La guerra d'Algèria (1954-1962) va ser una guerra de descolonització a Algèria durant la Guerra Freda.
Quan encara la Quarta República Francesa estava sotragada pel trauma de la guerra d'Indoxina va seguir, sense solució de continuïtat, un nou malson a Algèria: va ser la guerra de descolonització més despietada, que es va perllongar durant vuit anys (1954-1962). Aquest país era la possessió més antiga de França, i s'hi havia dut a terme un procés real de colonització, no solament econòmic, sinó també humà: el 1956 vivien al país un milió de colons europeus (coneguts com a pied-noirs, i que eren sobretot francesos, espanyols i maltesos), sobre una població total de 8.700.000 algerians musulmans. A més, era la colònia més propera a França, estava situada a l'altra banda del Mediterrani, i compartia fins i tot una similitud geogràfica amb el sud de la metròpoli.
En segon lloc, les possessions africanes havien estat decisives per a assegurar la continuïtat de l'Estat francès durant la Segona Guerra Mundial. L'exèrcit metropolità havia estat derrotat pels alemanys el 1940, però les tropes colonials franceses havien sobreviscut intactes i es van posar al servei de Charles de Gaulle i la França Lliure a partir de 1942. En certa manera, França havia acabat en el bàndol dels guanyadors gràcies al seu imperi, i en això, Algèria i el Marroc hi havien tingut un paper rellevant. Per tant, encara en els anys cinquanta, les colònies es veien com una mena de reserva política i de supervivència estatal. Les consideracions històriques, sentimentals i polítiques es van unir a les merament econòmiques quan el 1956 es van descobrir jaciments de petroli al Sàhara algerià.
Rerefons Conquesta d'Algèria esquerra|miniatura|La batalla de Somah el 1836 La decisió de capturar Alger va ser presa per Carles X i els seus ministres el gener de 1830. Una invasió ja s'havia discutit durant el bloqueig francès d'Alger de 1827 a 1830, en part com a reacció a les activitats corsaries berberisques i al seu rescat de captius i esclaus cristians, i la negativa dels comerciants marsellesos a pagar els seus deutes amb el dey d'Alger. A principis de 1830, però, el veritable motiu era distreure i apaivagar amb una conquesta estrangera l'opinió francesa hostil al rei, cada cop més autoritari.
Amb el pretext d'un menyspreu al seu cònsol, els francesos van desembarcar a Sidi-Ferruch el 14 de juny de 1830, comandats pel general Louis Auguste Victor de Ghaisne de Bourmont, i el 4 de juliol els francesos el van comminar a la rendició i el 5 de juliol es va rendir i va entregar el segell.
En els anys següents, la conquesta es va estendre cap a l'interior. Dirigida per Thomas Robert Bugeaud, que es va convertir en el primer governador general d'Algèria, la conquesta va ser violenta i marcada per una política de terra cremada dissenyada per reduir el poder d'Abd el-Kader, incloent-hi massacres, violacions massives i altres atrocitats. Entre 500.000 i 1.000.000, d'aproximadament 3 milions d'algerians, van morir durant les tres primeres dècades de la conquesta. Les pèrdues franceses entre 1830 i 1851 van ser de 3.336 morts en acció i 92.329 que van morir a l'hospital.
El 1834, Algèria es va convertir en una colònia militar francesa. La Constitució de 1848 la va declarar part integral de França i es va dividir en tres departaments: Alger, Oran i Constantina. Molts francesos i altres europeus (espanyols, italians, maltesos i altres) es van establir més tard a Algèria.
Sota el Segon Imperi Francès (1852–1871), el sénatus-consulte del 14 de juliol de 1865 permetent als musulmans sol·licitar la plena ciutadania francesa, una mesura que pocs van prendre, ja que implicava la renúncia al dret a ser governats per la llei xaria en assumptes personals i es considerava àmpliament una apostasia. El seu primer article estipulava:
miniatura|L'arribada del mariscal Randon a Alger el 1857 Fins al 1870, es van registrar menys de 200 demandes per part de musulmans i 152 per part de jueus algerians. El decret de 1865 va ser modificat pel Decret Crémieux de 1870, que va concedir la nacionalitat francesa als jueus que vivien en un dels tres departaments algerians. El 1881, el Codi de l'Indigénat va oficialitzar la discriminació creant sancions específiques per als indígenes i organitzant la confiscació o apropiació de les seves terres.
Durant la Segona Guerra Mundial, sota la França de Vichy, la igualtat de drets va ser proclamada per l'ordenança del 7 de març de 1944 i posteriorment confirmada per la llei Lamine Guèye del 7 de maig de 1946, que va concedir la ciutadania francesa a tots els súbdits dels territoris i departaments d'ultramar de França, i per la Constitució de 1946. La llei del 20 de setembre de 1947 va concedir la ciutadania francesa a tots els súbdits algerians, que no estaven obligats a renunciar al seu estatus personal musulmà. A diferència de totes les altres possessions d'ultramar adquirides per França durant el , Algèria va ser considerada i legalment classificada com a part integral de França.
Nacionalisme algerià miniatura|Una pel·lícula de 1954 sobre l'Algèria francesa Tant els algerians musulmans com els europeus van participar a la Primera Guerra Mundial i van lluitar per França. Els musulmans algerians van servir com a tirailleurs (aquests regiments es van crear ja el 1842) i spahís; i els colons francesos com a zuaus o caçadors d'Àfrica. Els Catorze punts de Wilson de 1918 demanaven «un ajust lliure, obert i absolutament imparcial de totes les reclamacions colonials, basat en una estricta observança del principi que, en determinar totes aquestes qüestions de sobirania, els interessos de les poblacions afectades han de tenir el mateix pes que les reclamacions equitatives del govern, el títol del qual s'ha de determinar». Alguns intel·lectuals algerians, anomenats ulemes, van començar a alimentar el desig d'independència o, com a mínim, d'autonomia i autogovern.
En aquest context, Khalid ibn Hashim, net d'Abd el-Kader, va encapçalar la resistència contra els francesos durant la primera meitat del segle XX i va ser membre del comitè director del Partit Comunista Francès. El 1926, va fundar l'Estrella Nord-Africana, a la qual es va unir l'any següent Messali Hadj, també membre del Partit Comunista i del seu sindicat afiliat, la Confédération générale du travail unitaire (CGTU).
L'Estrella Nord-africana es va separar del Partit Comunista el 1928, abans de ser dissolt el 1929 a petició de París. Enmig del creixent descontentament de la població algeriana, la Tercera República (1871–1940) va reconèixer algunes demandes, i el Front Popular va iniciar la proposta Blum-Viollette el 1936, que suposadament havia d'il·luminar el Codi Indígena donant la ciutadania francesa a un petit nombre de musulmans. Els pieds-noirs (algerians d'origen europeu) es van manifestar violentament en contra i el Partit Nord-africà també s'hi va oposar, cosa que va provocar el seu abandonament.
El 1937, el partit independentista es va dissoldre i els seus líders van ser acusats de la reconstitució il·legal d'una lliga dissolta, cosa que va conduir a la fundació per part de Messali Hadj del Parti du peuple algérien (Partit del Poble Algerià, PPA), que ja no defensava la plena independència sinó només una àmplia autonomia. Aquest nou partit es va dissoldre el 1939. Sota el Govern de Vichy, l'Estat francès va intentar derogar el Decret Crémieux per suprimir la ciutadania francesa dels jueus, però la mesura mai es va implementar.
El 1938, el líder nacionalista Ferhat Abbas va fundar la Unió Popular Algeriana (Union populaire algérienne). El 1943, Abbas va escriure el Manifest del Poble Algerià (Manifeste du peuple algérien). Va ser arrestat després de la massacre de Sétif i Guelma del 8 de maig de 1945, quan l'exèrcit francès i les masses de pieds-noirs van matar entre 6.000 i 30.000 algerians, Abbas va fundar la Unió Democràtica del Manifest Algerià (UDMA) el 1946 i va ser elegit diputat. Fundat el 1954, el Front d'Alliberament Nacional (FLN) va crear un braç armat, l'Armée de Libération Nationale (Exèrcit d'Alliberament Nacional) per participar en una lluita armada contra l'autoritat francesa. Molts soldats algerians que van servir per a l'exèrcit francès a la Primera Guerra d'Indoxina tenien una forta simpatia pels vietnamites que lluitaven contra França i van aprofitar la seva experiència per donar suport a l'ALN.
França, que acabava de perdre la Indoxina francesa, estava decidida a no perdre la següent guerra colonial, sobretot a la seva colònia important més antiga i propera, que era considerada part de la França metropolitana (en lloc d'una colònia) per la llei francesa.
La repressió francesa La rígida administració francesa i la seva actitud de considerar separatisme nu i cru qualsevol reclamació de drets per part de les províncies-colònies va contribuir de manera clara a l'esclat de la violència a Algèria.
Però els algerians havien aportat als exèrcits francesos gairebé dos-cents mil soldats, i malgrat això amb prou feines havien estat afavorits amb millores en les seves condicions polítiques o econòmiques. La frustració estava més soterrada del que semblava, i pel maig de 1945, coincidint amb les celebracions del final de la Segona Guerra Mundial es va desencadenar una matança de població blanca al poblet de Setif.
Les atrocitats van causar un centenar de víctimes, però la resposta de les autoritats va ser desproporcionada, i va incloure bombardejos a pobles sencers, afusellaments sense judici i mà lliure a la venjança dels colons pied-noirs. La xifra de morts entre la població algeriana musulmana, segurament, va ser superior a les 10.000 persones.
El Front d'Alliberament Nacional (FLN) La societat algeriana musulmana va quedar tan desfeta per la repressió que en els anys successius no es va tornar a produir cap protesta important. No obstant això, molts dels soldats algerians que havien servit a l'exèrcit francès a Europa, durant la Segona Guerra Mundial, van acabar formant els quadres de l'anomenat Front d'Alliberament Nacional Algerià (FLN), que l'any 1954 es va llançar a la insurrecció contra el domini colonial.
La revolta algeriana va agafar els francesos en un moment particularment amarg: en plena assimilació de la derrota patida a la guerra d'Indoxina. En realitat, bona part de les unitats retirades a l'Extrem Orient van ser enviades a Algèria, embarcades en una guerra colonial.
Després d'un panorama de derrotes militars successives que arrencaven de 1940, els militars francesos estaven decidits a no aturar-se davant de res per tal de conservar Algèria. El 1956, els desordres i el terrorisme havien desembocat en una guerra oberta i la guarnició francesa a Algèria, estimada en 200.000 homes, es va duplicar al llarg d'aquell any. La independència del Marroc i de Tunísia (el 1956) va contribuir a fer que el conflicte prengués més magnitud, ja que des d'aquests països (i des d'Egipte) arribaven armes i combatents per a l'FLN.
Mentrestant, a París, la Quarta República Francesa s'enfonsava, víctima de les inacabables crisis polítiques dels governs i la Cambra. Era una situació molt delicada, ja que a Algèria, l'elit militar es queixava de la debilitat dels polítics. De fet, l'estament castrense disposava de tantes atribucions a Algèria que el poder estava pràcticament a les seves mans. Pel maig de 1958, amb el suport dels pied-noirs, els militars van prendre el control de la colònia i van instaurar un comitè de salvació pública dirigit pel general Massud.