El so cinematogràfic, en el món de la realització audiovisual, és un camp creatiu que des de l'aparició del cinema sonor va de la mà amb la imatge. Comprèn tots els elements que no siguin estrictament música composta en un film: diàlegs i efectes sonors. La creació d'una banda sonora té les mateixes possibilitats creatives que el muntatge. S'han de seleccionar sons amb una funció concreta per guiar la percepció de la imatge i l'acció, en el cas de no tenir encara feta aquesta banda sonora s'usa una altra ja existent per anar muntant la imatge, a això se l'anomena temp track.
Normalment es té la sensació de que els actors o objectes que apareixen en les pel·lícules produeixen el soroll adequat en el moment adequat, considerant el so com un simple acompanyament a les imatges. En canvi, la banda sonora d'una pel·lícula es construeix separada de la banda d'imatge i de manera independent. Part de la força de moltes escenes i seqüències s'aconsegueix gràcies a efectes de so que solen passar desapercebuts. El so és capaç de crear una manera diferent de percebre la imatge i pot condicionar la seva interpretació, per exemple, centrant l'atenció de l'espectador en un punt específic i guiant-ho a través de la imatge.
Antecedents En el període mut, el cinema va tenir sempre so i música, evocats a vegades per una orquestra en directe o només un orgue o piano solitari. La part sonora de l'experiència audiovisual que representa el cinema té les seves normes, la seva evolució i el seu sentit.
Cap al 1860, el francés Édouard-Léon Scott de Martinville aconseguia inscriure en un paper les vivbracions sonores provinents d'un diafragma acoplat a una trompeta. Fonoautògraf és com van anomenar a aquest aparell en el que es col·locava un full de paper en un cilindre giratori. Un element acoplat a un diafragma inscrivia l'ondulació sonora. No era possible reproduir el so, de manera que aquells fonautògrafs de paper servien només per tenir una empremta prou aproximada de la forma de l'ona de determinats sons. Aquests gràfics han arribat als nostres dies i s'ha creat un lector òptic capaç de roproduir aquelles imatges i convertir-les en sons audibles.
Un altre francès, Charles Cros, va presentar, el 18 d'abril de 1877, la descripció d'un aparell per a gravar i reproduir sons. No va poder portar a terme la pràctica.
Inicis Des dels inicis del cinema s'ha intentat enregistrar el so i la imatge. Un dels primers va ser Edison, el qual va intentar sincronitzar dos dels seus invents, el kinetoscopi i el fonògraf. Ho va aconseguir, i fins i tot va arribar a fer una presentació pública al 1913. Léon Gaumont al 1901a França i James Williamson també ho van intentar, però sense èxit. Les principals dificultats amb la qual es trobaven eren la impossibilitat d'amplificació del so i la sincronització entre aquest i la imatge ja aquesta època aquests dos aparells havien de ser projectats amb dos aparells diferents.
La primera resposta a aquest problema va arribar gràcies a Lee De Forest i la invenció de l'audió , la primera vàlvula tríode. A partir d'aquesta la companyia americana Western Electric filial d'AT&T que havia comprat la patent va començar a investigar sistemes de so en disc, i va poder així desenvolupar amplificadors. Al seu torn General Electric estava treballant en un sistema fotogràfic que permetia ajuntar so i imatges.
Al principi, l'acolliment del so per part de les grans productores cinematogràfiques no va ser bona. La primera a introduir aquest avanç va ser la Warner Brothers, que es va unir amb l'empresa Western Electric per començar a treballar amb un sistema de cinema sonor: el Vitaphone. La primera pel·lícula rodada en aquest format i, per tant, considerada la primera pel·lícula sonora va ser The Jazz Singer (1927).
Encara que la pel·lícula de El cantor de Jazz, és considerada la primera filmació sonora del cinema, una cinta trobada a la biblioteca del Congrés dels Estats Units demostra que la primera pel·lícula espanyola sonora la va protagonitzar Conchita Piquer quatre anys abans que Alan Crosland filmes El cantor de Jazz. Aquesta es una cinta d'onze minuts que va gravar Lee De Forest amb Cocha Piquer quan ella era una adolescent, en aquesta peça ella sortia cantant un cuplet andalús, una jota aragonesa i, fins i tot, un fado lusità, aquest últim és una cançó típica a Portugal, que la cantant va cantar en portuguès, això també la converteix a la primera cinta sonora en portuguès. Aquest film va ser exhibit al cinema Rivoli de Nova York al 1923. Aquesta cinta ja havia sigut mencionada a una biografia de l'artista que va protagonitzar Aquellos ojos verdes però datava la cinta al 1927 que va ser quan Lee De Forest va visitar Espanya amb la intenció de vendre el seu sistema de cinema sonor. Tot i això a la Internet Movie Database (IMDB) el copyright d'aquesta cinta era, efectivament, datat al 1923.
El sistema Vitaphone es va seguir utilitzant ejnel cinema fins a l'any 1930, quan va aparèixer el Movietone, creat per Theodore Casi i I.I. Sopnable. Inspirat en el sistema Phonofilm de Lee De Forest, aquest sistema permetia enregistrar directament el so al costat de la imatge, en una sola pel·lícula. El Movietone es va basar en el treball que havia fet al 1904 Eugène Lauguste, havia aconseguit codificar so en una emulsió fotogràfica.
Rebuda L'any 1928 els cineastes soviètics Serguei Eisenstein, Vsévolod Pudovkin i Grigori Aleksàndrov van escriure el Manifest del So en resposta a la invenció i incorporació del so al cinema estatunidenc. En aquest document van expressar la seva visió respecte el tema així com les seves preocupacions.
En primer lloc van reconèixer que els seus recursos tècnics del moment no tenien una envergadura suficient per poder dur a terme la pràctica sonora amb èxit. A continuació van admetre la seva preocupació pel futur del cinema. Creien que l'eficàcia i èxit d'aquest es devia únicament al muntatge i que l'aparició del so i el color tenien escàs interès a la història del cinema. Argumentaven aquesta declaració amb l'idea que el so era una arma de doble fil i que seria utilitzat seguint la llei del mínim esforç, per acontentar la curiositat de l'espectador. Proposaven com a única solució per al desenvolupament i perfeccionament del muntatge utilitzar el so a mode de contrapunt respecte a un fragment de muntatge visual. Així mateix amb aquest so no sincrònic s'aconseguiria produir la sensació buscada en l'espectador. Tanmateix també reconeixien que l'arribada del so era una desembocadura natural per l'avantguarda de la cultura cinematogràfica i que amb aquesta es podrien resoldre problemes per als quals encara no s'havia trobat una solució eficaç, com els subtítols o el batibull explicatiu que sobrecarregava la composició de les escenes i retrassava el ritme. Finalment remarcaven la seva posició recordant la solució del mètode del contrapunt com a única via per fer funcionar el so al cinema.Eisenstein,Sergei. Pudovkin, Vsevolod. Alexandrov, Grigori. (1928). Manifest del contrapunt sonor. (https://elllla.files.wordpress.com/2009/06/manifiesto-contrapunto-sonoro.pdf)
Enregistrament analògic i digital Quan el micròfon converteix el senyal d'àudio entrant en un senyal elèctric i passa a través de l'etapa del preamplificador, el senyal d'àudio elèctrica està en el nivell òptim (i per tant es minimitza el soroll elèctric) i és clarament analògic (ja que fins ara no es va realitzar cap conversió a digital). Aquest primer pas és exactament el mateix, independentment del mètode d'enregistrament que trieu.
No és el mitjà en què s'emmagatzema el senyal allò que determina el mètode d'enregistrament utilitzat (analògic o digital), sinó el tipus de senyal que s'emmagatzema. Hi ha diversos mitjans demmagatzematge que sutilitzen per a gravacions analògiques i digitals.
Enregistrament analògic Un senyal analògic és un senyal elèctric produït per algun tipus de fenomen electromagnètic i pot ser representat per funcions matemàtiques contínues de les quals l'amplitud i període (o freqüència) varien amb el temps. Aquestes variables -amplitud i freqüència del període- transporten informació sobre el senyal.
El comportament dels fenòmens de la naturalesa també són de caràcter analògic, ja que les seves magnituds mesurables es modifiquen de manera constant amb el pas del temps, passant per infinits valors intermedis i no per salts abruptes.
Quant a l'enregistrament d'aquests senyals analògics particulars -les ones sonores-, aquesta consisteix en la captació contínua del primer element de la cadena electroacústica -el micròfon- a partir de les pertorbacions del seu diafragma, provocades per les variacions contínues de la pressió a l'aire.
Al principi d'aquesta etapa de registres plenament analògics, l'esmentat senyal d'entrada a la cadena d'àudio continuava així al llarg d'aquesta, sortint finalment -sense experimentar cap conversió digital en el seu trajecte- pels altaveus. Si bé és destacable la qualitat aconseguida per aquest tipus de registre, els seus senyals es veien molt vulnerats pel soroll i el possible tractament en l'etapa de postproducció, sent una raó per la qual posteriorment es va optar per les tecnologies digitals.
Per a una millor comprensió dels fonaments de l'enregistrament analògic, cal comprendre 3 dels seus sistemes més rellevants:
Enregistrament mecànic analògic Enregistrament magnètic analògic Enregistrament òptic analògic
Enregistrament mecànic analògic L'enregistrament mecànic analògic és una forma d'enregistrament en què un senyal d'àudio analògic es converteix en vibració mecànica i es grava com un solc a la superfície d'un medi, possiblement un disc (pista el·líptica) o un cilindre (espiral).
Els primers enregistraments eren notablement més simples i rudimentaris que els que coneixem avui dia, i el mètode usat era radicalment diferent; tots els dispositius (entre ells, gravador i reproductor) estaven concentrats en un, que era capaç de gravar el so, emmagatzemar-lo en un suport específic i reproduir-lo més tard.
Enregistrament magnètic analògic L'enregistrament magnètic analògic es basa en els principis de la física magnètica i, més concretament, en la física electromagnètica. L'enregistrament es fa en una cinta plàstica coberta amb una fina capa de material ferromagnètic (òxid de ferro i crom). Aquest material posseeix, entre d'altres, les característiques de:
Produir una gran inducció magnètica en aplicar-s'hi un camp magnètic. Concentreu, fàcilment, línies de camp magnètic. Conservar la imanació fins i tot quan se suprimeix el camp magnètic que la va originar.
Enregistrament òptic analògic La gravació òptica analògica és reconeguda com aquella gravació fotogràfica del so. Aquesta comprèn un sistema que es va utilitzar durant molts anys de manera exclusiva a la indústria del cinema, sent que durant diversos anys tant el so com la imatge d'una pel·lícula es gravaven en diferents suports. Per a l'enregistrament de la imatge s'emprava un rodet de cel·luloide, ja que aquest material és susceptible a la llum així com va trobar la seva funció durant molt de temps com a suport per gravar imatges i pel·lícules. El gran problema d'aquest sistema era la fragilitat i la propietat altament inflamable. Pel que fa al so, el registre s'assentava en un suport magnètic.
D'aquesta manera, amb l'enregistrament òptic analògic s'aconsegueix transformar mitjançant una cèl·lula fotoelèctrica aquell senyal elèctric d'àudio en un senyal òptic, la intensitat o la mida del seu feix variarà d'acord amb el voltatge. Per tant, d'acord amb les variacions de llum quedaran registrades sobre el negatiu en moviment mitjançant una exposició, així com en aquest mateix procés s'exposa a la imatge alhora, permetent que aquesta quedi registrada al costat del so des d'una sincronia perfecta. En conseqüència, en revelar la pel·lícula i juntament amb la informació pròpia de la imatge, el so roman gravat en una pista fotogràfica.