Una arma de foc és qualsevol arma que llança projectils a distància gràcies a la pressió originada per una explosió. S'utilitza per atacar o per defensar-se, tot i que també és corrent el seu ús en la caça o simplement de manera lúdica. El seu desenvolupament ha anat lligat als usos bèl·lics, però també l'utilitzen les forces de seguretat, per a la cacera d'animals salvatges i en tir olímpic o esportiu.
Història miniatura|Il·lustració d'un mosqueter del 1608. La llarga història de les antigues armes de foc va lligada a les innovacions tant per millorar-ne la portabilitat, per millorar la seguretat del mateix tiradorDiccionari d'Història de Catalunya; p. 59; entrada: "arma de foc"; ed. 62; Barcelona; 1998; i per fer-la més mortífera.
Des del es coneixien a la Xina barreges pirotècniques de salnitre, carbó i sofre que van ser emprades com a explosius d'escassa potència. Existeixen també testimonis del seu ús militar a la Xina del , amb l'ús de les anomenades fletxes de foc que projectaven fletxes gràcies a una càrrega de pólvora i emprant un canya de bambú a mode de canó.
La pólvora i el coneixement del seu ús explosiu o propulsiu va arribar a Europa de la mà dels científics àrabs entre finals del a començaments del , on la referència més antiga apareix al tractat de Marc Greco, que descriu la composició de la pólvora negra, encara que hi ha referències més fidedignes en els manuscrits De Nobilitatibus Sapientiis et Prudentiis Regum i De secretis secretorum Aristotelis de Walter de Milimete, capellà d'Eduard III d'Anglaterra, que es remunten a 1326 i que descriuen el que actualment es considera els models europeus més antics d'armes de foc.
També es conserva un document florentí datat l'11 de febrer de 1326 en el qual es tracta de l'adquisició de projectils i canons metàl·lics. D'un registre comptable del castell de Gassino, prop de Torí, sabem que el castell ja estava equipat amb canons en 1327.
Tanmateix, és a partir de la segona meitat del que es van registrar majors i freqüents referències sobre l'ús bèl·lic de les primeres armes de foc europees: les portàtils individuals foren les primeres a aparèixer. Al principi les armes de foc eren poc fiables i insegures, però han anat evolucionant fins a assolir un nivell d'utilitat i practicatge que les han convertit en un dels mitjans per ferir o assassinar més eficaços que a més pot utilitzar-se en un altre tipus d'activitats humanes com per exemple l'esport.
Producció històrica de les armes de foc Pel que fa als fabricants que les elaboraven es té notícia del primer taller francès el 1516 a Saint-Étienne.
Als Països Catalans un document de Ripoll sembla indicar que ja abans del 1568 havia nascut la indústria armera de la ciutat. N'hi devia haver més en altres ciutats perquè el virrei de Catalunya Fernando Álvarez de Toledo en algun moment entre el 1571 i el 1580 va limitar la fabricació d'armes de foc en 44 poblacions del principat. El cas de Ripoll és fonamental perquè durant els segles i la seva producció superava amb escreix la de ciutats més importants com ara Barcelona, Igualada o Vic, i presentava una complexitat tècnica i un gust artístic molt valorat a l'època (eren corrents les decoracions florals, geomètriques i fins i tot els gravats). Els pedrenyals i escopetes ripolleses han arribat fins avui en diversos museus militars. La importància assolida per aquesta indústria a Ripoll es devia a la tradicional presència de les fargues que treballaven el ferro extret d'una regió prou rica en aquest metall. Aquí es produïren algunes innovacions tècniques com ara el tornall d'esmolar i barrinar canons, que ja existia el 1632 accionat amb la força hidràulica, i fou un gran avenç per tal de mantenir el canó ben soldat i evitar que esclatés amb la ignició continuada de la pólvora. De fet la potència era tal que a Ripoll no hi havia simples armers sinó que els oficis estaven especialitzats: els canoners feien el canó, els panyetaires elaboraven el mecanisme per a disparar o pany, i els encepadors feien els acabats i els ornaments. Però tota la indústria armera ripollesa va ser clausurada el 1794 per tal d'allunyar-la de la frontera amb l'estat francès
El propulsor de les armes de foc més antigues era la pólvora negra; però en les armes de foc modernes es fa servir pólvora blanca (sense fum), o bé altres propel·lents. Les armes de foc poden ser portades a mà com en el cas dels fusells, carrabines i pistoles; aleshores els projectils s'anomenen bales, les quals no solen contenir explosius a l'interior. En el cas d'armament més pesant o d'artilleria, com és el cas de canons, llançagranades, etc. els projectils porten càrrega explosiva. Per efecte de la combustió les armes de foc es dilaten i desgasten i han de tenir un manteniment acurat. Als segles i , en les primeres armes de foc portàtils, la munició era una bala esfèrica de plom massís, i a principis del van adoptar forma cilíndrico-ogival o cilíndrico-ovalada, acoblada a una beina, ajustada per ella mateixa en passar de la recambra al canó, que conté tots els elements necessaris per a disparar.“Chemical Analysis of Firearms, Ammunition, and Gunshot Residue” by James Smyth Wallace p. 24.
miniatura|Pistola catalana de roda, feta a Ripoll (Ripollès) a finals del s. XVII
El desenvolupament del pany de metxa i dels canons de petit calibre de ferro, més barat i comú que el bronze, va revolucionar els exèrcits, amb la implantació massiva de les armes de foc durant el .F.X. Hernández, Història militar de Catalunya Més endavant es desenvolupà el pany català, emprant una pedra de sílex posada al cap d'una peça anomenada ca que es feia percudir prop del fogó; i també una pedra de pirita que es fregava amb una roda dentada.
Una novetat va ser l'aplicació de la tecnologia de les impressores 3D en la fabricació de pistoles, amb la impressió el 2013 d'una pistola.
Nomenclatura i classificació Les armes de foc es divideixen en les següents categories generals: Armes de foc individuals (personals o portàtils) que es subdivideixen en: armes de foc llargues: arcabús, mosquet, fusell, metralladora, fusell d'assalt, etc. armes de foc curtes: pistola i revòlver. Peces d'artilleria i altres armes explosives: Artilleria pesant i lleugera: canó, bombarda, colobrina, falconet, obús, morter... Armes explosives d'ús individual: granada, mina, bazuca, llançagranades…
En relació amb la longitud de l'arma Armes llargues: armes lleugeres emprades per a disparar a llarga distància, que tenen el canó de llarg i és emprada amb les dues mans i, gairebé sempre, aprofitant l'espatlla de suport. Com ara els rifles, carrabines, fusells i algunes metralladores, així com metralladores, encara que sovint s'utilitzi un bípede o un trípode de suport per mantenir l'estabilitat. Les armes llargues s'utilitzen com a armes de caça, com armament individual de guerra i per a ús recreatiu en l'esport de tir. Armes curtes: a diferència de les armes llargues, estan destinades principalment per a ús personal en contra a objectius a curta distància o de forma oculta, de canó més curt i, en general, s'empren amb una sola mà. Aquesta categoria inclou: pistoles, revòlvers i algunes pistoles-metralladores, tot i aquestes últimes requereixen que s'emprin les dues mans per ser controlades quan es dispara en ràfegues. Generalment s'usen com a armes individuals de les forces de l'ordre (com la policia), com a instrument de defensa per part de ciutadans autoritzats, i com equipament esportiu en diverses disciplines de tir.
Per determinar si una arma és llarga o curta s'empren, comunament, dos sistemes: el primes és una derivació militar. aquest considera una constant de valor 20. Aquest multiplica el calibre de l'arma, expressat en mil·límetres, per la constant. Si el resultat és major que la llargària del canó es tracta d'una arma curta, si és a la inversa es parla d'arma llarga. Per exemple, la metralladora Beretta mod. 12, té un canó de 20 cm de longitud (200 mm) i un calibre de 9 mm. Així 9x20 = 180, el resultat és menor que la longitud del canó i, d'acord amb aquest sistema, l'arma seria llarga.
El segon sistema ve definit per l'article 78 de l'Acord de Schengen de 14 de juny de 1985 que considera armes curtes aquelles armes en les quals el canó té una longitud no superior a 30 cm o la longitud total no excedeixi de 60 cm. Per contra es consideren llargues les que superen aquests valors. Aquest sistema és el que recull actualment la legislació espanyola en el seu Reglament d'Armes Definició segons el Reglament d'armes: 12. Arma de foc curta: Arma de foc el canó de la qual no passi de 30 cm o la longitud total de la qual no passi de 60 cm. 13. Arma de foc llarga: Qualsevol arma de foc que no sigui una arma de foc curta. Reial decret 976/2011, de 8 de juliol, pel qual es modifica el Reglament d'armes, aprovat pel Reial decret 137/1993, de 29 de gener. BOLETÍN OFICIAL DEL ESTADO.Suplement en llengua catalana al núm. 163 Dissabte 9 de juliol de 2011
D'acord amb la possibilitat de la repetició del tret Armes d'un sol tret: són aquelles que sol disparen un tret i que abans de tornar a disparar s'han de recarregar de forma manual, com, per exemple, el fusell Sharp de retrocàrrega, els fusells Remington de "blocatge progressiu", així com tots els rifles d'avantcàrrega. Aquesta categoria també inclou les armes de dos canons juxtaposats o superposats per a l'ús en tir al plat o caça, perquè la capacitat de disparar més tirs es deu a la presència de diversos canons que es carreguen de forma manual i no a la presència de sistemes de repetició (per a alguns, aquestes armes pertanyerien a la categoria de "armes de repetició multi-canó" junt amb les de tipus "pepperbox", així com metralladores tipus "Gatling" i "Gardner" i derivats).
Armes de repetició manual: també disparen un únic tret al mateix temps, però, puix que tenen un magatzem amb més tirs i un dispositiu mecànic que "carrega" d'un cartutx nou a cada acció manual de "recarrega", els trets se succeeixen més ràpidament que ja estan disponibles en l'arma. Exemples d'aquest tipus en són els revòlvers i rifles amb gir de lliscament de l'obturador (anomenada acció "forrellat", com els fusells Mauser 98) o per acció de palanca de repetició (com els rifles Winchester 1866 i successius) o a "bomba". Val la pena esmentar que el revòlver, segons alguns entesos, podria pertànyer a la categoria de "armes de repetició múltiple".
Armes de repetició semiautomàtiques: disparen un tret cada vegada que el gallet és accionat, com en el cas de les armes de repetició manual, però a diferència d'aquestes, la recàrrega del cartutx nou del seu magatzem és automàtica, sense la intervenció del tirador. Requereixen l'acció del gallet a cada tret. Exemples d'aquest tipus en serien les pistoles com la Luger o la Walther P38 i les escopetes amb canó d'ànima llisa anomenats(incorrectament) "automàtics", així com els rifles Garand M1 americà de la Segona Guerra Mundial.
Armes de repetició automàtiques: Són aquelles que permeten disparar diversos trets mitjançant una única actuació del gallet: l'arma sols deixa de disparar quan es retira l'actuació sobre el disparador o fins que el carregador resta buit. Aquesta manera de tret és anomenada "explosió". Els representants típics d'aquesta categoria estan les pistoles-metralladores, com ara la MP 40 alemanya o la italiana MAB, les metralladores i en general totes les armes de foc en ràfegues (incloent rifles d'assalt moderns que posseeixen dispositius de rafegues controlades).
Segons el tipus de canó emprat