LImperi de Kanem (700 - 1376) fou un antic estat africà situat al que avui són el Txad i Líbia (Fezzan) i algunes zones orientals del Níger i nord-est de Nigèria. A partir del , la seva història és coneguda per la Crònica de Girgam, descoberta el 1851 per l'explorador alemany Heinrich Barth.Barth, Heinrich (1857): Travels and Discoveries in North and Central Africa. Vol. II, New York, p. 15–35, 581-602.
L'Imperi Kanem (c. 700-1380) se situava en els actuals països de Txad, Nigèria i Líbia. En el seu apogeu, abastava una àrea que abastava no sols la major part de Txad, sinó també parts del sud de Líbia (Fezzan) i l'est de Níger, el nord-est de Nigèria i el nord del Camerun. L'Imperi Bornu (1380s-1893) va ser un estat en el que avui és el nord-est de Nigèria, amb el temps va arribar a ser encara més gran que Kanem, incorporant àrees que avui són parts de Txad, Níger i Camerun.
Història L'expansió més gran va ocórrer en el regnat del mai (rei) Dunama Dibbalemi de la dinastia Sefuwa, que va regnar de 1221 a 1259. Aquest va ser el primer dels kanuri a convertir-se a l'islam; va declarar la gihad contra les tribus veïnes i va escometre un llarg període de conquesta. Després de consolidar el seu territori al voltant del llac Txad, va envair Fezzan (Líbia) al nord i les terres haussa (Nigèria) a l'oest. Aquesta expansió va tenir com a objectiu protegir les rutes de mercadeig cap al nord. En créixer el comerç, va augmentar també l'Imperi kanuri. A canvi de teles, sals, minerals i esclaus, els kanuri van rebre coure, armes de foc i cavalls. En el seu apogeu, els kanuri van controlar una part extensa i estratègica del nord d'Àfrica. Totes les rutes comercials del nord d'Àfrica travessaven el seu territori. La cultura dels kanuri va canviar en acréixer-se la seva riquesa. Gradualment, van canviar la seva vida nòmada per una sedentària, amb centres urbans, com ara Njimi, la primera capital de l'imperi.
Després de la mort de Dunama Dibbalemi, disputes internes van començar a estripar a l'imperi. La destrucció del culte tradicional Mune va provocar un gran descontentament popular. L'estat va començar a fragmentar-se a causa de conflictes constants, especialment amb el poble nòmada dels bulala. Els atacs dels bulala van obligar la dinastia governant, els Sefuwa, a fugir de la capital tradicional de Njimi. Es van establir a la zona occidental del llac Txad, iniciant el que es coneix com l'Imperi de Bornu, un regne a l'oest del llac Txad. L'imperi va trigar cent cinquanta anys a recuperar la seva estabilitat.
El regnat del mai Ali Gaji (1497-1515) va acabar amb la divisió interna de l'imperi. Les seves forces van arrabassar l'antiga capital Njimi als Bulala, però malgrat això va establir una nova capital a Ngazargamu. Aquesta revitalització va coincidir amb el col·lapse de l'Imperi Songhai, la qual cosa va suposar una afortunada conjuntura per a Kanem-Bornu.
Durant el regnat del mai Idris Aluma (1580-1617), el poder dels kanuri va créixer prou per a permetre'ls restablir la seva autoritat en les terres de Fezzan i dels haussa gràcies a l'ús d'un exèrcit equipat amb mosquets, obtinguts dels otomans. Idris Aluma va ser un altre fervent musulmà que desitjava emprar el seu poder per a estendre l'islam per Àfrica i per això va proclamar gihads per a impulsar les conversions. Va posar els fonaments polític-administratius dels últims dos-cents cinquanta anys de l'imperi.
Quan l'imperi finalment es va enfonsar en els anys 1840, feia temps que s'enfrontava al creixent poder del rival Imperi fulani, situat a l'oest. L'expansió de les potències poders colonials en el continent va rematar al decadent imperi; va ser absorbit pel regne Wadai en 1846.
La història dels kanuri des del mai Dunama Dibbalemi d'ara endavant es denomina el Diwan (cròniques reals) i va ser descoberta en 1850 per H. Barth, un arqueòleg alemany.
Vers el 700 els zaghawa, un grup nòmada de llengua tebu va haver d'emigrar cap a la zona del llac Txad empès per altres pobles; a la zona, hi havia ciutats estat emmurallades del poble so. Sota el lideratge de la dinastia duguwa, els zaghawa van dominar els so, encara que van adoptar molts dels seus costums; la guerra entre zaghawa i sos va seguir de manera residual fins al . Una teoria proposa l'estat d'Agisymba, (que existia al ) esmentat per Claudi Ptolemeu, com l'antecedent de l'Imperi de Kanem.
Kanem estava al límit sud de la ruta transsahariana entre Trípoli el llac Txad. Per aquesta ruta s'importaven esclaus des del sud. Els zaghawa van abandonar la seva vida nòmada i van fundar una capital vers el 700 sota el primer rei (mai) documentat, Sef o Saif; la capital fou N'jimi (que vol dir 'sud' en llengua teda, i va créixer sota el fill de Sef, de nom Dugu, que va donar nom a la dinastia (Duguwa). Els reis (mais) Duguwa foren vistos com a divinitats i van quedar lligats a la institució reial coneguda com a magumi. Tot i futurs canvis, les institucions del magumi i el títol de mai van subsistir mil anys.
La tradició kanuri afirma que Sayf ibn Dhi Yazan va establir un govern dinàstic sobre els nòmades al voltant del través de la reialesa divina. Durant el següent mil·lenni, els Mais van governar al Kanuri, que incloïa als Ngalaga, Kangu, Kayi, Kuburi, Kaguwa, Tomagra i Tubu.
Kanem és esmentat com un dels tres grans imperis de la Regió del Sudan per Al-Yaqubí el 872. Descriu el regne de «els Zaghāwa que viuen en un lloc anomenat Kānim», que incloïa diversos estats vassalls. «Els seus estatges són barraques fetes de joncs i no tenen ciutats». En viure com a nòmades, la seva cavalleria els donava superioritat militar. En el , al-Muhallabi esmenta dues ciutats en el regne, una de les quals era Mānān. El seu rei era considerat diví, perquè es creia que podia «portar la vida i la mort, la malaltia i la salut». La riquesa es mesurava en bestiar, ovelles, vaques, camells i cavalls. A partir del al-Bakri es refereix al regne com Kanem. En el Muhammad al-Idrisi va descriure Mānān com «una petita ciutat sense indústria de cap mena i poc comerç». Ibn Sa'id al-Maghribi descriu Mānān com la capital dels reis de Kanem en el a Kanem com un poderós regne musulmà.
Dinastia Sayfawa A partir del , l'islam va penetrar-hi amb els comerciants, berbers i àrabs. Al , al-Hadi al-Uthmani va predicar l'islam amb molt d'èxit. Vers el 1085, un musulmà de nom Hummay, d'origen teda (tubu), va enderrocar el mai (rei) duguwa Selma i va establir-hi una nova dinastia. Això va comportar grans canvis, ja que la cort es va islamitzar i la política de l'estat es va orientar cap al nord d'Àfrica. La mitologia de l'estat també va canviar i el primer rei, Sef, del qual Hummay hauria estat descendent, fou identificat amb l'heroi iemenita Sayf ibn Dhi Yazan (i la dinastia fou anomenada inicialment Yazànida). La dinastia va agafar al el nom de Sefuwa (derivat de Sef = Sayf), però localment fou anomenada Sayfawa. L'islam penetrava al país, però hi havia resistència i molts pobles seguien amb les seves pràctiques animistes, que sembla que tenien el suport de l'antiga dinastia. Al , els sayfawa havien estès el seu domini a tot el Kanem. N'jimi va créixer considerablement i el poble kanembu s'identificava cada cop més amb la seva dinastia nacional i era la base del seu poder; no obstant això, els mais van viatjar a Bornu, a l'oest del llac on grangers i ramaders reconeixien el seu poder i pagaven tribut. El mai Selma (Abd al-Djalil), que va regnar vers 1182 o 1195 a 1210 o 1220, va incrementar el territori; el seu fill fou el famós Dunama II Dabbalemi.
Mai Dunama Dabbalemi Durant el regnat del mai Dunama Dabbalemi (vers 1210/1221-1248/1259), Kanem va arribar al cim; amb els seus contactes amb els poders nord-africans, va concertar un establiment al Caire pels seus peregrins cap a la Meca, va declarar la guerra santa contra els seus veïns tribals i va iniciar un període de conquestes; després de consolidar el seu territori a l'entorn del llac Txad, es va estendre cap al Fezzan; a l'oest, la seva influència arribava a Kano; a l'est a l'altiplà d'Ouaddai i al sud als parts del que fou més tard Adamawa. Sens dubte, el control sobre la perifèria era petit però mal que bé existent en forma de tribut efectiu o simbòlic. El 1259, sota aquest rei o el seu successor es va enviar una ambaixada als hàfsides. El sistema del mai era recompensar els caps militars amb el control dels territoris conquerits, però això va facilitar la creació d'una casta hereditària de dirigents regionals nobles, sense lleialtat especial al mai, al qual no devien el poder que havien rebut del pare. A la mort del rei, les tensions entre els seus fills i aquesta noblesa hereditària van portar a la guerra civil i els pobles sotmesos van deixar de pagar tribut.
Així doncs, a la mort de Dunama II, Kanem no va trigar a entrar en una espiral de decadència i, al final del , les lluites civils i els atacs exteriors van quasi eliminar l'estat. Els sos, els antics amos del territori, ara revoltats, i els invasors bilala, van matar en la guerra fins a quatre reis o mais entre 1342 i 1352; hi havia nombrosos pretendents al tron i les guerres civils eren constants.
Era d'Inestabilitat Des de la mort del mai Abdullah II Kademi el 1322, Kanem va viure una era d'Inestabilitat, amb deu mai regnant en un període de poc més de cinquanta anys, la majoria morint en conflictes amb els enemics de l'imperi, primer en guerres contra els sao al sud del llac Txad i després en guerres contra els bilala, que envaïen l'imperi des de l'est. Aquesta proliferació de mais va donar lloc a nombrosos pretendents al tron i va conduir a una sèrie de guerres civils intestines, principalment entre les branques idríssida i dawúdida de la dinastia governant Sayfawa.
Cap a l'any 1380 els bilala van aconseguir expulsar els Sayfawa del poder a Kanem i capturar la capital Njimi. El control imperial de les terres a l'est del llac Txad va acabar, i els bilala hi governarien de manera independent fins al . Els governants dels bilala es van declarar sultans, van establir una aristocràcia i van plantejar una alternativa política seriosa als Sayfawa a la regió que envolta el llac Txad. Els manuals de cancelleria mamelucs de l'època atorguen als bilala el mateix estatus diplomàtic que als Sayfawa.
Regne de Kanem-Bornu El poble (anomenat ara kanuris) va haver de retornar a la seva vida nòmada i emigrar a l'oest del llac, al Bornu, on Umar I Idrismi va fundar el Regne de Kanem-Bornu. Durant prop d'un segle van governar alguns territoris però sense unitat, fins que vers el 1470 el mai Ali I Gaji va unificar la dinastia regnant, va consolidar els seus dominis i va fundar l'estat de Bornu, amb capital a Ngazargamu, a la riba del riu Yo.
Llista de reis de Kanem
Dinastia zaghawa de Duguwa Sef c. 700 Dugu c. 785 (son of Sef, namesake of the dynasty) Fune c. 835 Aritso c. 893 Katuri c. 942 Ayoma c. 961 Bula c. 1019 Arki c. 1035 Shu c. 1077 Abd al-Dhel c. 1081 Dinastia Sayfawa de Kanem Hummay 1075–1086 Oumé 1086-1097 Dunama I 1097–1140 Bir I 1140–1166 Abdullah I 1166–1182 Salmama I o Selma (Abd al-Djalil) 1182–1210 Dunama II Dabbalemi 1210–1248 Kaday I 1248–1277 Bir II 1277–1296 Ibrahim I 1296–1315 Abdullah II Kademi 1315–1335 Salmama II 1335–1339 Kuri I 1339–1340 Kuri II 1340–1341 Mohammed I 1341–1342 Idris I 1342–1366 Dawud 1366–1376 Othman I 1376–1379 Othman II 1379–1381 Abu Bakr 1381–1382 Umar I Idrismi 1382–1387
Dinastia Sayfawa de Bornu Said 1387–1388 Kaday II 1388–1389 Bir III 1389-1421 Othman III 1421-1422 Dunama III 1422-1424 Abdullah III 1424-1431 Ibrahim II 1431-1439 Kaday III 1439-1440 Dunama V 1440-1444 Mohammed II 1444 Amr 1444-1445 Mohammed III 1445-1449 Ghazi 1449-1454 Othman IV 1454-1459 Omar II 1459-1460 Mohammed IV 1460-1465 Ali Gazi 1465-1497 Idris II 1497-1515 Mohammed V 1515-1538 Ali I 1538-1539 Dunama VI 1539-1557 Abdullah III 1557-1564 Idris III Alooma 1564-1596 Mohammed VI Bukalmarami 1603-1618