El Regne de Capadòcia va existir de fet o de dret des de l'any fins a l'any 17.
Els antecedents del regne cal buscar-los en època del sàtrapa Datames, primer rei de la dinastia dels datàmides. Mort Datames l'any el va succeir com a sàtrapa el seu fill Ariamnes, que es va mantenir lleial a Pèrsia. Cap a l'any va morir Ariamnes, i el va succeir el seu fill Ariarates. Després de tot el que havia passat amb Datames, pare d'Ariamnes, els sàtrapes que el van seguir sembla que van tenir bones relacions amb el rei de Pèrsia. L'any després de la batalla d'Issos, Ariarates va aconseguir ser de fet independent. Els macedonis no es van acostar al país i a finals del , probablement després de rebre les notícies de la batalla de Gaugamela o d'Arbela, Ariarates va prendre el títol de rei.
La formació del regne No va ser fins a l'any que els macedonis es van decidir a entrar al país, quan els diàdocs es van repartir el territori que havia conquerit Alexandre el Gran. Perdicas va enviar allí a Antígon, sàtrapa de Frígia, i al sàtrapa de Frígia Hel·lespòntica, en ajut d'Èumenes de Càrdia, a qui havia concedit el territori. Però Lleonat, sàtrapa de Mísia, havia anat a Europa (on volia casar-se amb la princesa Cleòpatra, la germana d'Alexandre el Gran i filla de la reina Olímpia, i llavors proclamar-se rei. Èumenes va advertir a Perdicas del complot i va rebre Capadòcia en premi per la seva confidència i hauria mort allí, i doncs de fet la satrapia estava vacant, ja que el seu lloctinent no tenia prou autoritat; d'altra banda Antígon no va fer cap cas de l'ordre rebuda. Tot i així Èumenes, amb una força reduïda, va derrotar a Ariarates I en una primera batalla, i va delmar l'exèrcit capadocià en el segon i decisiu encontre. Ariarates I va caure presoner i va ser crucificat. El seu fill Ariaramnes va poder fugir cap Armènia amb el seu germà Holofernes, i un fill, el futur Ariarates II que no és clar si ho era d'Ariaramnes o d'Holofernes.
Olímpia va oferir la mà de Cleòpatra a Perdicas, que havia negociat abans el seu enllaç amb Nicea, filla d'Antípater, regent de Macedònia, i durant un temps Perdicas va dubtar. En mig de tot això Perdicas va decidir sotmetre al díscol Antígon de Frígia. Llavors es va formar una àmplia coalició contra Perdicas, que només tenia el suport d'Èumenes. El rei de Bitínia, Bias o Bas, va envair Capadòcia i en va apoderar d'algunes regions al nord de Paflagònia. Èumenes va atacar () Armènia on hi havia Neoptòlem que era partidari de la coalició, i que davant aquest atac només es va poder unir a les forces col·ligades amb uns pocs soldats. Les forces de Neoptòlem i de Cràter es van reunir i van quedar enfront d'Èumenes. Aquest disposava d'una força amb molts macedonis i els col·ligats van pensar que desertarien, però la millor força d'Èumenes eren els capadocis, i la deserció no es va produir. Èumenes va aconseguir una gran victòria i els dos caps col·ligats van morir però Perdicas, que lluitava a Egipte, va morir assassinat per uns conspiradors. Antípater va aconseguir al Pacte de Triparadisos ser nomenat regent de Macedònia, i també la condemna a mort d'Èumenes i la destitució de Perdicas com a comandant en cap de l'exèrcit (substituït per Antígon però amb Cassandre, fill d'Antípater, com a adjunt amb el títol d'hiparc). Nicànor va rebre la Capadòcia nominalment, però Èumenes s'hi va mantenir i tenia l'ajut d'Alcetes (germà de Perdicas), Àtal (cunyat de Perdicas) i Dòcim sàtrapa de Babel (satrapia donada al general Seleuc que no l'havia pogut ocupar). L'any Antígon va atacar Capadòcia i es va lliurar la batalla de Orcínia, guanyada per Antígon gràcies a la traïció d'un dels oficials d'Èumenes. Aquest va aconseguir castigar el traïdor, i va tornar al camp de batalla per rendir honors als morts (cosa que era molt important pels macedonis) i això li va fer guanyar molt de prestigi. Però per mantenir la lluita Èumenes va haver de recorre a l'expropiació de terres als senyors perses el que minava el seu suport local. A l'hivern, esgotats els recursos, Èumenes es va tancar a la inexpugnable fortalesa de Nora, on Antígon el va assetjar i li va oferir la pau, però Èumenes va exigir conservar Capadòcia cosa a la que Antígon s'hi va negar i les negociacions es van trencar. Antígon va deixar algunes forces assetjant Nora i va anar a Babel contra Dòcim (al que recolzaven Alcetes i Àtal). Dòcim i els seus companys van ser derrotats prop d'Antioquia i Dòcim i Àtal van caure presoners; Alcetes va intentar sollevar Termessos contra Antígon, però va fracassar i es va suïcidar.
L'any següent els esdeveniments a Macedònia van cridar l'atenció d'Antígon i va fer la pau amb Èumenes reconeixent-li la satrapia de Capadòcia però com a tributari. Èumenes va fer el jurament davant els soldats però va canviar el nom d'Antígon pel d'Olímpia, Filip III i Alexandre IV al·legant que Antígon només era el seu representant, i els soldats ho van acceptar i van marxar de Nora. Així Èumenes, que realment no havia jurat fidelitat a Antígon, va poder reclutar forces sense trencar cap promesa. El nou regent Polispercó i la reina mare Olímpia van demanar el seu suport com a cap d'operacions a Àsia i Èumenes va acceptar, i tot es va capgirar, ja que llavors Antígon va passar a ser un rebel. Polispercó va encapçalar el partit democràtic mentre Cassandre va tenir el suport dels oligarques. L'almirall Clit, expulsat de la seva satrapia de Lídia, es va aliar a Polispercó i va conservar el control de la flota amb la qual va impedir que Antígon desembarques a Àsia. Èumenes va entrar a Síria i se’n va apoderar i va arribar fins a Fenícia. Èumenes havia creat una força molt ben organitzada anomenada els Argiràspides (els "escuts de plata"), formada sobretot per macedonis que li havien estat enviats als darrers temps. Però el Clit va ser derrotat i mort per Antígon a la batalla de l'Hel·lespont (naval) i Èumenes va quedar aïllat. Llavors va fer una aliança amb Mitridates sàtrapa del Pont i va negociar amb els sàtrapes Pitó (Pithon) de Media Atropatene i Seleuc de Babel, que no van voler unir-se a ell. Èumenes va planejar l'atac a Mèdia però Pitó va rebre l'ajut del seu germà Eudem de Pàrtia, que havia retornat de l'Índia (on havia matat el rei Poros) així que va atacar Babel. Seleuc va haver de fugir, i alguns sàtrapes es van passar al bàndol d'Èumenes. Van seguir uns mesos de lluita en general favorables a Èumenes, i finalment la decisiva batalla de la regió dels Gabiene, on la defecció de Peucestes de Persis quant estava a punt de guanyar, va provocar la seva derrota. El campament dels argiràspides, on hi havia les dones i fills dels combatents, va ser ocupat i Antígon va exigir el lliurament d'Èumenes a canvi d'aquests ostatges. El gener del els argiràspides van entregar a Èumenes, que va morir executat. El sàtrapa Pitó, que havia perdut la Mèdia Atropatene davant Èumenes i no l'havia pogut recuperar, també va ser executat pel temor que inspiraven els seus canvis de bàndol, i el seu germà Eudem de Partia va haver de fugir. A Seleuc no li va ser retornada la satrapia de Babel degut als desacords amb Antígon, i va haver de fugir a Egipte.
Antígon el Borni Antígon es va assegurar la possessió de tot Àsia fins a l'Índia, confiant les satrapies als seus col·laboradors més fidels. Només una part de Fenícia i Palestina van quedar en poder de Ptolemeu). Però aquest poder d'Antígon no va trigar a provocar la creació d'una nova coalició contra ell que van formar Cassandre de Macedònia, Lisímac de Tràcia, el general Seleuc exiliat a Egipte amb molts contactes per Àsia, Ptolemeu d'Egipte i Asandre de Cària. Així l'any Ariaramnes, fill de l'antic rei de Capadòcia, Ariarates, va retornar al seu país des del seu exili a Armènia (amb el suport més o menys obert de Cassandre) i va aixecar al poble al seu favor. El sàtrapa local, Amiertes o Amintes, nomenat per Antígon, va morir durant els combats i Ariaramnes es va proclamar rei i va associar al tron al seu suposat fill Ariarates II (algunes fonts el fan nebot). Les reduïdes forces macedònies van ser expulsades del país. Durant uns anys Antígon, molt ocupat, no va atacar el territori. Finalment el Antígon i el seu aliat Demetri Poliorcetes ("assetjador de ciutats") van ser derrotats a Ipsos. Antígon va morir i els guanyadors es van repartir Àsia. Capadòcia va quedar inclosa en els territoris que van correspondre a Seleuc, si bé de moment es va mantenir independent. En aquests anys el rei del Pont s'havia apoderat d'una part dels territoris de Capadòcia, i per evitar problemes amb el nou amo de la regió, el rei Ariaramnes va oferir tribut a Seleuc i així va garantir la continuïtat dinàstica.Antigonus a: William Smith (editor), A Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. Vol. I. Boston: Little, Brown & Comp., 1867, p. 187-188
Els Selèucides Ariaramnes va morir en una data no coneguda probablement cap a l'any i el seu suposat fill Ariarates II Nicàtor ("el victoriós") va pujar al tron. El , en conèixer la mort de Seleuc I Nicàtor a Lisimàquia, va proclamar la independència i es va aliar amb Armènia. Però el fill de Seleuc, Antíoc I Soter ("el Salvador") va continuar l'obra del seu pare i va ser reconegut a tots els seus dominis. L'any va enviar un exèrcit a Capadòcia i va ocupar el país. Ariarates II va fugir a Armènia on va rebre l'ajut del rei Adrat. Finalment el rei sirià va accedir a nomenar sàtrapa al fill, Ariaramnes II, que no va portar pas el títol reial sinó el de sàtrapa, però mantenint la fidelitat als selèucides, va conservar el poder fins a la seva mort, ja vell, l'any , quan el va succeir el seu fill Ariarates III que ja estava associat al tron i fins i tot s'havien encunyat monedes amb la seva cara.
El poder dels selèucides ja no era el mateix des de la partició del , i el rei Antíoc Híerax ("el Voltó") acabava de ser derrotat a la lluita contra el rei de Pèrgam, Àtal II, qui li retreia el suport donat als gàlates en els saquejos a territori de Pèrgam, i el germà de Hierax, el rei Seleuc II Cal·línic de Síria no havia gosat intervenir. Hierax va ser expulsat dels seus territoris l'any i quan va intentar apoderar-se d'altres territoris del seu germà, aquest es va revoltar i el va derrotar. Hierax va fugir per acabar morint en circumstàncies desconegudes. El mateix Seleuc II va morir el , any en què el va succeir el seu fill Alexandre amb el nom de Seleuc III Ceraune ("el Llamp"). És probable que Ariarates III no fos massa fidel als selèucides perquè quan es parla del seu fill i successor Ariarates IV es diu que es va aliar als selèucides cosa innecessària si ja era fidel. Tot i així probablement Ariarates III va morir de mort natural potser l'any o poc després, sense perill pel seu govern; el seu títol no és clar, però a les monedes apareix amb la diadema reial. El seu fill Ariarates va pujar molt jove al tron, probablement com a menor d'edat, i això devia ajudar a l'increment de la influència selèucida. Apareix també a les monedes amb la diadema reial, el que suggereix una consolidació del títol.