El papa Honori I (nascut a Campània; mort el 12 d'octubre de 638) va ser bisbe de Roma des de la seva consagració el 27 d'octubre de 625 fins a la seva mort. Va donar suport activament a la cristianització dels anglosaxons, sobretot enviant Sant Birí per convertir els saxons occidentals i atorgant el pal·li als arquebisbes de York i Canterbury, i va treballar per persuadir les esglésies irlandesa i britànica perquè adoptessin el còmput pasqual romà. És conegut sobretot per la seva correspondència sobre el patriarca Sergi I de Constantinoble, en la qual es va involucrar en la controvèrsia del monoenergisme i les doctrines monotelistes associades. Honori va ser anatematitzat pòstumament pel Tercer Concili de Constantinoble (681) per seguir els monotelistes i confirmar les seves doctrines. Aquesta condemna va ser confirmada pel papa Lleó II, que el va acusar de no haver extingit l'heretgia. L'anatema contra Honori I es va convertir en un argument principal citat pels opositors a la definició d'infal·libilitat papal durant el Concili Vaticà I (1870).
Biografia Honori I va ser un aristòcrata ric nascut a la Campània. Segons s'explica al Liber Pontificalis, el seu pare era Petroni, que ostentava el títol honorífic de cònsol. Se sap poca cosa de la vida d'Honori I abans que fos elegit papa el 27 d'octubre de 625. Va ser consagrat dos dies després de la mort del seu predecessor, Bonifaci V. La vacant va ser curta, un fet que els historiadors suggereixen que va ser degut a la presència a Roma d'Isaac l'Armeni, qui, com a exarca imperial d'Itàlia, estava facultat per confirmar l'elecció.
Papat Com a papa, Honori I va modelar el seu papat a partir de Gregori I i va emprar monjos en lloc de clergat secular en l'administració del Palau del Laterà. Va donar suport a Adaloald, el rei catòlic deposat dels llombards, però va establir relacions diplomàtiques amb el rival arrià d'Adaloald, Arioald. No va aconseguir resoldre el Cisma dels Tres Capítols a Venècia i Ístria, però va intentar apaivagar els arquebisbes de Ravenna, que estaven insatisfets amb la seva subordinació a Roma. Honori va donar suport activament a la cristianització de l'Anglaterra anglosaxona i va enviar Birinus a convertir els saxons occidentals, però va tenir menys èxit a l'hora de convèncer el clergat celta perquè abandonés el seu cicle pasqual divergent. Al Sisè Concili de Toledo, Honori va instar els bisbes visigots a perseverar en les seves polítiques respecte als jueus, fent referència als precedents establerts per Gregori I.
Sembla que la festa de l'Exaltació de la Santa Creu, celebrada el 14 de setembre, va ser establerta durant el pontificat d'Honori.
Sota el seu pontificat, es va organitzar la transformació de la Cúria Júlia, l'edifici on s'havia reunit el Senat romà durant segles, en una església cristiana (Sant'Adriano al Foro), un esdeveniment que es podria prendre com a símbol de la transició definitiva de Roma de l'antiguitat tardana a l'edat mitjana.
La construcció d'esglésies importants i les últimes obres de certa importància a la ciutat abans de l'Alta Edat Mitjana també daten d'aquest període , que probablement van ser finançades directament pel Papa amb el seu propi patrimoni. En qualsevol cas, fins i tot si totes aquestes obres haguessin estat finançades amb el tresor de Sant Pere, Honori el va deixar pràcticament intacte, confirmant les indubtables qualitats d'administrador astut que se li reconeixien.Rendina, p. 178
Honori va intervenir en les primeres discussions sobre la controvèrsia del monoenergisme, l'ensenyament que Crist només té una energia, i la doctrina posterior del monotelisme, que postula que Crist només té una voluntat; aquestes contrasten amb l'ensenyament diotelita que té dues energies i dues voluntats, tant humanes com divines.Catholic Encyclopedia: Monothelitism and Monothelites El patriarca Sergi I de Constantinoble va escriure a Honori sobre la controvèrsia del monoenergisme, demanant-li que aprovés una política de silenci per evitar posar en perill la unitat de l'Església a través de disputes sobre si Crist posseïa una o dues energies. Sergi va argumentar que la doctrina de les dues energies podria conduir al que considerava la creença errònia que Jesús té dues voluntats contradictòries.Hefele, p. 25 La resposta del papa Honori el 635 va aprovar la idea que les discussions sobre les energies havien de cessar. Va estar d'acord que Jesús no té dues voluntats contradictòries, sinó una sola voluntat, argumentant que Jesús no va assumir la naturalesa humana "viciada" (corrupta pel pecat) contaminada per la caiguda d'Adam, sinó la naturalesa humana tal com existia abans de la caiguda.Hefele, pp. 29–30
Els defensors d'Honori sostenen que no va recolzar el monotelitisme, com els seus acusadors posteriors l'acusarien. El seu secretari i escriba de la carta, l'abat Joan Simponus, va testificar més tard que el text es referia només a la voluntat humana, afirmant: "Quan parlàvem d'una sola voluntat en el Senyor, no teníem en compte la seva doble naturalesa, divina i humana, sinó només la seva humanitat".
El successor d'Honori, el papa Joan IV, el va defensar afirmant que Honori parlava "només de la naturalesa humana i no també de la divina" quan utilitzava la frase "una voluntat". Sant Màxim el Confessor també va defensar l'ortodòxia d'Honori. En la seva història eclesiàstica, el Venerable Beda va descriure Honori com un sant pastor, una caracterització citada més tard per teòlegs com Robert Bellarmino per argumentar contra les acusacions d'heretgia. Honori es va adonar de l'expansió de l'islam i va considerar que els principis d'aquesta força emergent s'assemblaven molt als de l'heretgia ariana.Ata Ur-Rahim, Thomson 2003, p. 148., quote: "Pope Honorius was aware of the rising tide of Islam, whose tenets very much resembled those of Arius. The mutual killing of Christians by each other was still fresh in his memory, and perhaps he thought that what he had heard about Islam might be applied in healing the differences between the various Christian sects. In his letters he began to support the doctrine of 'one mind' within the doctrine of Trinity. He argued that if God had three independent minds, the result would be chaos. This logical and reasonable conclusion pointed to the belief in the existence of One God."
Va morir el 12 d'octubre de 638 i va ser enterrat a Sant Pere.
Llegat A la XIII sessió del Tercer Concili de Constantinoble, el 28 de març de 681,George Ostrogorsky, History of the Byzantine State (Rutgers University Press, 1995), 127. els monotelites van ser anatematitzats pel seu nom, "i amb ells Honori, que era bisbe de Roma, per haver-los seguit en totes les coses". Citant la seva correspondència escrita amb Sergi, Honori va ser posteriorment acusat d'haver confirmat les seves doctrines impies. La XVI sessió va reafirmar la condemna dels heretges, declarant explícitament: "A Honori, l'heretge, anatema!", quote: "[...] Sergio hæretico anathema, Cyro hæretico anathema, Honorio hæretico anathema, Pyrro hæretico anathema [...]" Això va concloure amb el decret de la XVII sessió, el 16 de setembre de 681, que Honori no havia deixat de provocar escàndols i errors al Cos de l'Església; ja que havia "amb expressions inaudites difós entre el poble fidel l'heretgia de l'única voluntat", fent-ho "d'acord amb la falsa doctrina insana dels impius Apol•linar, Sever i Temisti".Mansi, XI, col. 733 Els llegats romans no van fer cap objecció a la seva condemna.
La carta de confirmació del Concili del Papa Lleó II el va elogiar, afirmant que havia "predicat perfectament la definició de la veritable fe", i va fer referència a la condemna del seu predecessor:
Durant l'any, els bisbes van difondre i signar una traducció llatina de les Actes del concili a tot Occident. La condemna del papa Honori va ser reiterada pels successors del papa Lleó i concilis posteriors, i es va incloure a les lliçons del Breviari Romà per a la festa de Sant Lleó II fins al . Com a resultat, Honori seria més tard objecte de crítiques sostingudes per part dels opositors a la infal•libilitat papal en les discussions al voltant del Concili Vaticà I de 1870.
En l'època que envoltava el Concili Vaticà I, hi va haver un intent de reavaluar el cas d'Honori I. Això va ser impulsat tant per la controvèrsia historiogràfica que va generar durant els debats sobre la definició de la infal•libilitat papal (ja que molts oponents van argumentar que l'existència d'un Papa heretge contradiria aquest dogma catòlic), com per la possibilitat d'aconseguir la seva rehabilitació alliberant-se de l'anatema si es demostrava que no creia en l'heretgia monotelita i que la seva condemna era un malentès històric. Que Honori estigués realment d'acord amb Sergi sobre la doctrina del monotelisme ha donat lloc a molta discussió. J.B. Bury argumenta que la conclusió més raonable és que Honori no va comprendre realment el punt en qüestió, considerant-lo més una qüestió de gramàtica que de teologia, ja que va posar "una energia" i "dues energies" exactament en el mateix peu; en paraules de Bury, "va ser per la 'imprudent economia del silenci' que va ser condemnat".Bury, p. 252 Louis Nazaire Bégin, del qual va portar lImprimatur de l'Església Catòlica, va argumentar de la mateixa manera. Va afirmar que Honori no era un "heretge formal", sinó només un "heretge material" (o potser simplement negligent però tot i així ortodox) per tolerar l'heretgia monotelita en comptes de creure-la i ensenyar-la; per tant, la seva condemna es basava en la culpabilitat de negligència, i podia ser exonerat de l'anatema i l'excomunió.
Referències
Bibliografia Bury, John B., A history of the later Roman empire from Arcadius to Irene, Volume 2 (2005)
Hefele, Charles J., A History of the Councils of the Church, From the Original Documents, Volume 5 (1896)
Enllaços externs Guilty Only of Failure To Teach History of the Christian Church, Volume IV: Mediaeval Christianity. A.D. 590–1073, Philip Schaff
Honori I Categoria:Morts a Roma Categoria:Bisbes romans d'Orient Categoria:Religiosos de la Campània Categoria:Polítics de la Campània Categoria:Polítics romans d'Orient Categoria:Morts el 638 Categoria:Romans d'Orient del segle VI Categoria:Romans d'Orient del segle VII