Lescultura del Renaixement s'entén com un procés de recuperació de l'escultura de l'antiguitat clàssica. Els escultors van considerar les restes artístiques i els descobriments de jaciments d'aquesta època passada la inspiració perfecta per a les seves obres. També es van inspirar en la Natura. En aquest context, cal tenir en compte l'excepció dels artistes flamencs al nord d'Europa, els quals a més a més de superar l'estil figuratiu del gòtic van promoure un renaixement aliè a l'italià, sobretot a l'apartat de la pintura.Castelfranchi Vegas, Liana (1996) pàg. 43
Renéixer l'antiguitat amb l'abandonament del medieval, que per a Giorgio Vasari «havia estat un món propi de gots»,Sureda, Joan, (1988) pàg. 10 i el reconeixement dels clàssics amb totes les seves variants i matisos va ser un fenomen gairebé exclusivament desenvolupat a Itàlia. L'art del Renaixement va aconseguir d'interpretar la Natura i traduir-la amb llibertat i amb coneixement a gran multitud d'obres mestres.Sureda, Joan, (1988) pàg. 13. miniatura|Pietat del Vaticà, obra del Renaixement de Miquel Àngel Buonarroti.
Característiques miniatura|Camafeu en àgata blanca, representant a Carles V, obra italiana del miniatura|Escultura eqüestre de Bartolomeo Colleoni realitzada en bronze per Verrocchio
L'escultura al Renaixement va prendre com a base i model les obres de l'antiguitat clàssica i la seva mitologia, amb una nova visió del pensament humanista i de la funció de l'escultura a l'art. Com a l'escultura grega, es va cercar la representació naturalista del cos humà nu amb una tècnica molt perfeccionada, gràcies a l'estudi meticulós de l'anatomia humana. A Itàlia van conviure els temes profans amb els religiosos; llevat d'Espanya i d'Alemanya, on va prevaldre el tema religiós.La Gran Enciclopèdia en català, Volum 7 (2004) Barcelona, Edicions 62,
El cos humà va representar la Bellesa absoluta, ja que la correspondència matemàtica entre les parts es trobava ben definida, i el contrapposto va ser utilitzat constantment des de Donatello a Miquel Àngel. En aquesta època es va donar pràcticament l'alliberació de l'escultura del marc arquitectònic, els relleus es van realitzar amb les regles de la perspectiva i es van mostrar els personatges amb expressions de dramatisme que portaven a la sensació de gran terribilità en els sentiments exposats a les escultures de Miquel Àngel, com al rostre del seu David.Ceysson, Bernard (1996) pàg. 70-71
Un paper fonamental va ser la figura del mecenes, representat per l'església i la noblesa que obtenien, a canvi, prestigi social i influència política, i va abastar tots els temes: religiosos, mitològics, quotidians i retrats de personatges.La Gran Enciclopèdia en català, Volum 17 (2004) Barcelona, Edicions 62,
Al Renaixement va reaparèixer la glíptica grecoromana, que s'havia oblidat quasi per complet durant l'edat mitjana en la talla de pedra preciosa (llevat d'algunes mostres d'art romà d'Orient), i des del es van llaurar preciosos camafeus de gust clàssic, tan perfectes que, de vegades, arriben a confondre's amb els antics. Malgrat tot, sí que va arribar a restablir-se l'ús de les entalles de pedra preciosa, tan predilectes de les civilitzacions grega i romana. Aquests petits relleus van servir als escultors com a model, una vegada engrandits, per a la decoració de grans medallons per a palaus d'Itàlia i del regne de França.Ceysson, Bernard (1996), pàg. 102
Materials miniatura|esquerra|Terracota esmaltada Mare de Déu amb Nen y tres querubins per Andrea della Robbia L'escultura del Renaixement es va servir de tota classe de materials, principalment del marbre, del bronze, de la fusta i de la terracota.
El marbre va ser un dels materials més emprats, juntament amb l'alabastre o els marbres roses que es van emprar principalment a les zones adjacents a les pedreres. El marbre més apreciat durant el Renaixement italià va ser el de Carrara, que posteriorment va ser exportat i actualment es troba estès per tots els països europeus. La seva qualitat, el seu blanc immaculat i la grandària de les seves pedreres feien que la majoria dels escultors es traslladessin a Carrara a buscar els seus blocs. Miquel Àngel va preferir aquest tipus de marbre a qualsevol altre, viatjava a les pedreres per escollir els blocs verges i també se sap de llargues estades per procedir al desbast in situ de les escultures.Hernández Perera, Jesús (1988) pàg.84
El bronze va competir amb el marbre principalment pel que fa a la realització de monuments, fonts i petites escultures de decoració d'interiors. També es va emprar per realitzar estàtues eqüestres com la del condottiere Colleoni a Venècia. Les reproduccions de petites estàtues en bronze van tenir gran difusió durant Renaixement, a causa del gran nombre de col·leccionistes. A Florència, els iniciadors, per encàrrec dels Mèdici, van ser Antonio Pollaiolo amb Hèrcules i Anteu i Andrea del Verrocchio amb Nen alat amb peix. Del taller de Leonardo da Vinci es conserven petits bronzes amb el cavall encabritat d'una altura de 23 cm.Ceysson, Bernard (1996), pàg. 54-55 L'escultor de Màntua, Pier Jacopo Alari Bonacolsi, anomenat L'Antico, es va instal·lar a Roma per a l'execució de reduccions a bronze de marbres antics.Historia del Arte Espasa (2004), pàg. 703
La fusta va ser utilitzada majorment a països com Alemanya i Espanya perquè hi havia una gran riquesa forestal i el treball tradicional de la fusta policromada estava molt arrelat. Aquest material es va utilitzar per a l'execució d'escultura religiosa, retaules i altars.Ceysson, Bernard (1996), pàg. 120-121
La terracota va ser emprada com material més pobre i, per tant, més econòmic; es va utilitzar terracota en color natural i policromada, com la utilitzada per Antonio Rossellino i el seu deixeble Matteo Civitali a la Verge de l'Anunciació a l'església dels Serves de Lucca. L'artista italià Pietro Torrigiano va realitzar a Espanya diverses escultures en argila policromada, algunes d'elles es conserven al Museu de Belles Arts de Sevilla.Sureda, Joan (1988) pàg. 229 A Luca della Robbia, que va seguir l'estil donatelliano, se li atribueix la invenció de la «terracota esmaltada» que va emprar al tabernacle de Santa Maria Novella de Florència en combinació amb el marbre per donar-li acolorit a l'obra, i després a tondos i a madonnas; el seu taller continuat pel seu nebot Andrea della Robbia va realitzar gran quantitat d'obres de terracota esmaltada que es van difondre per tot Europa.Sureda, Joan (1988), pàg. 128-129
Tècniques miniatura|Rapte de les sabines, del escultor de Giambologna, on la composició es mostra amb el moviment d'espiral o serpentinata La tècnica de la talla de marbre es va recuperar en el Renaixement amb la perfecció que havia tingut durant el període clàssic. Des del Renaixement es va utilitzar el trepant manual per eliminar la pedra fins a una certa profunditat. Aquesta eina s'utilitzava tant si es feia l'escultura en talla directa, com de vegades havia fet Miquel Àngel, com si s'utilitzava el passat de punts d'un model realitzat en guix, com normalment feien artistes com Giambologna, de qui s'aprecien els punts marcats a moltes de les seves escultures. Donatello va emprar el mètode grec de treballar el bloc en rodó; tanmateix Miquel Àngel ho tallava des d'un costat.Historia Universal del Arte:Tomo 8 (1984), Madrid, Sarpe Així ho va descriure Benvenuto Cellini:
Per a les obres en bronze es necessitava la realització de l'obra prèviament en argila o en cera (cera perduda) per a la seva posterior fosa; després se cisellava per suprimir els possibles defectes de la fosa, es polia la superfície amb abrasius i de gust de l'escultor s'afegien les pàtines.
La talla en fusta, emprada sobretot al nord d'Europa i a Espanya, es podia realitzar també en talla directa sobre el bloc de fusta amb l'execució d'un esbós petit per la seva guia o amb el model previ en guix o argila, i també passar-ho per punts com al marbre.
Composició Figura exempta El Renaixement va adoptar els elements bàsics que havia descrit Vitruvi, que sostenia: La composició de la figura humana es va basar en la recerca de la perfecció a l'anatomia, sobre la qual molts artistes d'aquesta època van adquirir veritables coneixements amb la pràctica de disseccions per al seu estudi.Historia Universal del Arte (1984) Madrid, Ed. Sarpe, pàg. 721
La primera escultura exempta renaixentista que va mostrar l'harmonia del nu va ser el David de Donatello durant el Quattrocento, en què s'apreciava la influència de l'estil de Praxíteles amb un lleuger contrapposto per aconseguir l'equilibri a la composició. Durant els següents anys, els coneixements sobre l'anatomia humana van anar adquirint una gran perfecció, fins a arribar a un contrapposto ple. Les expressions dels rostres van deixar d'ésser hieràtiques i absents per mostrar sentiments interiors; l'anomenada terribilità renaixentista (David de Michelangelo, cap a 1504). Els grups escultòrics de caràcter religiós mostraven la combinació del naturalisme amb una intensa expressivitat, la serenitat florentina va desaparèixer davant les passions que mostraven els personatges amb les seves cares deformades pels gests de desesperació i dolor, visibles a l'Enterrament de Crist de Guido Mazzoni i de Niccolò dell'Arca.Bozal, Valeriano (1983), pàg. 198 L'escultura va anar evolucionant a la seva concepció i a les composicions dels seus grups, fins a arribar a la serpentinata pròpia del manierisme, que es mostra clarament en obres com la Pietat florentina de Miquel Àngel o l'Rapte de les sabines de Giambologna.Bozal, Valeriano (1983), pàg. 195 Relleu miniatura|Relleu de Adam i Eva per Ghiberti miniatura|Bust-retrat de Giuliano de Mèdici por Verrocchio (1475-1478). Al relleu es van utilitzar la representació de l'arquitectura i les acabades d'adquirir lleis de la perspectiva, per compondre els fons de les representacions, com a la cèlebre La Porta del Paradís de Ghiberti o als relleus amb la tècnica de stiacciato per a l'altar de la basílica de Sant Antoni de Pàdua realitzats per Donatello. Es componien estructures arquitectòniques com a teló de fons, igual que Giotto havia fet a les seves pintures protorenaixentistes. Algunes laudes de bronze italianes van ser transportades a Espanya, com la que es troba a la catedral de Badajoz de Lorenzo Suárez de Figueroa.Hernández Perera, Jesús (1988) pàg.222
L'escultura flamenca, juntament amb la de països germànics, es va desenvolupar amb un realisme que es copsava a tots els detalls ornamentals, on el treball escultòric es presentava quasi com una feina d'orfebreria que es va aplicar als altars realitzats en fusta. També a Espanya, la influència gòtico-flamenca juntament amb la italiana es va recollir als relleus, com el d'una de les portes de la catedral de Barcelona realitzada per l'escultor flamenc Michael Lochner i per l'escultor Bartolomé Ordóñez el rerecor de la mateixa catedral, d'estil italià. Els relleus dels sarcòfags acostumaven a representar escenes de la vida dels difunts: la seva vida, miracles i martiri si eren religiosos, o la representació de batalles i fets militars si eren personatges de la noblesa. Els monuments van anar desenvolupant diferents fases de composició, des de l'estructura tradicional de la llosa funerària o l'estàtua del jacent solitari al seu sarcòfag emprat a l'època medieval, a les tombes adossades emmarcades per elements arquitectònics a la manera d'arc de triomf, i amb un resultat semblant a un retaule, on al carrer central es trobava l'urna normalment amb la figura del jacent sobre seu i figures al·legòriques als carrers laterals. Finalment, es realitzaven amb la representació dels difunts en actitud orant propis d'Espanya i França.Ceysson, Bernard (1996), pàg. 46-50