miniatura|Escut d'Elx La història d'Elx (València) ve marcada en els seus inicis pels diferents pobles del Mediterrani que foren poblant el sud-est de la península Ibèrica, i arribaren a tenir una especial importància en l'època de dominació romana, en què fou Colonia Iulia Ausgusta.
Prehistòria El territori d'Elx mostra senyals d'ocupació que es remunten cap a l'any , en l'era del Neolític, quan els primers humans van poblar el vessant nord-est de l'Alcúdia, al sud de l'actual emplaçament de la ciutat, on s'han trobat ceràmiques impreses, tant cardials com incises. De l'edat del coure s'han trobat als voltants del jaciment de l'Alcúdia restes d'alguna agrupació de cabanes alineades formant uns carrers rudimentaris.
Antiguitat
Origen ibèric miniatura|La Dama d'Elx, trobada Els orígens de la ciutat es remunten al període iber. Tradicionalment s'havia dit que la ciutat romana es desenvolupà a partir d'un oppidum ibèric contestà establert el al jaciment de l'Alcúdia o abans, però actualment es posa en dubte aquesta possibilitat i sembla que el poblat ibèric original, mal documentat, no aparegué fins al . Del període iber data la famosa escultura de la Dama d'Elx, representació d'una sacerdotessa ibera amb vestit cerimonial que constituïx una de les més importants obres de l'art iber.
L'arqueologia detecta un buit documental al llarg del i part del aC, cosa que s'ha interpretat com una fase d'abandonament. És possible que loppidum fos abandonat cap al , després de la batalla d'Ilici, documentada per Diodor de Sicília (el qual anomena la ciutat Helikē), en la qual morí el general cartaginés Amílcar Barca.Diodor de Sicília, Bibliotheca Historica, XXV 10-12.
Època romana miniatura|Restes d'una domus romana a l'Alcúdia miniatura|La Venus d'Ílici, de l'època romana Sembla que cap al darrer quart del , quan el domini romà a la zona ja era plenament efectiu, l'antic oppidum de l'Alcúdia es reocupà. Es tractà, per tant, d'una fundació ex novo en un antic poblat abandonat de feia un segle. La localització de la nova ciutat romana, Ílici, a la ruta que unia Cartago Nova i Tàrraco, cobrava encara més sentit després de la fundació de Valentia el , i per això encara no estava connectada per mar, car el Port encara no funcionava. Culturalment es tractava d'una ciutat híbrida, ètnicament mixta, on es mesclava el component iber autòcton amb un contingent forà, probablement itàlic. L'urbanisme de la ciutat era plenament romà, però en les produccions ceràmiques es veu clar el component ibèric.
Però el , seguint les polítiques cesarianes de fundació de colònies per veterans, el triumvir Emili Lèpid concedí a la ciutat d'Ílici la condició de colònia romana, amb el consegüent establiment de colons romans i itàlics i obres públiques pròpies d'una ciutat tal. La ciutat rebé el nom cerimonial de Colonia Iulia Ilici, en honor al seu promotor. Continuant amb la política colonial del seu oncle, August, en el seu segon viatge a Hispània estatuí la refundació de la colònia l'any , amb la consegüent deductio de veterans de guerra, procedents de les guerres càntabres. La promoció de la refundació corregué a compte de Titus Estatili Taure, amic personal d'August, cònsol el , del qual s'ha trobat un pedestal a la ciutat. La ciutat fou rebatejada amb el nom ceremonial de Colonia Iulia Ilici' Augusta. Al moment de la refundació augustea correspon la tabula ilicitana, un bronze trobat a la ciutat en què s'indica el repartiment de terres entre deu dels nous colons, que aporta gran informació en part perquè conté praenomen, nomen, filiació i procedència de tots els individus esmentats.
La refundació portà grans canvis a la colònia. En temps d'August es promogué la construcció del Port de la colònia, que li donà sortida per mar i l'obrí al gran mercat de les importacions i exportacions del comerç mediterrani romà. Pel que fa a l'urbanisme, la ciutat comptava amb murades i dues termes, les occidentals i les orientals; juntament amb l'amfiteatre i el fòrum, la localització dels quals és subjecta a debat, tot plegat formà part del projecte urbanístic imperial de la colònia d'Ílici.
Fins i tot després de la refundació d'August, els arqueòlegs i historiadors coincideixen a afirmar que Ílici «es va produir un sincretisme cultural molt intens que va treballar fins i tot en els tallers ceràmics locals, capaços d'assolir una simbiosi formal i estilística en què es van mesclar les tradicions artesanals indígenes amb els nous gusts d'una societat plenament romana».
Pel que fa a les fonts antigues, ja s'ha vist que Diodor l'anomena Helikē. Entre els geògrafs, Plini el Vell l'anomena colonia inmunis Ilici,Plini, Història Natural, III 19. mentre que Pomponi Mela (Ilicem, en acusatiu)Pomponi Mela, Geografia, II 93. i Claudi Ptolemeu ( Ilikís)Ptolemeu, Geografia II 6.61. es limiten a esmentar-la. També apareix als itineraris tardans, el d'Antoní i el Geògraf de Ravenna.
La ciutat florí al llarg de l'Imperi i, contràriament a allò que s'havia dit, l'evidència arqueològica demostra que Ílici resistí la gran Crisi del , de la qual es ressentiren bona part de les ciutats de l'Imperi. La decadència, però, era inevitable, encara que, en aquest cas, no es percep fins al i al llarg de tot el . Durant aquest període es constata d'abandonament del port i de molts d'edificis i infraestructures públiques com ara el clavegueram, les termes i vies públiques, parcialment espoliats, parcialment convertits en abocadors urbans i també en necròpolis. D'aquest període data la basílica d'Ílici, mostra de la importància que, tot i així, mantenia la ciutat com a seu episcopal durant el període romà d'Orient, de gairebé cent anys. El final de la ciutat, però, tal com s'havia conegut fins llavors, arribà el , quan la ciutat ja es trobava en un profund declivi i en el moment de l'arribada de l'Islam. La ciutat apareix esmentada al Pacte de Tudmir del 713, però fou ràpidament abandonada en favor del nou emplaçament, una mica més al nord, llavor de l'actual ciutat d'Elx. L'antiga ciutat al turó de l'Alcúdia pogué perviure com a alqueria al llarg de l'ocupació musulmana, car, després de la Reconquesta el 1244, en un document es testimonia a l'entorn d'Elx una tal Madina Qadima ('ciutat antiga'), probable record de l'Ílici visigoda i tardoromana.
Edat mitjana miniatura|Representació d'Elx en les Cantigues de Santa Maria, Època islàmica Sota el domini musulmà en l'edat mitjana, la ciutat s'establix a l'emplaçament actual, a la zona denominada la Vila Murada. És en aquesta època de desenvolupament agrícola quan s'hi introduïx un complex sistema de regadiu, en què les palmeres delimitaven les parcel·les de cadascun dels cultius. A mitjan , Elx formava part de la taifa de Múrcia.
Conquesta catalanoaragonesa En virtut del tractat d'Almizrà (1244) pel qual les corones de Castella i Catalunya-Aragó es repartiren el Regne de Múrcia, Elx entrà dintre la zona de conquesta castellana. La conquesta cristiana s'efectuà per l'infant Alfons (futur Alfons X el Savi) al voltant de l'any 1250, i passà així Elx a la corona de Castella. Arran de la conquesta, va ser constituït el senyoriu d'Elx, encomanat a l'infant Juan Manuel, germà d'Alfons X i un dels grans escriptors castellans de l'edat mitjana.
Després d'una revolta musulmana en l'any 1265, Alfons X de Castella hagué de demanar ajuda al monarca català Jaume I; aquest ajudà els castellans a recuperar la vila, juntament amb els territoris propers. Com a represàlia, els musulmans foren expulsats de la ciutat i es veieren obligats a edificar una nova població en les proximitats de la Vila Murada, coneguda actualment com el Raval de Sant Joan. El 1296 Jaume II atacà els territoris castellans situats en la meitat sud-est de la península i conquerí, entre altres llocs, la ciutat d'Elx. El 1305 se signà a la vila el tractat d'Elx, un acord realitzat entre els regnes de Castella i de Catalunya-Aragó en què se'n van fixar nous límits fronterers: passà Elx, juntament amb altres llocs com Alacant o Oriola, al Regne de València. No obstant això, el senyoriu seguí en mans del castellà don Juan Manuel.
En el , concretament el dia 4 de maig de 1334, a la catedral de Barcelona, Jaume el Just feu donació amb clàusula de reversió a la corona al seu cinqué fill, l'infant Ramon Berenguer (1308-1364), comte de Prades, de la vila d'Elx, amb el seu port del cap de l'Aljub (també dit Aljuge, Algibe o Aljubs), que va prendre més tard el nom de Poble Nou i, finalment, Santa Pola. El 18 de febrer de 1337, l'infant de Catalunya-Aragó concedeix al Consell d'Elx permís per a edificar “una torre” a l'illa de Santa Pola (o illa Plana), que pertanyia al seu terme, per a guàrdia del seu port i dels navegants. El 1332, durant la guerra per la conquesta del Regne de Granada fou atacada pels granadins encapçalats per Abu-I-Nuaym Ridwan ibn Abd Allah. Posteriorment, Elx i Crevillent anaren a les mans de Juan (fill d'Alfons IV el Benigne i Leonor de Castella) i des del 8 d'agost de 1358 a l'infant Martí, segon fill de Pere IV d'Aragó.
Edat moderna Els segles i són conflictius socialment. D'una banda, en les Germanies, la vila aprofita l'ocasió que li brindava la revolta agermanada per a impedir la presa de possessió de Dídac de Cárdenas i proclamar la seua vinculació a la corona. El fracàs d'aquesta revolta, militarment esclatada per tropes de l'aristocràcia al capdavant de les quals anava el mateix senyor d'Elx i el marqués de Vélez, suposà, una vegada més, l'esclat de l'ideal de municipi reial baix medieval. D'altra banda, l'expulsió morisca que no sols va significar la pèrdua d'un terç de la població, ja que investigacions recents mostren que la població musulmana del raval no era una simple comunitat camperola unívocament sotmesa al poder dels Càrdenas, sinó una col·lectivitat que practica una agricultura comercialitzada sobre l'àrea de l'antic Magram. La repoblació duta a terme per Jordi de Càrdenas entre 1609-1611 intentava no sols refer una greu situació econòmica que potser vingués d'abans però que es va accelerar ràpidament amb l'expulsió, sinó recompondre una situació de debilitat política, que fou en aquell moment parcialment compensada en entrar les oligarquies propietàries urbanes entre els beneficiaris de la repoblació, juntament amb altres molts veïns d'extracció social artesana i camperola. D'altra banda, naix una complicada organització social que començava a produir una poderosa oligarquia propietària composta per cavallers, ciutadans, rectors dels municipi, advocats, metges notaris i una burgesia de comerciants, bona part de la qual era d'origen estranger. Un artesanat molt heterogeni organitzat en gremis i una sèrie de capes de treballadors, llauradors i camperols que establia ja les bases d'intercanvi i explotació. Al cap i a la fi, amb la baixada de rendiments productius del camp propiciat per l'expulsió morisca, la delinqüència, el bandolerisme i la resistència senyorial, el 1644, amb la presa de possessió de Jaume de Càrdenas, germà i hereu del recentment mort Jordi, són el detonant d'una sèrie de conflictes que es traduïxen en un estira-i-arronsa entre la vila i la institució senyorial que van acabar amb la consecució favorable d'aquesta, de la sentència del plet de reversió a la corona el 1697.
miniatura|Palau d'Altamira, segle XV