Albània del Caucas (Albānia en llatí; Ἀλβανία, Albanía en grec; Աղուանք, Ałuankʿ o Aghuank en armeni antic; Ardhan en part; Arran en persa mitjà; რანი, Rani en georgià) és el nom del país equivalent a l'actual Azerbaidjan durant l'època romana. Aghuània fou el nom del país del Aghuans o Aluanqs, que el romans van conèixer com albans i el país com Albània (Albània del Caucas). La capital fou Kapałak o Kapaghak i després P'artaw (Bardaa). L'Albània caucàsica s'ubicava a la part sud-oriental de les muntanyes del Caucas Major. Limitava amb la Ibèria del Caucas (actual Geòrgia) a l'oest, amb Sarmàcia al nord, amb la mar Càspia a l'est, i amb les províncies armènies d'Artsakh i Utik a l'oest al llarg del riu Kura. Aquests límits, però, no foren probablement mai estàtics, ja que a vegades el territori d'Albània caucàsica incloïa terres a l'oest del riu Kura.

El nom El nom dels parts per aquest país va ser Ardhan (Arran en persa mitjà). L'àrab fou ar-Ran. El nom del país en la llengua de la població nativa Aluanq o Aghuank (antic armeni: Աղուանք Ałuank o Aghuank o Aghuanq, armeni modern: Աղվանք Aġvank') és el nom més històric de referència de l'Albània caucàsica i és d'origen armeni. Autors armenis esmenten que el nom deriva de la paraula "Alu" («աղու») que significa afable en armeni. El terme Aghuank és polisèmic i també s'utilitza en les fonts armènies per denotar la regió entre els rius Kur i Araxes com a part d'Armènia. En aquest últim cas, s'utilitza de vegades en la forma armènia "Aghuank" o "Hay-Aghuank ".

L'historiador armeni de la regió, Moisès Kaghankatvatsi, que va deixar l'únic relat històric més o menys complet sobre la regió, explica el nom Aghvank com una derivació de la paraula Alu (armeni per dolç, suau, tendra), la qual, va dir, era el sobrenom del primer governador d'Albània caucàsica o Arran i es va referir a la seva personalitat indulgent. Movses Kaghankatvatsi i altres fonts antigues expliquen Arran o Arhan com el nom del llegendari fundador d'Albània caucàsica (Aghvan) o fins i tot de la tribu iraniana conegut com a alans (alani), que en algunes versions era un fill del fill de Yafet, fill de Noè. James Darmesteter, traductor de l'Avesta, compara Arran amb Airyana Vaego, que també considera que estava a la regió Araxes-Ararat, tot i que les teories modernes tendeixen a posar-lo a l'est de l'Iran.

Geografia Estrabó indica els seus límits: a l'est la mar Càspia (llavors mar Albà segons Plini el vell), al nord el Caucas (Ceranius Mons) i més enllà la Sarmàcia asiàtica; a l'oest el Regne d'Ibèria, i enmig un districte de població ibera i aluanq de nom Vall de Cambises o Cambisene; i al sud el riu Kura (Curus). Més tard altres geògrafs fan el riu Alazan el límit occidental i l'estenen més al nord; Ptolemeu posa el límit nord en el riu Sulak un afluent del Terek.

Dió CassiDió Cassi, Història de Roma, LXII, .8.1 diu que la seu del aluanqs era Albana (Derbent) a les Caspiae Pylae (Portes de Derbent). Gangara o Gaetara, esmentada per Ptolemeu, era probablement Bakú, famosa per la seva nafta. Plini esmenta com a capital la ciutat de Cabalaca, a l'interior del país, probablement Kapalak.

En temps pre-islàmics, Albània del Caucas / Arran era un concepte més ampli que el de l'Arran post-islàmica. L'antic Arran va cobrir tot l'est de Transcaucasia, que va incloure la major part del territori de l'actual República de l'Azerbaidjan i d'una part del territori del Daguestan. No obstant això, en temps post-islàmics la noció geogràfica d'Arran es redueix al territori entre els rius Kura i Araxes. En els temps pre-islàmics, va correspondre aproximadament al territori de l'actual República de l'Azerbaidjan. Les fonts clàssiques són unànimes en situar al riu Kura (Cyros) la frontera entre Armènia i Albània després de la conquesta dels territoris a la riba dreta del Kura pels armenis al abans de Crist.

El territori original d'Albània va ser d'aproximadament 23.000 km². Després de 387 dC el territori d'Albània caucàsica, de vegades és esmentat pels estudiosos com "Gran Albània" i va créixer a prop de 45.000 km².

Albània o Arran en temps islàmics ser un triangle de terra, amb les terres baixes a l'est i les muntanyes a l'oest, format per la unió dels rius Kura i Araxes, la plana de Mil plana i part de la plana de Mughan. En una crònica medieval ("Ajayib-ad-Dunia"), escrita al per un autor desconegut, Arran es diu que comprenia 30 farsajs (200 km) d'ample, i 40 farsajs (270 km) de longitud. Tot el marge dret del riu Kura fins que es va unir a l'Araxes es va atribuir a Arran (el marge esquerre del Kura era conegut com a Shirvan). Els límits d'Arran han canviat al llarg de la història, de vegades abasta tot el territori de l'actual República de l'Azerbaidjan, i en altres ocasions només parts del Caucas Sud. En alguns casos Arran era una part d'Armènia. Geògrafs islàmics medievals van donar descripcions d'Arran en general, i de les seves ciutats, que van incloure Bardaa, Beylagan i Ganja, junt a altres.

Districtes miniatura|Mapa d'Aghuània al Els districtes o comarques d'Albània eren:

Cambysene (Cambisene) Getaru Elni / Xeni Begh Shake (Shaki) Xolmaz Kapalak Hambasi Gelavu Hejeri Kaladasht

Ciutats i fortaleses P'artaw (un nom no relacionat amb els parts, parts) fou la ciutat principal del regne; era una antiga ciutat armènia situada al riu Terter a la província d'Uti, i es va establir com la capital d'Albània potser a la fi del . En el regnat de rei Vatshé II, P'artaw va ser reconstruïda per Peroz de Pèrsia sota el nom de Pērōzabād; més tard la ciutat va ser fortificada per Kavad de Pèrsia, que la volia anomenar Pērōzkavād (Victoria de Kavad). P'artaw era al mateix temps tant un poderós bastió com un pròsper centre per al comerç i l'artesania.

Una altra ciutat que anteriorment havia estat armènia, Xałxał, també situada a la regió d'Uti, però prop de la frontera ibèrica, va esdevenir la residència d'hivern dels reis d'Albània després d'haver estat la dels reis armenis. També a Uti estava Diwatakan, la "Ciutat de mercat real," que s'esmenta en moltes ocasions a l'obra de Movses Kałankatuac'i. Ałuen (en pahlewi Alwan) va ser la residència reial d'estiu. La ciutat comercial de Tigranakert al cantó de Gardman,Sebeos, Història d'Heraclio 26 probablement havia estat fundada per Tigranes II el Gran ( abans de Crist).

Kabala (armeni Kapałak), l'antiga capital, que ho fou als primers segles del regne, conservà certa importància política i es va convertir, al en la seu d'un bisbe. Les excavacions en el lloc (Chuhur-Kabala) han tret a la llum una fortalesa i parets de tancament que probablement daten dels segles V i VI. La vella ciutat de Shemakha seguia encara prospera; un plat de plata daurada es va trobar allí en una tomba el 1968, que representaria un dignatari persa (un marzban?) en una escena de caça, datat a mitjans del el que indicaria que estava sota domini sassànida.

Al llarg de la costa de la mar Càspia els sassànides van construir obres de defensa de gran abast, que tancaven l'espai entre la muntanya i el mar i dissenyat essencialment per tancar el pas als invasors del nord. En primer lloc, al nord de la península d'Apsheron, les dues parets paral·leles de Barmak s'aixecaren a 220 metres de distància; aquests són coneguts des de la "Geografia armènia" del Pseudo-Moisés amb el nom de Xorsbēm. Les següents són les parets de Serván (o Sabran), notables pels seus 30 quilòmetres de longitud. Al nord del Samur una tercera línia de les obres de defensa podria ser la paret coneguda com a Āfzūt-Kavad en la "Geografia armènia" esmentada i, per tant, s'haurien construït per Kavad de Pèrsia. La més cèlebre d'aquestes fortificacions són els passos de Darband, que va tancar el pas de Čor (2,3 km entre la muntanya i el mar). La contribució dels sassànides a la defensa d'aquest pas (esmentat en les fonts clàssiques del dC) va cobrir una àrea considerable. Movses Kałankatuac'i parla de "magnífiques parets construïdes amb grans despeses pels reis de Pèrsia". Isdigerdes II va emprendre la construcció d'un mur poderós de maó cru barrejat amb palla que s'estenia des del mar fins al vessants de Darband.AA Kudryavtsev, "O datirovke pervykh sasanidskikh ukrepleniĭ v Derbente" Sovetskaya Arkheologiya, 1979 Ḵosrow I Anōšīravān i potser el seu pare Kavad I abans, ho va fer construir per reforçar les obres existents amb un sòlid mur de pedra dotat de portes de ferro. Vint inscripcions datades com "any 700", es troben a la paret nord; Si aquesta data té a veure amb l'era Selèucida, ha de correspondre a l'any 386; però hi ha altres datacions, més tardanes.

Grups humans

Els aghuans o aluanqs a l'època romana eren un poble independent del Caucas i el seu país fou conegut pels romans com Albània, que correctament hauria de ser Aluània o Aghuània, en referència a Aghvan, el llegendari fundador, o als alans. Movses Kaghankatvatsi, The History of Aluank, llibre I, capítol IV No és segur que foren autòctons del Caucas. Feien algunes incursions de pillatge cap Armènia perquè eren sempre pobres, ja que enterraven els morts amb totes les seves possessions d'algun valor. Els aluanqs tenien un deu principal i adoraven també al sol i la lluna (la principal deïtat, amb un temple prop de la frontera amb Ibèria). El pontífex màxim era la segona autoritat del país després del rei i posseïa un estens domini territorial pel seu manteniment i també molts temples.

Els albanesos són esmentats per primera vegada en la batalla de Gaugamela (331 aC), com a membres d'un contingent compost també de medes, cadusis i saces, sota el comandament d'Atropat, sàtrapa de Mèdia, i després en la guàrdia personal de Darius III. El fet que els albanesos o aluans estaven sota el lideratge del sàtrapa dels medes sembla indicar que aquest poble, com el cadusis i saces, s'havien incorporat a la seva satrapia; segons una hipòtesi bastant raonable, els albanesos ja hauria format part de l'Imperi de Mèdia. Durant les últimes dècades, les excavacions han revelat diversos indicis d'influència aquemènida, incloent bases de columnes amb dissenys palmetes i segells cilíndrics.IG Narimanov, Sovetskaya Arkheologiya, 1960, entre altres

Religió Estrabó dona detalls interessants sobre la religió d'Albània, que se centra en l'adoració de tres divinitats: el Sol, Zeus, i la Lluna).Estrabó, Geografia 11.4.7 Encara que s'acostuma a associar aquesta tríada amb les tres grans divinitats del marzdeisme de l'Iran i l'Armènia (Mitra, Ahura Mazda, i Anahita) aquesta aproximació és imprecisa. Sense negar el fet que la religió albanesa va ser penetrada per la influència mazdea d'Armènia, cal tenir en compte altres factors externs i l'existència d'un substrat indígena. El santuari de la Lluna, situat a prop de la frontera ibèrica, posseïa un vast territori sagrat administrat pel gran sacerdot, que era segon en rang en tot el regne. Els esclaus del temple (hieródulos) eren propensos a caure en trànsit i fer profecies. Aquestes característiques són pròpies no tant del culte d'Anahita com de les pràctiques habituals en alguns santuaris de Capadòcia i el Pont dedicats a divinitats lunars. Un element distintiu en el culte de la Lluna a Albània va ser la realització de sacrificis humans, descrita per Estrabó.