La psicologia social és la ciència que estudia les relacions entre les persones i els grups. Els especialistes en aquesta àrea interdisciplinària o bé són psicòlegs o bé són sociòlegs, ja que en psicologia social es fan servir tant els individus com els grups com a unitat d'anàlisi.David G. Myers,Social Psychology, McGraw Hill, 1993. Malgrat la seva semblança, els investigadors (sociòlegs i psicòlegs) tendeixen a diferir en els seus objectius, aproximacions, mètodes i terminologia. Durant la Segona Guerra Mundial aquestes dues disciplines científiques van col·laborar més estretament.Sewell, W. H. Some reflections on the golden age of interdisciplinary social psychology. Annual Review of Sociology, Vol. 15 (1989) Actualment hi ha encara un cert grau de solapament i d'influència entre totes dues matèries.Uwe Flick, The Psychology of the Social, Cambridge University Press, 1998.
Fenòmens Intrapersonals Actituds En psicologia social, les actituds es defineixen com a avaluacions globals apreses d'una persona, objecte, lloc o qüestió que influeixen en el pensament i l'acció. Simplement, les actituds són expressions bàsiques d'aprovació o desaprovació, favoritisme o exclusió, agradar o desagradar: es pot exemplificar amb el gust pel gelat de xocolata o l'aval dels valors d'un partit polític determinat.
Els psicòlegs socials han estudiat la formació d'actituds, l'estructura de les actituds, el canvi d'actitud, la funció de les actituds i la relació entre actituds i conductes. Com que les persones estan influenciades per la situació, les actituds generals no sempre són bones predictores de conductes concretes. Per exemple, per diverses raons, una persona pot valorar el medi ambient però no reciclar una llauna en un dia determinat.
En els darrers temps, la investigació sobre actituds ha examinat la distinció entre mesures actitudinals tradicionals, autoinformades i actituds "implícites" o inconscients. Per exemple, els experiments que utilitzaven el Test d'associació implícita han trobat que les persones sovint demostren biaix implícit envers altres races, fins i tot quan les seves respostes explícites revelen la mateixa mentalitat. Un estudi va trobar que les actituds explícites es correlacionen amb el comportament verbal en les interaccions interracials, mentre que les actituds implícites es correlacionen amb el comportament no verbal.
Una hipòtesi sobre com es formen les actituds, avançada per primera vegada per Abraham Tesser el 1983, és que el nostre maquillatge genètic està arrelat a gustos i disgustos forts. Tesser especula que els individus estan disposats a mantenir certes actituds fortes com a resultat de les habilitats físiques, sensorials i cognitives, temperament i trets de personalitat innats. Sigui quina sigui la disposició que ens doni la naturalesa, les nostres actituds més apreciades sovint es formen com a resultat de l'exposició a objectes d'actitud; la nostra història de recompenses i càstigs; l'actitud que manifesten els nostres pares, amics i enemics; el context social i cultural en què vivim; i altres tipus d'experiències que tenim. Evidentment, les actituds es formen mitjançant el procés bàsic d'aprenentatge. Nombrosos estudis han demostrat que les persones poden formar actituds fortes positives i negatives davant d'objectes neutres que estan d'alguna manera lligats a estímuls carregats emocionalment.
Les actituds també participen en altres àmbits de la disciplina, com ara la conformitat, l'atracció interpersonal, la percepció social i els prejudicis.
Persuasió
El tema de la persuasió ha rebut una gran atenció en els darrers anys. La persuasió és un mètode d'influència actiu que intenta orientar les persones cap a l'adopció d'una actitud, idea o comportament per mitjans racionals o emotius. La persuasió es basa en "apel·lacions" en lloc d'una forta pressió o coacció. S'han trobat nombroses variables per influir en el procés de persuasió; normalment es presenten en cinc grans categories que detallen "qui va dir què a qui i com":
El Comunicador, incloent-hi credibilitat, experiència, fiabilitat i atractiu. El Missatge, que inclou diferents graus de raó, emoció (com la por), arguments d'una sola cara o de dues cares i altres tipus de contingut informatiu. El públic, inclosa una varietat de dades demogràfiques, trets de personalitat i preferències. El canal o mitjà, incloent-hi la paraula impresa, la ràdio, la televisió, internet o les interaccions presencials. El context, inclòs l'entorn, la dinàmica de grups i el preàmbul del missatge.
Les teories de persuasió de dos processos (com el model de probabilitat d'elaboració) mantenen que el procés persuasiu està mediat per dues rutes diferents; central i perifèrica. La via central de la persuasió es basa més en els fets i té com a resultat un canvi més durador, però requereix motivació per processar-se. La ruta perifèrica és més superficial i té com a resultat un canvi durador més curt, però no requereix tanta motivació per processar-se. Un exemple de via perifèrica de persuasió pot ser un polític que utilitza un passador de solapa, somrient i que portés una camisa neta i nítida. Tingueu en compte que això no requereix que la motivació sigui persuasiva, però no hauria de durar la persuasió en funció de la ruta central. Si aquest polític esbrina exactament el que creia i el seu registre de votació anterior, això faria servir la ruta central i comportaria un canvi durador, però requeriria una gran motivació per processar-se.
Psicologia de masses
La cognició social és un àmbit creixent de la psicologia social que estudia la manera com les persones perceben, pensen i recorden informació sobre els altres. Molta investigació es basa en l'afirmació que la gent pensa en (altres) persones de manera diferent als objectius no socials. Aquesta afirmació es basa en els dèficits cognitius socials que presenten les persones amb síndrome de Williams i autisme. La percepció de la persona és l'estudi de com les persones formen impressions d'altres. L'estudi de com les persones es formen creences les unes sobre les altres mentre interaccionen es coneix com a percepció interpersonal.
Un dels principals temes de recerca en cognició social és l'atribució. Les atribucions són les explicacions que fem pel comportament de les persones, sigui pel nostre propi comportament o pel comportament dels altres. Un element d'atribució vincula un comportament (locus) a factors interns o externs. Una atribució interna o dispositiva assigna un comportament per causes relacionades amb trets interiors com la personalitat, la disposició, el caràcter o la capacitat. Una atribució externa o situacional implica elements situacionals, com ara el clima. Un segon element d'atribució atribueix la causa del comportament a factors estables o inestables (tant si el comportament es repetirà o canviarà en circumstàncies similars). Finalment, també atribuïm causes de conducta a factors controlables o incontrolables: el control que té sobre la situació actual.
S'han descobert nombrosos biaixos en el procés d'atribució. Per exemple, l'error d'atribució fonamental és la tendència a fer atribucions dispositives per al comportament, sobreestimar la influència de la personalitat i menystenir la influència de les situacions. La diferència actor-observador és un refinament d'aquest biaix, la tendència a fer atribucions dispositives per al comportament d'altres persones i atribucions situacionals per al nostre compte. El biaix que serveix per si mateix és la tendència a atribuir causes dispositives d'èxits i causes situacionals de fracàs, especialment quan l'autoestima està amenaçada. Això porta a suposar que els seus èxits provenen de trets innats i els fracassos es deuen a situacions, incloses altres persones. Altres maneres de protegir la seva autoestima són les persones que creuen en un món just, culpant les víctimes del seu patiment, i fent atribucions defensives, que expliquen el nostre comportament de maneres que ens defensen dels sentiments de vulnerabilitat i mortalitat. Els investigadors han trobat que els individus lleugerament deprimits sovint no tenen aquest biaix i en realitat tenen percepcions més realistes de la realitat (mesurada per l'opinió d'altres).
Les heurístiques són dreceres cognitives. En lloc de pesar totes les evidències a l'hora de prendre una decisió, la gent confia en l'heurística per estalviar temps i energia. La disponibilitat heurística es produeix quan la gent estima la probabilitat d'un resultat en funció de la fàcil que s'imagina. Com a tal, les possibilitats vívides o molt memorables es percebran com a més probables que aquelles que són més difícils d'imaginar o que són difícils d'entendre, donant lloc a un biaix cognitiu corresponent. La representativitat heurística és una drecera que les persones utilitzen per categoritzar quelcom basat en com n'és de similar amb un prototip que coneixen. Investigadors en cognicions socials han trobat nombrosos prejudicis. El biaix posterior és una falsa memòria d'haver predit esdeveniments o una exageració de prediccions reals després de prendre consciència del resultat. El biaix de confirmació és un tipus de biaix que condueix a la tendència a cercar o interpretar informació de manera que es confirmi les idees prèvies.
Un altre concepte clau en la cognició social és el supòsit que la realitat és massa complexa per distingir fàcilment. Com a resultat, tendim a veure el món segons esquemes simplificats o imatges de la realitat. Els esquemes són representacions mentals generalitzades que organitzen coneixements i guien el processament de la informació. Els esquemes sovint funcionen de manera automàtica i involuntària i poden provocar biaixos en la percepció i la memòria. Les expectatives d'esquemes poden portar-nos a veure alguna cosa que no hi és. Un experiment va trobar que les persones tenen més probabilitats de percebre una arma a les mans d'un home negre que d'un home blanc. Aquest tipus d'esquema és en realitat un estereotip, un conjunt generalitzat de creences sobre un determinat grup de persones (quan és incorrecte, un error d'atribució final). Els estereotips sovint estan relacionats amb actituds negatives o preferents (prejudicis) i comportaments (discriminació). Els esquemes de conductes (per exemple, anar a un restaurant, fer bugaderia) es coneixen com a guions.
L'Autoconcepte