Emili Gandia i Ortega (Xàtiva, 23 de gener del 1866 — Barcelona, 13 de desembre del 1939) tingué un paper destacat en els inicis de l'arqueologia i museografia catalana que s'establí al . Pel que fa a l'àmbit de l'arqueologia, la seva principal aportació científica, es troba en els diaris que realitzà durant les excavacions d'Empúries: la informació que s'hi recull no tan sols fou la base de les publicacions de tema emporità que van signar Josep Puig i Cadafalch, Pere Bosch-Gimpera i Martín Almagro, sinó que ha continuat essent fonamental en tots els treballs posteriors sobre el jaciment. A més a més, fou actiu en altres facetes associatives i hiperactiu en les tasques de protecció, adquisició, restauració, presentació i difusió del patrimoni cultural, ja que col·laborà en l'arrencament de les pintures murals d'algunes esglésies romàniques del Pirineu, alhora que tingué un paper clau en la disposició i presentació d'aquestes, juntament amb altres objectes, al Museu d'Art de Catalunya, d'on fou nomenat el primer conservador del museu.
La figura d'Emili Gandia, en moltes ocasions ha quedat eclipsada per l'enorme grandesa dels savis amb els quals col·laborà, i especialment per Josep Puig i Cadafalch, Pere Bosch-Gimpera i Joaquim Folch i Torres, perquè fou un autodidacte sense titulació universitària, unes circumstàncies que probablement han induït a minimitzar el paper que va tenir en la represa cultural noucentista, si més no, en la base arqueològica en què s'inspira, i en la seva expressió museogràfica.
Biografia Emili Gandia i Ortega va néixer a Xàtiva en el si d'una família menestral que va arribar a Barcelona per fer-hi el servei militar. Fou destinat com a ordenança a la casa del marquès d'Alella. Aquest, quan es llicencià de l'exèrcit, el recomanà per a treballar a l'Ajuntament de Barcelona, on començà les seves tasques l'1 de març de 1893 a la Brigada Permanent de Conservació de Parcs i Jardins. El 31 de març del mateix any fou nomenat encarregat del Palau Reial de la Ciutadella, actual seu del Parlament de Catalunya. Aquesta circumstància havia de ser la que l'havia de conduir cap a la museologia i l'arqueologia: el 12 d'agost de 1899 fou ascendit i va prendre possessió del càrrec de conserge del Palau Reial, càrrec que l'1 de març de 1901 es transformà en el de conservador del Palau. Amb la creació del Museu d'Art i d'Arqueologia (actual MNAC), el 1r de maig de 1903 assumí també el càrrec de primer conservador del Palau Reial i del Museu de l'Art Decoratiu i d'Arqueologia. Com a conservador del museu fins al 1936, i després també conservador general dels museus de Barcelona, participà en la major part d'actuacions sobre el patrimoni del país durant el primer terç del . El 1928, Emili Gandia col·laborà en la fundació i organització del Servei d'Investigacions Arqueològiques (SIP) de la Diputació de València, per la qual cosa fou nomenat conservador honorari del Museu de Prehistòria de València. Curiosament, fou la Diputació de València que sufragà la inscripció i les despeses per a l'assistència de Gandia al IV Congrés Internacional d'Arqueologia celebrat a Barcelona l'any 1929.
Jubilat a la primavera del 1936, el 22 de maig d'aquell any la Junta de Museus acordà nomenar-lo vocal honorari.
Tot i jubilat, no deixà de treballar. L'any 1936, des dels primers moments de la guerra, s'encarregà de protegir les ruïnes i el Museu d'Empúries, així com les col·leccions privades de la burgesia local, que va confiscar i traslladar al Museu, tot seguint les instruccions directes i manuscrites de Bosch i Gimpera.
Tot just acabada la guerra, Emili Gandia encara aprofità els darrers mesos de la seva vida per donar classe a Badalona, on deixà un record inesborrable en molts dels seus alumnes.
L'arqueòleg autodidacte Les actuacions arqueològiques en les quals Emili Gandia participà, amb una major o menor presència, coincidiren amb el context històric de la creació de la Mancomunitat de Catalunya i amb la difusió del noucentisme, un moviment que suposà una renaixença cultural que buscava el referent en el món de l'antiguitat clàssica i en els seus ideals, cosa que comportà un desplegament d'un intent de recerca de les arrels clàssiques de Catalunya. No era estrany, doncs, que la Junta de Museus de Barcelona promulgués actuacions de protecció de les restes existents de jaciments com Empúries i Roses, comprant els terrenys que probablement contenien restes arqueològiques suficientment rellevants per explicar l'origen de Catalunya i, alhora, evitar espolis i destruccions.
Les excavacions d'Empúries Fou decisiva la creació de la Junta de Museus el 1907, ja que permeté comprar els primers terrenys i programar les futures intervencions al jaciment d'Empúries, i suposà un canvi en la política de compra d'objectes que fins aleshores havien practicat i fomentat la major part de les institucions del país.
La data oficial de les excavacions s'inicià el 23 de març del 1908, data que coincideix amb els primers documents conservats en els quals es tracta sobre els procediments arqueològics que s'aplicaven a principis del . Aquests documents són els famosos Diaris de les excavacions, escrits per Emili Gandia, qui prenia anotacions sobre qualsevol tasca que es duia a terme en les excavacions arqueològiques i qualsevol mena de detall que ell considerava d'interès.
Emili Gandia va assumir la responsabilitat directa dels treballs de camp, dirigits per Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i historiador i primer director de les excavacions, i després dirigit per Pere Bosch i Gimpera, segon director.
Cal destacar, però, que tant Puig i Cadafalch i Bosch i Gimpera visitaven ben poques vegades les excavacions durant el període que duraven les campanyes, mentre que Emili Gandia n'era el director de fet, aquell que es trobava directament a les obres i dirigia el treball de camp de manera presencial. Tot i aquesta diferenciació, la història ha generat confusions i ha atribuït les grans descobertes als directors citats i no a Gandia. Aquest fou el cas de la descoberta de la famosa estàtua d'Esculapi d'Empúries, descoberta i muntada al Museu de la Ciutadella de Barcelona pel mateix Gandia, tot i que la majoria de publicacions de l'època atribueixen el descobriment a Puig i Cadafalch.
Fou d'aquesta manera com la figura d'Emili Gandia sempre va quedar eclipsada per les grans figures de Bosch i Gimpera i Puig i Cadafalch.
Emili Gandia formà part de l'equip de les excavacions arqueològiques d'Empúries pràcticament fins a la seva mort i destacà per la seva perícia en les anotacions i el seu caràcter autodidacta en el treball de camp. Tot i així, els mètodes arqueològics que s'hi dugueren a terme no foren gaire diferents si es comparen en altres excavacions que es realitzaren als inicis del ; en aquest període, la tècnica d'excavació que es duia a terme se centrava en l'anomenada excavació “en horitzontal”, que consistia a destapar en planta les restes de les estructures i edificacions d'una àrea molt àmplia amb l'objectiu final de descobrir la totalitat dels diversos nuclis d'hàbitat. No és d'estranyar, doncs, que Gandia prengués nota del més mínim detall, ja que havia de tenir controlat un ampli territori.
Gandia dugué el control de fins a 22 campanyes d'excavació, el que va permetre que s'anés descobrint l'entramat urbà i les seves edificacions així com recuperar un conjunt important de materials que ampliaven el fons del Museu Arqueològic de Barcelona.
Els Diaris d'excavacions Tal com ja s'ha esmentat, en els Diaris, Gandia hi anotava tots els processos que s'anaven realitzant en les campanyes d'excavació, així com esbossos detallats sobre objectes que s'hi poguessin trobar. A banda de dades pròpiament de l'excavació, també hi apareixen anotacions que fan referència a visites, aspectes econòmics i administratius i, fins i tot, algunes reflexions personals.
Tenint en compte que Emili Gandia no tenia una formació acadèmica, la importància dels Diaris recau en la detallada explicació de la metodologia arqueològica que s'emprà durant les campanyes d'excavació. Per tant, en els diaris es descriuen les solucions que s'aplicaven, les quals eren el resultat de la praxi més que no d'un coneixement de les tècniques i procediments aplicats.
Totes les anotacions que es poden observar en els Diaris tenen un caràcter precís i concrets, ja que mostren una constància documental, és a dir, com dia a dia, aquest “arqueòleg” prenia notes de tot el que succeïa, així com de descripcions de la situació precisa del lloc on es realitzava l'excavació o la relació de les troballes més significatives, el què era un procediment de seguiment que, en les excavacions arqueològiques dutes a terme fins aleshores, encara no s'havia realitzat.
Amb la lectura dels Diaris es pot observar una clara evolució a l'hora de prendre anotacions: cada cop aquestes són més precises i amb una major aproximació al detall i a la precisió, alhora que cada cop es feren més habituals aproximacions de plànols dels diferents sectors de treball, amb la senyalització corresponent dels sectors i de les principals edificacions descobertes així com dibuixos dels materials i objectes més significatius que es trobaven, i algunes estratigrafies amb les quals es podia començar a intuir el desenvolupament de la ciutat grega i romana.
La pràctica arqueològica que el mateix Emili Gandia adquirí amb el treball de camp, el què li aportà una gran experiència i coneixements sobre la realitat emporitana, feu conscienciar-se i plantejar-se la necessitat de «començar a establir i ordenar en grans etapes o períodes cronològics les capes de terra de l'excavació».Pere Castanyer Masoliver. “La metodologia arqueològica a les excavacions d'Empúries. Algunes reflexions a l'entorn de cent anys de recerca”. Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, volum 39, 2008. p. 119
Una altra de les grans tasques que li ha de reconèixer fou la realització d'un inventari de totes les peces que es traslladaven a Barcelona. Tot i que només es guardaven les troballes més “importants” i significatives, totes les peces s'etiquetaven amb la data de descoberta, el que avui en dia permet ubicar, amb precisió, la localització i la procedència del seu context estratigràfic.
Gràcies a aquests Diaris, doncs, s'ha pogut conèixer la tasca realitzada en l'etapa pionera de les excavacions emporitanes.
Sense pretendre-ho, els Diaris d'excavacions de Gandia es convertiren en una base i testimoni del registre arqueològic, ja que fou a partir d'aquests des d'on partiren estudiosos per dur a terme i continuar la seva tasca i a partir d'on es començaren a difondre els resultats de la recerca arqueològica a la comunitat científica.
Roses Emili Gandia també prengué nota de les activitats arqueològiques de la ciutat de Rhode (Roses) dels anys 1916 i 1917, en els seus Diaris, ja iniciats el 1908 al jaciment d'Empúries.
S'ha de tenir en compte, però, que les dades preses durant aquests anys en els Diaris no constitueixen una memòria d'excavació, ja que en ells només s'hi esmenten breument les intervencions de sondeig que realitzaren Emili Gandia i Bosch i Gimpera l'any 1916 i una visita que realitzà el mateix Gandia i Puig i Cadafalch l'any següent. Aquestes intervencions són narrades de manera molt breu, ja que Gandia no participà directament en les excavacions. A més a més, gran part de les notes que tracten sobre la visita a Roses se centren en la descripció d'aspectes anecdòtics (el què no els fa menys interessants) i no pas a qüestions del treball de camp.
Malgrat que en el cas emporità, Emili Gandia omplí els seus Diaris amb croquis, dibuixos i fins i tot fotografies de les troballes, en el cas de Roses, la tasca d'interpretació de la informació que aporten les seves notes són més dificultoses a causa de l'escassetat de tot aquest material; tot i així, Gandia no deixà mai de ser un home escrupolós, detallista i minuciós en les seves anotacions.
Les pintures murals romàniques