LImperi Mongol, fundat per Genguis Kan al , va ser l'imperi contigu més extens, és a dir, el que més superfície seguida ha controlat al llarg de la història. Gairebé la meitat de la població mundial de l'època estava sota el domini mongol. Contenia els països des de la Mediterrània fins al Pacífic, des d'Europa central fins al sud-est asiàtic. Pel nord, manava sobre totes les terres habitades excepte racons de Sibèria i al sud només l'Índia quedava fora del seu abast. L'actual Mongòlia ocupa una part molt petita de l'imperi.
Els mongols, originaris de les vores del riu Kerulen, a tocar del llac Baikal, es van convertir en un estat poderós quan Genguis Kan va aconseguir unificar les tribus i organitzar l'exèrcit mongol en unitats basades en el sistema decimal capaces d'integrar no sols els mongols sinó també els pobles vençuts. La ferocitat amb què els mongols destruïen els qui se'ls resistien –especialment a les ciutats– va contribuir també a la rapidesa del seu avanç. La divisió de l'imperi entre els seus fills va donar un nou impuls a les conquestes, tot obrint la porta, però, a les lluites internes. De tots els kanats, el més estable va ser el de la Xina, que amb Khublai Khan va fundar la dinastia Yuan.
Història Els mongols abans de Genguis Kan Els pobles mongols pertanyen a l'ampli grup de pobles mongoloides, del qual també formen part xinesos, japonesos, coreans, thais, etc. El seu medi geogràfic va configurar una forma de vida nòmada, basada en el pasturatge de cabres, ovelles i cavalls, molt similar a la d'altres pobles esteparis, com els turcs i els manxú-tungús, amb qui també comparteixen una filiació lingüística (llengües uraloaltaiques). Sembla que el seu hàbitat originari se situava a les planes al sud-est del llac Baikal, encara que alguns grups se'n van estendre al nord, a la taigà siberiana, on vivien de la cacera. La seva forma de vida va motivar l'extremada senzillesa de les societats mongols. Agrupats en tribus, vivien en tendes que transportaven en els seus desplaçaments a la recerca de noves pastures; no practicaven l'agricultura ni tenien ciutats o assentaments permanents. El xamanisme i la veneració dels fenòmens naturals constituïen les seves principals pràctiques religioses.
Aquestes circumstàncies van motivar que els mongols rarament fundessin estats, encara que s'hi van donar algunes excepcions. Com altres pobles nòmades, els mongols eren excel·lents arquers i genets. Convertits en una força guerrera, la seva extremada mobilitat i velocitat els feia una seriosa amenaça per a qualsevol exèrcit. Gràcies a això, van aconseguir fundar efímers estats en diverses èpoques, com el Regne de Yen (), l'Imperi juan-juan (segles i ) o el dels khitan (segles i ) al nord de la Xina, o el dels kara-kitai (segles i ) a l'Àsia central. A causa de la inestabilitat interna i de la pressió d'altres nòmades, freqüentment atiats per l'Imperi xinès, aquests estats solien desaparèixer ràpidament, i les tribus mongols tornaven a la seva existència errant.
L'expansió mongola de Genguis Kan
miniatura|Dibuix de Genguis Kan Des de feia quinze segles, l'Àsia central, poblada de nòmades, era el nucli pertorbador de les civilitzacions sedentàries de la massa euroasiàtica, i principalment de la Xina, que havia edificat la Gran Muralla per tallar-los el pas. La irrupció mongol va ser la més important d'aquestes incursions i les seves conseqüències van ser molt significatives. La pujada al poder de Temüjin, que pren el nom de Genguis Kan, que significa 'sobirà universal', quan funda l'Imperi Mongol, és especialment àrdua. Necessita llargs anys per a aconseguir la unitat dels mongols, una de les confederacions tribals que es repartien les estepes de la Mongòlia. Elegit kan el 1196 (hauria nascut cap a 1155-1162), necessità encara deu anys per a unificar altres tribus turques o turco-mongoles: tàtars, keraits, kirguisos, naimans o merkites. Després de la derrota a la batalla de les Sorres de Qalaqaldjit Va passar al Baljuna l'estiu del 1203, on va convocar tots els possibles aliats i va jurar lleialtat als seus fidels seguidors en el Pacte de Baljuna, que posteriorment els va atorgar un gran prestigi.
Proclamat kan suprem el 1206 per l'assemblea (queriltay) general dels caps mongols, imposa el Yasa, codi estricte a què tots s'han de sotmetre sota pena de mort, garantint amb això una disciplina a què els nòmades no estaven acostumats. Sotmet encara altres tribus veïnes i s'assegura d'aquesta manera el domini gairebé total de l'Àsia central, on cap força potencial ja no el pot inquietar. La seva tàctica militar, que aprofitava les adversitats del clima, la disciplina i el terror, va aconseguir sotmetre ben aviat la major part de la zona, incloent-hi els territoris de l'Imperi Persa.
miniatura|esquerra|Conquestes de Genguis Kan El 1211, va iniciar una agressiva política expansionista que el va portar a enfrontar-se amb la Xina, dominada pels tanguts i pels tungús. Envaeix el nord de la Xina, objectiu cobejat des de feia molt per les tribus nòmades, i venç els exèrcits de la dinastia Jin a la batalla de Yehuling ocupant Datong, la capital occidental al nord del Shanxi. El 1215 pren Pequín, encara que la conquesta total de la Xina no s'acabaria fins al 1234.
Genguis Kan ha de tornar el 1218 per lluitar contra els karakitai, poble mongol establert al sud del llac Baikal, del qual havia sigut derrotat el darrer seljúcida a Samarcanda (1141) i que fundaren un imperi que fou anorreat per Genguis Kan. Després lluità contra el poderós estat musulmà de Coràsmia. Després de durs combats, estén el seu domini entre 1219 i 1224 sobre tota l'Àsia central i s'annexiona, en el marc del Yasa, les tribus que volen participar en les seves conquestes. A l'oest, dos dels seus fills s'enfrontaren amb el xa de Coràsmia, a qui arrabassà Bukharà (1219) i Samarcanda (1220), mentre que les seves tropes arribaven a l'Azerbaidjan i a la Rússia meridional. El 1221 passà l'Oxus i entrà a Balkh; saquejà també Ghazni, Herat i Merv.
D'ara endavant serà l'amo d'un imperi que s'estén des del Pacífic fins a la mar Càspia, amb importants ciutats a tall de punts avançats: al sud-oest, les ciutats persòfones de Nixapur, Herat, Kabul i Gazna, no lluny de l'Indo; a la Xina, la barrera del riu Huang Ho.
L'exèrcit de Genguis Kan, després del seu pas per la Xina, torna a Mongòlia el 1225. Genguis Kan mor el 1227, i l'imperi va quedar en mans dels seus successors, que van iniciar la conquesta de la part sud de Rússia. Van enfrontar-se després als àrabs, expandint-se cap a Palestina i Egipte.
Segle Jotxi, que morí el mateix 1227, rebé els territoris de la confederació kiptxak i la Sibèria occidental, que passaren al seu fill Batu, el kanat del qual, conegut com l'horda d'Or, fou islamitzat a mitjan i es mantingué fins al 1335. Txagatai rebé el kanat de Karakitai i el Turquestan oriental. Ogodei rebé Karakoram i fou elegit kagan dels mongols (1229-1241), però els seus descendents perderen aviat l'hegemonia, i el títol passà a la branca de Tului. També van rebre territoris els dos germans de Genguis Kan: Qassar les terres de l'Argun i el riu Khailar; i Temugé Otchigin, a l'extrem oriental de Mongòlia, prop de l'antic país djurchat (moderna província de Girin).
Ogodei va ser el successor de Genguis Kan després de la Queriltay de 1229. El kagan, amb seu a Karakorum (al sud del llac Baikal), llançà les seves tropes en diverses direccions: en 1231 va conquerir l'Iran occidental, en 1234 el nord de la Xina derrotant a la dinastia Jin, va conquerir Corea en 1236, va tenir lloc la Invasió mongola de Rússia entre 1236 i 1240, va establir els protectorats sobre Geòrgia en 1236 i Armènia en 1239, i el regne dels búlgars del Volga quedà destruït en 1237.
miniatura|Retrat d'Ogodei del |enllaç=Special:FilePath/Ogadai_Khan.jpg Finalment, Batu du a terme una incursió a través de tot Polònia i Hongria, i no s'atura fins després d'haver arribat a les marques germàniques a Silèsia després de la batalla de Legnica, per culpa d'haver rebut la notícia de la mort d'Ogodei. Els caps mongols tornen tots a l'Àsia central per elegir el seu successor. Jean du Plan Carpin, un franciscà enviat pel papa, veu l'entronització de Guyuk (1246). Mentrestant, el Soldanat de Rum d'Àsia Menor queda aniquilat el 1243, amb la batalla de Köse Dağ, Claude Cahen, “Köse Dagh” Encyclopaedia of Islam, ed. by P. Bearman, et al. (Brill 2007) la qual cosa potser va afavorir el creixent poder ulterior dels otomans.
Quan Ogodei va morir, va esclatar una lluita de poder, amb el lideratge passant a Guyuk, fill d'Ogodei el 1246, però Guyuk va morir només dos anys després, el 1248, quan es preparava per combatre Batu Kan de la línia Jotxida. La regència va passar a la seva vídua Oghul Qaïmich que volia fer atribuir el tron a un dels prínceps de la línia d'Ogodei, Chiramon (nebot de Guyuk) o encara millor al fill que ella havia tingut amb Guyuk, de nom Qutcha. Però el deganat de la casa genguiskànida el tenia Batu Kan, que volia excloure a la branca d'Ogodei, i es va aliar amb la vídua de Tului, Sorgaqtani per donar el poder als fills de Tolui, germà d'Ogodei. El primer dels fills de Tolui a ser kagan va ser Möngke l'1 de juliol de 1251,. Sota el seu regnat, l'esforç es dirigeix cap a l'Orient Pròxim.
Hülegü el 1256 va iniciar les invasions contra els ismaïlites, capturant Alamut, Peter Willey, Eagle's nest: Ismaili castles in Iran and Syria, p.68 que va ser arrasada fins als fonaments, i el Califat Abbàssida, saquejant Bagdad el febrer de 1258. A la mort de Mongke el 1259 Hülegü va tornar a la capital i com a potencial kagan es va endur la majoria del seu exèrcit deixant entre 10.000 i 20.000 homes amb el seu millor general, el turc nestorià, Kitbuqa Noyan, que aliat amb Aitó I d'Armènia i Bohemon IV d'Antioquia va conquerir l'Emirat aiúbida d'Alep el gener del 1260, i An-Nàssir Yússuf ibn al-Aziz va abandonar Damasc i marxar al sud cap a Gaza on va intantar una aliança o quasi una submissió amb els mamelucs. Hama, Baalbek i Damasc foren ocupades pels mongols tot seguit. An-Nàssir Yússuf es va rendir a les forces d'Hulagu manadfes per Kitbuga (o Kitbuka) i va quedar presoner a Maragha.
El soldà mameluc Qútuz, llançant-se a l'ofensiva, aconseguí derrotar el setembre de 1260 un contingent mongol reduït que es trobava a Síria a la batalla d'Ayn Jalut, i tot Síria, inclosa Alep, va caure en mans mameluques.
Furiós per la derrota d'Ain Jalut, Hülegü va enviar un altre exèrcit sota Baidar, un dels generals de Kitbuqa i supervivent d'Ain Jalut, i després de rebre la submissió d'Harran i Edessa va creuar l'Eufrates, va saquejar Manbij i recolzat per les forces de Bohemond VI d'Antioquia i Aitó I d'Armènia va conquerir Alep, acabant amb la presència aiúbida a Síria. El novembre de 1260, les forces mongoles van aconseguir recuperar Alep. Alertat d'això, el governant aiúbida d'Homs, Al-Ashraf Musa aliar-se amb l'emir de Hama, Al-Mansur, i els emirs mamelucs d'Alep i derrotant Baidar a la batalla d'Homs el desembre, i els mongols van retirar-se a l'altra riba de l'Eufrates.
Mongke va optar pel budisme com a religió preferent i va concedir al seu germà Khublai el control dels territoris en poder dels mongols a la Xina.
Abans d'atacar als Song de front Khublai els va rodejar i va sortir de Shensi l'octubre del 1252, va travessar el Sichuan i va entrar a Yunnan, conquerint el Regne de Dali a Nan Chao, i després el general Uriyangqatai va atacar els tibetans, als quals va forçar a reconèixer el vassallatge mongol.
miniatura|Retrat de Khublai de l'àlbum de l'emperador Yuan La mort d'Ogodai havia salvat Europa i la de Mongke salva el Pròxim Orient mediterrani, d'on es retira Hülegü, germà de Mongke. Després de la mort de Mongke, Khublai, el seu germà, l'interès del qual està posat sobretot a la Xina, trasllada la capital de Karakorum a Pequín (1264).