Aquest article tracta sobre el Primer mandat de Winston Churchill com a Primer Ministre del Regne Unit entre 1940 i 1945, durant la Segona Guerra Mundial.

En Winston ha tornat Després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, el 3 de setembre de 1939 el Regne Unit declarà la guerra a Alemanya, i Churchill va ser nomenat Primer Lord de l'Almirallat i membre del Gabinet Imperial de Guerra, igual que havia passat durant la I Guerra Mundial. Quan van ser informats, el Comitè de l'Almirallat envià un senyal a la Flota: «En Winston ha tornat»., pàg. 163 En aquest paper, demostrà ser un dels millors ministres durant l'anomenada Guerra de Broma, en la que les úniques accions noticiables van ser al mar. Churchill advocà per l'ocupació preventiva de les mines de ferro de Kiruna, a Suècia, tot i que aquesta era neutral, així com del port noruec de Narvik (també neutral), car era des d'aquest port des d'on el ferro suec era transportat cap a Alemanya. També va insistir en la necessitat de minar les aigües territorials noruegues per tal de dificultar l'ús que en feien els alemanys, evitant així el bloqueig naval britànic. Tanmateix, tant Chamberlain com la resta del Cabinet de Guerra es van oposar a violar la neutralitat d'aquests dos països, i l'operació es retardà fins a l'abril de 1940, quan Alemanya va envair Noruega i ja va ser massa tard.

Inicis amargs de la guerra

miniatura|Churchill llueix un casc durant una alarma d'atac aeri durant la batalla d'Anglaterra al 1940 El 10 de juny de 1940, hores abans de la invasió de França a través d'un veloç avanç pels Països Baixos, era clar que, després del fracàs a Noruega, el país no tenia confiança en com Chamberlain conduïa la guerra, i aquest dimití. La versió comunament acceptada dels fets assenyala que Lord Halifax no pogué acceptar el càrrec de Primer Ministre perquè creia que no podia governar en ser un membre de la Cambra dels Lords i no de la Cambra dels Comuns. Encara que el Primer Ministre tradicionalment no aconsella al rei en qüestions de successió, Chamberlain volia algú que pogués dirigir la Nació amb el suport dels 3 principals partits de la Cambra. Una trobada entre Chamberlain, Halifax, Churchill i David Margesson, finalitzà amb la recomanació de Churchill, i per tant, el rei Jordi VI demanà a Churchill que fos Primer Ministre i que formés un govern format per tots els partits. El primer que va fer Churchill va ser escriure a Chamberlain per agrair-li el seu suport., pàg. 431

miniatura|esquerra|Churchill camina entre les runes de la Catedral de Coventry al 1941

La primera crisi a la qual ha d'enfrontar-se com a Primer Ministre va ser la batalla de França: al maig de 1940 Hitler decideix atacar els Països Baixos, Bèlgica i França. La primera va caure en pocs dies, mentre que França i Bèlgica resistiren alguns dies més. Finalment, el 25 de maig de 1940 els blindats alemanys van trencar les línies de defensa franceses prop de Sedan. Churchill no es mostrà gaire amoïnat, però quan viatjà a París i se n'assabentà que els francesos no tenien preparat un exèrcit de reserva estratègic es temé el pitjor.

Tot just després de l'armistici entre França i Alemanya, l'ús potencial de la flota francesa contra la britànica va ser un motiu vital de consternació. L'equilibri del poder al mar es veuria seriosament amenaçat si Gran Bretanya no podia protegir les seves línies de subministrament i minvaven les seves oportunitats de supervivència. Malgrat que els termes de l'Armistici negaven aquesta possibilitat i que els líders francesos asseguraven que això no passaria mai, el govern britànic temia que els alemanys poguessin prendre el control sobre les naus (com, efectivament, intentà el 1942). Winston Churchill ordenà que la Marine Nationale francesa hauria de lluitar amb la Royal Navy britànica o ser neutralitzada com fos, per preveure que caigués en mans alemanyes.

Alguns vaixells estaven a port a França, altres escaparen a ports controlats pels britànics, principalment a la mateixa Gran Bretanya o a Egipte. La concentració més poderosa de naus de guerra franceses en aquells moments era l'esquadró que estava ancorat al port de Mers-el-Kébir, a l'Algèr francès. Consistia en els vells cuirassats Provence i el Bretagne, els cuirassats moderns Dunkerque i Strasbourg, el transport d'avions Commandant Teste i 6 destructors, sota el comandament de l'Almirall Marcel-Bruno Gensoul.

La que va ser anomenada Operació Catapulta, va consistir en l'apropiació de la marina francesa pels britànics, començant pels vaixells ancorats als ports britànics de Plymouth i Portsmouth què van ser abordats la nit del 3 de juliol de 1940. La flota de Mers-el-Kébir, comandada per l'almirall Gensoul va rebre un ultimàtum de l'almirall britànic James Somerville, de la Força H estacionada a Gibraltar, en què se li exigia lliurar la flota, marxar fora de la zona bèl·lica i llavors desmilitaritzar-se o, en cas de negativa, l'armada britànica obriria foc per a destruir la flota. Finalment els francesos no es van rendir i la flota va ser destruïda.

L'atac als vaixells francesos dins de port portà malestar entre els francesos cap als seus anteriors aliats i incrementà la tensió entre Churchill i el general Charles de Gaulle, líder de les Forces Franceses Lliures. Els britànics clarament van demostrar que no creien als francesos i dubtaven que resistissin a un assalt alemany si no es respectaven els termes de l'armistici.

Churchill havia estat entre els primers que havia reconegut la creixent amenaça que Hitler representava molt abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, encara que els seus advertiments no havien estat atesos. Encara que existia un sentiment a la política i a la població a favor d'una pau negociada amb Hitler, entre ells el Secretari d'Exteriors Lord Halifax, Churchill rebutjà la simple idea de considerar un armistici amb l'Alemanya de Hitler., pàg. 11 El seu ús de la retòrica encoratjà l'opinió pública britànica contra una pau negociada i preparà als britànics per a una llarga guerra. Al rebutjar un armistici amb Alemanya, Churchill va mantenir encesa la flama de la resistència a l'Imperi Britànic, creant les bases pel que serien els contraatacs aliats de 1942-45, en què les illes britàniques servirien de plataforma per a enviar subministraments a la Unió Soviètica i a l'alliberament de l'Europa Occidental. Mesos abans, un Cos Expedicionari Britànic d'uns 200.000 homes ocupaven les defenses franceses al nord del Sedan. Els alemanys avançaven una mitjana de 70 km diaris, aproximant-se a Arras. El Gabinet de Guerra francès proposà la idea que els exèrcits al nord es moguessin cap al sud per a trobar-se amb els alemanys per retenir-los mentre que els francesos al centre i al sud es movien per atacar als alemanys pel flanc sud. No obstant això, les divisions franceses ni tan sols es mogueren. El Cos britànic es trobà atrapat en un moment en què els alemanys arribaren al mar després de capturar Boulogne. Coneixedors que els britànics es trobaven en una trampa, els alemanys comencen a moure's cap al nord. Així doncs, Churchill acceptà la idea de Lord Gort, al comandament de les tropes britàniques, de què com a darrer recurs retrocedeixin cap a Dunkerque i allà siguin evacuats abandonant tot l'equipament. Immediatament es donaren ordres de què tots els vaixells disponibles al Canal es desplacessin cap a Dunkerque per evacuar a l'Exèrcit. Els britànics encara confiaven a contenir als alemanys a l'espera de les divisions franceses, però tot es complicà quan, pocs dies després, els alemanys completaren la conquesta de Bèlgica i trencaren el front a Oostende. Els britànics quedaren completament envoltats i no els quedà cap més remei que ser evacuats. Tot i la humiliació, els francesos de Lille atacaren als alemanys per mantenir-los ocupats i evitar que ataquessin els britànics. Hitler decidí no enviar a les divisions alemanyes i atacar als britànics només per l'aire. Tot i que això va ser interpretat com un intent de Hitler per forçar la pau amb el Regne Unit, Churchill afirmà que les divisions alemanyes havien avançat massa en molt poc temps i necessitaven carregar combustible. A més, els atacs aeris es veieren neutralitzats perquè les bombes s'ofegaven a la sorra de les platges i perquè la RAF començà a enfrontar-se als alemanys. Més de 250.000 soldats foren evacuats en 48 hores, i Churchill veié, alleugerit, com era possible recompondre l'exèrcit britànic no només per a la defensa de les illes, sinó per tornar i alliberar Europa.

En resposta als seus crítics, que deien que no hi havia un ministeri clarament encarregat per a la consecució de la guerra, Churchill creà i assumí el càrrec de Ministre de Defensa, esdevenint el primer ministre més poderós en temps de guerra de la història del Regne Unit. Immediatament posà al seu amic i confident, l'industrial i baró de la premsa Lord Beaverbrook a càrrec de la producció aeronàutica, que aplicant mètodes empresarials, ràpidament incrementà la producció i l'enginyeria que van marcar diferència en la guerra.Allen, Hubert Raymond. Who Won the Battle of Britain? London: Arthur Barker, 1974.

Els discursos de Churchill eren de gran inspiració per a la gent en combat. El seu primer discurs com a Primer Ministre és el famós "No tinc res més a oferir que sang, esforç, suor i llàgrimes". Ben aviat en pronuncià dos més ben famosos, tot just abans de la batalla d'Anglaterra:

L'altre:

miniatura|Churchill amb els Mariscals de Camp Alan Brooke i Bernard Montgomery, 1944

En el punt màxim de la batalla d'Anglaterra, la seva visió de la situació va incloure la memorable sentència de què "Mai en la història dels conflictes humans tants han degut tant a tan pocs", que engendrà el sobrenom Els Pocs pels pilots dels caces aliats que la van guanyar.Speech to the House of Commons on 20 August 1940 Un altre dels seus discursos més celebrats durant la guerra va ser el 10 de novembre de 1942, a la Mansion House de Londres, quan davant la victòria aliada a El Alamein, Churchill afirmà que:

Sense tenir gaires coses amb substància, o bones notícies per oferir al poble britànic, prengué un risc polític escollint deliberadament emfatitzar els perills. Churchill aconseguí aixecar i mantenir la moral tant de l'exèrcit com de la població britànica, a causa del seu gran carisma i a la seva enorme habilitat com a polític. Aconseguí que els britànics lluitessin sense cedir un preciós pam de terreny; la rendició era quelcom que mai no s'acceptaria, tot i les derrotes patides en la primera etapa de la guerra i els bombardeigs caiguts sobre la població civil de Londres.

El 24 de maig de 1941, després que el HMS Hood fos enfonsat, Churchill va demanar enmig d'un discurs: "Enfonseu al Bismark!". El Bismarck era el cuirassat més modern del món en aquells moments, i havia aconseguit enfonsar al Hood durant la seva primera missió, tot just després de ser completat. Va ser enfonsat tres dies després, eliminant-se una perillosa amenaça per als combois britànics.

Relacions amb els Estats Units miniatura|esquerra|El Generalíssim Chiang Kai-shek, Franklin D. Roosevelt, i Churchill a la Conferència de El Cairo al 1943