Edith Stein, en religió Teresa Beneta de la Creu (Wrocław, 12 d'octubre de 1891 - Camp d'extermini d'Auschwitz, 9 d'agost de 1942) va ser una filòsofa alemanya; convertida del judaisme ortodox a l'ateisme i després al catolicisme; i religiosa de l'Orde de les Carmelites Descalces. Va ser detinguda pels nazis i enviada al camp d'extermini d'Auschwitz, on va ser assassinada. El 1998 Joan Pau II va proclamar-la santa i l'any següent va ser declarada copatrona d'Europa.
Biografia Edith Stein va néixer a Breslau (actual Wrocław, llavors ciutat alemanya i avui part de Polònia). Va ser l'última de deu fills d'una família jueva, religió que rebutjà a l'edat de 15 anys, decidint d'esdevenir atea per tal de dur a terme una recerca espiritual pròpia, ja que es preguntava constantment pel sentit de la vida i del món. En aquesta època és quan entra en contacte amb la filosofia.
Va estudiar filologia alemanya, filosofia, psicologia i història a les universitats de Wrocław, Göttingen i Freiburg im Breisgau. A Göttingen va ser deixebla d'Edmund Husserl i el va seguir com a ajudant a Freiburg. El 1916 va obtenir el doctorat en filosofia amb una tesi sota la direcció de Husserl Zum Problem der Einfühlung (El problema de l'empatia) i va passar a ser professora de la universitat de Freiburg.
Malgrat que ja havia estat en contacte amb el catolicisme, només després de llegir l'autobiografia de Santa Teresa de Jesús, durant les vacances de 1921, va convertir-s'hi i va abandonar el judaisme. Batejada l'1 de gener de 1922 a Bad Bergzabern va renunciar a la plaça d'ajudant de Husserl per anar a ensenyar a una escola dominica de nenes a Espira (1922-1932). Durant aquest període, va traduir De veritate, de Tomàs d'Aquino, a l'alemany, familiaritzant-se amb el pensament filosòfic catòlic. El 1932 es va convertir en professora lectora a l'Institut de Pedagogia de Münster, però les lleis racials nazis van forçar-ne la dimissió el 1933.
miniatura|Segell postal alemany commemoratiu de la santa El 12 d'abril de 1933, poques setmanes després de la pujada d'Adolf Hitler al poder, Edith Stein va escriure, sense èxit, a Roma per demanar al papa Pius XI i al seu secretari d'estat -el cardenal Pacelli, anteriorment nunci apostòlic a Alemanya i futur Pius XII- que trenquessin el seu silenci i parlessin contra la primera persecució contra els jueus.Hubert Wolf,Papst & Teufel, Múnic: Beck, 2008, p. 208- També va escriure obres com L'oració de l'Església i El misteri de Nadal durant els seus primers anys de carmelita.
Va entrar al convent de carmelites descalces de Colònia el 1934 i va prendre el nom de Teresa Beneta de la Creu. El 1933 hi va escriure el seu llibre metafísic Endliches und ewiges Sein (Ésser infinit i ésser etern) amb l'objectiu de conciliar les filosofies de Tomàs d'Aquino i Edmund Husserl, com també l'obra Formació i vocació de la dona, un assaig breu sobre Santa Isabel d'Hongria. Posteriorment és acomiadada de l'Institut Germànic de Pedagogia per tenir sang jueva, alhora que és rebutjada per la seva família per la seva conversió al catolicisme. Per escapar de l'amenaça nazi, va ser traslladada al convent de carmelites d'Echt, als Països Baixos, on va escriure Kreuzeswissenschaft: Studie über Johannes vom Kreuz (La ciència de la creu: estudi sobre Joan de la Creu).
Tampoc els Països Baixos eren segurs: la conferència episcopal neerlandesa va fer llegir, el 20 de juliol de 1942 una proclama en contra del racisme nazi. Com a represàlia, el 26 de juliol, Adolf Hitler va ordenar la detenció de jueus conversos, que fins llavors havien estat respectats. Edith i la seva germana Rosa, també conversa, van ser capturades i internades al camp de trànsit de Westerbork abans de ser transportades al camp de concentració d'Auschwitz, on van ser assassinades a les cambres de gas el 9 d'agost de 1942.
El 1987 va ser beatificada, i canonitzada el 1998, pel papa Joan Pau II, que també la va anomenar Patrona d'Europa a l'octubre de 1999. Totes les seves obres van ser publicades pels voltants de 1950, gràcies als editors Herder (Alemanya) i Nauwelaerts (Bèlgica).Luppi, A. (productor) y Mészáros, M. (director). (1995). Edith Stein, la sétpima morada [La settima stanza]. Italia: Morgan Film, Euro Film, Budapest Film Studio, Film Studio Tor.
Pensament L'itinerari intel·lectual de l'autora es va veure profundament marcat per l'esdeveniment de la seva conversió. Arran d'això, se sol dividir el pensament d'Edith Stein en dues grans etapes: etapa fenomenològica i etapa cristiana (escindida al seu torn entre l'etapa tomista i l'etapa mística). Entre totes dues etapes l'eix transversal del seu pensament és la noció d'esperit, com a concepte sistemàtic que impregna tota l'obra de l'autora.Lobato, A. <<Edith Stein: el nuevo itinerario de la filosofía cristiana>> en Theresianum, 38 (1987), 255
Principals trets de la seva metafísica:
El principal contingut del marc teòric i metafísic desenvolupat per Stein s'orienta a la posada en comú de la filosofia fenomenològica de Edmund Husserl i la filosofia escolàstica d'autors com Tomás de Aquino. En el seu objectiu filosòfic veurem reflectit el seu trànsit com a deixeble del filòsof creador de la fenomenologia a pensadora cristiana. Tracta d'establir una síntesi crítica entre ambdues maneres de fer metafísica. El seu treball tindrà com a principal objectiu l'actualització de la metafísica clàssica a través del mètode fenomenològic de Husserl.
Veiem doncs que la tasca que es proposa no és menor: recuperar la teoria de les essències separades mitjançant la seva harmonització amb un mètode concebut en el si d'una concepció idealista. La paradoxa que se li planteja rau en conciliar un mètode que funciona posant entre parèntesis l'existència del món extern i una doctrina que afirma amb contundència la independència ontològica de la cosa. Edith Stein proposa una teoria que vol reunificar consciència amb essència
Concepte d'esperit L'assistència el 1913 al curs d'Edmund Husserl, ''naturalesa i Esperit'' marca profundament el seu pensament. Per a Stein tot allò que existeix pot ser enquadrat en l'ordre de la naturalesa o en el de l'esperit, sent la persona humana l'únic ser que participa de tots dos àmbits.Caballero Bono, JL, <<Ejes transversales del pensamiento de Edith Stein>> en Teología y Vida. 51, 1-2, 2010, p. 39-58 El terme que utilitza per a referir a l'esperit, Geist, té una connotació associada a l'activitat intel·lectual en la tradició filosòfica alemanya, però per a Stein remet a l'obertura. L'esperit és la dimensió de l'obertura de la persona. Aquest concepte d'obertura s'assembla enormement a la noció de reducció fenomenològica d'E. Husserl.
La Fenomenologia de Husserl s'inspira en Brentano i la seva noció d'intencionalitat, associada a l'a priori de la correlació. Segons Husserl, la nostra ment té una estructura ontològica i l'ontològic una estructura fenomenològica. L'acte de consciència és el centre de la seva recerca, del qual depenen un pol objectiu i un pol subjectiu. La fenomenologia recompon el que hi ha, sent el centre del seu estudi l'acte de consciència. L'acte de consciència és la base a partir del qual anul·lar la distinció Subjecte-Objecte. El que es dona per a ell és un corrent de consciència; no un món o un subjecte. Els actes de consciència es corresponen amb diferents objectes. En cada acte de consciència hi ha un contingut determinat amb diferents objectes. Tot acte de consciència té un contingut i, si és verificable, tindrà un objecte. En aquest esquema introdueix un jo/ego, com un pol subjectiu que es relaciona amb un objecte.San Martín, J. La fenomenología de Husserl como utopía de la razón. Anthropos Editorial, Barcelona, 1987
Per a Stein la noció d'esperit fa referència tant a la percepció de la sensibilitat com a l'enteniment racional i, per tant, no és reduïble als conceptes de ment o ànima. L'espiritualitat està intrínsecament lligada a allò corporal, però el mateix temps diferencia entre sentiments espirituals (aquells el concepte dels quals no inclou que estiguin lligats a un cos), i sentiments sensorials (lligats al cos necessàriament). No obstant això, l'element que defineix principalment a l'esperit és l'obertura.
Per a Stein, l'esperit com a obertura és l'element definitori de la persona humana, sent el motiu pel qual els éssers humans poden ser entesos com una imatge de Déu<<Wenn es der Vorrang des Menschen vor den niederen Geschöpfen ist, da Berais Geist Gott nachbildet >> E. Stein, Endliches und ewiges Sein. Versuch eines Aufstiegs zum Sinn des Seins Herder, Freiburg, 2006. la prerrogativa de l'home enfront de les criatures inferiors és que ell, com a esperit, és rèplica de Déu´´. A aquesta forma de l'esperit, que només es dona en l'ésser humà com a obertura, Stein denomina esperit subjectiu, atorgant-li dues direccions d'obertura: cap a la naturalesa per la percepció, i cap a altres esperits per l'empatia i la consciència. "Esperit és sortir d'un mateix, obertura en un doble sentit: per a un món d'objectes que és vivenciat i per a la subjectivitat aliena, l'esperit aliè, amb el qual es viu i és vivència en comú"E. Stein, Der Aufbau der menschlichen Person. Vorlesung zur philosophischen Anthropologie. Herder, Freiburg, 2004, p. 32
La naturalesa és considerada per Stein com el món de les coses, mera materialitat infraespiritual. L'obertura espiritual cap a la naturalesa com a diferent de l'esperit es basa en la percepció sensible de l'esperit, com a forma d'accedir al correlat del món dels objectes. La percepció sensible és la primera funció de l'esperit, obrint-nos a la naturalesa. La seva primera anàlisi, al qual Stein no dedica massa espai en les seves obres, és un pas intermedi, simplement destinat a la superació de l'idealisme, amb la finalitat d'atendre l'obertura de l'esperit cap a la resta de consciències, a través de l'empatia.
L'obertura de l'esperit cap a altres formes de consciència va ser una de les línies clau del pensament de Stein, sent el problema al qual va dedicar la seva tesi doctoral, centrada en el problema de l'empatia. Aquesta obertura coneix quatre modalitats: l'esperit subjectiu, l'esperit objectiu, l'esperit diví, i la mateixa interioritat, com exposa en la seva obra Causalitat Psíquica.Stein, E. <<Psychische Kausalität>> en Jahrbuch für Philosophie und Phänomenologische Forschung, 1922, p. 106. L'obertura a totes aquestes formes de consciència es dona a través de l'empatia, com a experiència de les vivències alienes. L'empatia és ràtio cognoscendi de l'esperit, i l'esperit és ràtio essendi de l'empatia.
L'esperit subjectiu, com contraposat al cos viu (Leib) en cada ésser humà, es compon de coneixement, voluntat i Gemüt. L'esperit objectiu es compon a partir dels valors i la cultura, sent l'espai de la intersubjectivitat constituït com un món amb consistència pròpia. L'esperit diví seria aquell definit com a pura espiritualitat, sense part natural, i seria bàsicament Déu mateix. L'obertura a l'esperit diví, que l'autora tractarà amb major profunditat en els períodes religiós i místic, ja és exposat en Causalitat psíquica com "una certa capacitat d'acolliment en la que es funda en l'estructura de la persona que està sostreta al mecanisme psíquic". L'empatia amb Déu, en no tenir cos físic, seria de tipus invisible, inaudible i intangible. L'obertura a la mateixa interioritat es donaria amb el nucli de l'esperit (Gëmut), o ànima de l'ànima, on el jo se sent un jo pur. Al procés de coneixement d'un mateix és el que se sol dir consciència, com un moviment de autorreversió de l'esperit.
Veneració miniatura|Vitraill d'Alois Plum representant Édith Stein i Maximilien Kolbe a Cassel.