miniatura|El déu "Bacus" (segons els romans) o "Dionís" (segons els grecs). Pintat per Diego Velázquez La història del vi s'ha entrellaçat amb la història d'altres activitats humanes com l'agricultura, la gastronomia, les activitats lúdiques de les civilitzacions, així com de la humanitat mateixa. El vi és una beguda alcohòlica fermentada procedent del suc del raïm (Vitis vinifera) que conté alcohol etílic i que en quantitats moderades ens provoca l'expressió sincera de sentiments, mentre que en grans quantitats es tracta d'un narcòtic. La naturalesa humana ha estat, des dels seus començaments, assedegada de vi i això ha provocat que sigui una mercaderia de valor en diferents cultures. Hi ha proves arqueològiques en què s'indica que les produccions de vi més antigues provenen d'una extensa àrea que abasta Geòrgia i l'Iran (monts Zagros), i daten aquest començament en el període que va del 6000 al 5000 aC.World's Earliest Wine. Archeology, vol. 49 (1996). Els primers cultius de vinya (Vitis vinifera) van tenir lloc a l'edat del bronze en llocs propers a l'Orient Pròxim, Sumèria i l'antic Egipte al voltant del tercer mil·lenni aC.
La vinya s'ha anat estenent gràcies a les seves característiques adaptatives des de l'espècie eurasiàtica Vitis vinifera L. subsp. sylvestris. Ha requerit pocs canvis genètics per adaptar-se al seu cultiu a les diferents zones; té baixos requeriments d'aigua i minerals, creix en terres on altres fruiters no creixerien i gràcies a la seva capacitat regenerativa permet una recol·lecció intensiva. Aquesta adaptabilitat fou una de les claus de la seva expansió al llarg d'Europa, així com en la majoria dels climes temperats de la terra. Un dels majors canvis que patí la vinya va ser quan, en l'antiguitat, es convertí per selecció artificial d'una varietat "salvatge" (de sexualitat dioica en la seva majoria) a una de "domesticada" (hermafrodita), i se'n desconeixen en l'actualitat les raons d'aquest canvi. Aviat es pogué comprovar que el vi era la suma d'un conjunt de factors ambientals: clima, latitud, altura, hores de llum, etc.
Moltes de les grans cultures de la Mediterrània així com de l'Orient Pròxim reclamen haver inventat el procés de vinificació atribuint-ne el descobriment a un heroi local o a una divinitat agrària. Però el cas és que el comerç i l'expansió d'algunes cultures i imperis ha fet que el vi i el seu cultiu s'anés estenent per diverses zones de la Terra, adoptant nous sabors i aromes. El vi (igual que altres aliments bàsics) apareix en la cultura carregat de simbolisme. Apareix en la Bíblia (Llibre del Gènesi) després del Diluvi universal replantat per Noè (que la tradició judeocristiana aclama com a inventor del vi), tot i que pot establir-se un paral·lelisme amb Noè en el personatge del Poema de Gilgamesh (narració d'origen sumeri) denominat Utnapishtim, que igualment planta vinyes després d'un diluvi. En les diverses cultures de la terra hi ha altres begudes fermentades semblants, com pot ser la hidromel i la sidra dels pobles del nord d'Europa, el koumiss de l'Àsia central; els mateixos romans van fermentar figues i dàtils per fer begudes alcohòliques. La capacitat adaptativa de la vinya a diferents climes i sòls, el seu alt rendiment, la fa l'única fruita que reté a dins quantitats d'un inusual àcid denominat tàrtric, que afavoreix l'acció dels llevats. Es pot dir que en l'actualitat el raïm és la fruita més recol·lectada a escala mundial, i el 70% se'n dedica a la producció de vi.
Inicis miniatura|El vi ens provoca l'expressió sincera de sentiments, per aquesta raó no resulta estrany que estigui present en festes i celebracions miniatura|Dona persa abocant vi (mei en persa) en una copa. Es pot veure sobre la taula, a més, un préssec (símbol culinari de Pèrsia) És una creença generalitzada que els començaments de l'elaboració del vi se situen en una extensa zona situada al sud del Caucas: entre Turquia, Armènia i l'Iran. El raïm primigeni era la vitis vinifera sylvestris i se n'han recollit nombroses proves arqueològiques als voltants de Turkmenistan, Uzbekistan i Tadjikistan datades en el que va des del Neolític fins a començaments de l'època de bronze. N'hi ha datacions anteriors a Ohalo II (prop del mar de Galilea) que assenyalen 20000 aC. Ja en el Miocè creixia el raïm a l'Europa occidental. S'han trobat proves de fulles de previnífera que creixien en estat salvatge (vitis labrusca) a Montpeller, a Castiona (als afores de la ciutat de Parma). No obstant això, les proves arqueològiques assenyalen que als jaciments d'Hajji Firuz Tepe als monts Zagros (Iran) ja s'elaborava vi; per mor de la presència de restes analitzades químicament (mitjançant l'aparició de traces d'àcid tàrtric), s'ha pogut determinar igualment que s'aromatitzava amb resines de terebint (Pistacia terebinthus). El problema de datar els orígens del vi se centra a resoldre si les traces obtingudes de mostres arqueològiques corresponen al que es defineix per vi o no, si va ser fermentat de manera natural o artificial, etc., la presència de certs compostos com àcid tàrtric, o tartrats, és la forma més comuna de resoldre la qüestió. Malgrat això, existeixen altres mètodes alternatius vineopaleogràfics.
És molt possible que aquestes primeres fruites salvatges de previnífera anessin a poc a poc domesticant-se, i finalment se'n conrearen a mesura que l'ésser humà abandonava el nomadisme. La vinya necessita de tres a cinc anys per a començar a ser productiva, cosa que fa suposar més que el seu cultiu començà quan l'ésser humà es feu sedentari. L'ús d'aquest raïm primigeni com a fruita, potser donà lloc a una beguda ensucrada procedent del suc, obtinguda directament per aixafament: el most. Aquesta forma d'extreure el suc no es distingeix d'altres fruites com poden ser les cireres, les mores, etc., només que el raïm proporciona una gran quantitat de suc en comparació amb altres fruites. Un bol abandonat o un recipient tancat pogué haver fermentat i donar un vi alcohòlic que produïa eufòria en aquells que el bevien. Aquesta "fermentació primigènia" (deguda a les mateixes Saccharomycetes que hi ha a la pell del raïm), es produeix espontàniament després de picar el raïm i el seu posterior repòs en un recipient tancat; la reacció de fermentació dura entre cinc dies i cinc setmanes com a màxim (depenent d'una sèrie de factors). Altres teories rebutgen la hipòtesi del recipient pel fet que la terrisseria no apareix fins al Paleolític superior i esmenten la possibilitat de descobrir l'alcohol en el vi mitjançant la ingesta de raïms atacats per un fong gris denominat Botrytis cinerea (podridura noble o Oidium tuckeri).
Durant l'època del bronze, el vi (així com el cultiu del raïm) s'anà expandint en diverses direccions des d'Europa Occidental a l'Índia i Pèrsia gràcies a l'establiment de rutes comercials que arribaven a la Xina. Ja des dels començaments el vi degué ser una de les mercaderies de la humanitat i això n'afavorí l'expansió per Àsia. Algunes de les primeres varietats de raïm migraren a la Xina en el que es denominà "raïms de muntanya" com és la Vitis thunbergii.Eijkhoff, P. Vi a la Xina: desenvolupament contemporani i històric. L'expansió del vi va fer que el viking Leif Eriksson fes una crònica de plantacions de vinya a Amèrica del Nord el 1000 dC en el que coneixem avui com Massachusetts. En l'expansió del vi a Àsia, es tenen referències escrites pel general Zhang Qian, que esmenta com en la dinastia Han es feien cultius de vinya en la zona que correspon a la moderna Xinjiang, i descriu a més com n'era de popular la beguda entre els seus habitants. És molt possible que la Ruta de la seda fes de via de transmissió de la viticultura i que fes que el vi es conegués amb posterioritat a la part occidental de l'Eufrates.
No se sap la raó per la qual la Vitis vinifera es va propagar per Euràsia en detriment, alguns cops, de varietats locals. N'és un exemple a la Xina, on aviat va disminuir el cultiu de la Vitis amurensis, substituïda per la popularitat del raïm eurasiàtic (Vitis vinfera).
D'altra banda, hi ha proves que en la península Ibèrica hi havia vinyers al tercer mil·lenni aC just abans que els fenicis entressin en la península i hi establissin colònies. No obstant això, la colonització procedent de l'est d'Europa segueix sent-ne una de les teories més acceptades per la comunitat científica.
Antic Egipte miniatura|Il·lustracions d'egipcis veremant a la tomba de Nebamun La primera evidència arqueològica del picat de raïms amb intenció d'extreure'n vi es pot observar a les representacions del regnat d'Udimu (3000 aC). A l'antic Egipte la cervesa era més popular que el vi. Amb les varietats semisalvatges de raïm vermelles es produïren els primers vins negres, però els egipcis van tenir la possibilitat de fer-ne créixer una versió mutada que permetia elaborar vins blancs. Fermentaven el most en grans atuells de fang oberts per la part superior; després d'omplir-los els segellaven amb una tapadora del mateix material. Un dels primers vins dels egipcis que s'emprava en cerimònies religioses es denominava shedeh i se sap que havia dues formes d'obtenir-lo: del suc de magranes o de raïms. Els egipcis que vivien prop del delta celabraven cada any, a la lluna nova, el dia d'«ella torna». Heròdot esmenta que es bevia més vi en aquest dia que en la resta de l'any. Un altre festival semblant se celebrava en lluna plena.
El vi era considerat un luxe que estava reservat als sacerdots i nobles, no obstant això, als períodes festius en bevien fins i tot els egipcis de les classes més baixes. Era costum cuinar el vi després de la fermentació amb l'objecte d'evitar-ne el deteriorament. Els egipcis atribuïen la invenció del vi al déu Osiris, pare d'Horus i déu de l'agricultura. El vi es guardava en àmfores recobertes a l'interior amb brea i se segellaven en fang, de tal forma que el vi es conservava durant anys en aquests recipients. Aquestes àmfores formaven part dels aliments funeraris que es posaven a les mastabes i piràmides. S'han trobat àmfores amb vi a les tombes de Semerjet, faraó de la primera dinastia, així com a la tomba de Tutankamon. Les més antigues en procedeixen de les tombes d'Abidos, atribuïdes a Horus Escorpí II o Narmer (3100 aC), en les quals s'ha detectat la primera evidència de l'ús del llevat S. cerevisiae com a llevat del vi). Algunes d'aquestes àmfores han perdurat intactes fins als nostres dies, i el seu contingut tenia dos-cents anys d'antiguitat quan es van dipositar com a ofrenes funeràries, cosa que indica que els egipcis ja consideraven els vins anyencs com de bona qualitat. Es coneixen aquestes dades amb precisió pel fet que els terrissers gravaven als recipients marques que indicaven amb detall qui n'era l'encarregat del cultiu, així com la data d'elaboració. El vi també era emprat durant el procés d'embalsamament per a netejar els cadàvers, abans i després de les evisceracions. Al delta del Nil, probablement al braç canòpic, hi havia grans vinyers d'on s'obtenien els millors vins. Els rètols que indicaven els vins s'escrivien en tinta sobre els gerros, determinant-hi la collita, l'any, el nom de qui el collia i la qualitat del most.Aldred, Cyril: Los egipcios. 1986, p. 25.
Grècia clàssica miniatura|Un viticultor cuidant del vi en un simposi grec (lit. 'festa de la beguda')