El parc de la Ciutadella de Barcelona està delimitat pels passejos de Pujades, de Picasso i de Circumval·lació i el carrer de Wellington i té una extensió de 17,42 hectàrees (31 amb el Zoo), essent el parc urbà més gran de la ciutat després del de Montjuïc. Dissenyat per Josep Fontserè i Mestre sobre els terrenys de la fortalesa de la Ciutadella i inaugurat el 1881, va acollir l'Exposició Universal de 1888, i el 1951 va ser declarat monument històric-artístic. Disposa d'una extensa col·lecció d'art públic, que el converteix en un museu d'escultures a l'aire lliure.
Història Orígens
esquerra|miniatura|Plànol de Barcelona de 1715 amb el projecte de Ciutadella i la superposició sobre la trama urbana miniatura|esquerra|Plànol de Barcelona amb la Ciutadella integrada dins de les muralles (1806)
El parc de la Ciutadella es troba a la part occidental del delta del riu Besòs, al solar del barri de la Ribera. Era un barri de pescadors i mariners, les principals construccions del qual eren l'església de Santa Maria del Mar i els convents de Sant Agustí i Santa Clara.
El 1700, la mort sense descendència del rei Carles II va provocar un conflicte successori que va donar origen a la Guerra de Successió (1701-1714), on van intervenir les principals potències europees: França en defensa del pretendent Felip de Borbó —futur Felip V— i el Sacre Imperi Romanogermànic, Gran Bretanya, Països Baixos i Portugal a favor de Carles d'Àustria —futur emperador Carles VI.
Catalunya va optar inicialment per Felip, el qual va jurar les constitucions catalanes davant les Corts el 1701. No obstant això, alguns excessos comesos pel virrei Francisco Antonio de Velasco, al costat d'altres factors, van provocar un gir en les simpaties d'alguns dirigents catalans, els quals el 1705 es van passar al bàndol de Carles. Felip V va intentar recuperar la capital catalana el 1706, amb un exèrcit que va assetjar Barcelona per terra i mar, però va ser obligat a retirar-se. Malgrat tot, l'èxit de l'ofensiva francesa en les batalles d'Almansa (1707), Brihuega i Villaviciosa (1710) i la retirada del pretendent austríac després de la seva entronització com a emperador el 1711 (tractat d'Utrecht, 1713), van deixar sola Catalunya. Barcelona va sofrir un setge perllongat (14 mesos), fins que la ciutat va ser presa l'11 de setembre de 1714.
miniatura|esquerra|Barcelona a vista d'ocell (1857), d'Onofre Alsamora: a l'esquerra s'aprecia la Ciutadella i l'esplanada entre aquesta i la ciutat Per mantenir la ciutat sota un ferm control, Felip V va manar construir una fortalesa per a dominar la ciutat, així com reconstruir el castell de Montjuïc, un antic baluard situat a la part alta de la muntanya homònima. La construcció de la Ciutadella es va encarregar a l'enginyer militar d'origen flamenc Joris Prosper Van Verboom i es va realitzar entre 1716 i 1751. Era un baluard emmurallat de forma pentagonal, amb una fossa de protecció i una esplanada de 120 m de separació entre les muralles i les construccions del voltant.
Per a construir-la, va ser necessari arrasar part del barri de la Ribera: es va desviar el Rec Comtal i es van enderrocar 1200 cases, a més d'edificis d'interès artístic, com els convents de Sant Agustí, Santa Clara i Mare de Déu de la Pietat, l'església de Santa Marta i l'hospici de Montserrat. En total, van ser desallotjades unes 4500 persones, sense cap indemnització i abandonades a la seva sort. Algunes van ser recol·locades tres dècades més tard al nou barri de la Barceloneta, en uns terrens guanyats al mar.
La fortalesa estava formada per cinc baluards (del Rei, de la Reina, del Príncep, de Don Felip i de Don Ferran), units per murs rectilinis amb revellins, i tenia altres dues petites fortificacions en els voltants, el fort Pius i el de Don Carles. En el seu interior, la torre de Sant Joan servia de presó i l'acompanyaven diverses edificacions per a l'aquarterament, entre les quals destacaven l'arsenal, la capella i el palau del governador. La torre de Sant Joan havia estat el campanar de l'església de Santa Clara, que es va aprofitar per a una nova funció després d'algunes reformes.
Amb el temps, la Ciutadella es va convertir en un símbol de repressió i hi van ser ajusticiats nombrosos presos polítics, especialment durant l'ocupació napoleònica i durant el govern absolutista de Ferran VII. Entre 1828 i 1830 el capità general Charles d'Espagnac va iniciar una brutal repressió contra els liberals, amb centenars d'execucions i milers d'empresonaments, generalment sense judici ni proves. El 1836, les notícies arribades a la ciutat dels excessos comesos pels carlins van conduir a la multitud a assaltar la presó de la Ciutadella i matar uns cent presoners de guerra carlins.
miniatura|Edificis de la fortalesa de la Ciutadella el 1870, en ple procés d'enderrocament El 1841, la Junta de Vigilància constituïda a la ciutat després de l'accés al poder del general Espartero va iniciar l'enderrocament de la fortalesa, però el fracàs del cop antiesparterista d'O'Donnell a Pamplona va parar la iniciativa i l'Ajuntament va ser obligat a reconstruir les parts enderrocades, unes obres que es van perllongar fins al 1850.
miniatura|esquerra|Enderrocament de la torre de Sant Joan (1868) Amb tot, a començaments del es van realitzar entorn de la Ciutadella diverses millores urbanístiques, com l'obertura del passeig de l'Esplanada (1797), una àmplia avinguda solcada d'àlbers i oms i decorada amb fonts ornamentals, que durant un temps va ser el principal espai verd de la ciutat, desaparegut durant les obres d'urbanització del parc de la Ciutadella; o la instal·lació el 1816 del jardí del General, el primer jardí públic de la ciutat, una iniciativa del capità general Francisco Javier Castaños, amb una extensió de 0,4 ha, desaparegut el 1877 també durant la urbanització del parc.
El 1854 es van enderrocar les muralles medievals de la ciutat, tot i que aquesta circumstància no va afectar la fortalesa. L'Eixample de Barcelona es va canalitzar amb el Pla Cerdà (1859), que instituïa un traçat ortogonal entre Montjuïc i el Besòs, amb un sistema de carrers rectilinis que delimitaven una sèrie d'illes de planta octogonal. En el traçat de Cerdà, la Ciutadella estava ocupada per illes d'habitatges, excepte la part septentrional, on situava un parc i un centre de serveis; d'altra banda, aquest sector hauria estat partit per l'avinguda Meridiana. No obstant això, aquesta part no va arribar a realitzar-se.
Finalment, amb l'esclat de la Revolució de 1868 es va obrir el camí per a la demolició de la Ciutadella: el 12 de desembre de 1869 el govern del general Prim va aprovar el decret que cedia la fortalesa a la ciutat, amb la condició que el terreny anés destinat a un jardí públic i l'Ajuntament es fes càrrec del cost de la demolició. Les obres d'enderrocament van ser a càrrec de l'arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias, i van començar amb l'enderrocament de la torre de Sant Joan, la presó militar situada a la plaça d'armes. De la fortalesa original van quedar solament la capella (actual parròquia castrense), el palau del governador (actual IES Verdaguer) i l'arsenal (actual seu del Parlament de Catalunya).
Projecte del parc miniatura|esquerra|Projecte de Josep Fontserè i Mestre (1871) miniatura|esquerra|Vista aèria del parc de la Ciutadella, segons el projecte original de Josep Fontserè miniatura|esquerra|Projecte de parc de Carlo Maciachini (1871) Davant la perspectiva de l'enderrocament de la Ciutadella creada després de la revolució de 1868 van sorgir ja alguns avantprojectes d'arquitectes i mestres d'obres que van oferir les seves propostes a l'Ajuntament: aquest va ser el cas de Miquel Garriga i Roca (15 d'octubre de 1868, 17 de novembre de 1868 i 29 de setembre de 1871), Josep Fontserè i Mestre (19 d'octubre de 1868) i Ermengol Támaro (27 de febrer de 1869). Tots compartien la idea d'una gran zona d'oci combinada amb la construcció d'un palau d'exposicions, en la línia del construït el 1860 en el Camp de Mart —una esplanada enfront de la Ciutadella— per a la visita de la reina Isabel II.
Per al projecte del parc, la comissió de l'Ajuntament que dirigia la reconversió de la Ciutadella, presidida per Francesc de Paula Rius i Taulet, va convocar un concurs públic el 1871. El jurat estava format majoritàriament per polítics i l'ambigüitat de les bases i el fet que estigués obert a qualsevol persona, fos arquitecte o no, va generar confusió entre els participants. D'altra banda, l'obtenció del premi no comportava l'adjudicació de les obres.
El 19 de març de 1872 el concurs es va declarar desert i es va concedir un primer accèssit al projecte presentat per Josep Fontserè sota el lema «els jardins són a les ciutats el que els pulmons al cos humà». Va haver-hi sospites que l'adjudicació va ser realitzada a dit i la polèmica es va acréixer perquè Fontserè no era arquitecte, sinó mestre d'obres, per la qual cosa no podia executar obres públiques, monumentals o religioses. També es va atorgar un segon esment al projecte d'un arquitecte milanès, Carlo Maciachini, qui va esbossar un projecte més acadèmic i estètic, però inconnex amb la trama urbana de Barcelona, segurament per desconeixement d'aquesta.
Fontserè va projectar uns amplis jardins per a esplai dels ciutadans, inspirat en jardins europeus com els de William Rent a Anglaterra, André Le Nôtre a França o les viles d'esbarjo de Roma i Florència. Juntament amb la zona verda va projectar una plaça central amb un palau d'exposicions, un passeig de circumval·lació, una font monumental i diversos elements ornamentals, dos llacs i una zona de bosc, a més de diversos edificis auxiliars i infraestructures, com un mercat (el del Born), un escorxador, un dipòsit d'aigua (actual Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra), un pont de ferro sobre les línies de ferrocarril i diverses casetes de serveis.
El projecte de Fontserè va tenir en compte l'articulació amb l'Eixample de Cerdà: les principals vies del parc estaven enquadrades amb la trama cerdaniana, amb una orientació preferent cap a la part nova de la ciutat a través del passeig de Sant Joan; la connexió amb la part vella de la ciutat s'efectuava a través d'una transició ortogonal articulada mitjançant el mercat; les vies del parc es diferenciaven entre les destinades a carruatges en l'exterior i els camins per als vianants a l'interior. Fins i tot el previst palau de la plaça central, denominat per Fontserè de la Indústria i les Belles Arts, tenia un traçat octogonal similar a les illes de l'Eixample, dins del qual l'edifici tindria una forma de creu grega i en els quatre xamfrans hi hauria uns claustres triangulars.
Aquest projecte es va realitzar tan sols parcialment: l'element no construït més rellevant va ser el gran palau de la plaça central, mentre que dels dos llacs solament es va instal·lar un. Cal tenir en compte a més que Fontserè no preveia mantenir cap edifici de la Ciutadella, com finalment va succeir. Quant al projecte paisatgístic, Fontserè va combinar la racionalitat dels parterres de filiació classicista amb l'exuberància i frondositat dels jardins romàntics, en un exercici d'eclecticisme típic de l'arquitectura historicista de mitjans del .
El 22 de març de 1872 es va adjudicar la direcció de les obres a Fontserè, al capdavant d'una comissió integrada pels arquitectes Elies Rogent, Joan Torras i Guardiola i Antoni Rovira i Trias. Els primers treballs es van efectuar el 1873, tot i que les obres es van perllongar fins al 1886. Aquest any Fontserè va ser substituït per Elies Rogent de cara als treballs per a l'Exposició Universal.