La paraula argument (del llatí argumentum) s'aplica, a voltes, a un discurs amb referència a un contingut que es dirigeix a l'interlocutor amb finalitats diferents. La qualitat fonamental d'un argument és la consistència i coherència, entenent per tal el fet que el contingut de l'expressió, discurs o obra adquireixi sentit o significació d'alguna de les formes següents.
Es tracta d'un terme molt emprat en literatura. Ve del mot llati argumentum, que vol dir ‘justificació’. Largument o sinopsi seria una story-line desenvolupada, el resum, ni més ni menys, d'una història que volem novel·lar o guionitzar. És, per ser més exactes, la defensa de la història. És convenient fer-lo per estudiar la viabilitat de producció, sobretot en el cas del cinema o del teatre, la viabilitat de mercat i la viabilitat artística o, cosa que és el mateix, els possibles costos i facturació i comptar amb la tecnologia i recursos humans adequats. Es considera que hauria de tenir de cinc a vint pàgines, més o menys, i hauria de contenir, per anar bé, les informacions següents:
Punt de vista El punt de vista és el punt on se situa el narrador per contar la història. El lector, que coneix les regles, sap que pot mentir, silenciar aspectes essencials i, fins i tot, deformar els esdeveniments. També és cert que el narrador, a fi de donar una aparença d'objectivitat, cedeix la veu i, per tant, la responsabilitat d'allò que explica, a un personatge, però segueix existint un problema de confiança.
Omnisciència i objectivitat La més important característica del narrador és l'omnisciència, que li permet estar en diversos llocs alhora, jutjar les accions dels personatges i, fins i tot, penetrar en el seu cervell, de manera que en coneix les preocupacions, els desitjos, les creences, les preferències. Aquest tret topa amb la incredulitat del lector, no tant perquè dubti de l'existència del narrador sinó perquè possiblement no li atorga les qualitats divines de les quals fa ostentació. Per això, s'ha buscat narradors que no les tinguessin. El problema, doncs, és l'objectivitat i, per això, la recerca de solucions.
Tipus de narradors El narrador pot formar part de la història (narrador intern) o no (narrador extern). Les narracions Aquella paret, aquella mimosa i La salamandra, de Mercè Rodoreda, són exemples del primer, mentre que El mar, de la mateixa autora i Le coeur simple, de Gustave Flaubert, en serien del segon. El narrador pot coincidir amb el protagonista de la història (narrador protagonista), com és el cas de La salamandra, abans mencionada, o ser simplement un mer testimoni (narrador testimoni), com és el cas de La dona de la botiga, de Katherine Mansfield. Mentre el narrador omniscient té tots els trets associats a aquesta qualitat, com en el cas de Crim i càstig, de Dostoievski, el narrador objectiu es limita a contar allò que es pot observar a través dels sentits i solament mostra els fets, sense analitzar-los, com en el cas de Sol i lluna, de Katherine Mansfield. El narrador-editor és aquell que conta uns fets que ha trobat escrits en un manuscrit o document perdut i que, a voltes no gosa reproduït fil per randa, com en el cas del Quixot. A voltes, el narrador es limita aparentment a posar el títol, com en cas de MS. Found in a Bottle, d'Edgar Allan Poe, però s'endevina la seva presència en la veu del suposat narrador, sobretot a l'inici, quan pretén convèncer els possibles lectors que les seves aventures són una experiència autèntica.
Estil indirecte lliure El narrador transmet en veu pròpia allò que pertany a la veu d'un dels personatges. Així, al segon capítol de Pilar Prim, de Narcís Oller, el narrador exclama: “Oh, quina impressió de soledat!”. No és ell qui té aquesta sensació sinó la protagonista. D'una manera semblant, el narrador de La mosca, de Katherine Mansfield, conclou: “Ni que matessin seria capaç de recordar-se'n.” No és tampoc seva la frase, entreveiem que correspon a l'amo, el protagonista despòtic i sense cor.
Monòleg interior El monòleg interior és una tècnica que ha caracteritzat la narratica contemporània. També és coneguda per corrent de consciència o flux de consciència. Mira de reproduir el corrent de pensament dels personatges, com queda palès des del primer moment a Mrs Dalloway, de Virginia Woolf. En la literatura catalana, tot i ser associada a l'anglesa, trobem molts exemples, com el capítol de Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, en què Maria es llença des de la teulada perquè la travessi una branca del llorer, i mor dessagnada. No cal, en aquest cas, un narrador omniscient que faci de mediador entre el pensament d'un personatge i el lector, ja que aquest el coneix directament i a doll.
Punt de vista polièdric Quan una narració presenta diversos narradors, llavors el punt de vista esdevé múltiple, polièdric. Així succeeix a Joc de testimonis (The Key to Nicholas Street), de Stanley Ellin, una esplèndida novel·la negra on la intriga es basa precisament en aquest recurs. Sucessivament, els personatges, que esdevenen narradors en un dels capítols, aporten noves dades, que el lector va processant perquè la sorpresa final no sigui sobtada.
Fal·làcia patètica La fal·làcia patètica consisteix a descriure la naturalesa amb finalitats introspectives, és a dir, es pretén que el lector l'associï amb els sentiments, les perspectives, les sensacions d'un determinat personatge. Al tercer capítol de Pilar Prim, de Narcís Oller, el crepuscle i ‘una gran mar de boires' es relacionen amb l'estat de melangia i de tristesa de la protagonista.
Temporalitat Encara que el temps verbal és important en el desenvolupament textual, no es fa referència aquí pas a aquest concepte. El que compte des d'un punt de vista narratològic són el temps de la història i el temps de la narració i les discordances que hi ha entre ambdues.
Temps de la història i temps de la narració Ja s'ha dit que l'argument és una idea nostra, del nostre cervell, és la defensa de la nostra història, però és clar, qualsevol història es desenvolupa temporalment, comença en un moment, per exemple el gener del 1999, i acaba en un altre, per exemple l'octubre del 2026, com succeeix a Cròniques marcianes, de Ray Bradbury. Aquest és el temps de la història. El temps de la narració, en canvi, és el de lectura, que segueix l'ordre lineal del manuscrit, del mecanoscrit o del llibre. Potser hi hauria d'haver una correspondència bijectiva entre ambdós temps, però no passa gairebé mai, perquè es presenten unes discordances notables.
Discordances Hi són. Esperaríem, per exemple, que en encetar una narració topéssim amb l'inici de la història. Doncs no, potser llegim el final, quan la protagonista, farta de la tortura psicològica del marit, el mata. També esperaríem que no se'ns amagués res. Doncs tampoc, com succeeix a Cròniques marcianes, que no sabem res d'allò que suceeix entre el desembre del 2005 i l'abril del 2006. I, finalment, desitjaríem que no hi hagués interrupcions dels fets (digressions, descripcions) que alentissin el ritme. Vegem-ne unes quantes: Acronologia Es tractaria del desordre cronològic dels esdeveniments que solen presentar les narracions actuals i que el lector mira d'ordenar adequadament. Sovint aquesta tècnica va associada a una altra, el corrent de consciència. Els salts temporals endavant i endarrere són constants, per exemple, a La gallina, de Mercè Rodoreda.
In medias res La tècnica narrativa in medias res, d'ascendència clàssica, consiteix a iniciar la narració en un instant àlgid i retrocedir per explicar-ne els antecedents. Així succeeix amb Julita, de Martí Genís i Aguilar, on l'autor presenta al primer capítol la greu malaltia de la protagonista, base del conflicte dramàtic, per retrocedir fins a anar al punt en què s'ha produït. Aquest recurs permet a l'autor fer un retrat detallat no solament de Julita sinó també del seu entorn familiar, especialment el pare.
Anticipació Es tracta d'avançar alguns fets que després la narració contarà. L'anticipació o prolepsi, tècnica inversa a la retrospecció o analepsi, és una de les principals formes d'anacronia que pot presentar una narració. Just començar, el narrador de La balda del cafè trist, de Carson McCullers, fa conèixer al lector per endavant elements del drama, com el següent: “l'exmarit de la senyoreta Amelia, un home terrible que tornà al poble després d'una llarga estada a la presó, que causà la ruïna (...).” Premonició Idea, pensament, somni especialment, que anuncia el que s'ha d'esdevenir. Avís misteriós, de Joaquim Ruyra, conta el somni en què la mare condueix el fill a través de la boscúria fins a arribar a una estació situada a la planura, on, després d'abraçar-lo, es precipita dintre d'un vagó impedint espaordida que l'acompanyi; pocs dies després, segueix contant, la mare emmalaltia i moria.
Flashback La retrospecció, analepsi, salt enrere o flashback consisteix a anar endarrere, de contar alguns fets anteriors a aquells que s'estan contant. Jacobé, de Joaquim Ruyra, comença en un dia lleig de tardor, segons el narrador, per anar immediatament endarrere per referir-se a la dida i a la seva filla, la protagonista, bàsicament per explicar com era abans. Es tracta d'un recurs molt emprat des de bon començament pel cinema. L'empra, per exemple Marcel Carné a Le Jour se Lève[: François, que assassina Valentin, desesperat s'atrinxera al seu apartament i, mentre la policia el cerca, repassa els esdeveniments que l'han portat al crim.
Digressió El temps de la història s'atura, però el de la narració avança amb els comentaris del narrador sobre els personatges o sobre els fets que conta. Aquest exemple és extret de l'acabament Julita, de Martí Genís i Aguilar: “Qui hagués vist aquells dos cors que respiraven un soldesig i els cremava un mateix sentiment batallant amb los accidents d'aquella terra relliscosa, enganyadora i falsa, al verb los sentits a la més xica impressió que orientés sos passos! (...) Ah! Desalentat, perdut lo nord d'aquell fúnebre laberint, se deixà caure, dèbil, sobre una pedra, com demanant més força per a continuar aquella ruta incerta i trista.” El·lipsi Es tracta de la supressió de fets de la història o bé perquè no són importants o bé perquè es pretén que el lector reconstrueixi la part eliminada, tenint en compte que aquest també n'és creador. A l'inici del quart capítol de Pilar Prim, de Narcís Oller, llegim “Quatre dies després”, la qual cosa vol dir que el narrador s'ha estalviat d'explicar-nos els esdeveniments que s'han produït entre el tercer i el quart capítol.
Resum Exposició resumida d'una història dins d'una narració. Així, per exemple, just abans de la cloenda de La balada del cafè trist, de Carson McCullers, el narrador fa un brevíssim resum de la novel·leta: “Sí, el poble és trist. A les tardes d'agost els carrers són buits, empolsegats, i, per sobre, el cel llueix com un vidre. Res no es mou; no se senten veuis de nens, només la remor de la filatura. (...) La casa de la sennyoreta Amèlia té un desplom tan gran cap a la dreta que ara només cal esperar que s'esfondri del tot, i la gent procura no passar per l'eixida. (...) No hi ha absolutament res a fer al poble.”
Localització Tant en la literatura com en el cinema se sol localitzar l'espai on transiten els personatges i transcorren els fets. Fer-ho, a vegades, és crucial. Quan això passa, la descripció de l'espai sol anar a l'inici de la narració, com succeeix a Josafat, de Prudenci Bertrana, a La balada del cafè trist, de Carson McCullers, i a Touch of Evil, film dirigit per Orson Welles.
L'ull que mira