miniatura|Metralladora La metralladora és una arma de foc automàtica caracteritzada per disparar gran quantitat de bales en poc temps i de forma sostinguda. Està dissenyada per disparar-les a partir d'un carregador o un cinturó de municions; normalment en un lapse breu i de forma sostinguda pot disparar centenars de bales per minut, a causa del seu mecanisme de tret automàtic, i pot impactar en un determinat camp de tir. Les metralladores generalment són pesants, voluminoses i estan muntades sobre un afust. L'ús modern d'aquesta paraula es refereix a les metralladores automàtiques, que van ser precedides per les metralladores manuals amb alguns detalls automàtics.
Les armes d'automàtiques de repetició es classifiquen generalment com: subfusell, metralladora, o canó automàtic. Els subfusells són petites armes automàtiques portàtils de mà per a defensa personal o un combat de curt abast, ja que fan servir calibre de pistola. Una metralladora és sovint utilitzada com una arma portàtil, si bé generalment es fa servir muntada sobre un afust o disparada des de terra assentada en un dospeus. A diferència dels subfusells, dispara munició de rifle. Les metralladores lleugeres són prou petites per ser disparades com un rifle, però són més eficaces quan es disparen des d'una posició decúbit pron. La diferència entre les metralladores i els canons automàtics es basa en el calibre, que en el cas dels canons automàtics és superior a 16 mm.
Un altre factor és si l'arma dispara munició convencional o projectils que exploten per impacte. Les armes de foc que disparen projectils explosius de gran calibre es consideren canons automàtics o morters automàtics. En contrast amb els subfusells i els canons automàtics, les metralladores (com els rifles) tendeixen a guardar una alta proporció entre la longitud del canó i el calibre (un llarg canó per un calibre petit).
L'aparició de la metralladora durant la segona meitat del va canviar el sistema de combat que fins aleshores era el mateix des de les guerres napoleòniques. A partir de l'acció de les metralladores es van fer línies estàtiques i trinxeres, amb utilització de carros de combat contra aquestes armes automàtiques. En la seva evolució han aparegut també metralladores pesants i lleugeres de diferents tipus.
Descripció general de les metralladores modernes A diferència de les armes de foc semiautomàtiques, que requereixen prémer el gallet per cada tret, la metralladora està dissenyada per disparar de forma contínua mentre el gallet es manté premut, essent capaç de proporcionar ràfegues contínues o freqüents de foc mentre dura la munició. Les metralladores s'utilitzen normalment contra objectius poc protegits, o per proporcionar foc de cobertura.
A la pràctica, algunes metralladores proporcionen foc de cobertura gairebé contínuament durant hores, si bé altres armes automàtiques es sobreescalfen després de menys d'un minut d'ús. A causa que s'escalfen molt, la pràctica totalitat de metralladores compten amb recambra oberta, per permetre la refrigeració per aire entre ràfegues. També tenen un sistema de refrigeració de l'ànima, o compten amb un sistema de brocals extraïbles que poden ser substituïts si s'escalfen.
Encara que es subdivideixin en "lleugeres", "mitjanes", "pesants" o de "propòsit general", fins i tot les metralladores més lleugeres tendeixen a ser substancialment més grans i més pesants que altres armes automàtiques. L'arma automàtica d'equip, coneguda amb les sigles SAW (de l'anglès Squad automatic weapons) és una variació del fusell metrallador i requereix un sol operador (de vegades amb un assistent per transportar municions). Les metralladores mitjanes i pesades van muntades en un trípode o en un vehicle; quan es porten a peu, la metralladora i l'equip associat (trípode, municions, canons de recanvi) requereixen un equip de membres addicionals.
La majoria de les metralladores estan alimentades per cinta, encara que algunes metralladores lleugeres s'alimenten a partir d'un tambor o un carregador.
Altres armes automàtiques es subdivideixen en diverses categories basades en la mida de la bala usada, i si el cartutx és expulsat des d'una recambra tancada o oberta. Les armes amb selecció de foc que disparen cartutxos de rifle d'alta potència amb recambra tancada s'anomenen fusell metrallador, mentre que les armes amb un cartutx intermedi s'anomenen fusell d'assalt.
Alguns fusells automàtics (com el Browning Automatic Rifle) varen ser dissenyats com una arma d'un elevat cicle de foc per a donar cobertura a les tropes, per la qual cosa requereixen una capacitat de substitució ràpida de carregadors per aconseguir foc continuat. Poden ser operades per la persona que dispara l'arma, o per un membre auxiliar de l'equip que proporcioni la munició i els carregadors. El fusell d'assalt, per contra, generalment està concebut per un cicle de treball més intermitent, i va ser dissenyat per a ser transportat i utilitzat fàcilment per una sola persona.
Història Des del , alguns inventors van intentar crear una arma de defensa lleugera amb presa de projectils d'alta velocitat. Leonardo da Vinci en va dissenyar una, però no es concretà en cap aparell, probablement a causa de la falta de mitjans tècnics. A partir del es van dissenyar algunes peces d'artilleria de curt abast per la defensa contra la infanteria, que llençaven, en diferents fases de l'acció, projectils múltiples coneguts com a caixes biscaïna o ferralla, amb uns efectes terribles sobre els organismes vius. Tanmateix, l'escassa mobilitat de l'artilleria, especialment en aquell, en limitaren l'ús tàctic.
Segle miniatura|L'arma de repetició de Puckle El 1718, James Pückle inventà un artefacte per a una arma de defensa. Aquesta peça, amb un diàmetre d'uns tres centímetres per gairebé un metre de llarg, es componia d'uns barrilets amb onze cambres carregades prèviament i aconseguia disparar seixanta-tres trets en set minuts, tres vegades més ràpid que el mosquetó d'un bon tirador. Estava pensada per oferir als vaixells de guerra una forma de defensa contra els abordatges. El seu ús, però, no va ser efectivament implantat.
La idea es va mantenir latent fins al 1862, quan Richard Jordan Gatling va presentar una nova patent d'una arma basada en el principi de sis a deu canons giratoris, que permetia fer foc d'una manera continuada i augmentava el temps de refredament, sense reduir el ritme de foc. Aquestes armes capaces de disparar de forma semblant a la metralladora automàtica, amb mitja dotzena o més de canons de fusell disposats en posició circular al voltant d'un eix i alimentats per un carregador vertical o cilíndric, no eren veritables metralladores automàtiques; l'energia per al procés s'obtenia d'una maneta accionada per un soldat, mentre que en la metralladora autèntica només cal muntar el tancament de l'arma i prémer el gallet perquè l'arma continuï disparant automàticament fins a deixar anar el gallet o esgotar la munició. La Gatling no era autònoma perquè feia servir una maneta per subministrar l'energia amb la qual la cambra dels cartutxos es carregava, copejava, extreia el projectil buit i l'expulsava. A més, els tipus de cartutxos que utilitzava, de paper, en limitava la fiabilitat.
Comprada per l'exèrcit nord-americà el 1865, en van fer modificacions per a l'ús de cartutxos i fundes metàl·liques, innovació que millorà molt l'eficiència de l'arma. Però, per tal com mantenia la mida d'un petit canó i la necessitat d'un calaix de municions, exigia encara millores que es traduirien en l'aparició de diverses versions. Considerada com una peça d'artilleria, fou sempre desplegada sense formar part dels moviments de la infanteria. Això limitava els seus efectes en el pla tàctic, ja que el seu abast era inferior al d'un tret de canó que llancés metralla.
miniatura|esquerra|Mitrailleuse Reffye als Invàlids de París A l'altre costat de l'Atlàntic, a Bèlgica, apareix l'arma Montigny, va ser adoptada per l'exèrcit francès que l'utilitzava com a arma d'infanteria. Era coneguda a França com ‘’canon à balles'’ (canó de bales) o ‘’mitrailleuse’’ (metralladora) Reffye, pel nom del militar responsable de la seva fabricació. El seu funcionament és encara més fàcil perquè els seus vint-i-sis canons, agrupats dins un tub com de canó, podien fer foc de manera individual o simultània. La seva capacitat de foc i el seu abast eren satisfactoris i en una ocasió una bateria va abatre cinc cavalls en 90 segons. Però tàcticament resultà poc útil en el front de combat, cosa que limità de manera important el seu impacte durant la guerra francoprussiana de 1870, on l'artilleria prussiana dominà clarament. Malgrat ser abandonada en els urs de la guerra, el seu nom ‘’mitrailleuse’’ va quedar com a genèric francès per les armes automàtiques de repetició, malgrat que encara funcionava a mà.
miniatura|Canó Gatling (Fort Laramie, Wyoming) Al Regne Unit, el 1870, l'empresa WG Armstrong and Co va obtenir la llicència per a la producció local de canons Gatling, els primers en oferir un foc seqüencial controlat, amb càrrega mecànica. L'arma estava disponible en dues versions: una del calibre 45 (de 45 centèsimes de polzada, és a dir, 11,43 mil·límetres) que realitzava fins a 700 trets per minut, per a l'exèrcit de terra, i una del calibre 65 per a la Royal Navy, la Marina. Un dels seus primers usos va ser a la batalla d'Ulundi contra els zulús. La Marina havia patit anteriorment unes humiliants derrotes a Sud-àfrica el gener de l'any 1879, i en una nova campanya armats amb dues metralladores Gatling es va oposar amb èxit als guerrers zulús, el mes de juliol, causant-los més de 1.500 baixes. A partir d'aquell moment aquesta arma formaria part de les expedicions britàniques a Egipte i Sudan. La popularitat de la Gatling es va estendre a altres governs com els de la Xina, diversos països sud-americans o Rússia que va encarregar 400 metralladores per la guerra contra els turcs. El seu cartutx evolucionà a un sistema més modern fet tot de metall, eliminant així molts dels embussos i altres incidents que solien succeir durant els tirotejos. El ritme de tir assolia ara els tres-cents trets per minut. Tanmateix, per tal com les bateries eren destruïdes per l'artilleria, que quedava fora del eu abast, i els operaris eren abatuts per franctiradors que no podien veure, el seu ús es limità a les guerres colonials, contra enemics pobrament armats, on va ser utilitzada fins entrat el .
Durant la dècada del 1880 s'imposaren el tipus d'armes Nordenfeldt i Gardner, dues armes també amb l'arquitectura Gatlings i amb un gran calibre, deu i dotze respectivament, amb un o dos canons de foc. Foren utilitzades per la infanteria de marina per lluitar contra els petits bucs llançadors de torpedes. Podien llançar deu projectils per segon sense interrupció durant un temps considerablement llarg.
miniatura|Metralladora Maxim; representació del seu maneig per un soldat alemany durant la Primera Guerra Mundial.Com a conseqüència de la guerra francoprussiana de 1870 a Europa havia quedat un mapa polític molt trossejat i amb prou inestabilitat com per preveure una nova lluita armada al centre del continent. En aquest context, el nord-americà nacionalitzat britànic Hiram Maxim va patentar un conjunt de millores sobre les armes de repetició. A partir de l'observació del fort retrocés que produïa el seu rifle Springfield mentre practicava tir al blanc, li va fer idear el 1884 el disseny de la que es considera la primera metralladora autèntica, ja que utilitzava la pressió de sortida dels gasos de projecció per a provocar el retrocés del canó, el muntatge del tancament, l'expulsió del casquet i l'alimentació amb un nou cartutx obtingut d'una cinta al lateral de l'arma. Maxim realitzà demostracions per tot Europa i la seva metralladora va ser adoptada per la majoria dels exèrcits del continent.