La Segona Guerra Bòer (anglès: Second Boer War; neerlandès: Tweede Boerenoorlog ; afrikaans: Tweede Boereoorlog), també coneguda com a Guerra dels Bòers, tingué lloc entre l'11 d'octubre de 1899 i el 31 de maig de 1902, entre l'Imperi Britànic i les dues repúbliques independents bòers de la República Sud-africana i l'Estat Lliure d'Orange. El conflicte es coneix, també, com a: Guerra Sud-africana, fora de Sud-àfrica; Guerra Anglo-bòer, entre molts sud-africans (anglès: Anglo-Boer war; afrikaans: Anglo-Boereoorlog); i, en afrikaans, com a Segona Guerra d'Alliberament (Tweede Vryheidsoorlog) o, simplement, com a Guerra Anglesa (Engelse oorlog).
Orígens Els orígens de la guerra són complexos, puix que provenien de més de dos segles de conflictes entre els bòers i l'Imperi Britànic.Thomas Pakenham, The Boer War, p. xxi El 1806, els britànics van prendre possessió durant les Guerres Napoleòniques de la Colònia del Cap i durant les dècades següents, onades de bòers van emigrar del mandat britànic al Cap, primer per la costa oriental cap a Natal i, després que Natal fos annexionat el 1843, cap al nord i l'interior, creant dues repúbliques independents bòers: l'Estat Lliure d'Orange i la República Sud-africana, també anomenada República del Transvaal. Els britànics van reconèixer ambdues repúbliques boer el 1852 i 1854, però l'annexió del Transvaal el 1877 comportà la Primera Guerra Bòer el 1880-81. Després de les derrotes britàniques, principalment a la batalla de Majuba, es restaurà la independència del Transvaal, però subjecta a certes condicions, i les relacions van ser complicades.
Quan el 1886 es descobriren unes grans reserves d'or a la República Sud-africana arribaren grans onades de uitlanders (estrangers), principalment des de la Gran Bretanya, a la recerca de feina i fortuna. L'or va convertir el Transvaal en la nació més rica i potencialment més poderosa de l'Àfrica meridional, però també reeixí en el fet que el nombre de uitlanders arribà a superar al de bòers, precipitant confrontacions entre el vell ordre i el nou. Els conflictes per la política uitlander i els seus drets econòmics desembocaren en el fallat Raid Jameson de 1895. Aquest atac, comandat pel Dr Leander Starr Jameson (i que rebé el seu nom), Administrador de la Chartered Company a Rhodèsia, va portar-se a termeper tal d'encoratjar als uitlanders a Johannesburg; però l'alçament fracassà i les forces governamentals del Transvaal envoltaren la columna i capturaren als homes de Jameson abans que poguessin arribar a la ciutat.Thomas Pakenham, The Boer War, p. 1 - 5
Mentre que les tensions escalaven de nivell local a nivell nacional, hi hagué maniobres polítiques i negociacions per tal d'arribar a un compromís sobre els drets dels uitlanders, però de fet eren pel control de la mineria aurífera i pel desig britànic en incorporar el Transvaal i l'Estat Lliure d'Orange en una federació sota control britànic. Com que el nombre duitlanders britànics augmentava, els bòers reconegueren que la política que els britànics demanaven seria inevitablement en la pèrdua de la independència de la República Sud-africana. Les negociacions fracassaren i, al setembre de 1899, Joseph Chamberlain, el Secretari Colonial britànic envià un ultimàtum als Bòers, demanant-los la plena equiparació pels uitlanders residents al Transvaal. El President Kruger, davant el fet que no hi havia cap altra opció que la guerra, envià també ell un ultimàtum, donant 48 hores als britànics perquè retiressin totes les seves tropes de la frontera del Transvaal, llevat que volguessin que el Transvaal i l'Estat Lliure d'Orange (aliat del Transvaal) els declaressin la guerra. El rebuig de l'ultimàtum comportà la declaració de la guerra.
Fases La guerra va tenir 3 fases diferents. En un inici, els Bòers van llançar diversos atacs preventius al territori controlat pels britànics a Natal i a Colònia del Cap, assetjant les guarnicions de Ladysmith, Mafeking i Kimberley. Els bòers assoliren diverses victòries tàctiques a Colenso, Magersfontein i a Spionkop contra una contraofensiva britànica destinada a rellevar les tres setges.
La segona tingué lloc després de la introducció d'un gran nombre de soldats britànics a les ordres de Lord Roberts, en una nova ofensiva llançada el 1900 destinada a alliberar els assetjats, que aquest cop sí que tingué èxit. Després d'assegurar Natal i la Colònia del Cap, els britànics van poder envair Transvaal i capturar la seva capital, Pretòria, al juny del 1900.
Finalment, a inicis de març de 1900, els Bòer llançaren una guerra de guerrilles contra els britànics. Això marcà l'inici de la tercera fase de la guerra. Va estendre's dos anys, durant els quals els Bòer atacaren objectius com columnes de tropes, línies de telègraf, ferrocarrils i dipòsits i magatzems. En un esforç per tal de tallar els subministraments dels irregulars, els britànics, ara comandats per Lord Kitchener, van respondre amb una política de terra cremada, destruint les granges bòers i enviant als civils a camps de concentració.Thomas Pakenham, The Boer War, p. 493 - 495
El govern britànic esperava que la campanya només duraria uns mesos, i aquesta gradualment es tornà més i més impopular especialment després de les revelacions sobre les condicions als camps de concentració (on desenes de milers de dones i nens van morir de malalties i malnutrició). La demanda de pau portà a aturar les hostilitats i, el 1902, es signà el Tractat de Vereeniging.Thomas Pakenham, The Boer War, p. 463 - 571 Les dues repúbliques quedaren integrades a l'Imperi Britànic, encara que els britànics estaven obligats a realitzar diverses concessions i reparacions al Bòer. La garantia d'una autonomia limitada de la zona finalment portà a la creació de la Unió Sud-africana. Les conseqüències de la guerra s'estengueren tant a la regió com a la política domèstica britànica. La guerra, coneguda com la darrera guerra imperial britànica, va ser la més llarga de totes elles, estenent-se durant gairebé 3 anys, la més cara (més de £200 milions) i la més desastrosa de totes les guerres britàniques entre 1815 i 1914.Thomas Pakenham, The Boer War, p. xv
Rerefons miniatura|Geografia de la regió: la República Sud-africana (verd), l'Estat Lliure d'Orange (taronja), la Colònia del Cap britànica (blau) i Natal (vermell). La zona meridional africana estava dominada al per diverses lluites èpiques per crear un sol estat unificat. Mentre que la Conferència de Berlín de 1884-85 provà d'esbossar les línies frontereres entre les possessions africanes de les potències europees, només va aplanar el camí per a futures disputes. Primer, els britànics provaren d'annexionar-se la República Sud-africana el 1880, i després, el 1899 tant la República Sud-africana com l'Estat Lliure d'Orange. El 1868, els britànics annexionaren Basutoland a les muntanyes de Drakensberg, després d'una crida de Moshesh, líder d'un grup barrejat de refugiats de les guerres zulús, que demanaren protecció als britànics davant els Bòers. A la dècada de 1880, Bechuanaland (actualment Botswana, situada al nord del riu Orange) esdevingué un territori en litigi entre els alemanys a l'oest, els bòers a l'est i els britànics al sud. Tot i que Bechuanaland no tenia cap mena de valor econòmic, la Ruta dels Missioners la travessava de nord a sud. Després que els alemanys annexionessin Damaraland i Namaqualand (actualment Namíbia) el 1884, els britànics annexionaren Bechuanaland el 1885.
Durant la guerra de 1880-81 els bòers del Transvaal mostraren ser uns lluitadors hàbils al resistir la temptativa britànica d'annexionar-los, resultant en una sèrie de derrotes britàniques. El govern britànic de William Gladstone no estava disposat a ser derrotat en una guerra distant, que requeria un enviament d'homes substancial i a expenses d'un alt nombre de baixes. Es signà un armistici, al qual seguí un tractat de pau amb el President del Transvaal Paul Kruger.
Però quan el 1886 es descobrí un gran jaciment d'or a uns 60km al sud de Pretòria, es tornaren a aviar els interessos imperialistes britànics. La veta, conegut localment com el "Witwatersrand" (literalment veta d'aigües ràpides, una separació d'aigües) contenia el dipòsit més gran del món de mineral d'or. Encara que aquest jaciment no era tan ric com els d'Austràlia o Canadà, la seva consistència el feia molt bo pels mètodes de mineria industrial. Amb el descobriment d'or al Transvaal, milers de britànics vingueren des de la colònia del Cap (anteriorment annexionada pels britànics) i de tot el món.
La ciutat de Johannesburg va créixer com un assentament informal a mesura que els uitlanders s'instal·laven prop de les mines. L'influx va ser tal que ben aviat els uitlanders van ser més nombrosos que els bòers a Johannesburg i al Rand, si bé encara eren una minoria al Transvaal. Els bòers, nerviosos i ressentits davant la creixent presència uitlander, van provar de contenir la seva influència requerint-los períodes de residència qualificada abans d'obtenir drets de vot, imposaren impostos sobre la indústria de l'or i establiren controls a través de les llicències, les tarifes i els requisits administratius. Així, entre els factors que van contribuir a l'augment de la tensió entre el govern del Transvaal per un costat i els Uitlanders i els interessos britànics per l'altre trobem que:
els uitlanders establerts, inclosos els magnats de les mines, volien un control polític, social i econòmic sobre les seves vides i tenir els seus drets, incloent una constitució estable, una justícia independent i un millor sistema educatiu. Per la seva part, els Bòer reconeixien que fer més concessions de les que ja s'havia fet als uitlanders augmentava la possibilitat que es perdés la independència del Transvaal i que fos absorbit per l'Imperi Britànic (havien aproximadament 30.000 homes blancs Bòer davant dels 60.000 Uitlanders. els uitlanders estaven ressentits perquè els impostos abonats al govern del Transvaal no s'invertien a Johannesburg o en interessos uitlanders, sinó que es destinaven a qualsevol altra zona del Transvall. Per exemple. La dinamita necessària per a la mineria costava 5 lliures per caixa, a més de 5 xelins d'impostos. No només aquest impost era exorbitat, sinó que a més el President Kruger ofengué els interessos britànics quan donà el monopoli per a la fabricació d'explosius a una sucursal no britànica de la Companyia Nobel.A.P.Cartwright, The Dynamite Company, Purnell & Sons, Cape Town, 1964. L'anomenat "monopoli de la dinamita" esdevingué un dels principals pretexts per la guerra. els interessos imperials britànics s'alarmaren quan el 1894-95 Kruger proposà construir una línia ferroviària des de l'Àfrica Oriental Portuguesa fins a Badia Delagoa, evitant passar pels ports controlats pels britànics de Natal i Ciutat del Cap i així evitar les tarifes britàniques. En aquells moments, el Primer Ministre de la Colònia del Cap era, un home que tenia la visió dels britànics controlant Àfrica, des del Cap fins al Cairo.
Certs autoo-noments representants dels uitlanders i alguns propietaris de les mines cada cop més estaven més airats i frustrats pels tractes que tenien amb el govern del Transvaal; formant-se un Comitè de Reforma per tal de representar els uitlanders.
L'Atac de Jameson miniatura|L'arrest de Jameson després de l'atac fracassat, al 1896