miniatura|Escenari de teatre El teatre o art dramàtic és un art espectacular que produeix obres teatrals presentades davant un públic, en un mateix espai i en directe. A l'obra teatral, un o més personatges tenen almenys un objectiu immediat i gairebé sempre almenys un conflicte dramàtic, que pot ser intern i extern. Avui dia les arts escèniques són una de les poques formes d'art en què l'artista i qui gaudeix de l'obra es miren cara a cara, al mateix espai i en viu. El teatre sovint de vegades és barrejat, amb altres arts escèniques, com per exemple el circ.Ramon X. Rosselló, Anàlisi de l'obra teatral, editat per L'Abadia de Montserrat, 2011.
Durant molts anys el teatre ha estat estudiat únicament com una petita «incrustació, amb prou feines» en la literatura, interessada només en un element teatral, no obligatori, que és el text dramàtic. Sovint els estudis teòrics teatrals s'havien esquinçat: eren parts minoritàries i parcials d'estudis filosòfics, filològics, semiòtics, antropològics, sociològics, arts plàstiques, visuals o d'altres ciències i arts que estudiaven marginalment elements molt específics, com un text o una pintura per al decorat, per exemple, deslligant-los de l'espectacle. A partir de la segona meitat del nombroses figures del teatre (Edward Gordon Craig, Bertold Brecht, Cipriano de Rivas Cherif, Adrià Gual, etc.) s'han esforçat per alliberar l'art dramàtic i deslliurar-li les servituds a altres arts.
El Dia Mundial del Teatre se celebra cada any el 27 de març.
Etimologia La paraula catalana teatre prové del grec θέατρον, 'lloc per contemplar', pel llatí theātrum, ja amb el mateix significat que en l'actualitat.Diccionari català-valencià-balear. Institut d'Estudis Catalans
Història miniatura|La comèdia dels errors al teatre The Globe de William Shakespeare
La majoria dels estudis consideren que els orígens del teatre s'han de buscar en l'evolució dels rituals màgics. Alguns, relacionats amb la caça, igual que les pintures rupestres, o amb la collita agrícola, barrejats amb altres arts escèniques com la música i la dansa, van desembocar en autèntics espectacles dramàtics amb què es rendia culte als déus i s'expressaven els principis espirituals de la comunitat. Aquests rituals no només complien una funció religiosa, sinó que també servien per reforçar la cohesió social i transmetre coneixements i valors col·lectius. Aquest caràcter és un factor comú de l'aparició del teatre en totes les civilitzacions.
Les manifestacions dramàtiques s'han produït en totes les cultures del món. Les més antigues van tenir lloc abans de la utilització de la parla i solien estar relacionades amb rituals. Des d'aleshores diferents formes teatrals es van desenvolupar al llarg de la història fins a l'actualitat, quan conviuen produccions inèdites amb altres de més antigues, tant amb posades en escena tradicionals com innovadores.Oscar Brockett i Hildy Franklin, History of the Theatre. International edition. Boston: Allyn and Bacon, 2003.
Algunes produccions teatrals antigues s'han perdut, d'altres han evolucionat adaptant-se als diferents canvis socials i culturals. D'algunes se n'ha recuperat informació –text teatral, imatges, testimonis–. Totes, tant les pertanyents al teatre popular com les d'autor, han conformat la personalitat del teatre actual.
miniatura|esquerra|Fresc decorant una tomba, fa uns 2.400 anys miniatura|A la tercera fila, dones joglaresses fan números acrobàtics i de malabars miniatura|esquerra|Un grup de persones sota màscares teatrals enfront del déu Dionís, i una acompanyant miniatura|Amb l'aparició dels espais arquitectònics, teatres, específics per a escenificar obres teatrals, es van haver d'adaptar a la nova relació que establien els actors i el públic, que podia estar-ne molt allunyat
A l'antic Egipte, a mitjan segon mil·lenni abans de l'edat cristiana, es representaven ja drames sobre la mort i resurrecció d'Osiris. Es comença el teatre per mitjà de màscares i dramatitzacions. El teatre sorgeix com a lloc públic per al culte i representació de mites a Egipte,Stanton, Sarah; Banham, Martin (1996). "Middle East and North Africa". Cambridge paperback guide to theatre. Cambridge, England: Cambridge University Press. com després es farà amb els actes sacramentals medievals.
Té les arrels en ritus òrfics i en els festivals celebrats per a Dionís, on es portaven a terme escenificacions de la vida dels déus acompanyades de danses i cants, els anomenats Ditiràmbics. Més tard van començar les primeres representacions ja pròpiament dramàtiques, executades a les places dels pobles per companyies que incloïen només un actor i un cor. A final del va aconseguir una extraordinària celebritat el llegendari poeta i intèrpret Tespis: en honor seu la frase el carro de Tespis al·ludeix, encara avui, al conjunt del món del teatre.
El teatre grec sorgeix després de l'evolució de les arts i cerimònies gregues com la festa de la verema (oferta a Dionís), en què els joves dansaven i cantaven cap al temple del déu, a oferir les millors vinyes. Després un jove que ressaltava entre el grup de joves es transformava en el corifeu o mestre del cor, que dirigia el grup. Amb el temps van aparèixer el bard i el rapsode, que eren recitadors.
En el curs del , durant l'edat clàssica de Grècia, es van establir els models tradicionals de la tragèdia i la comèdia, i els dramaturgs Èsquil i Sòfocles van afegir respectivament un segon i tercer actor a l'acció, la qual cosa hi va donar una complexitat que feia necessària la creació de grans escenaris. Per això es van erigir grans teatres de pedra, entre els quals cal citar l'encara conservat d'Epidaure (Grècia) en el , capaç d'albergar unes 12.000 persones, i el de Dionís, a Atenes, al . Es va construir aprofitant les faldes d'un turó, on es disposaven en forma semicircular les grades que envoltaven l'orquestra, espai circular en què es feia la major part de la representació. Després de l'orquestra s'aixecava una edificació anomenada skene, 'escena', destinada als canvis de vestimenta dels actors. Davant s'aixecava una paret de columnes, el prosceni, que podia sostenir superfícies pintades que evocaven el lloc de l'acció. Aquests decorats, juntament amb les túniques i màscares emprades pels actors i algunes màquines rudimentàries, constituïen tot l'aparell escènic.
Les representacions del teatre grec es feien a l'aire lliure; tenia un cor (dirigit pel corifeu o mestre del cor) que cantava i dansava al voltant d'un altar. En el teatre grec es representaven dos tipus d'obres: la tragèdia, obra dramàtica de final desgraciat que tractava sobre temes de llegendes heroiques i utilitzava, oportunament, els déus per al seu final; i la comèdia satírica, que criticava humorísticament polítics i obres, i incorrien en una mímica iniciada per un cor de sàtirs; i comèdies, que tenien per tema assumptes de la vida quotidiana; totes estaven escrites en vers i utilitzaven màscares.
Història del teatre català
miniatura|Joglar medieval miniatura|L'arbre de la memòria, de Comediants, any 2006 Els orígens del teatre en català es remunten a l'època medieval. En aquell període hi havia des de manifestacions teatrals profanes, com els joglars i les festes populars d'inversió de rols i jerarquies, l'expressió més viva de les quals és encara avui el Carnestoltes, fins a la teatralitat religiosa, copada pels anomenats drames litúrgics. Estesos arreu d'Europa amb l'expansió de l'Imperi Carolingi, representaven passatges de les Sagrades Escriptures. La majoria d'aquestes manifestacions es concentraven per Setmana Santa, Pasqua o Nadal.
Al , amb la revifalla de la vida urbana i del comerç, l'art dramàtic va ocupar els espais públics i el temple i la plaça es van erigir com els principals escenaris. A la corona catalanoaragonesa, la Passió de Crist i l'Assumpció de Maria van ser, a partir del , els dos espectacles per excel·lència. Aquest és el cas del Misteri d'Elx, que se celebra de manera ininterrompuda des del . Altres cerimònies, celebrades en seus i esglésies, completaven l'espectre del teatre religiós, com els Misteris de Nadal, amb la Sibil·la i l'escenificació de la Nativitat. Aquestes representacions eren generalment cantades, amb escenes simultànies i una escenotècnia fastuosa, i integraven el públic en l'espectacle.
Des de l'època medieval fins al , el teatre català va viure moments de retraïment i d'expansió. Mai, però, almenys en l'àmbit popular, no va cessar-ne l'activitat. Alguns dels referents més antics, com els misteris medievals, es mantenen vius avui dia. Perduren les tragèdies del menorquí Joan Ramis, les paròdies de Serafí Pitarra i els drames realistes d'Àngel Guimerà.name="orígens">Dels orígens a Àngel Guimerà , Culturcat. Generalitat de Catalunya
Teatre català actual
A Catalunya, la producció actual de teatre és important. Companyies formades sobretot a Barcelona són conegudes arreu l'estat espanyol (La Cubana, Els Joglars, Tricicle, Dagoll Dagom, etc.) i algunes també en altres països (Comediants, La Fura dels Baus, etc.). A la capital hi ha nombrosos teatres (Teatre Lliure, Teatre Nacional de Catalunya, etc.) i, fins i tot, alguna antiga sala de cinema s'ha reconvertit en teatre, cosa poc habitual en aquests temps. Els actors de teatre catalans són ben reputats en tot l'estat, molts són coneguts a Catalunya perquè, a més de teatre, solen fer sèries de televisió (i sovint també doblatge o cinema). Els espectacles teatrals, així com altres arts escèniques, es divulguen mitjançant publicacions especialitzades, però a l'abast de tothom, i en català, com per exemple Teatralnet. Alguns autors catalans són: Francesc Fontanella, Josep Robrenyo i Tort, Frederic Soler i Hubert (Serafí Pitarra), Josep Maria Folch i Torres, Àngel Guimerà, Emili Vilanova, Josep Berga i Boix, Ignasi Iglésias Pujadas, Adrià Gual, Santiago Rusiñol, Joan Puig i Ferreter, Josep Maria de Sagarra, Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Teixidor i Martínez, Rodolf Sirera, Maria Aurèlia Capmany, Alexandre Ballester, Salvador Espriu, Joan Brossa, Sergi Belbel, Albert Boadella, Jordi Prat i Coll, Guillem-Jordi Graells i Andreu, Lluïsa Cunillé, Jordi Galceran, Ignasi Garcia, Nicasi Camps i Pinós, Margarida Xirgu.
Gèneres teatrals
miniatura|La parella de màscares, una somrient i l'altra trista, representant la comèdia i la tragèdia, formen un símbol del teatre miniatura|esquerra|Els codis i estètica del teatre musical clàssic són fàcilment reconeixibles Un gènere teatral, gènere de teatre o gènere dramàtic és un concepte de tipus categorial que permet classificar les produccions teatrals tenint en compte aspectes d'estil, de forma, de contingut o d'altres. Es poden combinar i encavalcar diversos criteris per establir-ne les categories secundàries. Així doncs, la llista de gèneres no és tancada.
Hi ha diversos gèneres teatrals. Per exemple, dintre del realisme trobem la comèdia, la tragèdia i el drama, que són els gèneres clàssics més coneguts. El realisme va derivar en el naturalisme teatral, i posteriorment com a reacció han existit altres estils teatrals que buscaven trencar aquestes normes i codis tan quadrats: aparegueren gèneres com el teatre de l'absurd i el teatre d'avantguarda. També hi ha gèneres que busquen expressament un estil no naturalista, tot i que el seu contingut resta prou clàssic: són per exemple el melodrama i la tragicomèdia.
Altres gèneres teatrals són, per exemple, la farsa, la comèdia de l'art, la performance, el mim, la dansa teatre, el teatre musical, l'òpera, els teatres de titelles i d'ombres xineses, o el teatre de carrer.
Segons la teoria realista clàssica n'hi ha dos grups principals: el de la comèdia, i el de la tragèdia i el drama. miniatura|Comèdia (Follia Amorosa en un preludi i tres actes Donzell qui cerca muller) d'Adrià Gual, de l'any 1910. Preludi inicial de la comèdia.