miniatura|Vista interior d'un supermercat SPAR a Son Moro, Cala Millor (Mallorca). Les prestatgeries a banda i banda del passadís mostren productes envasats, principalment aperitius i rebosteria, i al fons seccions de congelats i de fruites i verdures. Un supermercat és una botiga que ofereix una àmplia varietat d'aliments, begudes i productes de neteja de la llar i de la roba, o productes de perfumeria i parafarmàcia.
Els supermercats, combinats amb uns grans magatzems de vegades es coneixen com a hipermercats. El supermercat tradicional ocupa una gran quantitat d'espai, generalment en un sol nivell. Solen estar situats a prop d'una zona residencial.o urbana de les poblacions L'atractiu bàsic és la disponibilitat d'una àmplia selecció de productes sota un mateix sostre, a preus relativament baixos. També s'inclouen altres facilitats com aparcaments i la comoditat d'un horari de compra que s'allarga fins al vespre. Els supermercats solen destinar grans pressupostos a la publicitat, generalment a través de premsa, televisió i xarxes.
Les cadenes de botigues, solen ser la fórmula que utiltizen els supermercats per organitzar-se, les quals compten amb grans centres de distribució de les seves empreses matrius, fet que augmenta les oportunitats d'economies d'escala. Solen adquirir productes als fabricants a preus més baixos que a les botigues minoristes. També minimitzen els costos de finançament pagant els productes, almenys 30 dies després de la recepció. Els supermercats compensen els seus baixos marges amb un alt volum de vendes. La fórmula d''autoservei redueix els costos laborals i altres costos fixos a través de la tecnologia de caixers d'autoservei i l'ús de la RFID per la gestió dels productes.
Funcionament miniatura|Caixes de pagament amb lector de codis de barres a un supermercat de Virginia Beach, Va. dl 2002
miniatura|Caixa d'autoservei, amb escaneig de codis de barres i caixa de pagament al supermercat Meny a Industrivegen, al municipi d'Os, comtat de Hordaland (Noruega) el 2019
Els clients que entren a un supermercat generalment el recorren amb un carret o cistella, en el qual van guardant els productes que volen comprar, els quals estan distribuïts per seccions: ultramarins, aliments frescos, aliments congelats, ultraprocessats, precuinats, o begudes.
Aquestes seccions, al seu torn, s'organitzen en passadissos classificats per la seva naturalesa:galetes, cereals, fruites, carns. Lobjectiu és que el client faci el recorregut més ampli possible de manera que els productes de primera necessitat s'hi col·loquen en diferents punts, generalment, allunyats de l'entrada: carn, peix, fruita i llegums, joguines, pa, llet, aigua. El mobiliari amb prestatges on s'exposen els productes es denomina góndola i el seu lateral, capçalera de góndola. Els productes congelats i lactis s'exposen en arcons frigorífics. La part del màrqueting que s'ocupa de les tècniques d'optimització de venda de productes en una superfície d'autoservei es denomina marxandatge.
Els establiments, compten amb guixetes que permeten als clients deixar aquells elements d'ús personal que puguin interferir en la compra dels productes de l'establiment. Així mateix s'utilitzen sistems de control de seguretat amb miralls, i càmares que vigilen el ciient durant el procés de compra, i que al final, haurà de passar per aparells detectors que controlen la sustracció indeguda de la mercaderia.
La informatització dels supermercats amb el codi universal de producte va suposar un gran avenç tant per la gestió de productes com per l'adquisició final per part del client, amb el pagament de la cistella de la compra a la caixa mitjançant sistemes de lectors de codis que es situen a la sortida de l'establiment i caixers automàtics, els quals es van presentar incialment per David R Humble el 1984 a Londres, i popularitzats a la dècada dels 1990. La identificació dels productes amb tecnologia RFID (identificació per radiofrequência) permet una major traçabilitat d'estocs, control de la caducitat, el malbaratament alimentari, i agilització de l'inventari dels productes. mentre que el pagament sense contacte (contactless), endegat a Espanya per Caprabo el 2012, facilita l'agilitat dels pagaments.
Història Naixement del supemercat; 1900-1929
Inicialment, la venda al detall va començar a gestionar-se mitjançant un assistent que anava a cercar els productes que es trobaven a les prestatgeries del darrere del taulell del comerç, mentre els clients demanaven els articles que volien. La majoria dels aliments i mercaderies no es presentaven en envasos de mida individual pel seu consum, per la qual cosa un ajudant mesurava la quantitat exacta sol·licitada que l'envoltava pel consumidor. Aquesta pràctica era lenta i requeria una força important de mà d'obra amb un cost elevat de personal. La compra de queviures també implicava el trasllat a botigues especialitzades, com verduleries, carnisseries, forns, peixateria, o magatzems generals. La llet i altres articles de curta durada eren lliurats a les lleteries, sorgint problemes d'adulteració i higiene per la salut de les persones.
The Great Atlantic & Pacific Tea Company (A&P) fundada el 1859, va ser de les primeres cadenes de botigues de queviures d'èxit a Canadà i Estats Units, i en la dècada del 1920 es van ampliar les farnquícies amb venda de productes peribles. A principis del , Vincent Astor, als Estats Units, va desenvolupar el concepte d'un mercat d'aliments barats basat en economies d'escala. Així doncs, el Mercat Astor va ser concebut el 1915, amb una inversió de 750.000 dòlars en una cantonada de la 95 i Broadway, a Manhattan, on es venia carn, fruita, productes i flors a l'aire lliure. però el mercat va tancar el 1917. El concepte de botiga de queviures d'autoservei va ser desenvolupat per l'empresari Clarence Saunders amb la seva cadena de botigues Piggly Wiggly, la primera de les quals va obrir el 1916. Les botigues van ser un èxit financer i Saunders va començar a oferir franquícies.
Dels ultramarins als supermercats: 1930-1950 En la dècada del 1930, a partir dels canvis en el consum propiciats per la Gran Depressió, als Estats Units operaven les cadenes de supermercats de Califòrnia conegudes com Alpha Beta i Ralphs amb 1.100 m2. Ambdues cadenes encara no eren veritables supermercats en el sentit modern perquè els seus preus continuaven sent força alts, al contrari des preus barats definitoris dels supermercats Altres punts de venda similars els trobem a Texas amb Weingarten's i Henke & Pillot. En aquest període apareixen també altres cadenes americanes com Kroger i Safeway Inc.Es aquí quan s'inicia una renovació en el concepte de supermercat, quan un antic empleat de Kroger, Michael J. Cullen, el 4 d'agost de 1930, crea a la ciutat de Nova York, el seu embrió de botiga, la King Kullen, dissenyada per Joseph Unger,. originant la pràctica de cistelles per recollir queviures abans de pagar a un taulell. Tot el que s'exposava a la venda a la botiga, tenia els preus clarament marcats, i per aquest motiu ja no s'havia de regatejar els preus. En el moment de la mort de Cullen el 1936, hi havia disset botigues King Kullen en funcionament, desenvolupant la idea de departaments d'alimentació separats, afegint un aparcament A partir d'aquí es defineix el terme "supermercat" ja que els preus aplicats a les mercaderies eren molt barats. miniatura|305x305px|Bediene Dich selbst... (Servei-te tú mateix...). Primer supermercat a Alemanya el 1949, pel majorista Müller a Augsburg amb la creació d'una "Botiga Blava"|esquerra A&P, va esdevenir la cadena de supermercats més gran d'aquella època, canviant l'experiència minorista tradicionalment lenta i social, per treballs repetitius i especialitzats necessaris per operar un supermercat modern. Els dependents de magatzem, generalment homes, movien caixes i mantenien els prestatges plens de productes, mentre que les caixeres, generalment dones, ajudaven als clients. A mesura que les grans cadenes de supermercats van començar a dominar el panorama comercial americà, sorgí la idea del "monopsoni", proposada per l'economista de Cambridge Joan Robinson el 1933, com un recurs retòric contra les cadenes. La reacció pública va impulsar la pressió política per igualar el terreny de joc per als venedors més petits que no podien arribar a les economies d'escala en competència imperfecta. El 1936, es va implementar la Llei Robinson-Patman, com una forma d'evitar que aquestes grans cadenes utilitzessin el seu poder adquisitiu per obtenir avantatges sobre les botigues petites, si bé no es va aplicar bé i no va tenir gaire impacte social.
El 1938, A&P ja havia obert més de 1.100 supermercats, però dos anys més tard, els costos de salaris i despeses fixes va conduir a pèrdues que provocarien el tancament de moltes franquícies. El nombre de supermercats americans gairebé es va triplicar, passant de 1.200 en 32 estats el 1936 a més de 3.000 en 47 estats el 1937, i arribant a 15.000 el 1950.
Expànsió fora dels Estats Units: 1950-1985 Amb la fi de la Segona Guerra Mundial es produeix un gran creixement econòmic als països adherits a la OCDE, conegut com a Trente Glorieuses (1945-1975), que afavorirà el desenvolupament suburbà, amb un creixement del parc automobilístic i la proliferació de centres comercials com a botiga principal juntament amb altres minoristes més petits. A partir d'aquest moment apareix també el concepte de botiga de descompte a banda i banda de l'Atlàntic, on alguns articles s'ofereixen amb un descompte considerable respecte a altres minoristes.Els canals d'autoservei majorista o Cash and carry («Compra(ho) i emporta't(ho)», tenen un èxit inicial a la RFDA, esdevenint canals de distribució per detallistes independents i l'hosteleria. Makro, que neix el 1968 a Amsterdam és considerada era la cadena dominant en aquest sector fins que el 1998 les tendes a Europa serien venudes a Metro AG.
Al Regne Unit, l'autoservei va trigar més a establir-se. Fins i tot el 1947, només hi havia deu botigues d'autoservei al país. El 1951, Patrick Galvani, exmarí nord-americà gendre del president d'Express Dairies, va proposar obrir una cadena de supermercats a tot el país. El primer supermercat del Regne Unit sota la nova marca Premier Supermarkets va obrir a Streatham, South London,. El 1959 obririen al Regne Unit més de 1.660 establiments d'autoservei en el sector alimentari. El moviment cooperatiu dels bens de consum, va ser el que va endegar l'autoservei al Regne Unit. Progressivament, altres cadenes van emergir donant lloc a les quatre gans marques que dominen el mercat anglès: Tesco (1919), Asda (1965), Sainsbury's (1869) i Morrisons (1899).
A França, la primera botiga de descompte va obrir el 1949 per Édouard Leclerc a Landerneau, una petita ciutat de Bretanya. A diferència dels seus competidors de l'època, va defensar escurçar els canals de distribució eliminant intermediaris, reduint els marges, alhora que introduïa el valor de la productivitat. L'èxit de la fórmula va portar Leclerc a crear una xarxa de minoristes independents, estenent-se a escala nacional quan, el 1958, es va obrir el primer Centre Leclerc a la regió de París. Aviat, tots els nous minoristes d'alimentació van seguir aquest corrent que es coneixeria com “la grande distribution”, amb grans superfícies de venda associades al centre de les ciutats. El seu èxit va donar lloc a una reacció social i política amb un debat sobre la desaparició de les botigues "petites" causada per la competència "deslleial" que exercien aquests grans magatzems.