miniatura|Foto de la NASA de la conca endorreica del Tarim, a la Xina nord-occidental miniatura|Conca endorreica mostrant entrada d'aigua. El llac és l'Üreg Nuur, a la Depressió dels Gran Llacs a la Mongòlia occidental
Lendorreisme (terme creat pel geògraf De Martonne del grec: endon, 'interior' i rhein, 'fluir') o conca endorreica és la xarxa hidrogràfica que no troba una sortida cap a rius i oceans. Les aigües superficials desguassen als sectors més deprimits i constitueixen llacs i aiguamolls d'extensió variable. L'aridesa climàtica (manca de precipitacions i forta evapotranspiració) sol explicar l'endorreisme, però es pot donar el cas de ser producte del relleu (cubeta tancada) o de la naturalesa del terreny (infiltracions, impermeabilitat). L'endorreisme, a la llarga, tendeix a desaparèixer, ja que la seva xarxa hidrogràfica és capturada a poc a poc per l'erosió regressiva de la xarxa normal (exorreica).
Principals conques endorreiques Cubeta iraniana (Àsia). Ūighūr Zizhiqu (Àsia). Mar Càspia (Àsia). Mar d'Aral (Àsia). Llac Balqaş (Àsia). Mar Morta (Pròxim Orient). Llac Txad (Àfrica). Llac Rodolf (Àfrica). Conca de l'Okavango (Àfrica). Conca de Nevada i Utah (Estats Units). Llac Eyre (Austràlia). La Manxa (Castella-La Manxa). Certs llocs de la depressió de l'Ebre (Aragó).
Totes aquestes regions endorreiques, en contrast amb les exorreiques, les quals flueixen cap a l'oceà en patrons definits geològicament, són sistemes hidrològics tancats i on l'aigua continua el cicle hidrològic només per evaporació i infiltració sense tenir accés a descarregar al mar. Els sistemes endorreics inclouen alguns dels més grans llacs del món. com el mar d'Aral i el mar Caspi.
A la depressió de l'Ebre es forma endorreicament, entre d'altres, la llacuna de Gallocanta, de gran importància per a les aus silvestres.
Referències
Categoria:Hidrologia