria del King's College de Londres de 1955 a 1983. Va ser un dels principals col·laboradors de la teoria científica moderna de la personalitat i un professor brillant que va ajudar a trobar tractament per a les malalties mentals.Behaviour Therapy and the Neurosis, edited by Hans Eysenck, London: Pergamon Press, 1960.Eysenck, Hans J., Experiments in Behaviour Therapy, London: Pergamon Press, 1964. Eysenck també va crear i desenvolupar un model dimensional distintiu d'estructura de personalitat basat en la investigació empírica de l'anàlisi de factors, intentant ancorar aquests factors en la variació biogenètica. El 1981, Eysenck es va convertir en membre fundador del Consell Mundial de la Cultura. Va ser l'editor fundador de la revista internacional Personality and Individual Differences, i va escriure uns 80 llibres i més de 1.600 articles de revistes. Amb la seva primera dona, Hans Eysenck va tenir un fill Michael Eysenck, que també és professor de psicologia. Va tenir quatre fills amb la seva segona dona, Sybil Eysenck: Gary, Connie, Kevin i Darrin. Hans i Sybil Eysenck van col·laborar com a psicòlegs durant molts anys a l'Institut de Psiquiatria de la Universitat de Londres, com a coautors i investigadors. Sybil Eysenck va morir el desembre de 2020 i Hans Eysenck va morir d'un tumor cerebral en un hospici de Londres el 1997. Era ateu.
esquerra|miniatura|Amb la seva dona Sybil La casa dels Eysenck va ser al número 10 de Dorchester Drive, Herne Hill, Londres des de 1960 fins a la seva mort.
Publicacions i la seva rebuda Alguns exemples de publicacions en què les opinions d'Eysenck van suscitar controvèrsia inclouen (cronològicament):
Un article de la dècada de 1950 conclou que les dades disponibles «no donen suport a la hipòtesi que la psicoteràpia facilita la recuperació del trastorn neuròtic».
Un capítol a Usos i abusos de la psicologia (1953) titulat «Què passa amb la psicoanàlisi».
La psicologia de la política (1954)
Race, Intelligence and Education (1971) (als EUA: The IQ Argument).
Sexe, violència i mitjans de comunicació (1978).
Astrologia: ciència o superstició? (1982).
Decadència i caiguda de l'Imperi freudià (1985).
Tabaquisme, personalitat i estrès (1991).
L'actitud d'Eysenck es va resumir a la seva autobiografia Rebel with a Cause:Eysenck, H. J., Rebel with a Cause (an Autobiography), London: W. H. Allen & Co., 1990 «Sempre vaig sentir que un científic només li deu una cosa al món, i aquesta és la veritat tal com ell la veu. Si la veritat contradiu les creences profundament arracades, és una llàstima. El tacte i la diplomàcia estan bé en les relacions internacionals, en política, potser fins i tot en els negocis; en ciència només importa una cosa, i són els fets». Va ser un dels signants del Manifest Humanista.
La psicologia de la política En aquest llibre, Eysenck suggereix que el comportament polític es pot analitzar en termes de dues dimensions independents: la distinció tradicional esquerra-dreta i com de «tendra» o «dura» és una persona. Eysenck suggereix que aquest últim és el resultat de la introversió o extraversió d'una persona, respectivament.
Els col·legues van criticar la investigació que va formar la base d'aquest llibre, per diversos motius, inclosos els següents:
Eysenck afirma que les seves conclusions es poden aplicar a la classe mitjana britànica en conjunt, però les persones de la seva mostra eren molt més joves i més educades que la classe mitjana britànica en conjunt.
Els partidaris de diferents partits eren reclutats de diferents maneres: els comunistes eren reclutats a través de les branques del partit, els feixistes de manera no especificada i els partidaris d'altres partits donant còpies del qüestionari als seus estudiants i dient-los que l'apliquin als amics i coneguts.
Les puntuacions es van obtenir aplicant el mateix pes a grups de diferents mides. Per exemple, les respostes de 250 partidaris de classe mitjana del Partit Liberal van rebre el mateix pes que les de 27 liberals de classe obrera.
Les puntuacions es van arrodonir sense explicació, en direccions que recolzaven les teories d'Eysenck.
Genètica, raça i intel·ligència Eysenck va defensar una forta influència de la genètica i la raça en les diferències de coeficient intel·lectual. Eysenck va donar suport a la pregunta d'Arthur Jensen sobre si la variació del coeficient intel·lectual entre grups racials era totalment ambiental.Eysenck, H. (1971). Race, Intelligence and Education. London: Maurice Temple Smith. En oposició a aquesta posició, Eysenck va rebre un cop de puny a la cara per un manifestant durant una xerrada a la London School of Economics.Roger Pearson, Race, Intelligence and Bias in Academe, 2nd edition, Scott-Townsend (1997), , p. 34–38. Eysenck també va rebre amenaces de bomba i amenaces de matar els seus fills petits.
Eysenck va afirmar que els mitjans de comunicació havien donat a la gent la impressió enganyosa que les seves opinions estaven fora del consens científic principal. Eysenck va citar The IQ Controversy, the Media and Public Policy com a demostrant que hi havia un suport majoritari per a tots els principals arguments que havia presentat i, a més, va afirmar que no hi havia un debat real sobre la qüestió entre els científics rellevants.Eysenck, Hans J., Rebel with a Cause (an Autobiography), London: W. H. Allen & Co., 1990, p. 289–291.BBC television series Face To Face • Hans Eysenck – broadcast 16 octubre 1990.
Pel que fa a aquesta controvèrsia, el 1988 SA Barnett va descriure Eysenck com un «prolífic divulgador» i va exemplificar els escrits d'Eysenck sobre aquest tema amb dos passatges dels seus llibres de principis dels anys setanta:
Totes les evidències fins a la data suggereixen la importància aclaparadora dels factors genètics a l'hora de produir la gran varietat de diferències intel·lectuals que observem en la nostra cultura, i gran part de la diferència observada entre determinats grups racials.
Barnett cita crítiques addicionals a Race, Intelligence and Education de Sandra Scarr, que va escriure el 1976 que el llibre d'Eysenck era «generalment inflamatori» i que «hi ha alguna cosa en aquest llibre per insultar gairebé tothom excepte les WASP i els jueus.» Scarr va ser igualment crític amb les hipòtesis d'Eysenck, una de les quals era la suposició que l'esclavitud a les plantacions havia seleccionat els afroamericans com una submostra menys intel·ligent d'africans. Scarr també va criticar una altra declaració d'Eysenck sobre els presumptes coeficients intel·lectuals significativament més baixos dels immigrants italians, espanyols, portuguesos i grecs als EUA en relació amb la població del seu país d'origen. «Tot i que Eysenck té cura de dir que aquests no són fets establerts (per què no es van fer proves de coeficient intel·lectual als immigrants o no immigrants en qüestió?» Scarr escriu que el lector atent arribaria a la conclusió que «Eysenck admet que l'evidència científica fins ara no permet una elecció clara de la interpretació de les diferències genètiques de la inferioritat dels negres en les proves d'intel·ligència», mentre que «una lectura ràpida del llibre, però, deixa que el lector cregui que l'evidència científica actual dona suport a la conclusió que els negres dels Estats Units són genèticament inferiors als blancs en coeficient intel·lectual». Alguns dels treballs posteriors d'Eysenck van ser finançats pel Pioneer Fund, una organització que va promoure el racisme científic.William H. Tucker, The Funding of Scientific Racism: Wickliffe Draper and the Pioneer Fund. University of Illinois Press, 2002.
Persones propenses al càncer