L'F-16 Fighting Falcon és un avió de caça polivalent monomotor de la companyia estatunidenca General Dynamics per a la Força Aèria dels Estats Units. Va ser desenvolupat en la dècada dels anys setanta i va entrar en servei l'any 1978. Encara que originalment va ser dissenyat com a avió de caça lleuger d'acord amb les regles de vol visual diürnes, va evolucionar fins a convertir-se en un destacat caça polivalent. L'any 1993 el Fighting Falcon va canviar de fabricant, ja que General Dynamics va vendre la seva empresa de producció d'aeronaus a la companyia Lockheed, la qual esdevindria Lockheed Martin després de la seva fusió, l'any 1995, amb Martin Marietta. L'avió també ha estat construït, sota llicència, en països com Bèlgica, els Països Baixos, Turquia i Corea del Sud.
Característiques generals L' F-16 és un avió especialitzat en el combat proper que va introduir nombroses innovacions, entre les quals s'inclouen una cabina tipus bombolla sense armadura per a una millor visibilitat, la palanca de control lateral per a un millor control amb força G elevada, i el seient reclinat per reduir l'efecte de les forces G en el pilot. Es tracta del primer avió de combat dissenyat per suportar girs de 9 G. La seva elevada relació potència/pes li proporciona prou força per, si cal, ascendir i accelerar verticalment. Per dur a terme les seves missions disposa d'un canó automàtic intern M61 Vulcan, i fins a onze suports externs per muntar diversos tipus de míssils, bombes, tancs de combustible suplementaris i pods (contenidors d'aviònica, contramesures, etc.).
miniatura|Un F-16C Fighting Falcon de la Força Aèria dels Estats Units. L'F-16 ha aconseguit un gran èxit al mercat d'exportació. Ha estat seleccionat per les forces aèries de vint-i-cinc països, per la qual cosa ha esdevingut el programa més gran d'aviació de combat de reacció d'Occident, amb més de 4.400 avions construïts des de l'inici de la producció, l'any 1976. S'ha utilitzat en nombrosos conflictes armats, sobretot a la zona dels Balcans i de l'Orient Mitjà. Aquesta aeronau també es pot veure en dos grups d'acrobàcia aèria: el Thunderbirds dels Estats Units, des del 1983, i el Black Knights de Singapur, des del 2000.
Tot i que el nom oficial de l'F-16 és Fighting Falcon (que en anglès significa «falcó lluitador» o «falcó de baralla»), també és molt conegut pel sobrenom "Viper" (escurçó).Peacock 1997, p. 100.
Està previst que l'F-16 romangui en servei amb la Força Aèria dels Estats Units fins a l'any 2025. L'avió que el substituirà és el Lockheed Martin F-35 Lightning II, l'entrada en servei del qual està prevista per a l'any 2011, que l'anirà reemplaçant gradualment.
Desenvolupament Origen Amb l'experiència dels combats aeris de la Guerra de Vietnam, els militars dels Estats Units van descobrir diversos desavantatges en les capacitats dels caces que havien desplegat, com l'F-4 Phantom II. La deficiència principal era que ni els avions ni l'entrenament dels seus pilots estaven preparats per al combat proper.Spick, Mike, ed. "F-16 Fighting Falcon". Great Book of Modern Warplanes. St. Paul, MN: MBI, 2000. Aquesta necessitat de nous caces de superioritat aèria va portar la Força Aèria dels Estats Units (USAF) a iniciar, l'any 1965, dos projectes per desenvolupar nous avions d'altes prestacions: El programa FX (Fighter Experimental: Caça Experimental) que buscava un disseny bimotor de l'ordre de 20 tones de pes, amb ala de geometria variable, aviònica avançada i míssils de llarg abast. El programa ADF (Advanced Day Fighter: Caça Diürn Avançat) amb expectatives de dissenyar un caça lleuger d'unes 11 tones que pogués superar en un 25% les prestacions del MiG-21 soviètic.
Tot i aquesta planificació inicial, el juliol de 1967 va aparèixer el MiG-25, un model soviètic molt superior i amb capacitat per aconseguir velocitats pròximes a Mach 3. Davant d'aquest fet, el Departament de Defensa dels Estats Units va donar prioritat al programa FX, que va portar fins a l'F-15 Eagle. El programa ADF va ser ajornat.Richardson 1990, p. 7.
Programa LWF Es tracta d'un grup informal, però influent, anomenat Fighter Mafia, liderat per l'analista de sistemes Pierre Sprey, el pilot de proves Charles I. Meyers i el pilot de caça Adolfo Giampaoli. El grup considerava que el programa de l'F-15 anava per mal camí, ja que continuava sent un avió de grans dimensions, no especialment capacitat per al combat de curt abast. A més, creia que el que calia per a la Força Aèria era un nou avió de combat lleuger, barat i amb bona maniobrabilitat, mentre que la USAF insistia que la prioritat era l'F-15. No obstant això, el suport a la Fighter Mafia va anar augmentant al Congrés dels Estats Units i a la Secretaria de Defensa. Així, el 16 de gener de 1971 el sotssecretari de Defensa David A. Packard va anunciar el programa LWF (Lightweight Fighter: Caça Lleuger), per avaluar les possibilitats de tal concepte de disseny.
El programa LWF buscava un avió d'un pes màxim de 9.000 kg, amb costos baixos i altes prestacions, per sota de Mach 1.6, gràcies a una bona relació empenyiment/pes. En principi, el projecte tan sols pretenia avaluar fins a quin grau es podria desenvolupar un caça petit i barat, però ràpidament es va veure el seu potencial d'exportació per reemplaçar el model F-104 Starfighter. Packard va advocar pel model de competició entre diferents companyies. Es van acabar triant dos dissenys per fer-ne els prototips. Després d'una avaluació extensiva havia de sortir-ne el vencedor. Els fabricants Boeing, General Dynamics, Ling-Temco-Vought i Rockwell van proposar avions monomotors, mentre que Northrop va presentar un disseny bimotor. Tot i que les propostes de Boeing i General Dynamics eren les millors, els dos avions triats per a la competició van ser els de General Dynamics i el de Northrop, ja que els països interessats en la compra d'aquest nou avió buscaven un bimotor, arran dels nombrosos accidents que havia patit el monomotor F-104.
Prototips miniatura|Els prototips General Dynamics YF-16 i Northrop YF-17 volant junts. El 13 d'abril de 1972 van ser triats els models General Dynamics 401 i Northrop P.530, reanomenant-los YF-16 i YF-17 respectivament. Mentre que l'YF-17 era un avió relativament convencional, l'YF-16 era totalment nou que incloïa innovacions tecnològiques nombroses. Per exemple, el control per senyals elèctrics, una maniobrabilitat adaptada a la inestabilitat de vol i la dotació de cabina de vol avançada.
El primer vol del prototip YF-16 fou a la Base de la Força Aèria Edwards (Califòrnia), el 21 de gener de 1974. Tot i això no era un vol previst, ja que es tractava d'una prova de rodatge en pista a alta velocitat. Però a 222 km/h l'avió va començar a oscil·lar violentament i el pilot de proves Phil Oestricher va decidir elevar-se per evitar sortir-se de la pista. El primer vol planificat va ocórrer el 2 de febrer d'aquest mateix any, en el qual l'avió va aconseguir ascendir fins als 9.000 m i va accelerar fins a velocitats de més de 600 km/h. El segon prototip va volar el 9 de març de 1974.Richardson 1990, pàg. 12-13.
Continuava existint rebuig al programa LWF en el si de la Força Aèria, perquè es veia com una amenaça a l'F-15. El programa va ser reanomenat ACF (Air Combat Fighter, Avió de Combat Aeri) l'abril de 1974 per rebaixar l'oposició. Mentre, quatre països de l'OTAN, (Bèlgica, Dinamarca, Països Baixos i Noruega) estaven interessats a buscar un avió que substituís els seus F-104. Entre les opcions estudiades es trobaven el Mirage F1, el Saab Viggen i els dos ACF. El guanyador del programa ACF seria probablement el triat, però els quatre països volien saber si la USAF també adquiriria el nou model. L'octubre de 1974 el secretari de Defensa, James R. Schlesinger, va anunciar la intenció per part de la Força Aèria de comprar-ne 600 unitats, amb la possibilitat d'ampliació fins a 1.400 o més.
El 13 de gener de 1975, l'YF-16 va ser triat vencedor de l'ACF en ser més maniobrable, més barat i tenir major abast. Una altra raó esgrimida per la USAF era que l'YF-16 usava el motor Pratt & Whitney F100, el mateix que l'F-15. També va haver-hi raons polítiques, ja que, amb el final del General Dynamics F-111, el futur de General Dynamics estava en dubte.
Evolució Després de ser seleccionat, el disseny de l'YF-16 va ser millorat fins a arribar al model de producció anomenat F-16. El fuselatge es va allargar 26,9 cm, el radom del morro va ser canviat per un de més gran a fi d'albergar el radar AN/APG-66, l'àrea alar va ser incrementada de 26 a 28 m², l'altura del timó de cua va ser reduïda significativament, les aletes ventrals van ser allargades, s'hi van afegir dos compartiments de reserva més, i la porta de dues fulles original per a la roda davantera va ser reemplaçada per una única porta de batent lateral. Aquestes modificacions van fer que el pes de l'F-16 s'incrementés prop d'un 25%, en relació amb els prototips YF-16.Peacock 1997, pàg. 31-32.Spick 2000, p. 196.
Un altre canvi necessari, que originalment havia estat passat per alt, va ser provocat per la necessitat de més control de caboteig per evitar condicions d'entrada en pèrdua a grans angles d'atac. Les proves sobre models de l'YF-16 dutes a terme pel Langley Research Center havien trobat el possible problema, però cap altre laboratori havia estat capaç de reproduir-ho. Les proves de vol de l'YF-16 no havien estat prou exhaustives per a resoldre la qüestió, però les pertinents proves de vol amb els avions de pre-producció FSD van demostrar que era una autèntica preocupació. Com a resultat, es va incrementar l'àrea dels estabilitzadors horitzontals un 25%. Aquesta «cua gran» va ser introduïda en el Bloc 15 l'any 1981, i posteriorment aplicada als avions que ja havien estat produïts prèviament. A més de reduir significativament (encara que no eliminat) el risc d'entrada en pèrdua, els estabilitzadors més grans també milloren l'estabilitat i permeten una rotació d'enlairament més ràpida.Darling 2003, p. 56.
Durant la dècada dels vuitanta es va dur a terme el programa MSIP (Multinational Staged Improvement Program), amb l'objectiu de desenvolupar noves capacitats per a l'F-16, mitigar riscos durant actualitzacions de tecnologia, i assegurar la seva validesa en un entorn d'amenaces canviants. El programa va modernitzar l'F-16 en tres etapes. En general, el procés MSIP va permetre una ràpida introducció de noves capacitats a baix cost i amb riscos reduïts, en comparació amb els programes de modernització, i millores de sistemes tradicionals. L'F-16 va ser objecte d'altres programes de millora i programes d'extensió de vida de servei en la primera dècada del 2000.
Producció +Producció del F-16Fabricant originalGeneral Dynamics1975 - 1993Lockheed1993 - 1995Lockheed Martin1995 - act.Grup de Participació Europea Fokker (2a línia de muntatge) SABCA (3a línia de muntatge) Kongsberg (parts) Terma A/S (parts)Altres sota llicència TAI (4a línia de muntatge) KAI (5a línia de muntatge)
La fabricació dels avions de pre-producció F-16 FSD es va engegar a la planta de Fort Worth de General Dynamics a Texas, a finals de 1975. El primer exemplar, un monoplaça F-16A, va sortir de la fàbrica el 20 d'octubre de 1976, i va realitzar el seu primer vol el 8 de desembre del mateix any. El primer model biplaça va dur a terme el seu primer vol el 8 d'agost de 1977. El model estàndard de producció inicial va volar per primera vegada el 7 d'agost de 1978, i el seu lliurament va ser acceptat per la Força Aèria dels Estats Units el 6 de gener de 1979. L'F-16 va rebre el 21 de juliol de 1980 el seu sobrenom formal de "Fighting Falcon", i va entrar en servei operacional a la USAF amb la 388a Ala de Caces Tàctics de la Base de la Força Aèria Hill l'1 d'octubre de 1980.Peacock 1997, pàg. 17-19, 33-34.