El free-jazz (terme anglès; literalment en català, "jazz lliure") també conegut com a free form jazz, és un estil de jazz avantguardista o un enfocament experimental de la improvisació de jazz que es va desenvolupar a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, quan els músics van intentar canviar o trencar les convencions del jazz, com ara els tempos, els tons i els canvis d'acords regulars. Es caracteritza per la disminució de la dependència dels límits formals. Desenvolupat durant les dècades dels cinquanta i dels seixanta. Els capdavanters de l'estil van ser músics com ara Ornette Coleman, Cecil Taylor, Albert Ayler, Archie Shepp, Bill Dixon i Paul Bley.Ornette Coleman EcuRed Tot i que, potser, els exemples més coneguts són les darreres obres de John Coltrane. Els músics d'aquest període creien que el bebop i el jazz modal que s'havien tocat abans d'ells eren massa limitants i es van preocupar per crear alguna cosa nova. El terme "free jazz" es va extreure de l'enregistrament d'Ornette Coleman de 1960 Free Jazz: A Collective Improvisation. Els europeus tendeixen a afavorir el terme " improvisació lliure ". Altres han utilitzat "jazz modern", "música creativa" i "música artística".
Tot i que el free-jazz és sovint associat amb l'època en què va nàixer, hi ha tot un seguit de músics que han mantingut viu l'estil fins a l'actualitat i n'han continuat l'evolució dins del jazz. Cal destacar-ne Peter Brotzmann, Cecil Taylor, Mars Williams, Theo Jörgensmann, Ken Vandermark o William Parker.
Més a prop de casa, hi havia la Intercommunal Free Dance Music Orchestra, una formació dels anys setanta pionera de l'estil a França, liderada pel pianista i compositor François Tusques, i amb el cantant català, Carles Andreu.
L'ambigüitat del free jazz presenta problemes de definició. Tot i que normalment el toquen grups petits o individus, han existit grans bandes de free jazz. Tot i que els músics i els crítics afirmen que és innovador i amb visió de futur, s'inspira en estils primerencs de jazz i s'ha descrit com un intent de tornar a les arrels primitives, sovint religioses. Tot i que el jazz és una invenció americana, els músics de free jazz es van inspirar en gran manera en la música del món i les tradicions musicals ètniques d'arreu del món. De vegades tocaven instruments africans o asiàtics, instruments inusuals o inventaven els seus propis instruments. Emfatitzaven la intensitat emocional i el so per si mateix, explorant el timbre.
Característiques miniatura|Ornette Coleman, 2009. El free jazz va ser una reacció a la complexitat del bop. La directora d'orquestra i escriptora de jazz Loren Schoenberg va escriure que el free jazz "va renunciar completament a l'harmonia funcional, basant-se en canvi en un enfocament de la variació melòdica basat en el flux de consciència i amb un ampli abast". L'estil es va inspirar en gran manera en l'obra del saxofonista de jazz Ornette Coleman.
Alguns músics de jazz es resisteixen a qualsevol intent de classificació. Una de les dificultats és que la major part del jazz té un element d'improvisació. El free jazz mai no va ser completament diferent d'altres gèneres, però el free jazz té algunes característiques úniques. Pharoah Sanders i John Coltrane van fer servir tècniques ampliades per obtenir sons no convencionals dels seus instruments. Com altres formes de jazz, donen mes importància en expressar la "veu" o el "so" del músic, en contraposició a la tradició clàssica en què l'intèrpret es veu més com expressant els pensaments del compositor.
Els estils de jazz anteriors normalment es van construir sobre un marc de formes de cançons, com ara el blues de dotze compassos o la forma de cançó popular AABA de 32 compassos amb canvis d'acords. En el free jazz s'elimina la dependència d'una forma fixa i preestablerta, i s'incrementa el paper de la improvisació.
Altres formes de jazz utilitzen metres regulars i ritmes polsats, generalment en 4/4 o, menys sovint, 3/4. El free jazz conserva la pulsació i de vegades els swings però sense comptador regular. l'acceleració i el tempo freqüents fan un efecte de ritme que es mou com una ona.
Les formes de jazz anteriors utilitzaven estructures harmòniques, normalment cicles d'acords diatònics. Quan es produïa la improvisació, es basava en les notes dels acords. El free jazz gairebé per definició està lliure d'aquestes estructures, però també per definició (al cap i a la fi, és "jazz" tant com "lliure") conserva gran part del llenguatge del jazz anterior. Per tant, és molt habitual sentir frases diatòniques, acords alterats i blues en aquesta música.
El guitarrista Marc Ribot va comentar que Ornette Coleman i Albert Ayler que "tot i que estaven alliberant certes restriccions del bebop, de fet cadascun desenvolupava noves estructures de composició". Algunes formes utilitzen melodies compostes com a base per a la interpretació en grup i la improvisació. Els practicants de free jazz de vegades fan servir aquest material. S'utilitzen altres estructures compositives, algunes complexes.
Alguns crítics han vist que el trencament de la forma i l'estructura rítmica coincideix amb l'exposició i l'ús que fan els músics de jazz d'elements de la música no occidental, especialment africana, àrab i índia. Els historiadors i intèrprets de jazz sovint atribueixen l'atonalitat del free jazz a un retorn a la música no tonal del segle XIX, incloent-hi crits de camp, crits de carrer i proclames. Això suggereix que potser l'allunyament de la tonalitat no va ser un esforç conscient per idear un sistema atonal formal, sinó més aviat un reflex dels conceptes que envolten el free jazz. El jazz es va convertir en "lliure" eliminant la dependència de les progressions d'acords i, en canvi, fent servir estructures politempiques i polirítmiques.
El rebuig a l'estètica bop es va combinar amb una fascinació pels estils anteriors del jazz, com el dixieland amb la seva improvisació col·lectiva, així com la música africana. L'interès per la música ètnica va donar lloc a l'ús d'instruments d'arreu del món, com el tambor parlant de l'Àfrica Occidental d'Ed Blackwell i la interpretació de Leon Thomas. Les idees i la inspiració es van trobar en la música de John Cage, Musica Elettronica Viva i el moviment Fluxus.
Molts crítics, sobretot al començament, van sospitar que l'abandonament d'elements familiars del jazz apuntava a una manca de tècnica per part dels músics. El 1974, aquestes opinions eren més marginals i la música havia construït un cos d'escriptura crítica.
Molts crítics han establert connexions entre el terme "free jazz" i l'entorn social nord-americà durant la dècada del 1950 i del 1960, especialment les tensions socials emergents de la integració racial i el moviment dels drets civils. Molts argumenten aquests fenòmens recents com la decisió històrica de Brown contra el Consell d'Educació de 1954, l'aparició del "Viatger de la Llibertat" el 1961, el Freedom Summer de 1963 del registre de votants negres recolzat per activistes i l'alternativa gratuïta Freedom Schools demostren les implicacions polítiques de la paraula "lliure" en el context del free jazz. Així, molts consideren que el free jazz no és només un rebuig a certs credos i idees musicals, sinó una reacció musical a l'opressió i l'experiència dels negres americans.
Història enllaç=https://en.wikipedia.org/wiki/File:Pharoah_Sanders_photo.jpg|miniatura|Pharoah Sanders Tot i que es considera àmpliament que el free jazz va començar a finals dels anys cinquanta, hi ha composicions que precedeixen aquesta època que tenen connexions notables amb l'estètica del free jazz. Algunes de les obres de Lennie Tristano a finals dels anys quaranta, en particular "Intuition", "Digression" i "Descent into the Maelstrom", mostren l'ús de tècniques associades al free jazz, com ara la improvisació col·lectiva atonal i la manca de canvis d'acords discrets. Altres exemples notables de proto-free jazz inclouen City of Glass, escrita el 1948 per Bob Graettinger per a la banda de Stan Kenton, i "Fugue" de Jimmy Giuffre de 1953. Es pot argumentar, però, que aquestes obres són més representatives del jazz de tercer corrent amb les seves referències a tècniques de música clàssica contemporània com el serialisme.
Keith Johnson, d'AllMusic, descriu un gènere "Modern Creatiu", en què "els músics poden incorporar la interpretació lliure en modes estructurats, o tocar gairebé qualsevol cosa". Inclou John Zorn, Henry Kaiser, Eugene Chadbourne, Tim Berne, Bill Frisell, Steve Lacy, Cecil Taylor, Ornette Coleman i Ray Anderson en aquest gènere, que continua "la tradició del mode free-jazz dels anys 50 i 60".
Ornette Coleman va rebutjar els canvis d'acords preescrits, creient que les línies melòdiques improvisades lliurement havien de servir com a base per a la progressió harmònica. Els seus primers enregistraments notables per a Contemporary van incloure Tomorrow Is the Question! i Something Else!!!! el 1958. Aquests àlbums no segueixen la forma típica de 32 compassos i sovint utilitzen canvis bruscos de tempo i estat d'ànim.
El moviment del free jazz va rebre el seu major impuls quan Coleman es va traslladar de la costa oest a la ciutat de Nova York i va signar amb Atlantic. Àlbums com ara The Shape of Jazz to Come i Change of the Century van marcar un pas radical més enllà dels seus primers treballs més convencionals. En aquests àlbums, es va desviar de la base tonal que formava les línies dels seus primers àlbums i va començar a examinar realment les possibilitats de la improvisació atonal. Tanmateix, l'enregistrament més important del moviment del free jazz de Coleman durant aquesta època va arribar amb Free Jazz, enregistrat als estudis A&R de Nova York el 1960. Va marcar un allunyament brusc de les composicions altament estructurades del seu passat. Enregistrat amb un doble quartet separat en els canals esquerre i dret, Free Jazz va aportar una textura més agressiva i cacofònica a l'obra de Coleman, i el títol del disc donaria nom al naixent moviment del free jazz.