, va ser el bisbe de Roma des del 3 de setembre del 590 fins a la seva mort. És conegut per haver instigat la primera missió a gran escala registrada des de Roma, la Missió gregoriana, per a convertir els anglosaxons aleshores pagans a Anglaterra al cristianisme. Gregori també és molt conegut pels seus escrits, que van ser més prolífics que els de qualsevol dels seus predecessors com a papa.Ekonomou, 2007, p. 22. L'epítet Sant Gregori el Dialogant l'ha unit al cristianisme oriental a causa dels seus Diàlegs.
Fill d'un senador romà i ell mateix prefecte de Roma a trenta anys, Gregori vivia en un monestir que va establir a la seva finca familiar abans d'esdevenir un ambaixador papal i després papa. Tot i que va ser el primer papa d'origen monàstic, les seves experiències polítiques anteriors poden haver-lo ajudat a ser un administrador amb talent. Durant el seu papat, va superar enormement amb la seva administració els emperadors per millorar el benestar del poble de Roma, i va desafiar les opinions teològiques del patriarca Eutiqui de Constantinoble davant l'emperador Tiberi II. Gregori va recuperar l'autoritat papal a Espanya i França i va enviar missioners a Anglaterra, inclosos Agustí de Canterbury i Paulí de York. El realineament de la fidelitat bàrbara a Roma de les seves aliances cristianes arrianes va configurar l'Europa medieval. Gregori va veure com els francs, els llombards i els visigots s'alineaven amb Roma en la religió. També va combatre l'heretgia donatista, popular en aquella època especialment al nord d'Àfrica.
Al llarg de l'edat mitjana, va ser conegut com "el pare de l'adoració cristiana" a causa dels seus esforços excepcionals per revisar el culte romà del seu temps. Les seves contribucions al desenvolupament de la Divina Litúrgia dels Dons Presantificats, encara en ús en el ritu bizantí, van ser tan significatives que generalment se'l reconeix com el seu autor de facto.
Gregori és un dels pares llatins i un doctor de l'Església. És considerat sant a l'Església Catòlica, a l'Església Ortodoxa Oriental, la Comunió Anglicana, diverses confessions luteranes i altres confessions protestants. Immediatament després de la seva mort, Gregori va ser canonitzat per l'aclamació popular. El reformador protestant Joan Calví va admirar molt Gregori i va declarar a la seva Institució que Gregori era l'últim bon papa. És el patró de músics, cantants, estudiants i professors.
miniatura|Tomba del papa a Sant Pere del Vaticà miniatura|San Gregorio in Celio (Roma), on hi havia el monestir que va habitar el sant
Primers anys La data exacta del naixement de Gregori és incerta, però se sol estimar al voltant de l'any 540, a la ciutat de Roma, reconquerida recentment per l'Imperi Romà d'Orient als ostrogots. Els seus pares el van anomenar Gregorius, que segons Ælfric d'Eynsham a Una homilia en el dia del naixement de sant Gregori... "és un nom grec [sic], que significa en la llengua llatina, Vigilantius ... " L'escriptor medieval que va proporcionar aquesta etimologia no va dubtar a aplicar-la a la vida de Gregori. Ælfric afirma: "Va ser molt diligent en els manaments de Déu".
Gregori va néixer en el sí d'una família rica i noble romana, amb estreta connexió amb l'Església. El seu pare, Gordianus, un patrici que va exercir de senador i durant un temps va ser el prefecte de la ciutat de Roma,Thornton, pp 163-8 també va ocupar el càrrec de Regionarius a l'església, encara que no se sap res més sobre aquesta posició. La mare de Gregori, Sílvia, també era de casa bona i tenia una germana casada, Pateria, a Sicília. La seva mare i dues ties paternes són honrades per les esglésies catòliques i ortodoxes com a santes. El besavi de Gregori havia estat el papa Fèlix III, el nominat al rei gòtic, Teodoric.Dudden (1905), page 4. L'elecció de Gregori al tron de Sant Pere va convertir la seva família en la dinastia clerical més distingida del període.
La família posseïa i residia en una vila suburbana al turó Celi, que donava al mateix carrer (actual Via di San Gregorio) que els antics palaus dels emperadors romans al turó Palatí de davant. El nord del carrer arriba al Coliseu; al sud, el Circ Màxim. En temps de Gregori, els edificis antics estaven en ruïnes i eren de propietat privada.Dudden (1905), pages 11–15. Les vil·les cobrien la zona. La família de Gregori també posseïa finques de treball a SicíliaDudden (1905), pages 106–107. i al voltant de Roma. Més tard, Gregori va fer retrats al fresc a la seva antiga casa del celès i aquests van ser descrits 300 anys després per Joan el diàcon. Gordianus era alt, amb la cara llarga i els ulls clars. Portava barba. Silvia era alta, tenia la cara rodona, els ulls blaus i un aspecte alegre. Van tenir un altre fill del qual es desconeix el nom i el destí.Dudden (1905), pages 7–8.
Gregori va néixer en un període de convulsions a Itàlia. A partir del 542 l'anomenada pesta de Justinià va escombrar les províncies de l'imperi, inclosa Itàlia. La plaga va causar fam, pànic i, a vegades, disturbis. En algunes parts del país, més d'un terç de la població va ser arrasada o destruïda, amb greus efectes espirituals i emocionals sobre la gent de l'imperi. Políticament, tot i que l'Imperi Romà d'Occident feia temps que havia desaparegut a favor dels reis gòtics d'Itàlia, durant la dècada de 540 Itàlia va ser gradualment reconquerida dels gots per Justinià I, emperador de l'Imperi Romà d'Orient que governava a Constantinoble. Com que els combats es van desenvolupar principalment al nord, el jove Gregori probablement en va veure poc. Totila va saquejar i abandonar Roma el 546, destruint la major part de la seva població, però el 549 va convidar els que encara eren vius a tornar als carrers buits i en ruïnes. S'ha plantejat la hipòtesi que el jove Gregori i els seus pares es van retirar durant aquesta interrupció a les seves possessions sicilianes per tornar el 549.Dudden (1905), pages 36–37. La guerra va acabar a Roma el 552, i la posterior invasió dels francs va ser derrotada el 554. Després d'això, hi va haver pau a Itàlia i l'aparició de restauracions, excepte que el govern central ara residia a Constantinoble.
Com la majoria dels homes joves de la seva posició a la societat romana, Gregori tenia una bona formació, aprenent gramàtica, retòrica, ciències, literatura i dret; va destacar en tots aquests camps. Gregori de Tours va informar que "en gramàtica, dialèctica i retòrica ... no era segon ..." Escrivia llatí correcte, però no llegia ni escrivia grec. Coneixia autors llatins, ciències naturals, història, matemàtiques i música i tenia una "fluïdesa amb la llei imperial" que potser s'hi va formar "com a preparació per a una carrera a la vida pública". De fet, es va convertir en un funcionari del govern, que va avançar ràpidament en rang per convertir-se, com el seu pare, prefecte de Roma, el càrrec civil més alta de la ciutat, amb només trenta-tres anys.
Els monjos del monestir de Sant Andreu, establerts per Gregori a la casa ancestral del Celià, van fer-ne un retrat després de la seva mort, que Joan el diàcon també va veure al . Informa de la imatge d'un home que era "bastant calb" i que tenia una barba "marró" com la del seu pare i una cara de forma intermèdia entre la de la mare i el del pare. Els cabells que tenia als costats eren llargs i corbats. El seu nas era "prim i recte" i "lleugerament aquilí". "El seu front era alt". Tenia els llavis gruixuts, "subdividits" i la barbeta "amb un atractiu protagonisme" i les "mans boniques".
En l'època moderna, Gregori es representa sovint com un home a la frontera, situat entre el món romà i el germànic, entre l'Orient i l'Occident i, sobretot, potser entre l'època antiga i la medieval.Leyser pg 132
Anys monàstics A la mort del seu pare, Gregori va convertir la seva vil·la familiar en un monestir dedicat a l'apòstol Andreu (després de la seva mort es va dedicar a San Gregorio Magno al Celio). En la seva vida de contemplació, Gregori va concloure que "en aquest silenci del cor, mentre vigilem a través de la contemplació, estem com adormits de totes les coses que són fora".Cavadini pg 155
Gregori tenia un profund respecte per la vida monàstica i sobretot pel vot de pobresa. Així, quan va sortir a la llum que un monjo estirat al llit de la mort havia robat tres peces d'or, Gregori, com a càstig corrector, va obligar el monjo a morir sol, després va llançar el seu cos i les seves monedes a un munt de fem per a podrir-se amb una condemna. "Emporteu-vos els vostres diners a la perdició". Gregori creia que el càstig dels pecats pot començar, fins i tot en aquesta vida abans de la mort.Straw pg 47 No obstant això, amb el temps, després de la mort del monjo, Gregori va oferir 30 misses perquè l'home ajudés la seva ànima abans del judici final. Va considerar ser monjo la "recerca ardent de la visió del nostre Creador". Les seves tres tietes paternes eren monges reconegudes per la seva santedat. No obstant això, després que les dues grans, Trasilla i Emiliana, morissin després de veure una visió del seu avantpassat el papa Fèlix III, la més jove abandonà aviat la vida religiosa i es casà amb l'administrador de la seva finca. La resposta de Gregori a aquest escàndol familiar va ser que "molts es diuen, però pocs són escollits". La mare de Gregori, Sílvia, és ella mateixa una santa . Finalment, el papa Pelagi II va ordenar Gregori com a diaca i va demanar la seva ajuda per intentar curar el cisma dels Tres Capítols al nord d'Itàlia. Tanmateix, aquest cisma no es va curar fins molt després que Gregory hagués mort.
Apocrisiariat (579–585) miniatura|Il·luminació en un manuscrit del d'una carta de Gregory a Leandre, bisbe de Sevilla (Bibl. Municipale, MS 2, Dijon) El 579, Pelagi II va escollir Gregori com el seu apocrisiari (ambaixador a la cort imperial de Constantinoble), càrrec que ocuparia fins al 586.Ekonomou, 2007, p. 8. Gregori formava part de la delegació romana (laica i clerical) que va arribar a Constantinoble el 578 per demanar ajuda militar a l'emperador contra els llombards.Ekonomou, 2007, p. 9. Amb l'exèrcit romà d'Orient centrat a l'Est, aquestes súpliques van resultar infructuoses; el 584, Pelagi II va escriure a Gregori com a apocrisiarius, detallant les dificultats que patia Roma sota els llombards i demanant-li que demanés a l'emperador Maurici que enviés una força de socors Maurice, tanmateix, havia decidit fa molt de temps limitar els seus esforços contra els llombards a la intriga i la diplomàcia, enfrontant-los contra els francs Aviat es va fer evident per a Gregori que era improbable que els emperadors romans d'Orient enviessin aquesta força, donades les seves dificultats més immediates amb els perses a l'est i els àvars i eslaus al nord.Ekonomou, 2007, p. 10.